Inicialment de caràcter netament urbà i moderat, passà, però, tant al regne de València com al de Mallorca, cap a una etapa de radicalització en incorporar-s’hi també el camp (forans a Mallorca, llauradors cristians de natura a València), fins al punt que arribà a veritables combats militars contra les tropes reials, i foren seguits d’una llarga i dura repressió. Als factors conjunturals generals (expansió del clima revolucionari; crisi d’autoritat, agreujada des de la mort de Ferran II de Catalunya-Aragó, el 1516; augment de la pressió fiscal de la corona, que obligava els consells municipals a recórrer al crèdit i al consegüents carregament de censals; increment demogràfic de les grans ciutats a costa, generalment, del camp; força expansiva dels gremis; augment sensible dels preus dels cereals, amb la consegüent carestia i crisi de subsistències) els revoltats —dits agermanats — respongueren amb un programa que tingué alguns aspectes comuns: major participació i control en el govern municipal; eixugament —quitament— del deute públic —a Mallorca sobretot a causa de la consignació —, que havia de permetre l’abolició dels imposts; control de les seguretats d’importació de blat —a València eren a les mans de poderosos mercaders italians—; cobrament dels deutes dels deutors (cavallers i ciutadans honrats) de la ciutat (“pac qui deu” era un dels crits dels agermanats mallorquins), i reivindicacions específiques dels forans mallorquins sobre el sistema de repartiment contributiu, plet que durava des del 1461, malgrat la sentència del 1512 favorable a ells, que no havia estat aplicada. La revolta fou iniciada a València pel juliol de 1519, i obtingué la legalitat més total el 28 de desembre, amb el reconeixement reial de la Junta dels Tretze, constituïda, per elecció, per representants dels oficis i dels quarters de la ciutat, amb total independència, de fet, de les autoritats reials i municipals existents. En fou el promotor Joan Llorenç, que es mantingué sempre al marge de tot càrrec, i els principals executors foren el teixidor Joan Castellví, dit Guillem Sorolla , i el sucrer Joan Caro, que finançà una bona part de les primeres gestions i ambaixades al rei. La legalització arribà al punt màxim el 19 de febrer de 1520, amb la desfilada dels oficis armats davant el cardenal de Tortosa i el vicecanceller Antoni Agustí, tot i les ambaixades i les gestions en contra fetes pels nobles; les ordinacions sobre l’organització de la milícia ciutadana, posada sota el control directe de la Junta, daten del 15 d’abril. Un nou pas fou donat pel maig amb la incorporació de dos representants de la mà menor (un artista i un menestral) en l’elecció dels jurats i d’altres càrrecs municipals (clavaris de la taula, funcionaris de la llotja, clavaris del quitament, mestre racional). Paral·lelament, el moviment s’estenia a les altres ciutats i viles reials del regne, on, a imitació de la capital, es constituïren igualment juntes revolucionàries o tretzenes, supeditades a la de la capital (Oriola, Múrcia —que s’havia decantat primerament cap a les Comunitats de Castella—, Alzira, Morvedre, Xàtiva, Castelló, Vila-real, Peníscola, etc, llevat de Morella i les zones de jurisdicció senyorial, com el Maestrat, Gandia, Oliva, Pego, etc. El moviment reivindicatiu es propagà, igualment, al Principat de Catalunya, on des de la primavera del 1520 proliferaren reivindicacions municipals, amb connexions clares amb les latents bandositats nobiliàries i amb alguns alts funcionaris reials i també reivindicacions antisenyorials. Es destacaren Lleida, Barcelona (on, sota la instigació del poble de Cambrils —en contacte amb els valencians—, que cercava la protecció de la ciutat contra el duc de Cardona, els gremis revoltats, als quals s’uniren els pagesos del Vallès, arribaren a emparar-se del govern municipal, però foren finalment dominats, i dos dels caps, Bernat Marquilles i Melcior Negre, foren executats en juí de prohoms el 31 de maig de 1520 i d’altres foren empresonats) i Girona (on el jurat en cap Rafel Querol es posà al capdavant dels gremis revoltats, ajudat per Jaume de Cardona, germà bastard de l’aleshores governador de Catalunya Pere de Cardona, i també pels pagesos, capitanejats per un anomenat Verntallat ). Tanmateix, tot i que l’estat subversiu perdurà i experimentà moments d’una gran tensió, relacionats generalment amb les notícies que arribaren de València i, després, de Mallorca, no arribà a tenir mai cap organització general d’agermanament, fora d’alguns moments en casos concrets, com en negar-se a pagar els imposts de coronatge i de maridatge i en l’organització d’expedicions d’ajuda als agermanats valencians.
Al Regne de València, l’any 1521 fou el de la radicalització de la revolta: pel febrer eren suprimits els imposts sobre la producció tèxtil i el comerç, l’abolició dels censals i l’enfrontament armat a partir de la derrota de l’exèrcit agermanat de la ciutat a Almenara ( batalla d’Almenara ) per les tropes del duc de Sogorb, per la qual cosa el Maestrat romania definitivament exclòs del control de la Germania valenciana. La figura representativa de la nova etapa fou Vicent Peris, de Sogorb i veí de València des del 1517, que rebé la capitania militar després de la derrota: la conquesta del castell de Xàtiva i la victòria de l’exèrcit agermanat a Gandia, seguida del bateig forçat dels mudèjars, provocà la fugida del lloctinent de València (que ja s’havia hagut de refugiar a Xàtiva i després a Dénia) a Peníscola (28 de juliol). Però la marxa gloriosa cap a Oriola acabà amb una estrepitosa derrota (27 d’agost) i Peris retornà a València. La ciutat es rendí a l’exèrcit del lloctinent el 9 de novembre de 1521 i Peris fou finalment mort el 3 de març de 1522; tot l’any resistiren encara Xàtiva i Alzira, escenari de la mítica figura de l’Encobert —el castellà Antonio Navarro—, que s’erigí en cap i portaveu de les reivindicacions camperoles de Russafa, Campanar, Patraix, Benimaclet i altres pobles a tocar de València. Al regne de Mallorca, l’estat de revolta, latent des de la tardor del 1520, esclatà pel febrer del 1521, arran de l’empresonament de set menestrals —que esdevingueren els principals caps agermanats— per part del lloctinent Miguel de Gurrea, fet que provocà un moviment de solidaritat i l’alliberament forçat dels presos, l’elecció per part dels oficis de Joan Crespí com a instador del poble (8 de febrer), el contacte epistolar i personal amb els Tretze de València, la suspensió del lloctinent del seu càrrec (16 de març) i la seva fugida a Eivissa, la constitució de la Tretzena a la ciutat i gradualment de tretzenes vinculades a aquesta a les viles foranes, l’assalt al castell de Bellver (28 de juliol), on s’havien refugiat alguns cavallers, i la definitiva radicalització del moviment amb l’assassinat de Joan Crespí per Francesc Colom i la presa del poder revolucionari pel germà d’aquest darrer, Joanot Colom, i Joan Casesnoves, d’Inca, que representaven primordialment els interessos dels forans. Així, a la política moderada de quitament legal dels censals es passà, com a València, a llur dràstica i simple supressió; hom inicià l’aplicació de la sentència arbitral del 1512 amb la primera estimació de béns duta a terme a l’illa, que havia de servir de base per a la reforma del sistema impositiu. L’any 1521 s’acabà amb l’inici d’un llarg setge a la vila d’Alcúdia, on s’havien refugiat les classes privilegiades que es negaven a acceptar les mesures revolucionàries. Pel juny del 1522 tingué lloc paral·lelament, un intent, fallit, de recuperar per a la Germania l’illa d’Eivissa, on el lloctinent continuava tenint el seu quarter general i des d’on, en estret contacte amb les autoritats municipals i reials de Barcelona, gestionà el desembarcament a Alcúdia d’un exèrcit reial (octubre del 1522), que en la seva marxa dominadora cap a la ciutat de Mallorca aconseguí, després de diversos combats a sa Pobla, Pollença, sa Marjal i Rafalgarcés, de posar setge a la capital (desembre del 1522), que resistí, malgrat la fam i la pesta i el clima de derrota (al Regne de València, Alzira i Xàtiva ja s’havien rendit), fins el 8 de març de 1523. Sociològicament, durant l’etapa moderada —al Principat ja no es passà més endavant— fou l’estament menestral pràcticament en bloc qui portà la direcció de la revolta, i tingué l’ajuda i l’adhesió, al Regne de València, d’una bona part de l’estament dels artistes (notaris, mercaders, apotecaris, etc), exclòs, com el primer, del govern de la capital i afectat, des de la fi del s XV, potser més que no cap altre estament (per l’elevat nombre de conversos que incloïa), per les persecucions sistemàtiques de la inquisició castellana. Altrament, a Mallorca i al Principat, els artista , en general, i sobretot els notaris i els mercaders, vinculats estretament per lligams de sang i d’interessos amb l’estament noble, militaren al front antiagermanat, amb alguna excepció important, justificada per motius personals, com el cas, a Mallorca, de l’advocat Joanot Gual, assessor del poble en l’etapa moderada i el seu principal inspirador (per la seva personal animadversió al lloctinent), o Melcior Llobregat a Girona. La petita noblesa —cavallers, ciutadans honrats—, detentors dels llocs de govern, rendistes i terratinents, sobretot a Mallorca, des de la revolta dels forans de mitjan s XV, i censalistes, eren els enemics directes dels agermanats. La gran noblesa, al Principat, amb les seves bandositats, en les quals figuraven especialment membres de la família Cardona, estimulà o canalitzà en profit propi les revoltes urbanes; al Regne de València actuà en bloc en el camp contrari —llevat del cas ambigu del germà del lloctinent, el marquès de Sanet— i aportà homes, armes i préstecs —els diners foren aconseguits mitjançant el carregament de nous censals—, i a ella se sumà l’alta clerecia. Finalment, dos grups socials marginats, els mudèjars al Regne de València i els esclaus a Mallorca, tingueren una actuació ben contrària: els primers, fidels en bloc a llurs senyors i forces de xoc de llurs campanyes bèl·liques contra els agermanats, esdevingueren el principal blanc de les ires dels llauradors valencians —contra els quals constituïen una veritable competència de mà d’obra—, que es venjaren d’ells intentant, per mitjà del bateig en massa forçós, de fer desaparèixer llur estatus especial. A Mallorca, al contrari, la població esclava —a mitjan s XV hom ha considerat que representava el deu per cent del total de la població— fou objecte d’una clara política d’atracció per part dels agermanats: foren afranquits de llurs senyors i molts fugiren de l’illa; d’altres, tanmateix, foren obligats a servir de forces de xoc de l’exèrcit agermanat contra el reial, i moltes esclaves passaren a servir els caps agermanats. La repressió duta a terme després del sufocament de la revolució s’inicià, dràsticament, amb execucions i confiscacions de béns dels principals capitosts (un mínim de 112 sentències de mort a València i de 225 a Mallorca consten documentalment); però hom seguí una nova política, més profitosa, que fou la de les composicions globals per oficis (un total de prop de 9 500 ducats a Mallorca i d’uns 62 600 a València) i per poblacions, el pagament de les quals, per terminis, s’anà arrossegant, amb més o menys variacions, fins més enllà de mitjan s XVI. Si a això se suma l’elevat nombre de morts a conseqüència dels combats —les xifres aportades pels cronistes parlen de 12 000 al Regne de València i de 3 000, com a mínim, al de Mallorca— i de la pesta, hom comprendrà que la recuperació demogràfica i econòmica fou lenta i no es féu sensible fins a la segona meitat del segle. La liquidació de la revolució representà, en definitiva, als regnes de València i de Mallorca, el triomf de la noblesa i de l’alta burgesia mercantil italiana radicada a València, estretament controlada, tanmateix, per la monarquia, que en sortí enfortida, i la fi de la força politicomilitar gremial, fins aleshores amb tendència ascendent. A Mallorca, però, almenys un gremi en sortí realment beneficiat, el dels ferrers dedicats a la fabricació d’armes, que al darrer moment passaren del servei dels agermanats al del rei i crearen una indústria artillera, de gran importància fins a mitjan segle, al servei de la política mediterrània de l’emperador. 
