Reivindiquen una llei per a la normalització lingüística al País Valencià

Intersindical Valenciana demana que es promulgue una llei d'igualtat lingüística que impulsi el canvi en les polítiques lingüístiques

"L'actual Llei d'Ús i Ensenyament del valencià està obsoleta, no ha donat els resultats esperats i no garanteix els mateixos drets lingüístics per a tota la ciutadania". Intersindical Valenciana considera, amb aquestes paraules, que cal una llei per a la igualtat lingüística i "no és acceptable que, en nou mesos, no s’haja avançat ni s’hagen produït els canvis legislatius que els nous temps i les noves polítiques requereixen".

Per aquest motiu, el sindicat demana al Consell de la Generalitat Valenciana, al president i grups parlamentaris de les Corts Valencianes i partits polítics valencians que promulguin una llei d’igualtat lingüística que contemple diversos apartats: administracions, funció pública, ensenyament, salut, mitjans de comunicació, relacions laborals i atenció a les persones nouvingudes. Es tracta d'una llei per a avançar en el procés de normalització lingüística al País Valencià. 

Per a Intersindical Valenciana, "la nova llei ha de tindre unes disposicions normatives clares que obliguen a garantir els drets i els deures lingüístics dels valencians amb els instruments, recursos i pressupostos necessaris per a fer-los efectius i amb uns objectius de normalitat ben definits, tant en la seua concreció com en els terminis de consecució".  En aquest sentit, el sindicat també proposa modificar i desplegar normes que afecten diversos àmbits socials que tenen relació amb l'ús social de la llengua, com les empreses, administracions públiques, cultura, mitjans de comunicació, economia o relacions laborals.  En concret, Intersindical Valenciana proposa l'establiment del requisit lingüístic per a la funció pública, la reobertura de RTVV o la necessitat d'un espai audiovisual compartit amb altres territoris de parla catalana.

Font: Reivindiquen una llei per a la normalització lingüística al País Valencià - La Veu del País Valencià

No amaguis la llengua, utilitza-la amb tothom!

No amaguis la llengua, utilitza-la amb tothom! 
Vine a reivindicar-ho el pròxim 24 d'abril i ajuda'ns a fer sentir el nostre crit arreu: el català, llengua comuna! Inscripcions a: http://www.cridaho.cat/inscripcions

El proper diumenge 24 d'abril

ens reunirem a la Plaça del Born de Barcelona per fer un crit en favor de la llengua. I ho farem en totes direccions, perquè ens escoltin tant del nord, com del sud, de l’est i de l’oest.

Entre tots formarem una gran rosa dels vents i ens distribuirem per cadascuna de les 8 puntes. La farem moure per sentir com crida la veu de cada territori en la seva pròpia varietat dialectal.

Plegats, farem que la rosa apunti cap on ens dirigim: aconseguir que el català sigui la nostra llengua comuna!

Et necessitem per fer-ho possible: vine i crida pel català!

El català, llengua comuna

La Plataforma per la Llengua i més d’una vintena d’entitats de persones immigrades organitzen cada any des de 2005 diferents accions sota el lema “El català, llengua comuna” al voltant de la diada de Sant Jordi.

L’objectiu és promoure el català com a llengua comuna dins la nostra societat. Volem sensibilitzar les persones nouvingudes de la importància de la llengua catalana com un dels eixos vertebradors de la societat i que puguin participar-hi enriquint-la. I alhora, sensibilitzar també la societat d’acollida catalanoparlant, que sovint canvia de llengua quan observa que una persona té un accent diferent o té una procedència diferent. Aquesta actitud dels qui tenen el català com a primera llengua dificulta la inclusió d’aquesta persona a la nostra societat, i a la vegada, pot esdevenir un símptoma de disminució de l’ús social de la llengua si no hi posem solució.

Des de l’ONG del català i les 26 entitats de nouvinguts que coorganitzem l’acte, defensem la llengua catalana com a element d’inclusió social i creiem que ha de ser la llengua comuna dins d’una societat multilingüe com la nostra. Podem facilitar el procés d’adaptació social de les persones nouvingudes a través de l’adopció del català i, així, construir entre tots una nova societat catalana amb més i millors oportunitats per a tothom i amb el català com a llengua de la vida pública.

Durant aquests anys hem organitzat nombroses activitats culturals d’interrelació entre el català i les prop de 300 llengües que es parlen a la nostra societat, com el concert Detotarrel, el Lip dub per la llengua, el Post-it art per la llengua o l’acció Xarxa de cors.

L’any passat, l’activitat organitzada va ser PLANTA’T. COMPROMÍS PEL NOU PAÍS, on vam dibuixar territoris de parla catalana (Països Catalans) amb 300 testos que simbolitzaven les prop de 300 llengües que es parlen a casa nostra. Tots els participants van plantar-se drets dins de cada test per reforçar la simbologia de l’acció de l’acte.

Consulteu aquí les diverses accions que hem dut a terme en el marc de la campanya “El català, llengua comuna”.

Font: (26) No amaguis la llengua, utilitza-la amb tothom!... - Plataforma per la Llengua

Durant trenta anys no hem dit la veritat sobre la immersió lingüística

Entrevista al filòleg, que publica 'El bilingüisme mata'

Pau Vidal. Fotografia: Bi Bi Oye - Núvol.

'El català no s'està morint, l'estem matant. L'està matant la fal·làcia oficial segons la qual aquí no hi ha conflicte lingüístic.' Amb aquesta contundència parla el filòleg Pau Vidal en l'últim llibre, amb un títol també prou rotund i provocador: 'El bilingüisme mata' (Pòrtic). Hi parla de la contaminació lingüística, sobretot al Principat, que fa que el català vagi perdent genuïnitat i diluint-se. 'El català no es morirà per falta de parlants, sinó de català', alerta Vidal, que diu que ens podem arribar a trobar amb la paradoxa que els catalans tinguem estat i no tinguem llengua. De tot això tracta aquesta entrevista, on Pau Vidal tomba mites sobre la immersió lingüística i diu que l'hem santificada. 'Val més dir la veritat.'

—Provocador, això de 'El bilingüisme mata'…

—Sí. És provocador perquè en realitat va néixer d'una imatge d'un paquet de tabac. 'Fumar mata', i vaig pensar 'El bilingüisme mata'. La primera intenció era que la portada fos com la imatge d'un paquet de tabac. 

—Quins riscs veieu per dir això? 

—El risc és un: la desaparició. El bilingüisme és un estadi transitori en el camí de la substitució lingüística. Això ha passat en molts casos i és el que passa aquí, més lentament perquè nosaltres som rars. I, a més a més, és un camí que s'ha accelerat perquè la revolució tecnològica ha fet que els canvis vagin molt més de pressa. El contacte de llengües fa que el final sigui la substitució per via de falta de transmissió. És el model País Valencià: els pares deixen de parlar-lo als fills i cada vegada hi ha més pocs parlants fins que ja no es transmet. I quan es mor l'últim s'ha acabat. 

—I en el cas del Principat?

—Seria una via nova, perquè som com un poblat gal: la via de la dissolució. Augmenta el nombre de parlants (des d'aquest punt de vista sembla que la llengua es refà), però en realitat el contacte fa que la contaminació sigui tan aclaparadora que et quedes sense llençols. La paradoxa és aquesta: el català no es morirà per falta de parlants sinó de català. A les enquestes diran 'Vuit milions de catalans!' i parlarem castellà.

—La condició de la llengua en un hipotètic estat independent no és cap debat secundari. En canvi, s'ha convertit en tabú, en una mena de 'ara no toca'. 

—S'ha convertit en un tema tabú per motius de tipus pràctic, polític. La paradoxa és que a aquesta situació d'ara, d'exaltació del bilingüisme d'aquests últims trenta anys, també hi hem arribat pels mateixos motius. 'No toquem això de la llengua perquè tindrem sarau!' Per no tenir conflicte sempre hem anat presentant una versió edulcorada i ha arribat un punt que anem de baixada. Si no en prenem consciència, ens podem trobar --fins i tot de manera involuntària-- que tinguem estat i no tinguem llengua. I llavors per a què putes el volem, l'estat?

—Pensar que la defensa del català com a llengua única en un nou estat pot fer apartar de l'independentisme els qui no tenen el català com a llengua materna no té un deix de paternalisme?

—Jo sóc científic i en això no m'hi he de ficar, més enllà d'opinar com a ciutadà. Però almenys estaria bé que, ja que hi ha aquesta tirada a parlar-ne quan convé i no fer-ho quan no convé, la gent en parlés amb coneixement de causa i sabés que quan parlem de contacte de llengües hem de tenir present aquests riscos. És molt fàcil d'escriure articles de diari.

—Som massa tous? Diuen que hem de fer el català més seductor, que hem de recollir el català que es parla al carrer… 

—Hem rebut tant que és normal que tinguem por. Som com el gos apallissat que quan t'hi acostes ja recula i comença a glapir. És per això que parlem als forasters en castellà sistemàticament, per evitar el conflicte. També és veritat que, precisament perquè és un punt central de la nostra comunitat, el parer de tothom és considerat igual. I en el temps es poden crear idees falses. Com això que 'les llengües evolucionen' i més bestieses que diu gent que no hi ha rumiat ni deu segons. En el nostre cas això fa molt de mal, perquè s'evita de superar la subordinació mental --que és la clau de volta-- a causa de l'autoodi.

—Aquesta subordinació mental la veiem exemplificada en els insults, que es mereixeria un capítol sol. De fet, en un llibre en recollíeu un fotimer. És allò que diuen que els insults en els films doblats al català no sonen 'reals'. Que dir 'talòs' o 'capsigrany' fa pagès, i que s'ha de dir 'gilipolles'. 

—És un fenomen curiós. Passa a tots els llocs del món on hi ha una llengua dominant que s'imposa a una altra. Els lingüistes parlen d'autoodi, la gent normal en diu complex d'inferioritat. Passa quan t'han dit durant segles i segles i segles que la teva llengua no val res i te l'han associada a la idea de pagès, de rústic, d'antiquada. Totes les innovacions que ens arriben del castellà funcionen i en canvi és molt difícil de fer entendre a algú que dir-li 'hosti, nano, estàs de pega' és una expressió perfectament funcional. A mi, un dia que vaig dir això, em van respondre: 'Parles com el meu avi.'

—És allò que en dieu la 'síndrome del polvo'?

—La 'síndrome del polvo' és la manifestació material de l'autoodi, de veure com a inferior qualsevol innovació o material propi de la llengua. Si tu dius a algú 'Ahir vaig fotre un clau de collons' de seguida t'imaginen amb una barretina en un paller del Solsonès. En canvi, si dius 'Quin polvo que té aquesta tia', l'imaginari és tot un altre. No és millor que el clau, però la submissió fa que a la gent li sembli així. Passa en tots els estaments. A mi, com a usuari de la llengua, em passa com als altres! S'ha de solucionar d'una altra manera, el parlant prou problema té a parlar. 

—I què és el català 'low-cost'?

—L'etiqueta de català low-cost és de la Patrícia Gabancho; l'Enric Gomà en diu català mandrós. Són maneres de batejar un fenomen: el català traduït automàticament, normalment per castellanoparlants, que no l'han après a escola sinó per contaminació ambiental, i que han après el necessari per a fer vida i prou. Són els que després creen moltes innovacions, com per exemple 'Nitbona'. És un fenomen molt freqüent per diversos factors, no es tracta de culpar el parlant, però el resultat és que fa mandrós també l'idioma dels altres. És el fenomen de les set i mitja. En una generació hem passat de dir l'hora en quarts a dir-la en mitges perquè normalment el que en sap més s'acosta al que en sap menys, i al final el primer renuncia a dir dos quarts de vuit i diu les set i mitja. 

—A les Illes i al País Valencià, amb una agressió institucional molt més forta contra la llengua que no pas al Principat, no hi ha tanta contaminació lingüística. Per què?

—Perquè la diglòssia, paradoxalment, funciona com un preservatiu lingüístic. La llengua es preserva molt més genuïna perquè no hi ha tant contacte. Si no hi ha un corrent favorable de conversió al català, com sí que passa a Catalunya, això fa que moltes innovacions com la 'Nitbona' no entrin. És una mena de paradoxa. No hi ha tant contacte, no hi ha converses bilingües. Hi ha menys ocasions per a la contaminació. 

—Què me'n dieu, de la immersió lingüística? Ens enganyem quan creiem que ha estat un èxit?

—És un exemple perfecte. A còpia de defensar-la, l'hem santificada tant que ara sembla que sigui com un túnel de rentar cotxes: hi passes un alumne i ja en surt catalanoparlant. Això és mentida. Per això dedico dos capítols a desmitificar les famoses enquestes que semblen una panacea. Avui hi ha centenars de milers d'alumnes que han passat per la immersió i no són catalanoparlants. Diuen que saben parlar-lo però no el parlen habitualment; i no tan solament això, sinó que molts tenen serioses dificultats per a parlar-lo. No els podem comptar com a catalanoparlants. Si ens diguessin la veritat ens deprimiríem molt. Durant trenta anys no l'hem dita, ens ha semblat que tot anava molt millor i ara ens trobem amb això. Crec que val més dir la veritat: no n'hi ha prou, amb la immersió. 

—Sí que és una mica depriment. Què més fa falta? Més eines?

—Si entens que la llei és una eina, sí. Falta una llei. És a dir, que les circumstàncies siguin unes altres. Falta allò que tenen en qualsevol lloc normal: un codi preeminent. Que el nano quan surt de l'institut amb un català precari perquè al seu entorn no el parlen es trobi amb l'obligació de fer-lo servir. Però literalment: que vagi a un lloc on no l'entenguin si no parla en català. Com passa a qualsevol lloc. Perquè si no les llengües es rovellen. 

—Estem molt contaminats per l'espanyol, més que mai segurament... 

—Aquest és un punt interessant. Corren unes fal·làcies… En Baulenas va fer un llibre que es deia 'El català no morirà' (ja amb un error de genuïnitat al títol), on sostenia que si el català havia sobreviscut al franquisme no havia de patir. És una idea que ha circulat molt, i és una bestiesa. L'acceleració i la revolució tecnològica han fet que els mitjans que tenia el franquisme per a aniquilar la llengua fossin un acudit al costat dels que hi ha ara. Perquè ara tenim una freqüència de contacte lingüístic incomparablement superior a la d'aleshores. Parlem amb més gent, ens arriben més canals de televisió i ràdio i les xarxes socials ens han posat en contacte amb molta gent contínuament i amb molts més llocs. Això fa que les possibilitats de contaminació augmentin exponencialment.

—I els mitjans de comunicació hi deuen tenir una responsabilitat, en això. 

—Els mitjans tenen un mal, que és que la història els ha convertits en transmissors, i per tant en vehicles de la llengua. No en són culpables però sí que hi tenen una responsabilitat, que és la de transmetre un model de llengua eficaç, útil i genuí. Cada vegada ho fan més poc, perquè és molt difícil de lluitar contra tot això que dèiem, i a l'hora de la veritat són els que difonen el model contaminat. Arriben teletips en espanyol, el filtre sempre és l'espanyol… En el cas de la llengua oral, tenim l'exemple de les transmissions de ràdio, a càrrec de persones amb una formació bastant deficient. Hi ha molt poca gent que doni importància a una bona formació lingüística. L'exemple el tenim en les transmissions de futbol, que són les més escoltades. Alguns dels col·laboradors fixos de la TDP no haurien de parlar per antena, perquè transmeten una quantitat de virus terrible. 

—Tenim molts fronts oberts!

—Per això anar-hi posant pedaços no soluciona res. Seria molt més pràctic començar des de dalt: capgirar aquest procés que ara funciona que és el de la traducció sistemàtica. Els diaris traduïts són una metàfora del país: es pot dir que aquest país pràcticament parla amb un traductor automàtic posat, perquè bona part dels missatges ens arriben en castellà. La majoria dels missatges estrangers ens arriben filtrats pel castellà. Per tant, la traducció es perd. I com pitjor són les condicions en què tradueixes, més perds. Això es veu en els diaris traduïts, que són autèntiques fàbriques de calcs.

—Sembla que tot porta al mateix lloc: a la necessitat d'un estat propi perquè la llengua sobrevisqui. 

—Com a científic, t'haig de dir que aquesta condició no seria necessària. Les condicions perquè una llengua s'autoalimenti no tenen res a veure amb l'organització política. Si una comunitat s'estableix dins les seves pròpies normes, pot tenir un funcionament normal, igual que qualsevol altra llengua. Ara, també encara haig de dir que, havent de fer tractes amb el poder castellà, això és impossible. Això no li passa pel cap a ningú. No cal ni posar-ne exemples. Un dels objectius que té el poder castellà és aniquilar-nos. Per tant, sí, ateses les circumstàncies necessitem un estat propi que pugui legislar. I, així i tot, durant un període s'hauria d'anar molt alerta i vigilar què passa. Però seria un punt de partida irrenunciable perquè sense la preeminència d'un idioma no hi ha supervivència. No passem per alt que parlem d'una llengua minoritzada. 

—Però un estat pot no ser suficient. Segons què en fem. Vós proposeu un 'monolingüisme oficial'?

—És un terme lleig i fàcil de desprestigiar per part de qui no en sap. Totes les etiquetes que s'han proposat han tingut rèplica. Jo m'estimo més l'expressió 'llengua de poder'. Quan senten 'monolingüisme' de seguida criden: 'Ah, ens volen portar tots a la presó!' En canvi, 'llengua de poder' simplement vol dir que sigui la llengua efectivament obligatòria a l'hora de viure en aquest país, com passa a qualsevol lloc.

—Sembla que no és gaire popular aquesta proposta, entre els qui debaten sobre el nou país. 

—El debat sobre la llengua l'haurien de fer els experts, que no són els periodistes. 

—Ara no pensava en periodistes, sinó en polítics. 

—Aquests també haurien de callar. Perquè no en saben i no fan sinó mal. És com si jo em poso a parlar sobre la qualitat de l'aire. Ells també han de callar i demanar el parer dels qui en saben, com es fa en tot. Tothom es pensa que, com que parla, el seu parer sobre llengua és igual de vàlid. És com si jo participés en un congrés de gastronomia simplement perquè menjo. Sóc molt sever, en això. 

Més sobre l'autor:

Podeu comprar el llibre 'El bilinguisme mata' ací

Més llibres del mateix autor: 'El catanyol es cura', '100 insults imprescindibles'

Font:
Pau Vidal: 'Durant trenta anys no hem dit la veritat sobre la immersió lingüística' - VilaWeb

Montaverner obrí les Trobades amb més de 10.000 assistents celebrant viure en valencià

Per primera vegada en 20 anys un conseller d’Educació s’uneix a les Trobades, que han sigut un clam pel requisit lingüístic en la funció pública

Milers de persones han participar a Montaverner a la Trobada d'Escoles en Valencià de la Vall d'Albaida

SANDRA SERRANO - València

La Vall d’Albaida ha obert el calendari festiu de les Trobades 2016 en el poble de Montaverner amb la implicació dels 34 pobles que formen la comarca, cosa que es tradueix en una participació massiva de gent festejant pels carrers la llengua i la cultura que l’agermana. Durant les activitats lúdiques ha hagut espai per a una de les reivindicacions històriques d’Escola Valenciana: "volem que la llengua dels valencians no siga un mèrit sinó un requisit per a treballar en l’Administració i atendre correctament les necessitats de la ciutadania valenciana", ha exposat el president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno.

Contacontes, més d’un centenar de tallers escolars, colles de dolçainers i tabaleters, danses populars, actuacions musicals, exposicions i presentacions de llibres, han pres els carrers de Montaverner en el marc de la XXIXa Trobada de la Vall d’Albaida. Més de 10.000 persones s’han acostat "al poble de l’alegria, on les xiques són boniques i ballen la granaïna", en paraules de l’alcaldessa montavernina, Amparo Roses, que ha citat una frase del veí Tio Palero. Roses s’ha mostrat satisfeta de tindre a gent de tota la comarca concentrada en el seu poble.

Es tracta de la primera Trobada d’Escoles en Valencià "marcada per la transició d’un govern que desmantellava l’educació pública, de qualitat i en valencià, a un govern que treballa per la llengua i dóna suport a l’ensenyament en valencià amb la seua assistència a la Trobada". Fa 20 anys, des que Joan Lerma perguera la presidència de la Generalitat a mans del PP, que un conseller d’Educació no acudia a les festes per la llengua que recorren i vertebren el país comarca a comarca, fan valdre la dignitat dels pobles i també fan visible la riquesa cultural que suposa parlar el valencià amb diferents accents.  

Un país d’escoles. Fem escola

Ser, fer, pensar i conviure. Són els valors que els mestres de l’escola Dr. Esplugues de Montaverner han pres de referència per a crear sòlids fonaments sobre els quals educar amb el model de l’escola que volem, l’escola del segle XXI. "Aquesta escola és un reflex de l’èxit dels programes d’ensenyament en valencià pel qual Escola Valenciana treballa fa més de 30 anys", ha manifestat el president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno que, tot aprofitant la presència del conseller d’Educació, Vicent Marzà, ha afegit un missatge per a l’equip de treball que encapçala: "tan bones pràctiques educatives s’haurien d’introduir en totes les escoles del nostre país i a tots els nivells formatius, perquè l’únic programa que garanteix el dret d’aprendre valencià i dominar l’ús de la llengua és el programa plurilingüe d’ensenyament en valencià".

Som-Rius és la mascota de la XXIXa Trobada de la Vall d’Albaida que travessa la comarca de nord a sud i ara decora el pati de l’escola Dr. Esplugues.

El conseller d'Educació, Vicent Marzà, i el president de la Diputació de València, Jorge Rodríguez, han participat en la Trobada d'Escoles en Valencià celebrada a Montaverner

Fem poble

Jaume I fundà el poble de Montaverner en la confluència del riu Albaida i el Clariano, afluents del Xúquer, el riu més gran que recorre el País Valencià. Avui, de forma semblant al discórrer del Sucro, aquest poble de la Vall d’Albaida de vora 1.700 habitants ha vist sextuplicada la seua població per l’afluència de més de 10.000 persones fent poble, agermanades per compartir la llengua i la reivindicació del seu ús en tots els àmbits, de forma normalitzada, per a viure en valencià. "La llengua és el nostre patrimoni i la nostra riquesa cultural, som poble en tant que som valencians", ha afirmat el president de la Coordinadora de la Vall d’Albaida per la Defensa i ús del Valencià, Josep Andrés Timor.

Fem país

"Volem que els besnéts d’ El Tio Canya puguen viure en valencià sense sentir-se discriminats ni menyspreats", ha expressat Vicent Moreno, que ha recordat els 40 anys de creació d’una de les cançons més simbòliques de la substitució lingüística, escrita i cantada pel conjunt Al Tall. "A hores d’ara continuem amb uns tràngols semblants als del Tio Canya: quan anem a les administracions i parlem valencià no es respecten els nostres drets lingüístics, no s’aplica l’Estatut d’Autonomia", ha afirmat Moreno, en relació amb una de les demandes històriques d’Escola Valenciana, com és la implantació de la capacitació adequada en valencià de tots els treballadors del sector públic. "El requisit lingüístic evitarà la discriminació per raó de llengua, Catalunya, Galícia i el País Basc el tenen instaurat i trobem un altre exemple recent a les Illes", atès que "la setmana passada el Parlament Balear votava a favor del requisit lingüístic, a favor del foment del català en la funció pública; amb aquest gest el Govern balear feia un pas endavant cap a la normalització lingüística". Escola Valenciana demana el mateix a l’actual govern valencià: "volem que la llengua dels valencians no siga un mèrit sinó un requisit per a treballar en l’Administració i atendre correctament les necessitats de la ciutadania valenciana", ha conclós el president de l’entitat cívica.

La Trobada a Montaverner ha comptat amb la presència de diferents personalitats polítiques, com és el cas del conseller d’Educació, Vicent Marzà; el president de la Diputació de València, Jorge Rodríguez, el president de la Mancomunitat de la Vall d’Albadia, Vicent Gomar, així com alcaldes i representants dels municipis de Junyent, Alfarrassí, l’Olleria, el Palomar, Salem... Vicent Pascual, el membre de la Unitat per l’Educació Multilingüe, també ha participat en les activitats d’aquesta festa per la llengua.

XIXa Trobada al Pinós

Les Trobades continuen el seu recorregut pel sud del país, a la comarca de les Valls del Vinalopó. Demà dissabte 8 d’abril, des de les 10 hores, el Pinós celebrarà la XIXa Trobada d’Escoles en Valencià amb una agenda nodrida d’activitats que tenen la llengua com a eix vertebrador.

Font: Montaverner obri les Trobades amb més de 10.000 assistents celebrant viure en valencià

No tot s’hi val, senyor Rabell

«En una de les seues intervencions sens dubte més lamentables, anà més lluny que ningú i s'atreví a qualificar de racistes els impulsors del manifest Koiné»

La proclamació del manifest ‘Llengua i república’, impulsat pel grup Koiné, ha estat l’excusa ideal per a una campanya de criminalització política de tots els qui no combreguem amb la idea d’una república catalana on només dues llengües siguen oficials.

Com sol passar en aquests casos, els qui s’han dedicat a parlar de lliganordisme, de xenofòbia lingüística o fins i tot de racisme no han llegit el manifest o l’han volgut menystenir a posta. El manifest no diu enlloc que el català haja de ser l’única llengua de la república. I menteix qui ho diga. El manifest diu, en canvi, que si el català i el castellà són les úniques llengües oficials de la república, i de la manera com ho són ara, això serà un desastre per al català. I l’una cosa no té res a veure amb l’altra.

Sobta, i sobta molt, la ferocitat amb què alguns s’han abocat damunt els qui discrepem amb la teoria que el bilingüisme exclusiu català-castellà siga dolent. D’aquesta qüestió, es veu que no se’n pot ni parlar. Podem parlar de si tindrem exèrcit o no, de si serem dins l’OTAN i la UE o no, de si cap religió serà oficial o no, de si serem república o monarquia, però no podem parlar de llengua. Es veu.

I encara, quan volem parlar de llengua, alguns no volen que parlem de realitats estudiades en detall pels sociolingüistes de tot el planeta i prefereixen embolicar-nos amb discursos polítics sense cap base científica. Així, ens trobem gent que diu una vegada i una altra coses que no són certes, com si repetir-les les fes reals. Com ara que hi ha societats bilingües estables, on totes dues llengües conviuen sense aniquilar-se l’una a l’altra. Cosa que simplement és falsa. No n’hi ha, ni n’hi ha hagut i molt probablement no n’hi haurà mai. Fa més de cent anys ja que el lingüista grec Ioannis Psicharis ho va explicar amb tota mena de detalls i des d’aleshores no hi ha hagut ni un sol exemple que desmentesca que el bilingüisme només és un estadi de trànsit –de batalla, seria més exacte– i que la diglòssia representa un perill imminent per a qualsevol llengua. I que els Països Catalans som un territori eminentment diglòssic només es pot negar a partir de l’obcecació política. Que responga qualsevol lector: és cert o no que en aquest país hi ha una llengua ‘alta’ i una llengua ‘baixa’? Algú pot defensar que l’estatus del català és el mateix que el de l’espanyol al sud o el francès al nord? Algú es veu amb cor de defensar que català i castellà, o català i francès, tenen les mateixes facilitats socials, també de coerció, al seu darrere?

Entre el cor de pretesos indignats, n’hi ha alguns que tots sabíem que hi ficarien la cullera amb entusiasme. Però ahir Lluís Rabell, en una de les seues intervencions sens dubte més lamentables, anà més lluny que cap d’ells i s’atreví a qualificar de racistes els impulsors del manifest Koiné. Va dir fins i tot que voler superar en la república catalana el bilingüisme equivalia a voler fer realitat un ‘reflex invertit’ del que passa ara. I això no tan sols no és veritat sinó que sembla mentida que ho diga una persona com ell.

Entre més motius perquè per a fer un reflex invertit caldria recrear les condicions que han fet possible la situació que vivim actualment. I això implicaria, com a mínim, sotmetre Catalunya a una dictadura en què el castellà fos perseguit, per exemple (encara que de fet, senyor Rabell, per a ser un reflex invers de debò el que hauria de passar és que el govern català imposés la prohibició del castellà …a Espanya!). Implicaria que pegaren els xiquets a les escoles pel fet de parlar en castellà –a mi m’ho van fer perquè parlava valencià i és probable que a vostè també… Implicaria que la televisió i la premsa en castellà fos prohibida a Espanya –per cert, com és prohibida TV3 per a una bona part dels Països Catalans encara avui. Implicaria la presència d’un exèrcit que matava gent només dues generacions enrere convencés la majoria de la població de no crear problemes. On només uns pocs valents, un PSUC per exemple, se la jugassen. Implicaria que centenars de lleis i decrets que imposassen el coneixement obligatori del català i reduïssen a un pur símbol el coneixement del castellà –com passa ara a l’estat espanyol, però obligant al castellà.

I vostè, senyor Rabell, realment és capaç de pensar que ni una sola persona d’aquest país, per a salvar el català, està disposada a fer això? Insinua, senyor Rabell, que jo, que no estic d’acord amb el bilingüisme, seria capaç d’imposar això, ‘manu militari’ als meus conciutadans? Vostè és tan miserable per a equiparar un manifest signat per uns centenars de persones, al final un paper escrit, amb l’actuació despietada durant segles d’un estat contra una part de la pròpia ciutadania?

Un dia desafortunat el pot tenir qualsevol persona, això és cert. Per exemple, en la presentació mateix del manifest crec que la intervenció de Joan Martí va ser horrible en la forma i en el fons. I ho vaig dir per Twitter només de sentir-la, abans que esclatés cap polèmica. Tothom es pot equivocar i no tinc cap inconvenient a dir que és evident que el manifest té alguna frase molt desencertada que persones sensates com José Rodríguez han matisat i posat a lloc. Però deixe’m dir-li, senyor Rabell, que tot això és una anècdota ínfima comparada amb la gravetat de la seua mentida i del seu exabrupte, no sé si dir de la seua acusació, explicitada en seu parlamentària. No tot s’hi val, senyor Rabell. I deixe’m dir-li a més que si els meus arguments no el convencen potser faria bé de pensar com és que per primera vegada en la seua vida l’extrema dreta l’aclama amb grans aplaudiments i reprodueix encantada les seues paraules.

PS. Per cert: què li sembla el fet que els defensors del bilingüisme deixen fora del debat a l’onze per cent de ciutadans del Principat que no tenen de llengua materna ni el català ni l’espanyol? A banda de no dir res del també oficial occità, invisibilitzar els catalans d’origen amazigh, punjabí, àrab, romanès o wolof li mereixeria a vostè el qualificatiu de ‘racisme’?

• Editorial
• Vicent Partal

Font: No tot s’hi val, senyor Rabell | VilaWeb

Sobre el català i l'ús de les llengües a la Corona d'Aragó [Una Franja d'història]

Òscar Adamuz (Moviment Franjolí)

El català a la Corona d’Aragó. Quin fou el tractament de les llengües als diversos regnes que composaven la Corona? Quina llengua tenia preeminència a les Corts Generals i entre la monarquia i els estaments, a nivell oral i escrit?

En primer lloc s’ha de tenir en compte que, des de la unió dinástica de Catalunya i aragó el 1137 fins el 1410, els reis d’Aragó foren de la nissaga barcelonina dels Bel·lònides, descendents de Guifré el Pilós. Aquests comtes i posteriorment reis tenien el català com a llengua familiar i, per tant, aquesta fou la llengua d’expressió habitual (que no única) entre la monarquia i la seva Cort, i també entre les institucions que se’n derivaren al Principat i a la dels nous territoris de la monarquia arran dels segles XIII i XIV (Regne de Mallorques, València, Sicilia i Sardenya ).

Tanmateix, cal recordar que el llatí culte, tot i que deixà de ser la llengua popular segles abans, encara romandrà com a llengua de cultura predominant en la documentació escrita, bàsicament dels eclesiàstics, fins als segles XII i XIII, quan començaren a aparèixer textos escrits en romanç (almenys els que han arribat a l’actualitat). Aquesta escriptura en llengua catalana prengué una considerable volada amb la creació de la Cancilleria reial, cos administratiu dels reis de la Corona d’Aragó, creada al segle XIII. Els escrits dels cancellers marcaren una certa “normativització oficial” i un impuls del català (sobretot des de mitjans de segle XIV) en els territoris on es parlava, i en aquesta llengua es redactaren, per exemple, les Constitucions del Principat de Catalunya, els furs del regne de València o el llibre del Consolat de Mar, autèntica compilació  del dret marítim català.

L’expansió territorial de la Corona consolidà la llengua catalana com a lingua franca a dins del petit imperi que formà a la mediterrània occidental, amb tota la xarxa marítima comercial que en depenia.  Aquesta preeminència del català coincideix, òbviament, amb l’època en què els monarques desenvoluparen unes polítiques d'acord amb la burguesía mercantil catalana.

L’ulterior entronització d’una dinastia castellana com la dels Trastàmara no canvià dràsticament aquesta situació quant a la llengua, però sí començaria la castellanització de les elits que acompanyaven el monarca, que s’accentuà amb la unió dinástica amb Castella i es confirmà  amb l’arribada dels Àustria a la monarquia hispánica.

Hem d’aclarir que la predominança d’una o altra llengua tampoc volia dir que no existís el plurilingüisme, tant a la monarquia com a les institucions pròpies dels diferents regnes. Moltes vegades els reis tenien consellers aragonesos o catalans segons les afinitats, d’ells mateixos o de la seva familia (natural o política), o depenent d’interessos polítics. No hem d’oblidar que reis com Jaume el conqueridor o Pere el cerimoniós passaren la seva infància en territori aragonés i en companyia de nobles i eclesiàstics aragonesos, per tant sembla clar que la llengua aragonesa (o la castellana) no n’era pas desconeguda entre els reis del Casal d’Aragó. Nombrosos textos i cròniques confirmen aquesta visió plurilingüe de la Corona d’Aragó.

Igualment, el català tampoc no fou una excepció dins del regne d’Aragó, on, tot i que l’aragonès fou llengua preferent i de relació amb la monarquia, la presència de la llengua catalana a dins del regne no ha de ser menystinguda.

A les Corts generals de la Corona d’Aragó s’establí el costum, arran de les Corts de 1362 de Montsó, on el rei feia una proposició als representants dels estaments dels territoris en llengua catalana i la contestació era feta, normalment pel primogènit i futur hereu de la Corona, en aragonés, com a representant de les Corts generals. Segons la documentació que ens ha arribat, aquesta qüestió lingüística  fou motiu de controvèrsia, ja que la llengua anava esdevenint mica en mica símbol d’identificació territorial. Com a exemple trobem que, a les Corts esmentades, els representants del regne de València defensaven l’ús de la llengua aragonesa, sens dubte fruit del pes que tenia la noblesa aragonesa en un primer moment del regne, mentre que, posteriorment, aquest requeriment només el defensava el regne aragonès.

També és interessant comprovar com les cròniques i documents mostren converses multilingües  entre els reis i els seus fills, com el passatge famòs descrit a “El llibre dels Feyts”, on Jaume I dialoga amb l’infant Pere en català, mentre l’infant el contesta en aragonès.

A la zona catalanòfona de l’Aragó, que en gran part estava sota la influencia cultural de bisbats catalans fins fa unes dècades, la documentació hi era escrita molt majoritariament en llengua catalana fins el Decret de Nova Planta que el 1707 abolí els Furs d’Aragó, i passà a ser tota en castellà.

Freqüentment les institucions catalanes s’adreçaren als jurats de les viles de l’actual Franja de Ponent en llengua catalana, que durant molt de temps varen ser font de disputa entre Aragó i Catalunya per fer valdre la seva influència.

Conclusió:

El tractament de les llengües a la Corona d’Aragó fou, en general, força respectuós amb la realitat plurilingüe dels estats integrants, en consonància al carácter “confederal” i de delegacions de poder que coexistí a la Corona. El multilingüisme va ser més estès del que normalment es pensa. L’ús de la llengua no va ser objecte de grans polèmiques, però sí de vives disputes quant a la preeminència d’una o altra a les sessions de les corts generals, clar simptoma que la llengua estaba esdevenint símbol de significació territorial, sobretot arran del segle XIV.

Tot i la pluralitat existent, la llengua catalana va ser la preponderant en les relacions entre la monarquia i els estats de la Corona, així com en la relació amb d’altres territoris. El fet que el català fos la llengua familiar dels reis fins 1410 i el paper de la Cancelleria reial que acompanyava la monarquia foren dos factors importants, així com la política mediterrània impulsada per la burguesía mercantil barcelonina. Després del Compromís de Casp, entronitzada una dinastía castellana, no s’alterà de mode greu aquest estatus quo lingüístic, tot i que, lògicament , ajudà a la introducció del castellà a les capes altes de la societat a l’entorn de la monarquia, que s’anà incrementant, ja dins de la monarquia hispánica, a mesura que el poder polític i l’hegemonia peninsular es desplaçava cap a Castella, en detriment d’Aragó. La situació de la llengua canvià dràsticament amb els decrets de Nova Planta promulgats per la nova dinastía borbónica, el 1707 a Aragó i regne de València, el 1714 al Principat de Catalunya i un any després a Mallorca, quan la llengua catalana va ser reprimida fortament.

FONT: Moviment Franjolí per la Llengua: Sobre el català i l'ús de les llengües a la Corona d'Aragó [Una Franja d'història]

Panamà i nosaltres (the Panama Papers)

Original en castellà, traduït amb Google translator

Article d'opinió de l'educador i diputat de MÉS per Mallorca, David Abril

Primers ministres i exprimers ministres, polítics influents, caps d'estat, i gent de poder com la dona del comissari europeu, espanyol, Arias Cañete (els terratinents Domeq, engreixats amb els ajuts de la PAC) o la tia Borbona de Felip VI han gaudit i gaudeixen de Panamà com a paradís fiscal, alguns com ella des de fa dècades, abans de néixer jo. Així ho ha posat de manifest una intensa recerca periodística facilitada per una filtració a nivell mundial de les dades manejades per una societat del país centreamericà que ha participat del tràmit de milers d'operacions d'enginyeria financera.

La fórmula utilitzada en la major part dels casos són les anomenades offshore, empreses fantasma creades en llocs com Panamà, Suïssa o les Illes Caiman per intentar pagar menys al teu país o, si es vol, per evadir impostos. És legal, sí, però ... ¿és legítim? És legítim manejar milions d'euros per evitar controls, a un estat que ara mateix negocia un nou paquet de retallades amb la troica, i que tornaran a pagar les classes populars i els sectors socials més febles? ¿No té res a dir d'això , el ministre d'Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, que l'altre dia culpava les comunitats autònomes, que són les administracions que gestionen l'educació, la salut, els serveis socials, per l'incompliment de l'objectiu de dèficit?

Amb coses com aquesta és que prenen valor paraules com les pronunciades per l'advocada de l'estat Ripoll, en el judici del cas Nóos, quan ens recordava fa només un parell de mesos que allò que «Hisenda som tots» no era més que un eslògan . Ara el CERTIFIQUEM, un cop més.

L'oligarquia espanyola i les elits polítiques extractives s'han retroalimentat durant molt de temps, i ho segueixen fent: el poder polític al servei del poder econòmic i el poder econòmic agraït que alimenta el sistema, amb exemples notables, com la comptabilitat «B» del PP, o el 3% de comissió als grans contractes públics, o les anomenades "portes giratòries" amb alts càrrecs polítics passant de ministeris i alts càrrecs en els consells d'administració de grans empreses de sectors estratègics ... Patriotes espanyols amb comptes a Panamà, que per cert Espanya a diferència d'altres països europeus no considera un paradís fiscal.

Encara no ha sortit cap nom de les nostres Illes, però és més que conegut que bona part dels beneficis i inversions de la indústria hotelera, i especialment de les grans marques, es mouen també a través de offshores, paradisos fiscals i de fons d'inversió dels anomenats «voltor», configurats mitjançant societats de capital divers que no faciliten la identificació dels seus promotors. Sí, els mateixos que posen el crit al cel perquè vulguem cobrar un euro als turistes. Tampoc importa anar molt lluny per recordar l'operació Llampec i la vinculació d'importants bufets d'advocats a Palma en facilitar operacions com les revelades aquest cap de setmana de Panamà.

Només si som capaços de trencar amb aquest tipus de pràctiques podrem dir que vam començar a viure en una societat que vagi més enllà de la mera aparença democràtica. És d'agrair saber la veritat dels actes de qui se sol omplir la boca utilitzant la paraula "llibertat" per anar justament contra la transparència que és condició sine quae non per a la democràcia. Saber el que sabem avui, i el que sabrem en els propers dies, és una bona notícia per a la majoria. I que hi hagi periodistes que no ho hagin pensat a l'hora d'assenyalar gent amb molt poder, també.

Font: Panamá y nosotros - Agencia Incat

La Catalunya Nord demana el nom d'Occitània-Catalunya per a la macrorregió

Manifestació occitanista a Carcassona / Efe

Des del passat 1 de gener la República Francesa aplica una nova divisió territorial que ha comportat la fusió de bona part de les seves regions administratives, que han passat de les 22 anteriors a les 13 actuals. Aquesta reorganització ha comportat, entre d’altres, la unió de les regions de Migdia-Pirineus, amb capital a Tolosa de Llenguadoc i la de Llenguadoc-Rosselló, amb capital a Montpeller i dins la qual hi ha encabida la Catalunya Nord, oficialment, departament dels Pirineus Orientals.

Aquesta macroregió, amb un territori de 72.000 quilòmetres quadrats i 5,6 milions d’habitants manté actualment el nom provisional de Llenguadoc-Rosselló-Migdia-Pirineus (Languedoc-Roussillon-Midi-Pyrénées, en francès), però la intenció és trobar un nom nou que defineixi aquest territori.

De fet, el projecte de reforma territorial del 2014 preveu que els nous territoris escullin un nom que els defineixi, tot i que serà finalment el Consell d’Estat el que finalment ratifiqui els noms oficials.

Un tros d'Occitània i un tros de Catalunya

És en aquest context que el catalanisme polític de la Catalunya Nord ha unit forces per reivindicar un nom en el qual hi aparegui la singularitat catalana, tot i ser un component minoritari ja que només representa un dels tretze departaments dels que es composa la macroregió. L’objectiu és aconseguir que la nova regió s’anomeni Occitània-Catalunya, un nom que reivindica les identitats, cultures i llengües dels seus habitants, per bé que no inclou ni tot Occitània ni, per descomptat, tot Catalunya.

Així, des de la plataforma Sem Catalunya Nord, que aglutina diverses entitats del catalanisme cultural i polític, s’ha engegat una campanya en defensa d’aquesta denominació, que com apunta el tinent d’alcalde de Perpinyà i president d’Unitat Catalana, Brice Lafontaine, té com a principal objectiu, que “en qualsevol proposta de nom hi aparegui el nom de Catalunya”.

Les dues regions s'han fusionat en una

És per això que pren força el nom d’Occitània-Catalunya (Occitaine-Catalogne en francès), perquè Sem Catalunya Nord ha trobat punts d’entesa amb les organitzacions occitanistes que defensen els mateixos principis pel que fa a la seva llengua i cultura i amb els quals han constituït la plataforma OC, les lletres inicials d’Occitania i Catalunya, però també la paraula ‘oc’, ‘sí’ en occità, que dóna nom al país i la llengua.

En declaracions a El Nacional, Lafontaine insisteix que el rerefons de la demanda és “defensar un Estatut particular per al territori català” i per això retreu que la proposta d’aquest nom “no compti amb el suport de CDC a Catalunya Nord” i sí de la resta de formacions que defensen la catalanitat d’aquest territori.

Consulta no vinculant

En tot cas, la proposta d’Occitània-Catalunya arriba en resposta a la petició de la presidenta de la macroregió, la socialista Carole Delga, que va fer una crida a presentar idees amb vistes a convocar un referèndum. De fet, hi ha altres propostes, com ara Sud de França, Pirineus Mediterranis, Migdia Llenguadoc o Midi d’OC, però diverses enquestes fetes a l’octubre en diversos diaris de la zona van demostrar que els noms d’Occitània i Occitània-País Català eren les que comptaven amb més suports, un fet que ha esperonat la campanya Occitània-Catalunya com a nom de consens.

Amb la defensa efectiva d’aquest nom, Sem Catalunya Nord prepara per a les properes setmanes dues consultes populars als pobles nordcatalans de la Torre del Bisbe (Rosselló) i Morellàs i les Illes (Vallespir), que compten amb el suport dels respectius alcaldes. “Aquests referèndums demostraran que la gent vol que hi hagi el nom de Catalunya” assegura Lafontaine.

Pel que fa al recorregut de la proposta, encara no hi ha res d’oficialment definit més enllà de la de poder formular propostes i defensar-les. L’actual govern regional preveu que de totes les possibles denominacions en surti una petita tria que se sotmetrà a referèndum via internet. Les previsions apunten que el mes vinent s’anunciarà la data exacta de la consulta, en la qual hi podran participar, per via telemàtica, tots els habitants de la regió, i que en tot cas serà no vinculant.

L’última paraula la tindrà el Consell d’Estat

Així, més enllà del que pugui passar en aquesta consulta i malgrat les bones perspectives que, a partir dels resultats d’enquestes informals, s’augura al nom Occitània-Catalunya que ni tan sols la tria oficial de la regió per una denominació concreta garantirà que aquesta acabi sent-ne l’oficial, ja que serà el Consell d’Estat francès -que entre d’altres funcions representa l’última instància de la jurisdicció administrativa- el que validarà o no el nom escollit.

Aquesta decisió final es prendrà cap a l’octubre, i malgrat les possibilitats d’èxit del nom Occitània-Catalunya, Lafontaine es mostra segur que el Consell d’Estat tombarà la denominació perquè aquesta màxima institució francesa “no voldrà que aparegui Catalunya al nom”.

“Encara que hi hagi un vot massiu a favor d’Occitània-Catalunya, el Consell d’Estat pot decidir una altra proposta”, lamenta el polític d’Unitat Catalana i membre de Sem Catalunya Nord. Una possibilitat però, que no desanima els defensors de la identitat catalana d’aquest territori.

Foto superior: Acte d'agermanament occitano-català / Efe

Font: La Catalunya Nord demana el nom d'Occitània-Catalunya per a la macrorregió

Ni en cristià ni en xinès - La Veu del País Valencià

Foto: Compromís per Elx

Ja tenim un nou exabrupte contra la llengua: "No hables en chino". Un més per a la llista. Hem anat des del "habla en cristiano" passant per "soyez propes, parlez français" fins arribar a la inintel·ligibilitat del xinés o siga de l'algaravia que suposa a les oïdes d'altres el valencià, com quan de menut feies rodar el dial del transistor de ràdio buscant una freqüència determinada i, durant el llarg periple pel dial, topaves amb eixe soroll ensordidor que provocava que abaixares el volum de la ràdio per no molestar el iaio. Així és, la nostra llengua té eixa condició de soroll ensordidor en les bregues lingüísticopolítiques municipals. Per cert, "no hables en chino" també és un cas flagrant de prejudici lingüístic perquè a ningú se li ocorre dir "no hables en inglés". Pel que es veu, per a alguns, hi ha llengües més entenedores que altres. Sembla que la nostra no entra dins del grup de les primeres, "les entenedores", pecat que arrosseguem per la manca d'una autèntica pedagogia estatal que pose en valor la pluralitat lingüística d'Espanya.

Personalment considere ben lamentable que una persona del públic, militant o no del PP, tant se val, llançara aquest insult quan un càrrec públic electe s'expressava en valencià a la sala de plens de l'Ajuntament d'Elx. La llengua és com sempre l'instrument llancívol de desqualificació de l'adversari. Però per a mi encara és molt més lamentable i decebedor que, una vegada produït aquest atemptat lingüístic, no hi haguera una condemna unànime i ferma, una repulsa contundent en tota regla, per part de tota la corporació municipal. I ja us podeu imaginar l'escena després de la increpació pública: rialleta burleta d'uns (els de sempre), murmuris desaprovatoris d'altres (la minoria)... i el silenci còmplice de la resta, un silenci eixordador que ja pesa de manera feixuga a les grans ciutats.

La dignitat de parlar valencià o la llengua entesa com a element simbòlic referencial i identitari del nostre poble, a banda de mitjà de comunicació, continua sense entrar encara dins l'esfera d'elements a salvaguardar en l'enfrontament polític. És segur que aquest incident lingüístic no s'haguera produït a l'Ajuntament d'Elx, com tampoc a tants altres plens municipals del País Valencià, si tots els polítics, tots, hagueren fet un ús habitual i coherent del valencià a tot arreu des de l'època de la Transició. Els polítics no sols han de ser exemplars amb l'ús de la "caixa pública" sinó també amb la llengua. Cada vegada que un polític parla valencià, dignifica la llengua, ens dignifica. Cada vegada que un polític fa un acte en valencià, prestigia la llengua, ens prestigia. Cada vegada que un polític aposta per la música en valencià (o el teatre, el llibre, la ràdio, la televisió, el còmic, etc.), revaloritza la nostra indústria cultural, eleva més la categoria social del valencià com a llengua de cultura. Cada vegada que un polític usa amb correcció lingüística el valencià, milers d'estudiants veuen referendat l'esforç d'aprendre'l o de millorar-ne el domini en registres lingüístics formals. Compte, però! El problema és a l'inrevés, quan tenim milers de persones matriculades en cursos de valencià i no veuen el seu esforç compensat per polítics que en facen un ús habitual i coherent. O sí, en fan un ús habitual en molts municipis valencianoparlants menuts i mitjans, l'única zona de confort que li queda a la llengua, però no a les grans ciutats ni a moltes capitals de comarca. L'exemplaritat com a model de conducta lingüística és la clau!

El major perill que corre el valencià és que quede reduït o circumscrit a una única opció política i no siga llengua transversal de tots els partits polítics. Si segueix aquest camí, el valencià esdevindrà la llengua d'una tribu política (ja sabeu, "los del valenciano") o, fins i tot, en els pitjors dels casos, acabarà sent la llengua ritual políticament correcta d'una part d'aquesta tribu a les Corts, les diputacions i els ajuntaments perquè, fora d'aquests àmbits, almenys en les grans ciutats, les rodes de premsa, les entrevistes, les declaracions públiques... es faran en castellà. Que t'estigmatitzen els altres, l'oponent polític, per parlar valencià és vergonyós. Que t'autoestigmatitzes o t'autocensures, abans que els altres t'increpen, és delirant.

Amb tot, una bona part de la societat civil també hi té responsabilitat per no denunciar o no visibilitzar els casos de discriminació lingüística patits: a vegades, perquè no saben on acudir (les entitats cíviques són bones canalitzadores en l'ajuda a prestar i en la denúncia a fer); d'altres, perquè no acaben de veure la gravetat dels fets viscuts. La denúncia és necessària. Crea debat públic que a la llarga ha de desembocar en un corrent de solidaritat entre (i cap als) valencianoparlants i el rebuig a qualsevol exabrupte que faça trontollar la convivència lingüística entre valencians. Al final, aquesta convivència serà real i efectiva el dia que ens fem respectar, el dia que tinguem els nostres drets lingüístics ben garantits en condicions d'equitat amb els castellanoparlants. Parlant en valencià cada dia, quotidianament, defensem els nostres drets. Ara bé, quan els tindrem garantits legalment? Pregunta que quasi un any després del canvi no té resposta.