ELS ALTRES 'ALGUER'

Des del Principat de Catalunya i des de la resta dels Països Catalans en general, hi ha la tendència a pensar que l’Alguer és un petit miracle de la història col·lectiva de la comunitat lingüística catalana, que la fa, per dir-ho d’alguna manera, especial. Un tòpic al qual també hi han recorregut alguns algueresos, com, per exemple, el vell activista i polític alguerès Carlo Sechi, que, recentment, ha arribat a afirmar en una polèmica entrevista[1] que “Catalunya i la comunitat internacional de llengua catalana no serien avui en el món el que són sense l’Alguer. Som aquella petita cosa que fa més gran la comunitat catalana”. Boniques paraules que, malauradament, no són del tot certes… L’Alguer, més que un miracle, més que un cas que ens fa particulars, o més grans, és, senzillament, el producte de la història, com tants d’altres hi ha en el conjunt d’Europa. L’Alguer, però, és una història els protagonistes de la qual hem estat els catalanoparlants i per això, per a tots nosaltres, té alguna cosa d’especial, sobretot si tenim en compte que la nostra història col·lectiva ha estat amagada sota la història dels estats que des de segle XVII a la Catalunya Nord i des del XVIII a la resta dels Països Catalans ens han fet marcar el seu pas, massa sovint, militar: França, Espanya, Sardenya-Piemont (després Itàlia, al segle XIX).

Una simple mirada en un mapa lingüístic europeu actual ens farà adonar que només a l’Estat italià podem comptar pràcticament una vintena d’illots lingüístics com l’Alguer. Així, hi podem trobar illots lingüístics alemanys a les regions de la Vall d’Aosta, del Piemont, del Vèneto i del Friül-Venècia Júlia, i a la província de Trento; grecs a les províncies de Lecce i Reggio de Calàbria; albanesos a les regions dels Abruços, del Molise, de la Campània, de la Pulla, de la Basilicata, de Calàbria i de Sicília; un de francoprovençal a la província de la Foggia: un de serbocroata a la província de Campobasso; un d’occità, a la provínvia de Cosenza (a la Gàrdia); sense comptar, és clar, amb les minories eslovenes, alemanyes, occitanes, friülanes, francoprovençals o sardes que tenen territoris molt més grans, a voltes amb continuïtat territorial amb la resta de la seva comunitat lingüística fora de l’Estat italià.

Fins i tot, a la pròpia illa de Sardenya podem trobar un illot lingüístic lígur (genovès): el de les poblacions de Carloforte (U Pàize, en lígur tabarquès) i Câdesédda, els habitants autòctons de les quals són descendents dels genovesos que havien viscut a Tabarka (un illot fortificat a la costa de Tunísia) des de 1553 i fins al 1741. Dues curiositats. La primera és que una part d’aquests “tabarquins” s’instal·laren a les costes del sud del País Valencià, on poblaren l’illa Plana o Nova Tabarca. Curiosament, els “nostres” tabarquins adquiriren el català com a llengua pròpia molt ràpidament. No és el cas dels tabarquins del sud de Sardenya, que han conservat la llengua. La segona és que el 2004 es va reconèixer Carloforte com a municipi honorari de la Província de Gènova a causa dels llegats històrics, econòmics i culturals amb la capital lígur i, en particular, amb Pegli, població d’origen. L’any 2006 aquest reconeixement s’estengué a la població veïna de Câdesédda, fundada pels tabarquins de Carloforte a l’illa veïna de Santu Antiogu. Com podeu veure, l’Alguer, els Alguers, dels lígurs…

Som, per tant, davant la història, a voltes, convulsa del nostre marc mediterrani, que ha creat una diversitat que cal conservar i potenciar en un món cada cop més gris i uniformat lingüística i culturalment. I, per fer-ho, cal teixir complicitats, crear sinèrgies de tota mena, com que les que s’apunten a la minoria tabarquina. Si no es fan, aviat sí que totes aquestes minories, inclosa la catalana de Sardenya, seran història… Una bella història, però una història passada.

Font: Els “altres” Alguers

FRANJA I ESGLÉSIA - Institució Cultural de la Franja de Ponent

(Publicat a “Revista de Catalunya, nº 98, agost 1995)

Joaquim Monclús i Esteban

El passat 25 de maig, l’arquebisbe de Tarragona feia saltar la notícia als mitjans de comunicació que el dia 4 de juny el Vaticà donaria el placet per a traspassar les 111 parròquies de la Franja de Ponent a la diòcesi de Barbastre. Aquesta notícia alarmant era confirmada pel mateix Vaticà, a mitjan mes de juny passat.

Amb aquesta decisió, el Vaticà, ben segur mal informat, si Déu i els homes no hi posen remei, culminarà l’obra d’un dels genocidis culturals que va començar ja fa més de 800 anys.

D’on arriba la memòria, totes les terres de la Franja de Ponent han estat vinculades als centres naturals de Tortosa i Lleida. No tan sols des del punt de vista polític, sinó també des del punt de vista econòmic, cultural, sanitari, etc., i, lògicament, també eclesiàstic.

Els bisbats primitius van ser establerts i delimitats segons les divisions tribals dels antics íbers. Aquestes vivisions foren també respectades pels visigots i pels àrabs, en un altre orvan ser dre de coses, amb la creaci´´o de les taifes musulmanes. A mesura que la conquesta cristiana va anar avançant, van ser restaurades les antigues diòcesis (“secundum antiquos limites”), encara que no sempre de manera exacta, a causa, sobretot, de les ambicions d’alguns bisbes que, passant per damunt del parer dels més doctes, van imposar el seu, que els permetia d’engrandir els seus bisbats. Malgrat tot, aquests límits eclesiàstics coincidiren majoritàriament amb la unitat geogràfica i amb la identitat de cultura i vida social que els primers pobladors havien instaurat en aquestes terres.

De tota manera, consten els incompliments esmentats, i una mostra ben evident la tenim en els límits entre els bisbats de Saragossa i Tortosa, per la banda dels rius Matarranya i d’Algars.

Des de sempre Tortosa havia arribat més enllà d’Alcanyís i del Guadalop.

Amb la consagració i la dedicació de la primitiva catedral de Tortosa, duta a terme el 28 de novembre de 1178, Alfons I en ratificà els límits i li assignà les poblacions, amb la zona del nord de l’actual província de Castelló, el territori de la qual quedaria inclòs i reservat per a quan fos conquerit. Les poblacions eren les següents: Nules, Onda, Bounegre, Alcanyís, Meron, Culla, Aras (0 Ares) i Morella, Matarranfa (Matarranya), Riba-roja, Flix, Garcia, Marçà, Cabassers, Tivissa i Pratdip, amb els seus respectius termes, fins al Coll de Balaguer i el mar.

Saragossa no va acceptar aquests límits, va tergiversar la història, i va fer incloure uns límits inventats, en bona part apel.lant a una antiga delimitació portada a terme en temps del rei Vamba. Aquesta delimitació, coneguda per Itació del rei Vamba, ja va ser rebutjada en aquells temps i descartada al llarg de la història per tots els tractadistes més autoritzats en aquesta matèria.

Els bisbats de Tortosa i Saragossa van mantenir llargues disputes per aquesta qüestió, Però el bisbat de Saragossa, amb l’ajuda de Roma, en va sortir victoriós. L’ any 1210 les parròquies de les conques dels rius de Matarrnya i Guadalop eren incorporades a Saragossa, i restava sota el domini del bisbat de Tortosa l’arxiprestat de Calaceit

Anys més tard, fruit d’aquesta manipulació, aquestes terres, des del punt de vista polític, eren incorporades a l’Aragó.

Començaca així aquest genocidi cultural que, com ja hem dit, dura ja més de 800 anys. Un territori de llengua catalana, conquerit i repoblat per catalans, restava des de llavors en mans d’una administració, en els dos vessants, polític i eclesiàstic, principalment castellana. Malgrat això, els seus habitants han sabut mantenir fins avui dia –i no pas amb poques dificultats- la seva pròpia llengua.

Les terres de la Franja del nord van tenir més sort. Malgrat ser incorporades, injustament, des del vessant polític a l’Aragó, van seguir pertanyent al bisbat de Lleida. Encara que amb la creació del bisbat de Barbastre el 1571 algunes parròquies de parla catalana de la vall del’Isàvena i de la vall de Benasc van ser incorporades a aquest bisbat.

L’any 1957, en una altra remodelació de límits, l’arxiprestat de Calaceit (Matarranya) i algunes parròquies també de parla catalana, com Faió i Mequinensa, del bisbat de Lleida, van passar al de Saragossa. Aquesta remodelació es podria explicar per una pressió del règim que governava l’Estat espanyol en aquell moment, el del general Franco, però, en si va ser una claudicació més de l’ església de Roma als interessos castellans.

Finalment, a les portes del segle XXI, el Vaticà, creiem que mal informat, vol culminar aquest genocidi cultural i social de traspassar les parròquies de parla catalana a les diòcesis castellanes. Això ho fa quan, segons la doctrina de l’Església, refermada expressament pel Segon Concili Vaticà, diu que els fidels tenen el dret pastoral inalienable de rebre els sagraments i la predicació en la llengua del poble.

Molt bonic això, però l’Església actua fent tot el contrari del que diu la seva pròpia doctrina.

En aquests moments, si l’Església vol ser conseqüent ha de ser valenta i corregir i reparar els errors que anteriorment ha comès. Almenys, no n’ha de fer de nous i ha de ser conseqüent amb les paraules del seu màxim cap, el papa Joan Pau II: “Cal assegurar els drets de les nacions a l’existència, a la llibertat, a la independència, a la pròpia cultura, a un desenvolupament honest.”

En un altre ordre de coses, sobre el traspàs de les parròquies de la Franja, la reacció dels seus habitants, que mai no han estat consultats, no s’ha fet esperar. Entre altres accions, a principis de juliol es va constituir a Tamarit de Llitera una plataforma contra la segregació de les parròquies integrada per persones del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça vinculades a partits polítics, moviments de cristians i organitzacions culturals de la Franja.

Però, no ens podem pas fer il.lusions. Si l’Església de Roma no s’imposa a favor de la justícia, la gent de la Franja haurà de lluitar de valent per a no veure aixafats els seus drets i ser dividits en les seves reivindicacions totalment justes. I més tenint en compte que aquells dels quals esperem ajuda adopten una actitud passiva, com fins ara han mantingut.

Les institucions catalanes anteriors a la Nova Planta no deixaren mai de considerar catalanes les terres de la Ribagorça i la Llitera fins al Cinca. Les institucions de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana tampoc no deixaren de considerar mai la Franja com una part de Catalunya.

Les institucions actuals del Principat, en aquest cas en concret covardes i indignes, es miren amb passivitat el que passa a la Franja de Ponent i abandonen els seus habitants a la seva sort. No és que se’ls demani una actuació que els pugui comprometre en excés, però, almenys, sí que tenen l’obligació de denunciar i fer sentir la seva veu.

Que la cultura, l’atenció pastoral en la seva llengua, els fets diferencials, i, sobretot la llengua hagin de ser esborrades de la Franja de Ponent per unes ambicions territorials o altres motius va contra la constitució de l’ Estat espanyol, contra els drets humans i contra tot dret natural. Els dirgents politics del Principat, covards i indignes ho saben, però caleln. Malgrat tot tenim l’esperança que si continuem en aquesta actitud de passivitat, “aquell bastó que Déu té tan llarg” (i també el poble), del qual parlava el qui fou president de la Mancomunitat de Ctalunya, Prat de la Riba, algun dia també els arribarà.

(Transcripció per Joaquim Torrent)

(1) FRANJA I ESGLÉSIA (Publicat a “Revista de... - Institució Cultural de la Franja de Ponent

BONA DIADA DE SANT JORDI

Funden la Confederació d'Entitats Sobiranistes pel Dret a Decidir dels PPCC

La nova coordinadora respectarà "els ritmes propis" de cada territori dels Països Catalans

L'ANC, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD) i l'Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM) han donat a llum a la Conferedació d'Entitats Sobiranistes pel Dret a Decidir, amb l'objectiu d'unir esforços entorn del sobiranisme. La iniciativa es va rubricar dimecres a València en un acte al qual van assistir el president de l'ANC, Jordi Sànchez; el de la PDaD, Toni Infante; i el de l'ASM, Cristòfol Soler, han explicat a Europa Press fonts de l'entitat.

La confederació treballarà a través d'un Consell que respectarà "els ritmes propis" de cada entitat, amb la voluntat que siguin els ciutadans de cada territori els que decideixin els seus propis camins.

El pacte és fruit de la "solidaritat mútua" que històricament han expressat les tres entitats, i serveix per unir forces en tots aquells temes sobiranistes transversals que siguin compartits. Per exemple, en la defensa dels drets lingüístics i culturals, i en la reivindicació del dret a decidir.

Una delegació de la nova Confederació acudirà a la manifestació que ha organitzat Acció Cultural del País Valencià (ACPV) aquest dissabte a València amb motiu de la commemoració de la Batalla d'Almansa de 1707: serà el primer acte en què participarà el nou organisme.

Signatura de l'acord.   |   @POBLE_LLIURE

font: Funden la Confederació d'Entitats Sobiranistes pel Dret a Decidir

Agermanament sobiranista entre el País Valencià, les Illes i el Principat de Catalunya

Sal.lus Herrero / València.

El 20 d'abril a l'associació Coral El Micalet hi hagué una roda de premsa per exposar l'acte d'agermanamententre l'Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM), representada pel seu president Cristòfor Soler, l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), amb el seu president Jordi Sànchez i La Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD-PV) pel seu coordinador Antoni Infante, explicaren la decisió de confederar-se per avançar en la presa de consciència sobiranista a tots els territoris dels Països Catalans, on cada poble tindrà el dret a decidir en funció de la voluntat de la mateixa ciutadania del País Valencià, de Catalunya, les Illes, la Catalunya del Nord, la Franja, Andorra i l'Alguer. Els tres representants de l'ANC, l'ASM i la PDaD remarcaren els problemes comuns que patim, d'espoli fiscal, cultural, econòmic i d'inversions, el tractament espoliador de tipus colonial, d'estat que busca assimilar-nos i anorrear-nos i la necessitat de recuperar el nostre propi autogovern des d'estructures d'estat federals o confederals o per tenir un estat propi i no un estat hostil i enemic nostre que no ens reconeix com a ciutadania catalanoparlant ni en els nostres dret i llibertats socials i col·lectives o nacionals.

A la vesprada, al Centre de Cultura Contemporània Octubre, sota els cartells de "Som poble, Som País Valencià. Cap a la Sobirania. PDaD", presentats per Consol Barberà, que va recordar que el 4 d'abril passat a Barcelona les entitats sobiranistes l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, Cristòfor Soler, l'Assemblea Nacional de Catalunya, Jordi Sànchez i la Plataforma pel Dret a Decidir-PV Antoni Infante, van decidir posar les bases de col·laboració i ajuda mútua per a reforçar-se davant d'uns estats hostils que ens han intentat fragmentar, dividir i enfrontar i la conveniència de recobrar la sobirania i la independència; entitats diferents, de realitats territorials diferents que comparteixen llengua, cultura, economia, manca de reconeixement dels estats opressors que volen estar junts i federats per recobrar la nostra sobirania. Reforçar la nostra presa de consciència sobiranista per poder decidir què volem i com construir el nostre país, el País Valencià i el nostre país sencer i complet que abraça tots els Països Catalans.

Cristòfor Soler de l'ASM va expressar el sentit de responsabilitat històric d'iniciar el procés de reconstrucció sobiranista després de més de 300 anys d'opressió i d'intents constants d'assimilació; l'espanyolisme no ens vol veure agermanats, però hi som, ens han furtat la nostra història i ens han volgut imposar la seua història, la dels botxins, perquè l'acceptàrem com si fos la nostra. A les dictadures, democràcies i inclús repúbliques espanyoles no han respectat la nostra llengua ni ens han reconegut d'igual a igual, ens han prohibit federar-nos o confederar-nos, han intentat fragmentar-nos, les seues constitucions no ens reconeixen els nostres drets i llibertats col·lectives, per les armes o per lleis injustes interpretades pel tribunals constitucionals que són jutge i part. Ens han tractat d'espoliar en identitat, en dignitat, en fiscalitat, en recursos, en llengua i cultura, amb un dèficit fiscal de més del 15% als territoris dels Països Catalans, xifra que els organisme de l'ONU indiquen que és propi de les aportacions de les colònies a les metròpolis i motiu per a la descolonització i l'exercici del dret a l'autodeterminació. El nostre agermanament sobiranista és per ajudar-nos davant l'estat espanyol i francés, per donar-nos suport mutu i per fer-nos costat en el procés sobiranista cap a la independència.  

Foto: Vicent Devís

Jordi Sànchez va assenyalar que la federació de les tres entitats sobiranistes obert a altres incorporacions de tots els territoris dels Països Catalans era un fet històric molt important que obre el futur a unes portes inimaginables fa només uns pocs anys. La nació completa i sencera dels Països Catalans no és una realitat uniforme és diversa i plural i la nació serà allò que cada realitat territorial decidisca, Catalunya, País Valencià, Illes, Catalunya del Nord, Andorra, la Franja o l'Alguer. No hi ha cap tipus de supeditació, subordinació ni d'imperialisme, hem de decidir allò que vulguen els nostres ciutadans en cada realitat territorial; volem un país lliure i sobirà, reconegut en el concert de les nacions, com a exercici del dret a decidir que esdevé de la voluntat del poble. Al segle XXI cap demòcrata pot estar en contra de la voluntat d'un poble perquè un altre país és possible i a Catalunya als darrers anys s'ha mobilitzat més gent que mai a cap país del món reclamant llibertat i poder crear un estat propi; el 27 de setembre es va aconseguir una majoria democràtica per exercir el mandat de la majoria del poble de Catalunya per proclamar la desconnexió amb l'estat; un projecte d'independència que amplie la majoria social, que eradique la pobresa, més democràcia i més drets socials. Es superaran les dificultats a pesar de les dificultats de l'estat per impedir-ho, com estan fent imputant càrrecs polítics per exercir el dret a decidir, posar les urnes o donar suport a la resolucions del Parlament de Catalunya. Però les dificultats ens fan més forts i quan aconseguim travessar el riu i estar a l'altra vora, ajudarem el País Valencià, les Illes, la Catalunya del Nord, etc., a trobar respostes a la seua situació específica des de la voluntat dels seus ciutadans. Els problemes són els mateixos, els adversaris també i potser la resposta també, des de cada realitat concreta que s'ha de respectar en funció del dret a decidir de cada territori.

Antoni Infante va afirmar que el dret a decidir s'ha situat al centre del debat polític; fer fora el PP era una condició necessària però no suficient per canviar de polítiques i decidir com a País Valencià sobiranament. La PDaD a tot el País Valencià és una oferta transversal davant les polítiques espoliadores que ens venen de Brussel·les, Berlín o Madrid; davant els obstacles de l'estat, la gent de Catalunya, ens tindrà al País Valencià i a les Illes al seu costat en la lluita per la llibertat i la sobirania. Al PV s'assolirà el dret a decidir del País Valencià d'una manera molt ràpida, cal tenir clar on som i on volem anar, tant el País Valencià, com la Catalunya del Nord, el Principat, la Franja, Andorra, les Illes Balears o l'Alguer. Els Països Catalans és una nació no uniforme sinó diversa, plural, des dels matisos de la diversitat i la complexitat, amb ritmes diferents, des del País Valencià concret ens constituim com a subjecte polític propi i sobirà i, si volem, com hem fet, constituir-nos també des de la nostra sobirania valenciana caminant conjuntament amb els nostres pobles germans. Perquè el procés d'apoderament de Catalunya ens esperona al País Valencià i a les Illes en el nostre propi procés sobiranista d'apoderament popular. És una doble sobirania, la del País Valencià i la dels Països Catalans, hem de saber conjugar-la, combinant les dues realitats de manera harmònica com una realitat coherent, unitària, diversa i complexa, plena de matisos, unitat i diversitat, amb estructures confederals per a fer avançar els nostres propis processos sobiranistes. Us oferim la confederació dels Països Catalans per a fer el viatge a Ítaca, la nostra llibertat, la del nostre poble i sobretot per resoldre els problemes socials que hi ha al nostre país.

Al remat es va signar el document d'agermanament d'una part dels Països Catalans (País Valencià, les Illes i el Principat) i es va recordar que el divendres 22 a les 11.30 davant del Palau de la Generalitat Valenciana hi haurà una concentració de membres d'Enllaçats per la Llengua per a reclamar la posada en marxa de la nova RTVV i de l'espai de reciprocitat amb IB3 i TV3 per a crear l'espai català de comunicació.

El dissabte 23 d'abril a les 18 hores a la plaça de Sant Agustí de València, hi haurà la manifestació del 25 d'abril que remembra la pèrdua dels Furs, l'inici de la imposició del decret de Nova Planta "por justo derecho de conquista", la imposició de les lleis i la llengua castellana, tractant d'eliminar la nostra llengua catalana i els nostres drets forals que ens federaven i agermanaven.

Font:
Agermanament sobiranista entre el País Valencià, les Illes i el Principat de Catalunya - La Veu del País Valencià

Escola Valenciana llança la campanya pel requisit lingüístic en la funció pública

Afegeix la llegenda

L’entitat cívica ha donat a conéixer les properes accions que portarà a terme per a requerir la implantació de la competència lingüística en valencià als treballadors de la funció pública. Es tracta d’una demanda històrica d’Escola Valenciana que fa més de 30 anys que es troba en estat d’espera, tot i que és una mesura necessària per a assolir la normalització del valencià.

• Fa 33 anys que Escola Valenciana demana aquesta mesura legislativa als governs. 

• «El valencià ha d'estar a tot arreu, ja n'hi ha prou de discriminació».

«El requisit lingüístic en la funció pública constitueix una mesura de dret per a afavorir l'ús social del valencià, tan maltractat els últims 20 anys per governs que no s'estimaven gens la llengua.» Així ho ha manifestat el representant de l'entitat, Àngel Martí, durant la roda de premsa al Levante El Mercantil Valenciano per a presentar la campanya pels drets lingüístics de la ciutadania valenciana. La iniciativa se centra en la demanda històrica d'Escola Valenciana d'implantar el requisit lingüístic per a accedir a llocs de treball de les administracions públiques. «Li demanem al Consell que siga valent i defense el valencià des de totes les administracions» gràcies a la «introducció de la capacitació adequada en valencià de tots els treballadors del sector públic», ha declarat Martí, i ha afegit que «la normalització lingüística s'ha de fer des de tots els estaments de l'Administració i del govern valencià, des de totes les conselleries, no solament la d'Educació.» En aquest sentit, el membre de la Junta d'Escola Valenciana ha al·ludit «al destrellat» dels criteris que regeixen els processos selectius d'accés a l'Administració de la Generalitat: «la qualificació lingüística en valencià està valorada com a mèrit i, per tant, té el mateix pes que un curs de formació homologat o qualsevol altra llengua.»                              

Concentració davant de les Corts

La campanya d'Escola Valenciana per demanar el requisit lingüístic en la funció pública comença amb una concentració davant de les Corts Valencianes (pl. Sant Llorens) el proper dijous 21 d'abril a les 19 hores. L'entitat cívica ha previst un calendari d'activitats periòdiques que anunciarà pròximament i que inclourà en l'agenda d'actes de les Trobades.

Reivindicació històrica

Paral·lelament a l'entrada en vigor de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià l'any 1983, Escola Valenciana ha demanat a tots els governs que el domini del valencià entre els funcionaris «no siga un mèrit, sinó que constituïsca un requisit perquè, sols d'aquesta manera, aconseguirem que la nostra llengua es parle a tot arreu sense complexos, guanye àmbits d'ús i, al capdavall, es normalitze», ha declarat Àngel Martí.

Enguany, fa 33 anys que Escola Valenciana treballa contra la discriminació lingüística. A hores d'ara, «l'entitat encara està esperant que el Consell, l'òrgan competent per a portar a terme la introducció del requisit lingüístic a totes les administracions en benefici de la salut de la llengua i en benefici de la ciutadania valenciana, faça els deures i adopte aquesta mesura en breu», en paraules d'Àngel Martí. En aquesta línia, el membre de la Junta d'Escola Valenciana ha volgut remarcar que «les expectatives que ha generat l'actual Govern valencià amb la recuperació del patrimoni lingüístic dels valencians i valencianes ha de deixar de ser una promesa fins les calendas griegas i convertir-se en un fet.»

El cas de les Illes Balears

L'1 d'abril de 2016 el ple del Parlament de les Illes Balears votà a favor del foment i ús del valencià. L'actual govern balear va modificar la Llei 3/2007 de 27 de març en la qual l'executiu de Bauzà convertia el català en un mèrit. En aquests moments, l'adopció d'aquesta mesura ha tornat a col·locar la llengua en el lloc que li pertoca, de manera que el català torna a ser un requisit en l'àmbit de la funció pública. Per a Escola Valenciana aquesta iniciativa constitueix un avanç en la recuperació de la llengua. A més, la modificació de la Llei 3/1986, Llei de Normalització Lingüística, bàsicament ha llevat els canvis que va introduir el Partit Popular en l'última legislatura i la deixa igual a la llei de l'any 1986.

Des d'Escola Valenciana «volem que el Govern valencià adopte unes decisions legislatives semblants a l'executiu de les Illes perquè la nostra llei és, en essència, equivalent a la de Bauzà, i això significa que menysprea i discrimina els valencians», segons ha declarat Àngel Martí.

Font: Escola Valenciana :. Notícies - Escola Valenciana llança la campanya pel requisit lingüístic en la funció pública

UN 23 D'ABRIL PER UN ESPAI DE COMUNICACIÓ EN CATALÀ

Cartes a la Directora 10/04/2016

Aquest 23 d’abril serà el primer en una pila d’anys que el català/valencià viurà en una situació de menys ofec i hostilitat tant a les Balears i Pitiüses com al País Valencià i a la Catalunya estricta; fins i tot el LAPAO ha hagut de desaparèixer de les pàgines oficials! Valdria la pena que en aquestes circumstàncies es materialitzés un progrés visible en el camp tan castigat dels mitjans de comunicació en català: no pot ser que un any després que es configuressin unes majories de govern, sobretot municipals, més favorables a l’ús i la presència pública de la llengua pròpia, continuï la incomunicació i la manca d’enllaç entre els territoris i les persones dels Països Catalans. Una bona manera de fer visible aquest anhel d’espai de comunicació en català seria que el llaç de les quatre barres que va popularitzar el moviment de l’escola a les Illes i que és emblema d’Enllaçats per la Llengua lluís a la façana dels nostres ajuntaments, començant pel del Cap i Casal de Barcelona, aquest 23 d’abril.

BLANCA SERRA I PUIG

VOLEM UN ESTATUT ESPECIAL PER CATALUNYA NORD. SIGNEM!

VOLEM un estatut especial per a la Catalunya Nord, i sol·licitem l'eliminació del Tractat dels Pirineus, signat pel cardenal Mazarino i Luis de Haro el 7 de novembre 1659.

PER SIGNAR, CLICA AQUÍ

Font: Petición · vallespi florian: un statut spécial pour la Catalogne Nord · Change.org

Homenatge històric de les Corts Valencianes a Guillem Agulló, vint-i-tres anys després

Els diputats han ovacionat la família del jove de Burjassot assassinat per un ultradretà

foto: Empar Marco

‘És un acte de reparació històrica a una família que ha patit molt. En memòria de Guillem Agulló’, deia la declaració institucional signada per tots els grups parlamentaris. L’ha llegida Enric Morera, el president de les Corts Valencianes, a la sessió plenària d’avui, pocs dies després del vint-i-tresè aniversari de l’assassinat del jove de Burjassot a mans d’un neonazi. Els pares i la germana d’Agulló, acompanyats de l’ex-diputat de la CUP David Fernàndez, han vist l’acte des de la tribuna de convidats i han rebut una ovació dels diputats de les corts.

Les Corts Valencianes s’han compromès a complir la resolució que va aprovar el Parlament Europeu el dia 14 de març de 2013 sobre la lluita contra el racisme, la xenofòbia i els delictes d’odi, que insta els estats membres a elaborar una normativa de prevenció. Així mateix, el parlament valencià ha anunciat que cada mes d’abril atorgaria un premi a les persones i iniciatives destacades en la lluita contra la xenofòbia i els delictes d’odi.

Heus ací la declaració:

Font: Homenatge històric de les Corts Valencianes a Guillem Agulló, vint-i-tres anys després | VilaWeb

ARTICLE HISTÒRIC: PER UNS LÍMITS OFICIALS I REALS ENTRE CATALUNYA I ARAGÓ

ARTICLE HISTÒRIC 

Article aparegut a la revista CANIGÓ -Número 482, pag. 15. 1 de gener de 1977- titulat “Per uns límits oficials i reals entre Catalunya i Aragó”, signat per Josep Manuel Pons i Ramon Sistac, en aquells moments joves residents a Lleida i Barcelona, d’origen ribagorçà i lliterà respectivament -havent esdevingut el darrer prestigiós catedràtic de filologia i estudiós reconegut dels parlars de la Franja. Aquest article contribuí a donar a conèixer, en aquells moments de la Transició, la problemàtica de la Franja de Ponent i obtingué un cert ressò entre els cercles més sensibles a la problemática nacional dels anomenats Països Catalans . 

PER UNS LÍMITS OFICIALS I REALS ENTRE CATALUNYA I ARAGÓ 

Després de molts anys de silenci, la premsa toma a emprendre-i amb èmfasi puixant- l'estudi del feit o problemàtica nacional dels Paisos Catalans. Dintro d'esta línia podem fer esment del'article "Els catalans en terres d'Aragó" (CANIG6, núm. 478), signat per la prestigiosa ploma d'en Ferran Camps, a on se fa una crida per tal d'engegar una campanya que done a conèixer "la situació en què es troben els catalans a la franja aragonesa i sobretot que proposés solucions concretes" 

Podríem dir que res més escaient en estos moments en què per l'eixida a Hum pública del regionalisme aragonès i del nacionalisme català, los pobles catalanoparlants de la Ribagorça, la Llitera, lo Baix Cinca i la conca del Matarranya se troben davant d'una opció nacional massa important per a resoldre-la d'una manera apassionada. Avui, més que mai, calen solucions objectives i clares.

És per això que en esto moment se fa perillosa una afirmació com la que " ... el riu Cinca era el límit tradicional entre Catalunya i Aragó i així es va mantenir fins a l'artificiosa divisió provincial de1833" . És d'agrair l'aclariment dels feits històrics per part d'en J. Iglésies (1).

En realitat, les terres de la Llitera i la Ribagorça de parla catalana passen a ser regides per les corts d'Aragó en temps de Jaume II (l'any 1300), i és fixada la frontera per la Noguera Ribagorçana i la clamor d' Almacelles, frontera administrativament actual. Tanmateix, en lo cas concret del comtat de Ribagorça -a partir de l'any 1322-, aquest se regirà pels Usatges i costums de Catalunya,i conservarà aixi una autonomia que trencarà, ja a les acaballes del s. XVI, Felip II, que farà passar lo comtat a la Corona i posteriorment a l'Aragó (2). Açò no impedirà que durant la guerra dels Segadors i final de la d’Independència se restablisca l'antiga frontera. Emperò, tots coneixem com van acabar eixes guerres. Des de llavors,les "marques de ponent" resten a dintro d'Aragó. La divisió de 1833 només juga lo paper de confirmació de la situació present. Igualment, Fraga, vila d'uns Montcada -Mequinensa n'era d'uns altres-,regida pels furs d'Osca però que depenia de les corts catalanes -situació que es dóna poc abans de la meitat del s.XIII-, és incorporada definitivament a Aragó a finals de l'Edat Mitjana. Lo nostre desconeixement de la conca del Matarranyanos impedix parlar d'ella.

Nosaltres creiem que ben poc, per no dir res -los mateixos interessats mos ho han confirmat-, tenen de catalanes les ciutats,viles i llocs de Montsó, Binèfar, Estadella,Graus, Campo, etc. Ben diferent és lo cas de Fraga, Tamarit, Benavarri, El Pont de Montanyana, Bonansa -terra natal d'en Joaquim Maurin., etc. Lo límit del Cinca en temps d'en Jaume I mos pareix tan irracional com lo de la Noguera Ribagorçana en temps de Jaume II (l'any 1300). La realitat és ben diferent. Los rius no dividixen res, unixen.¿Quina diferència hi ha entre Bono i Senet per què l'un siga aragonès i l'altre català? Creiem que cap. Les poblacions que tenen en lo seu terme un riu, molt poques vegades lo seu limit coincidix totalment amb est. Ni l'un ni l'altre, creiem, són los vertaders límits d'Aragó i de Catalunya, ja és hora que -havent escoltat les dos parts- los límits los establisquen los interessats,los fronterers. Catalunya i Aragó han d'acabar on la voluntat dels directament afectats ho considere adequat. Estos territoris tenen una opció: ser aragonesos o catalans. Però cal que sàbien que Catalunya los té el plat parat a la taula,perquè els considera un territori tan català com qualsevol altre seu; si volen seure no cal que truquen a la porta. Se'ls espera amb los braços oberts. Ells tenen la paraula. Però per a això cal anul·lar les dificultats oficials per a fer-ho.

Lo feit que estes terres se troben en los mapes dels Paisos Catalans no significa en lo fons realment res.També los occitans inclouen en los seus la Vall d'Aran i ningú se “rasga” les vestidures; si bé los aragonesos tenen tot lo dret del món d'obtindre la seua llengua a l'escola, a l'església, als llocs oficials i als mitjans de comunicació, i inclús a decidir lliurement lo seu futur. Això mos preocupa ben poc. No aixi el feit que en la zona catalanoparlant la seua realitat oficial i real vagen per camins divergents, l'analfabetisme de la seua llengua i cultura, los seus problemes econòmics, socials, administratius,etc. 

Pareix que el català retrocedix d'una manera lenta però constant, no d'una manera tan alarmant com ho fan les "fablas".Està molt bé que els aragonesos lluiten per les seues "fablas", però és una pena que no parlen tant -potser no els interessa-d'una població 4 o 6 vegades superior que parla català a l’"Aragón". És bo de sabre quina és la politica i bases dels diferents grups polítics i culturals aragonesos respecte a açò. Lo grup que hi ha darrera d'"Andalán" és lo que més s'ha definit al respecte.

Mentrestant, anem recuperant cada vegada més la nostra pròpia toponímia. Pobles com Vall-de-Roures, Calaceit, Tamarit, Estopanyà, Calladrons, Viacamp i Lliterà, Areny, etc, se troben escrits en una llengua diferent a l'autòctona. La manca d'una vertadera consciènciació al respecte fa que no hi haja una decidida lluita dels nadius per la seua toponímia local. Lo seu desconeixement del limit del català en eixes terres és total, aixi com lo perquè (3). Cal que prenguen consciència. Poc a poc alguns ho van fent. 

II

Des de fa un temps ençà, els aragonesos se plantegen seriosament lo seu regionalisme i la seua autonomia. Ja era hora! Un dels temes més debatuts és lo de la seua pròpia església. Açò vol dir una església aragonesa al servei del poble aragonès. Està molt bé que lluiten per tindre uns bisbes i un clergat netament autòctons. Però en plantejar-se els seus limits eclesiàstics s'adonen que la divisió politico-administrativa no coincidix amb la religiosa. Mentre la diòcesi de Jaca depèn de la arxidiòcesi de Pamplona, les terres del Baix Cinca, Llitera, bona part de la Ribagorça i Ribera del Cinca (arxiprestats del Baix Cinca, Cinca Mig, Llitera, Ribagorça occidental, Ribagorça oriental i Ribera del Cinca), amb una població de 79.000 habitants, és a dir, un terç de la població de l"'Alto Aragón" i del bisbat de Lleida, depenen d'eixa última (4). Farà una vintena d'anys les diòcesis catalanes d'Urgell i de Tortosa van retrocedir fins al mateix límit politico-administratiu d'Aragó; no aixi va ser lo cas de la diòcesi de a Barbastre i a Saragossa (Mequinensa i Faió, de parla catalana) (5).

No és veritat, com afirma J.R. Marcuello -secretari de redacció d'"Andalan"-, que "Mientras, el desbarajuste de limites que arrancan de las campañas de Jaime I van a dar categoría de hecho consumado a la dependencia de la mejor tierra de lBajo Cinca de la autoridad eclesiasticade Lérida" (6). Molt abans de la divisòria del Cinca per part del rei Jaume I, eixes terres i d'altres ponentines ja eren de la diòcesi de Lleida (7). La prova la tenim en el fet que si examinem els primers bisbes de Lleida, després de la reconquesta d'esta, mos trobem que, dels 5 primers, tres d'ells són de la zona de "vasallaje divino a Cataluña": Guillem Pere de Ravidats (1149-1176) qui traslladà la seu de Roda a Lleida, Gombau de Camporrells(1192-1205), i Pere d'Albalat-nat a Albalat del Cinca?- (1236-1238).

Encara avui en dia hi ha territoris de la diòcesi de Lleida a l'altra banda del Cinca, com Xalamera -nosaltres també diem NO a la central nuclear i un Sl rotund a Coacinca-, Candasnos, Ontinyena, etc. Això mos pareix que són proves suficients per veure que la diòcesi de Lleida de llavors és anterior a la decissió de Jaume I de fer arribar Catalunya al Cinca. ¿On és lo "desmembramiento territorial" si estos territoris actualment en disputa mai han pertangut eclesiàsticament a allò que avui coneixem per l'Aragó?'

És evident que la divisió politico-administrativa ha de coincidir amb l’eclesiàstica. Esta és anterior a la formació del que actualment són Aragó i Catalunya, per la qual cosa s'hi han d'enmotllar; però,¿quina de les dos és més real: la civil o l'eclesiàstica? La creació del bisbat deBarbastre al 1571 surgix amb una bona part de la diòcesi de Lleida. Farà uns 20 anys, altres poblacions d'esto bisbat, com Estadella i Fonts ("Fonz") passaren al de Barbastre, i ho trobem bé. A cadascú allò seu. No tan bé trobem lo cas de Mequinensa, que passà a la diòcesi de Saragossa. Ignorem si hagué una consulta conscienciada i democràtica al respecte, i si la gent del lloc va donar un sí rotund, o va ser per Reial Decret. Malgrat que la diòcesi de Lleida s'introduix dintro de l'"Alto Aragón", i que una bona part parla normalment lo català, se'ls dóna el mateix tracte que si fossen castellanoparlants. Què fa l'església respecte a això? ¿On és l'aplicació de les llengües vernacles a l'església (aprovada pel Concili Vaticà II)? ¿On és l'"imperialisme català" si resulta que pertanyent a una diòcesi catalana trobem als altars la "Virgendel Pilar"? Podríem adduir que el full dominical no es veu pas enlloc, que la població catalanoparlant de la Ribagorça se triplica, com a mínim, durant lo mes d'agost i aquí no passa res, que el clergat ha col·laborat a introduir la jota -cas concret de Benavarri, allà on sabem que se ballaven danses catalanes com pot ser lo ball pla (8)-. No podem acceptar que alguns aragonesos mos donen gat per llebre. ¿On se veu la catalanització d'eixa zona per part de l'església? Nosaltres no la veiem pas; i el lector? 

Creiem que cal trobar un plantejament clarament democràtic que acabe d'un carni amb si hi ha territoris catalans dintro d'Aragó, que si Lleida i Tortosa són aragoneses (9), que si tal rei va dir això, que si un altre va fer una altra cosa ... ; creiem que la delimitació entre Catalunya i Aragó l'han de fer los interessats, los fronterers. Això sí, amb coneixement de causa. La llengua, així com la patronímia i la toponímia, mos diuen a grans crits que eixa zona va ser repoblada per gent de parla catalana i, per açò, pel que serà el futur Principat de Catalunya -Lleida, Fraga i Mequinensa van ser conquerides a finals d'octubre de 1149 per Ramon Berenguer IV. La clara ruptura lingüística -a partir de Tamarit- on la geografia és la mateixa només pot ser explicada pel repoblament. Però factors com consciència, complexos, nivell cultural, etc., mos són negatius. Tot i amb això, n'hi ha d'altres a considerar, tals com la història, les migracions, les relacions econòmiques i socials i familiars, les estructures socials i econòmiques, les comunicacions, la psicologia, lo folklore, les conques hidrogràfiques, la seua consciència popular de pertànyer a tal o a qual comunitat, lo seu sentiment, etc. L'opció és ben clara: ser aragonesos o catalans, ser membres de la "Catalunya Occidental" o de l'"Alto" o "Bajo Aragón". Los interessats hauran de decidir algun dia. “That's the question”. 

Amb tot, si intentèssem donar una visió sincrònica, hauríem de dir que no s'escauen excessius optimismes. Les gents de la "Catalunya Aragonesa" o de !'"Aragón Catalan" han perdut, mica en mica, llur consciència col.lectiva, i molts se troben indecissos. Ara, només algun petit grup intenta treballar pel retrobament de sa terra. La falta d'autèntiques capitals comarcals (Fraga, amb 10.000 h., es l'única capital catalanoparlant a l'Aragó que augmenta de població), més l'ignorància oficial al problema, són la causa de la pèrdua ràpida de la identitat. La majoria dels ribagorçans ponentins, lliterans, etc., ignoren, encara, que s'expressen en ella quan parlen amb catalans del Principat o amb valencians, que sa llengua, son "xapurriat", "xapurriau" o "mescllat" (a cada lloc anomenat de diferent manera: "benavarrès", "tamarità", "fllagatí", "maellà", etc.) és lo català. 

A més, en no ser utilitzat com a parla culta ni escriure' s, se castellanitza ràpidament. Açò i el feit de pertànyer a Aragó dificulta l'entrada actual del català a l'escola. Ja ho veieu: la situació no és tan clara com voldríem. Malgrat tot, no és totalment cert -com diuen i creuen alguns- que tots los catalanoparlants d'Aragó se sinten aragonesos. Es per això que no podem deixar les coses com estan. Cal trobarsolucions que siguen vàlides per a tots. Mentrestant, mos afegim a la proposta d'en F. Camps i recordem des d'ací a 61.899 catalanoparlants allò que canta en Raimon: "Qui perd els orígens perd la identitat".

J.M. PONS i BRUALLA

R. SISTAC i VICÉN 

-----------------------
(1) IGLÉSIES, J. La frontera de Ponent. •• Avui"
(11-XII-76).
(2) MASIÀ DE ROS, A. La cuestlón de los Iímltes
entre Aragón y Cataluña (Ribagorza y Fraga en tiempos
de Jaime II). 1949.
POU I MARTÍ J.M. Los últimos condes de RJbagorza.
1935.
(3) GRIERA i CAJA, A. La frontera catalano-aragonesa:
estudi geogràficolinngüístlc. 1914.
(4) "Guía de la lglesla en la dlócesls de Lérlda". Boletln
oficial del obispado. 1976.
(5) Boletín oficlal del oblspado de Lérlda. (31-XII.
1955).
(6) MARCUELLO, J.R. Iglesla en Aragón: Todo a
una carta. "Andalán", 102.
(7) RUBIO GARCfA, L. Problema y cuestlones de
la sede de Roda hasta su traslado a Lérlda. 1961,
1962.
(8) GRIERA i GAIA, A. Atlas lingüístlc de Catalunya.
Vol II, m. 210, 1924.
(9) GIMÉNEZ SOLER, A. La frontera catalanoaragonesa.
1920.
MAPA : COLOMER i PRESES, LM. Les fronteres
catalanes a les terres de Lleida. Al llibre: Les terres
de Lleida en la geografia, en l'economia i en la cultura catalanes. 1971.

NOTA: La Universitat d’ Alacant ha digitalitzat l’ arxiu de Canigó, que és accessible des de la pàgina " Arxiu revista Canigó - Fons Xavier Dalfó i Hors ", des d’ on es poden consultar els exemplars de la revista.

FONT: ARTICLE HISTÒRIC... - Institució Cultural de la Franja de Ponent

PV, Catalunya, i les Illes aposten per cooperar en promoció turística - La Veu del País Valencià

Un dels compromisos adquirits és impulsar polítiques comunes en turisme i cooperar en la promoció de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani. Crear la Destinació turística intel·ligent és un dels objectius comuns

Per primera vegada, es reuneixen els màxims responsables sobre turisme dels governs autonòmics de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani.

RedactaVeu / València

Els màxims responsables sobre turisme dels governs autonòmics del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears  aposten per impulsar polítiques comunes en turisme i cooperar en la promoció de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani com a destinació, segons han infromat fonts de l'Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa.

A la reunió celebrada a València, Raquel Huete –directora general de Turisme de la Generalitat Valenciana–, Blanca Cros –responsable de projectes europeus de l’Agència Catalana de Turisme i en nom del seu director, Xavier Espasa–, Pere Muñoz –director de l'Agència de Turisme de les Illes Balears– han debatut diverses propostes sobre l’activitat turística i s’han emplaçat a celebrar una jornada al final de 2016.

Els objectius comuns dels representants de les 3 comunitats autònomes es concreten en el desenvolupament sostenible del litoral i la generació de riquesa, la creació de “Destinació turística intel·ligent” a l’Euroregió de l’Arc Mediterrani, el rol de les agrupacions empresarials innovadores en les destinacions de litoral, la implantació de sistemes integrals de qualitat i compartir bones pràctiques en formació i recerca turística.
 

Alguns dels temes abordats han sigut els diferents tipus d’activitat turística, el turisme com a experiència innovadora, la integració efectiva de la xarxa d'infraestructures necessària per un turisme de qualitat i els criteris de governança dels municipis de platja.

També han assistit a la reunió en representació del País Valencià Francesc Colomer –secretari autonòmic de l’Agència Valenciana de Turisme–, Pau Pérez –gerent del Patronat València Turisme– i Antoni Bernabé –director de la Fundació Turisme València. Per part de Catalunya també hi han assistit Jordi Williams Carnes –director de Turisme de Barcelona–, Joan Torrella –director de Turisme de l’Ajuntament de Barcelona–, Joan Aregio –secretari d’Empresa i Competitivitat de la Generalitat de Catalunya– i Elisenda Villalta –responsable de projectes europeus de la Diputació de Tarragona.

Font: PV, Catalunya, i les Illes aposten per cooperar en promoció turística - La Veu del País Valencià

La tertúlia després de Joan Fuster

“Mort Fuster, el 1992, la tertúlia continuà, amb Iborra, Ventura, Richart, Doro Balaguer, Palàcios, Pérez Moragón… El 2009, encara es reunien cada dimarts, Iborra, Richart i Balaguer. Era segons ells un “residu” de la tertúlia” que  havia sigut"; amb aquestes paraules clou Xavier Serra aquest petit llibre, “La tertúlia de Joan Fuster” que, sense dubte, permet entendre millor la misèria mediàtica valenciana en què es va moure –i s’ha seguit movent fins avui, la societat valenciana, amb uns diaris que en uns casos van silenciar i en altres van combatre aquests brillants tertulians, especialment un Fuster en molt bona mesura responsable del retorn de la llengua pròpia a la vida intel·lectual. Enmig del desgavell dels anys seixanta, la Correspondència entre Sanchis Guarner, encara exiliat a Mallorca, el lingüístic Josep Giner, ferit i mutilat per la Guerra en tots els sentits i Joan Fuster, mostra les discussions lingüístiques de tres gran homenots per aconseguir un idioma per al País Valencià que servira per comunicar-nos i expressar-nos, seguint les normes de Castelló de 1932 i la modernització del català iniciada per Pompeu Fabra, un altre gran arquitecte de la nostra llengua, junt a Sanchis Guarner, Giner, Fuster, Joan Sales, Joan Solà, Joan Francesc Mira, Vicent Pitarch...

Conclou Arasay, des del diari Ara, el seu article reconeixent que el llibre de Serra és “un gra de sorra més per valorar i entendre l’ambient en què Joan Fuster va crear un corpus assagístic de gran calat". El que s’oblida de dir, -i que Serra diu-, és que els diaris de Catalunya, han incorporat, durant, els darrers 30 anys, l’aportació valenciana (i la balear i rossellonesa), de una manera ben minsa; això explica la reproducció mediàtica, de l’orientació volguda –intencionadament- de posar d’esquenes València i Catalunya, des de designis administrativistes i institucionalistes, covats durant el franquisme i abans (i després), amb dictats diàriament programats, tret de l’àmbit universitari i d’honroses excepcions sindicals estudiantils i de plataformes per la llengua o plataformes pel dret a decidir, musicals, literàries, cíviques o culturals, des de la “transició” fins avui dia; en general, entre el PV i Catalunya hi ha una desinformació i un desconeixement mutu extraordinari, conscientment calculat i executat, que diaris com “El Punt Avui” i l’”Ara”, a penes contribueixen a pal·liar-ho una mica; quan més falta fa, des de la “Transició” fins ara mateix, l’octubre de 2012, que interessa que les relacions entre el País Valencià amb Catalunya, (a més de també amb les Illes i el Rosselló o La Catalunya Nord), esdevinga un fet normal, si més no, com el que hi ha a l’àmbit hispànic, posem per cas, o a la francofonia o a la “Commonwealth”, amb molts més quilòmetres de distància i oceans pel mig i tot. En canvi, nosaltres la gent del País Valencià catalanoparlants estem sense cap mitjà de comunicació en la nostra llengua, com si no tinguérem dret a tenir cap dret lingüístic.

Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir

Font:La tertúlia després de Joan Fuster - Sal·lus Herrero - La Veu del País Valencià