La violència de la ultradreta: una operació d’estat | Quim Arrufat

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«En la violència de la ultradreta hi ha en marxa una operació d'estat per a escombrar-nos com a poble organitzat»

Quim Arrufat

Qui no comparteix la batalla, compartirà la derrota.
Ni tan sols la batalla evita, qui vol evitar-la
Bertolt Brecht

A mi, digueu-me ‘conspiranoic’. Però en tot això de la violència de la ultradreta hi ha engegada una operació d’estat per a escombrar-nos com a poble organitzat.

Aquí hi ha joc compartit, de nivells d’implicació diferents, dels partits del 155, la policia (la Guàrdia Civil, la policia espanyola i també els Mossos, amb distints rols), la judicatura i la cobertura de molts mitjans. La ultradreta no campa impunement perquè sí. És una peça d’un joc que cerca detonar violentament la societat catalana, generar por de la implicació política no obedient i aconseguir que els partidaris del ‘no’, votants dels partits del 155, constitueixin un bloc granític. Volen assecar-nos en les nostres fonts: destruir l’esperit i l’organització civil, popular, alegre i combativa que ha omplert carrers i ha posat l’estat espanyol en escac.

La seqüència és prou clara:

1. Violència en massa i indiscriminada l’1-O contra gent que no feia res, que ni es va resistir als cops.

2. Discurs hooligan del rei felicitant la violència i animant-la.

3. Tancament a la presó sense judici, com a escarn, amb gran violència simbòlica, tant de dirigents polítics pacífics com de civils del pacifisme més radical.

4. Aplaudiments, acords, somriures, copets a l’esquena, abraçades de satisfacció profunda i complicitat de líders polítics i d’opinió del PSC-PSOE, de Cs i del PP, i algun despistat més.

5. Proliferació d’atacs d’altra tensió i violència ultraespanyolista contra persones, símbols i establiments pacífics, civils, públics, normals.

6. Arxivament de totes les denúncies d’aquestes agressions: impunitat.

7. Justificació i comprensió còmplice per part del bloc del 155 i els estaments centrals de l’estat espanyol (exèrcit, policia, justícia, Telecinco-Cuatro, RTVE i Antena 3 – la Sexta).

8. Somriures sorneguers de veure com van aconseguint –a còpia d’empènyer i empènyer– d’instal·lar el clima i la imatge de conflicte i violència a Catalunya.

9. Els Mossos, amb un suposat govern efectiu i comandament sobiranista, absents. Barra lliure per a atacar civils, gent pacífica, botigues, paradetes.

Costa molt, eh?, que una societat normalitzi la violència conduïda per l’esfera pública i amb el seu suport contra civils desarmats, vulnerables i pacífics. Cal molta gimnàstica, molta bilis, molts programes de televisió, molt cinisme i molta mentida perquè una societat (especifico per a ser honestos: unes aparentment àmplies capes silencioses de la societat espanyola, incloent-hi una part aparentment important de la catalana) convisqui indiferent a la violència indiscriminada i gratuïta contra veïns seus. A l’atzar, perquè pensen com pensen.

Per una altra banda, els qui malgrat el clima hostil gosen de continuar reivindicant drets i llibertats per la via pacífica reben milers de denúncies, condemnes, controls d’identificació per raons polítiques, són filmats i fotografiats, hi ha càrregues policials gratuïtes… Una fustigació que sembla que vulgui provocar, més que no pas cap altra cosa (garantir l’ordre públic?, fer respectar l’acatament obligatori de la doctrina constitucional?). Un assetjament encara més exhaustiu i desproporcionat envers els CDR, la baula que l’estratègia policial identifica com la més feble, la més fàcil de provocar.

A mi, amb tots els respectes, tots aquests fets sumats em fan pensar que hi ha una estratègia deliberada i pactada per a fer esclatar la violència, encara que sigui per a autodefensar-se dels linxaments impunes de la ultradreta, en la banda sobiranista-republicana d’algun sector (jove, activista, típic del blanc policial) per justificar allò que fa mesos, si no anys, que diuen que acabarà passant: que amb violència només hi cap la llei antiterrorista i la suspensió (encara més, encara) de drets, organitzacions i idees.

Però ara per ara el problema que tenim davant és de seguretat contra el terror neonazi i de tarats espontanis, que se senten acompanyats, aplaudits, reconeguts en la seva (bruta però necessària) funció de sembrar el pànic amb violència gratuïta com més indiscriminada millor, contra qualsevol que es bellugui, per indicar que tots podem ser agredits en qualsevol moment.

Ara per ara, davant tenim el deure de protegir-nos i defensar els nostres barris i ciutats de la violència parapolicial i extrajudicial de l’estat espanyol per mitjà d’ex-legionarios, neonazis, tarats i hooligans diversos que han respost a la seva crida. Perquè com sempre passa, un cop activat aquest mecanisme informal i fins a cert punt incontrolat, primer aniran contra els ‘llacistes’, després contra els ‘joves amb pintes’, després contra els ‘negres i els moros’, pel camí agrediran dones i la feinada que tindrem a protegir la nostra gent, amb la policia (els Mossos) esperant que ens defensem per fer foto, vídeo, denúncia, detencions, titulars sobre terrorisme, reportatge de ‘Callejeros folloneros’ i més parafernàlia habitual.

Tan sols espero que en aquesta feixuga, pesada, trista trinxera que haurem d’alçar, m’hi trobi qui m’hi he de trobar. Aparcant diferències en la lluita per llibertats bàsiques, espais sense por i protecció de la societat civil. Espero no trobar-me decepcions ni desercions vergonyoses, i que Coscus, Rabells i més justificadors de l’estat espanyol sota aparença de realisme pràctic sàpiguen quin és el lloc de cadascú de nosaltres quan l’estat profund i la ultradreta pretenen imposar el terror. És per a ells la frase de Bertolt Brecht de l’encapçalament del text, rescatada d’un temps d’on moltes coses haurem d’aprendre plegats.

I finalment, i la cosa més important per a no perdre aquesta batalla que ens carreguen ignominiosament sobre l’esquena: la violència i la ultradreta l’exerceix una immensa minoria de la població, normalment vinculada a les clavegueres policíaques de l’estat espanyol o directament sortida d’allà. Volen que en la ràbia i la impotència per tanta impunitat assenyalem tots els veïns contraris a la independència o contraris al referèndum unilateral. I no. Romandran en silenci, d’acord. Silenci que podem considerar còmplice en situació de tant desnivell entre estat parapolicial i ciutadania perseguida. Però EN ABSOLUT la majoria de votants del ‘no’ comparteixen, si la veuen i la comproven, aquesta operació de terror i clavegueres. Cal, doncs, seleccionar bé qui culpem en els nostres discursos, comentaris i reflexions. Cal, doncs, ser molt selectiu, molt curós. Cal documentar i explicar què passa, fins i tot a qui aparentment no té ni gota de ganes d’escoltar raons. Cal que l’estat espanyol perdi aquesta batalla perdent l’adhesió que creu que té d’aquests sectors de la població de Catalunya. I de la resta del seu territori sempre que sigui possible.

Nosaltres ens haurem d’encarregar i ens haurem de defensar, només faltaria!, de la ultradreta i de la provocació mediàtica i policial, que juntes juguen diferents rols complementaris. Però amb el cap clar que la batalla que lliurarem és una batalla de majories socials i democràtiques contra un règim que se sosté en la violència, el control mediàtic i la persecució política.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/la-violencia-de-la-ultradreta-una-operacio-destat-quim-arrufat/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Venim del Nord, venim del Sud | Àlvar Hervalejo Sànchez

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El passat dissabte més de 10.000 persones sortiren als carrers de Perpinyà commemorant el Tractat dels Pirineus de 1659, que imposà l’actual frontera entre els estats espanyol i francès.

Àlvar Hervalejo Sànchez

Tenc la sensació que parlar de la Catalunya Nord no està gaire de moda. No serà perquè no n’hem parlat prou, de la qüestió nacional! No. És més, crec que darrerament hem assistit a nous (i no tan nous) debats sobre la nació i la nacionalitat que han bullit a xarxes socials i planes de diaris. Fa no gaire, llegíem la darrera en una més que interessant entrevista al company de professió Toni Trobat. Benvingut sigui sempre, el debat.

La concepció de Països Catalans en clau de centre i perifèria l’hem arrossegada massa temps

El dirigent independentista valencià Josep Guia va escriure a finals dels 80 aquell Digeu-li Catalunya. És cert que la seva proposta terminològica no va triomfar gaire, però la seva concepció dels Països Catalans en clau de centre i perifèria l’hem arrossegada massa temps. Crec que de llavors ençà s’han fet moltes passes positives en una direcció concreta: posar la gent al centre de la qüestió nacional. Ni símbols, ni llengua materna, ni recorreguts històrics, ni vincles econòmics: el fet més important per a una nació és un poble amb la voluntat d’exercir-la.

Em preocupa, però, que algunes veus -volent defugir de tot allò que soni massa identitari- estiguin deixant de banda els Països Catalans i el valor que tenen com a identitat rebel i transgressora. Els estats espanyol i francès són dos monstres i l’afirmació nacional que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó un qüestionament d’arrel dels seus fonaments. Crec que és fer una passa enrere i un greu error parlar de nacions valenciana o illenca. La perspectiva autocentrada a Mallorca no pot ser incompatible amb la construcció nacional dels Països Catalans des de la diversitat i des de baix.

La perspectiva autocentrada a Mallorca no pot ser incompatible amb la construcció nacional dels Països Catalans des de la diversitat i des de baix

Em sorprendria que IB3 hagi dit quelcom de la manifestació a Perpinyà. A les mallorquines ens rebenta constatar el grau de desconeixement que existeix al Principat de la nostra realitat. Ens hauríem, però, de mirar al mirall, i demanar-nos que en sabem d’Elx, de Fraga o de Castelló. Que en sabem nosaltres de Perpinyà més enllà de tòpics i prejudicis. Siguem conseqüents.

Crec que ens hem d’alegrar per l’èxit de la Diada de la Catalunya Nord, i crec que no hem de tenir por de reivindicar-la. També des de Mallorca. I no des d’aquell nacionalisme essencialista a superar, sinó des de la il·lusió del projecte transformador comú al qual anomenam Països Catalans.

Font: https://www.aguait.cat/opinio/columna/venim-del-nord-venim-del-sud/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La mort de les llengües | Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Les llengües moren perquè els seus parlants deixen d'usar-les. I els motius que els duen a fer-ho no tenen res de natural. La repressió per motius de llengua no és precisament un fet anecdòtic en la història de la humanitat»

Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

En aquesta màquina de provocar focs d’encenalls que és Twitter, l’estiu passat es va generar una polèmica sobre la mort de les llengües. La cosa va ser efímera i més aviat superficial, però a mi em va fer rumiar, d’una banda, la lleugeresa de moltes opinions i, d’una altra, el desconeixement del fenomen en si.

A mi també em passa que haig de lluitar, per exemple, contra les idees preconcebudes dels meus alumnes a l’hora de tractar la qüestió de la mort de les llengües. Que el llatí es consideri una ‘llengua morta’ no ajuda gaire a clarificar les coses. I qui es cregui que l’escriptura és una garantia de perpetuació potser no ha pensat mai que l’escriptura pot ser a la llengua com la fotografia per a les persones. Per més testimonis gràfics que en tinguem, si algú es mor, és mort.

Però jo mateixa m’estic embolicant en la causa de tanta confusió: el valor metafòric del concepte ‘mort de la llengua’. Aquesta idea arrenca de la lingüística del segle XIX, quan predominava la idea de la llengua com a organisme que neix, creix, es desenvolupa i mor. I aquesta imatge s’ha perpetuat en les idees populars sobre les llengües –i a vegades, no tan populars– i tot plegat fa que la comprensió del fenomen s’enterboleixi força.

La mort d’una llengua s’esdevé quan el poble que la parlava, l’abandona per parlar-ne una altra. És per això que parlem de substitució lingüística. Si el llatí no és una llengua morta és perquè cap grup humà no va deixar de parlar-lo per parlar una altra llengua. El llatí, senzillament, va fer com fan totes les llengües: canviar. Tenim una fotografia de l’avi quan era jove –els textos clàssics–, però l’avi encara és viu i, més important encara, no hauria de morir, o no hi ha cap motiu perquè mori, o no està predestinat a morir. Perquè les llengües no són organismes vius, ni tan sols no són ‘com’ organismes.

Entre les idees més discutibles sobre la mort de les llengües que apareixien en el debat, hi havia aquestes tres: a) que la mort de les llengües és un fenomen lingüístic, b) que és natural i c) que no té conseqüències (‘no passa res’, deia un tuitaire).

Els qui suposen que la mort de les llengües és un fenomen lingüístic, en general, són els darwinians que creuen que només sobreviuen els més aptes. Si una llengua és ‘primitiva’ o ‘pobra’ o ‘poc adequada’ o coses semblants està condemnada a desaparèixer. Normalment, els qui parlen de llengües poc aptes pels motius que sigui, parlen del lèxic. Si parlessin de gramàtica, o bé no en sabrien res i això els permetria de fer aquests judicis tan agosarats, o bé en sabrien alguna cosa i aleshores no trobarien cap motiu que en justifiqués la mort. Però resulta que el lèxic és la part més superficial de la llengua, no tan sols perquè podem incorporar paraules d’altres llengües sinó, sobretot, perquè totes les llengües tenen recursos per a crear paraules o, si més no, per a afegir nous significats a les ja existents. Això ho fem tots quan parlem del ratolí de l’ordinador o diem que hem passat pantalla. De fet, no parem de fer-ho. Per tant, no hi ha cap element en la llengua que la dugui a morir. Però creure que hi ha llengües destinades a morir per raons lingüístiques és no entendre el llenguatge humà. Tots naixem amb capacitats per a comunicar-nos mitjançant un codi. Si no ho podem fer oralment perquè som sords, aleshores ho fem amb signes. I les llengües, siguin orals o de signes, com a manifestació d’una capacitat humana universal no poden ser ni millors ni pitjors que unes altres.

El supòsit que la mort de la llengua és un fet ‘natural’ també arrela en el darwinisme, però aquí cal tenir en compte un fet. Tal com he dit, les llengües moren perquè els seus parlants deixen d’usar-les. I els motius que els duen a fer-ho no tenen res de natural. La repressió per motius de llengua no és precisament un fet anecdòtic en la història de la humanitat. I encara ho són menys la marginació, l’escarni o el menyspreu. Moltes persones pateixen a causa de la llengua que parlen. I que s’entengui bé: perquè els fan patir per la llengua que parlen. És un fet habitual que algú que hagi patit a causa de la llengua no vulgui que els seus fills passin per la mateixa experiència i, per aquest motiu, deixen de transmetre-la. I quan s’interromp la transmissió intergeneracional, és molt difícil de capgirar el procés. Per tant, si algú abandona la llengua, no és a causa de la llengua mateixa sinó per les pressions rebudes per a abadonar-la.

A l’abandonament hi hauríem d’afegir l’extermini dels parlants i la modificació del seu hàbitat. O, dit d’una altra manera, l’alteració de la relació de la llengua amb el territori. Quan se’ns diu que entre la llengua i el territori no hi ha cap relació perquè ‘els territoris no parlen’, es passa per alt el fet que, quan es vol fer desaparèixer una llengua, el procediment més eficaç és alterar aquesta relació. Migracions forçades, diàspores, exilis, creació d’àmbits artificials on s’obliga a conviure persones que parlen llengües diferents (des dels pobles artificials de Sibèria fins a les reserves dels Estats Units). La història de la humanitat, especialment els darrers segles, és plena d’episodis similars que de ‘natural’ no tenen res. Com tampoc no és natural, ben al contrari, la interrupció de la transmissió intergeneracional que es va aconseguir a nombrosos llocs del món mitjançant el segrest de criatures per part de l’estat. Aquesta pràctica no tan llunyana –als EUA es va fer fins a l’any 1974– va aconseguir que, en molt pocs anys, Austràlia, el Canadà i els EUA es convertissin en els llocs on es concentraven més llengües amb darrers parlants del món. Llengües amb un parlant, amb dos o cinc, que són les que sovint veiem en esqueles a les notícies.

Que amb pràctiques d’aquesta mena es pugui dir que la mort de la llengua no té conseqüències és força incomprensible. L’any passat, a les Universitats de Barcelona i Vic va tenir lloc el I Congrés internacional de revitalització de llengües indígenes i minoritzades. La participació de persones dels cinc continents mostra clarament que la mort de les llengües és un fet que es dóna arreu. I que els intents de revitalització siguin universals ja indica que algun motiu hi deu haver.

La conseqüència més evident de la mort d’una llengua és la pèrdua d’una manera alternativa d’explicar el món. Una llengua no deixa de ser una de les formes possibles de realització de la capacitat humana universal que és el llenguatge i per això cadascuna ens mostra una possibilitat. Però més enllà de la pèrdua cultural i de coneixement per a la humanitat, hi ha el mal que es fa a les persones. Hi ha un nombre incalculable d’articles que descriuen les condicions de vida de moltes societats aculturades. Persones que, havent volgut formar part del grup més gran mitjançant la renúncia a la seva llengua, han vist com continuaven marginades. Violència, alcoholisme, addiccions i malalties –físiques i mentals– formen part habitual d’aquest tipus de descripcions. Però també es veu que, quan hi ha projectes de revitalització de llengües, aquests problemes disminueixen. En una conferència sobre la revitalització de llengües al Canadà, la lingüista Keren Rice mostrava la correlació entre programes de revitalització i disminució de la diabetis en comunitats indígenes al Canadà. I efectes similars s’han descrit en moltes comunitats.

El debat a Twitter que mencionava va coincidir en el temps amb l’incendi del Museu de Rio de Janeiro. Ningú no va menystenir els laments per la pèrdua dels enregistraments històrics de les llengües del Brasil. Ningú no va dir que ‘no passava res’ per haver-los perdut. Potser és que només valorem la diversitat quan no ens fa nosa? Potser només volem les llengües per als museus?

Quan desapareix una llengua sí que passa alguna cosa. Si més no, un grup humà és humiliat i menystingut per allò que li han transmès els qui l’han precedit. Afortunadament per a tots, les llengües són acumulables. No ens cal renunciar-ne a una per adquirir-ne una altra. Hem de tenir present que hem arribat a un punt en què la diversitat lingüística del món està greument amenaçada: el 4% de la humanitat parla el 96% de les llengües del món. A restablir l’equilibri ecolingüístic hi hem de contribuir tots: els parlants de llengües majoritàries, amb la solidaritat, i els de llengües subordinades, amb el compromís. Si tots sumem, només hi podem guanyar.

M. Carme Junyent és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Fort: https://www.vilaweb.cat/noticies/la-mort-de-les-llengues-opinio-grup-estudi-llengues-amenacades-gela/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Més per Menorca dóna suport al front sobiranista per a les europees proposat per Otegi i Torra

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L'objectiu és traslladar a Europa la situació de retrocés democràtic que es viu a Espanya i defensar el dret d'autodeterminació dels pobles

Redacció VilaWeb

Més per Menorca veu amb bons ulls la proposta de fer un front democràtic i sobiranista per a les pròximes eleccions europees. La proposta fou llançada pel coordinador general d’EH Bildu, Arnaldo Otegi, i recollida ahir pel president català, Quim Torra. Defensa la unió dels partits sobiranistes catalans, valencians, balears, gallecs i bascs, per sumar esforços als comicis europeus del mes de maig. L’objectiu és traslladar a Europa la situació de retrocés democràtic que es viu a Espanya i defensar el dret d’autodeterminació dels pobles.

La formació menorquina, que estudia ara si s’hi adhereix, considera que seria positiu tenint en compte que han estat tribunals europeus que han fet rectificar l’estat espanyol en sentències com les clàusules sòl i que en un futur hauran de pronunciar-se sobre l’impost de les hipoteques o el dret de llibertat d’expressió. Amb tot, Més per Menorca sosté que la seva prioritat són les eleccions locals, insulars i autonòmiques.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/mes-per-menorca-dona-suport-al-front-sobiranista-per-a-les-europees-proposat-per-otegi-i-torra/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Trista Europa | Jordi Borràs

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi Borràs

A la tercera va la vençuda —pensava ahir arribant a l'hotel— tot i que no m'he atrevit a posar-ho negre sobre blanc fins que he arribat a l'aeroport, a l'espera d'embarcar cap a Barcelona i des d'on escric aquest article. És el tercer cop que volia anar a Varsòvia per a cobrir els actes de la Marxa de la Independència de l'onze de novembre, quan Polònia commemora l'alliberament del país de les urpes de l'imperialisme europeu. Una diada que per desgràcia ja fa massa temps que és patrimoni d'una extrema dreta que s'ha apropiat de la festa. Fa dos anys vaig haver de canelar el viatge només tres dies abans de volar-hi, un cop tenia els bitllets comprats, a causa de l'elevada possibilitat de trobar-me la delegació de facciosos espanyols dins mateix de l'avió que m'havia de dur a la capital polonesa. L'any passat, la situació política a Catalunya va fer insostenible que marxés del país. Enguany, per fi, ho he aconseguit. Tot i que el que més em preocupava no era pas anar-hi, sinó tornar sencer cap a casa.

Les setmanes anteriors al viatge les he passat parlant amb contactes polonesos per tal de buscar algú que m'hi acompanyés. Una gestió inútil, malgrat les converses amb vora una dotzena de periodistes, fotògrafs i activistes, ja que ha estat impossible trobar algú amb prou esma per a animar-se a acompanyar-me. Més que res, el que buscava era algú que conegués com es mouen els grups neofeixistes més radicalitzats a Polònia, on hi ha una militància que té la merescuda fama d'actuar com a veritables animals, fet que corroboro després de veure com elements encaputxats del servei d'ordre d'una de les organitzacions amb més força a la marxa, l'ONR, van trencar la cara a un parell se fotògrafs al bell mig de la manifestació.

El que he vist aquests dies a Polònia ha estat molt preocupant. Ja no només per l'estructura paramilitar, esquadrista, i extremadament violenta de la ultradreta local, el que més m'ha atemorit ha estat la desacomplexada connivència amb el govern del país. El president Duda va encapçalar la marxa, donant el tret de sortida a la manifestació en acabar un breu i abrandat discurs fet des de dalt d'un vehicle militar. A pocs metres d'ell, els escamots uniformats de neofeixistes polonesos s'apoderaven del carrer davant de la mirada còmplice i satisfeta dels militars que desfilaven al seu costat.

Poc se'n parla de Polònia, d'Hongria i de l'Europa que ve. Mentre mirem a Doland Trump i a Bolsonaro a l'altra banda de l'Atlàntic, ens n'oblidem del que tenim aquí mateix, sota l'empara inútil de la mateixa Unió Europea que posa el crit al cel quan es tracta de calers, però que és incapaç de moure un dit quan del que es tracta és del respecte als drets humans i a les llibertats més bàsiques. Trista Europa la que ve, que és la que torna de bell nou cap aquella pel·lícula de terror de la qual tots ja en coneixem el final.

Font: http://www.fotlipou.com/hi-ha-vida-mes-enlla-del-barca/3573-trista-europa.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Té molt de sentit proposar la via kurda a Madrid | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Per primera vegada de la transició ençà algú pensa en el sobiranisme, i fins i tot en el nacionalisme, per dir-ho a la manera antiga, no pas com una simple crossa dels grans partits espanyols sinó com un projecte autocentrat»

Vicent Partal

La punta de l’iceberg són les declaracions recents del dirigent de Bildu, Arnaldo Otegi, en què deia que els diversos grups sobiranistes de l’estat espanyol haurien de pensar en la hipòtesi d’acudir junts a les eleccions espanyoles i alhora cridar els republicans espanyols a afegir-s’hi.

La imatge és sorprenent i pot semblar fora de lloc, ara que tenim més al cap com ens n’anem que no pas en quines condicions ens quedem. Però si en vull parlar és perquè crec que és un altre magnífic exemple que demostra que l’octubre republicà català no ha sacsejat solament el Principat sinó tot l’estat espanyol. Aquesta tirada a ser hipercrítics amb nosaltres mateixos ens dificulta molt de veure una realitat que a mitjà termini tindrà un valor clau: els independentistes catalans hem obert en canal el règim i això no és pas anecdòtic. Especialment, si tenim en compte que en la resolució dels processos d’independència l’afebliment de l’estat hi té un paper determinant.

La proposta, segons que sembla, encara no s’ha articulat en els detalls. Per a fer-ne una caricatura que siga comprensible, podríem dir que es tractaria de crear un partit independentista a tot l’estat espanyol. Un partit que maximitzàs els esforços dels diversos grups independentistes i que, a més, replegàs la solidaritat d’aquells republicans espanyols que ja veuen en l’independentisme el millor instrument per a enderrocar el règim nascut de la transició.

Hi ha un precedent significatiu a Turquia, que és el Partit Democràtic dels Pobles (HDP). És, de fet, una coalició d’àmbit turc però impulsada pel sobiranisme kurd. A causa de les dificultats dels kurds per a tenir pes en el conjunt de l’estat, el 2012 es fundà aquest partit per a encapçalar l’oposició al règim: a partir de la força que té al Kurdistan, però apel·lant també al suport dels turcs desencantats amb l’esquerra oficial –si bé cal aclarir que en la decisió hi va influir la necessitat d’obtenir un 10% dels vots a tot el país per a poder entrar en el parlament estatal. L’HDP va tenir un resultat excel·lent al Kurdistan, on va guanyar, i bons resultats a Turquia, si bé a molta distància. Però el fet és que ara l’HDP és el tercer partit turc, amb l’11% dels vots, i té, per tant, un paper destacat.

Apliquem-ho a l’estat espanyol, això. Imaginem que els partits independentistes o sobiranistes es presenten junts o, si més no, formen un sol grup al parlament espanyol. Ja d’entrada parlaríem de prop de trenta escons, que en la fragmentació actual serien determinants. Amb un programa basat en el dret d’autodeterminació, aquest grup condicionaria la governabilitat de l’estat, si el PSOE volia formar un govern alternatiu al de la dreta. Si, a més, aquest partit, o coalició, es presentàs a la resta de l’estat és difícil d’imaginar que no aconseguís uns quants escons més, especialment si sabés assaonar la imatge que fer costat als independentistes és l’única manera d’encarar-se al règim.

No especularé ara amb xifres de diputats, però sí que crec que es poden identificar dos canvis radicals d’escenari que una proposta com aquesta exemplifica i que, ja sobre el paper, la fan interessant.

En primer lloc, posa en relleu el canvi intern enorme que hi ha hagut als nostres països. Avui és possible –no és fàcil, però és possible– de fer seure en un projecte comú ERC i PDECat, Bildu i PNB. Poca broma, vist des de la distància de fa pocs anys.

I el segon i més important. Per primera vegada de la transició ençà algú pensa en el sobiranisme, i fins i tot en el nacionalisme, per dir-ho a la manera antiga, no pas com una simple crossa dels grans partits espanyols sinó com un projecte autocentrat. Fins ara l’antiga Convergència, el PNB i en algun moment ERC havien actuat com la crossa necessària del PSOE o del PP per a governar. Però sempre subsumits al projecte espanyol, limitant-se a bescanviar el suport per coses pràctiques, el famós ‘peix al cove’. El gran canvi seria promoure un projecte republicà, partidari de l’autodeterminació, capaç de marcar l’agenda política de Madrid, condicionant els governs i apareixent davant els altres estats europeus com un actor imprescindible, que cal escoltar, per tant, amb molta atenció.

Tot això encara és lluny de concretar-se, però les europees del mes de maig podrien esdevenir-ne una mena d’assaig, organitzant-se, ni que siga de manera informal, entorn d’Oriol Junqueras. No oblideu que Podem va fer el seu primer gran colp polític aconseguint cinc eurodiputats del no-res, el 2014. I que en aquelles eleccions tres coalicions sobiranistes diferents van aconseguir set eurodiputats, amb més de dos milions de vots. Una xifra que, si haguessen anat junts –i sense ni haver apel·lat al votant espanyol–, els hauria empès a la tercera força, davant de Podem i Ciutadans.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/te-molt-sentit-plantejar-la-via-kurda-a-madrid-editorial-vicent-partal/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Sindicats: el punt dèbil de l'independentisme

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Camil Ros i Javier Pacheco, en una concentració per la llibertat de Dolors Bassa. | ACN

Bernat Surroca

Un dels mantres de part de l'independentisme és que cal ampliar la base, i un dels espais on el moviment té marge de creixement, i menys pes orgànic, és el món sindical, ben contràriament al que passa al Canadà, Euskadi o Galícia, on hi ha sindicats nacionals forts.

En aquests últims anys, els partidaris de l'estat català no han estat capaços de convèncer els dos sindicats majoritaris, UGT i CCOO. Totes dues organitzacions, tradicionalment pròximes al PSC i a ICV (abans, al PSUC), han defensat el dret a decidir i, amb més o menys fermesa, un referèndum acordat. També han sortit al carrer a l’hora de reivindicar els drets civils vulnerats per la repressió de l’Estat i han reclamant l’alliberament dels presos polítics.

Tot i això, en els moments clau de l'últim any, com ara amb el referèndum de l’1-O o les aturades de país del 3-O i el 8-N, els grans sindicats se n’han desmarcat. El 8-N d'ara fa un any li va costar, de fet, una denuncia de Foment al sindicat convocant, la Intersindical-CSC. El TSJC la va desestimar però ara ho haurà de revisar el Suprem.

Un exemple d’aquest suport intermitent va ser la manifestació contra la repressió del 15 d’abril impulsada per l’Espai Democràcia i Convivència, i la concreció de l’anomenat "front unitari" que va demanar el president del Parlament, Roger Torrent a l’inici de la legislatura, i que ara sembla haver quedat aparcat.

Després de diverses reunions per definir amb precisió el lema i les reivindicacions de la manifestació, CCOO i UGT s’hi van afegir, fet que els va comportar un allau de crítiques dels sectors espanyolistes, que van acusar els sindicats de fer costat a l’independentisme. Una estratègia de desgast orquestrada des de Ciutadans -a parer de CCOO- per tal de "desmuntar una acció organitzada que funciona". 

El fantasma de la vaga

Aquestes últimes setmanes ha sobrevolat de nou la idea d'una nova vaga general com a resposta a la sentència -previsiblement dura- del Tribunal Suprem contra els presos independentistes. De nou, entre els sindicats hi ha divisió d’opinions, i mentre els sectors sobiranistes ho podrien veure amb bons ulls (sempre que es faci en clau de defensa, també, dels drets laborals), les cúpules sindicals "no la tenen en perspectiva," tot i que des de CCOO admeten que, qual calgui reaccionar, valoraran quina resposta donar. "Els nostres moviments aniran en funció dels esdeveniments. No ens atrevim a dir què farem perquè no sabem què passarà", explica David Papiol, membre d'UGT.

Quim Torra, amb Javier Pacheco (CCOO) i Camil Ros (UGT) Foto: Govern

No donen suport a l’1-O

UGT i CCOO van formar part del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i del Pacte Nacional pel Referèndum, però van evitar cridar a votar l’1-O. El 3-O tan sols van donar suport a les aturades parcials, i no a la vaga general, mentre que es van desmarcar del tot de la del 8 de novembre. A nivell estatal, aquests sindicats van donar suport a la fuga d’empreses de l’octubre.

També hi va haver dirigents sindicals catalans, com ara el secretari general d’UGT, el català Josep Maria Álvarez, que es van posicionar en contra del referèndum unilateral perquè generava "més divisió", i el secretari general de CCOO a Catalunya, Javier Pacheco, va considerar que no solucionaria "res". Álvarez, però, va anar a Lledoners a visitar Oriol Junqueras fa unes setmanes.

En declaracions a NacióDigital, tots dos sindicats defugen el debat independentista, que els incomoda i els divideix (el 43% dels militants de CCOO es defineix com a independentista segons un estudi del propi sindicat). Tant CCOO com UGT reivindiquen la seva pròpia agenda -la defensa dels drets en general i dels drets laborals en particular-  al marge de partidismes, i eviten posicionar-se en el sí o el no.

"Som un sindicat plural i posem per davant l'agenda social", explica Papiol. En el mateix sentit parla Montse Ros, portaveu de CCOO, que nega que se'ls pugui definir com a "neutrals o indiferents" davant la qüestió catalana: "Defensem les nostres pròpies posicions polítiques i ens posicionem a favor de polítiques determinades No volem ser la corretja de transmissió de cap partit i la idea de no fer partidisme està molt ben assentada dins del sindicat".

UGT i CCOO mantenen relacions "cordials" amb l'independentisme, però admeten que tenen més afinitat amb aquells partits amb els quals tenen proximitat ideològica

En el cas concret de CCOO, Ros desconfia de l'estratègia d'ampliar la base sobiranista. Aquesta opció que en aquestes últims mesos ha guanyat pes en el debat independentista, a parer de Ros, pot voler dir o bé treballar conjuntament partits i sindicats o bé que les formacions polítiques intentin controlar els sindicats. En aquest sentit, denuncia que els partits intenten col·locar gent dins dels sindicats perquè actuïn seguint les seves directrius. "Els partits intenten disputar-te el teu espai i utilitzar-te a favor de les seves tesis, ja siguin independentistes o no independentistes", apunta.

Amb tot, la relació amb els partits polítics és "cordial". Els dos grans sindicats mantenen relacions institucionals amb totes les formacions, però admeten que, per proximitat ideològica, tenen més afinitat amb els partits d'esquerres. Aquesta bona relació, remarquen, no té res a veure amb el debat independentista, sinó "amb l'agenda social que defensa cada partit".

Des d'UGT celebren, per exemple, la predisposició d'alguns partits independentistes a l'hora de defensar reivindicacions compartides amb el sindicat. "Sembla que el govern de Torra vol donar més pes a l'agenda social. Ho agraïm, però veurem si es compleix", diu Papiol.  

Els familiars de Sànchez i Cuixart, a l'escenari on ha clos la manifestació Foto: Adrià Costa

L’independentisme, "d'esquenes al món del treball"

CCOO i UGT han rebutjat l’estratègia unilateral adoptada per l’independentisme, un posicionament que aquests últims mesos ha disgustat els sectors sobiranistes de les dues organitzacions. Baptista Silanes, membres dels independentistes de CCOO, lamenta en declaracions a aquest diari que, des de l’independentisme no s’ha treballat prou bé l’espai sindical i admet que, durant anys, una part del moviment "ha viscut d’esquenes als sindicats i al món del treball". En concret, "la seva part més dretana".

En aquest sentit, l’estratègia passa, segons Silanes, per treballar conjuntament amb els centres de treball perquè hi penetri el moviment independentista. Explicar els beneficis de la República -per exemple, unes polítiques socials més bones o evitar que les tombi el Tribunal Constitucional- i deixar de banda la qüestió més identitària i nacionalista. "Amb aquests arguments no convenceràs la gent que falta", insisteix. En canvi, explicant i "venent bé" el que es pot fer amb un estat propi en matèria de lleis socials i favorables als treballadors, sí. "Ampliar la base i fer República va per aquí", assegura. 

També Jordi Carro, delegat sindical de la UGT, considera que l’independentisme s’ha d’explicar millor, especialment en aquelles comarques on hi ha menys simpatia per a aquesta opció. "El problema és que la capacitat de permeabilitat del moviment és menor en determinades comarques", explica. És per això que el repte de l’independentisme ha de ser treballar en aquests territoris i explicar millor, com també apuntava Silanes, els beneficis de la República.

"El projecte és bo, però s’ha d’explicar com millorarà la vida de les famílies, com canviarà els convenis dels treballadors… Ningú no negarà un projecte que pugui millorar la situació de la gent", insisteix. 

 

Un participant de la mobilització independentista convocada per Alcem-nos Foto: ACN

Intersindical-CSC, el sindicat independentista comença a créixer

En aquest mapa, la Intersindical-CSC sembla erigir-se en el sindicat d’esquerres i nítidament independentista. El seu diagnòstic apunta que, en els últims anys, hi ha hagut un canvi en el panorama polític i social del país que ha permès l’aparició de nous actors rellevants. Des de l’entrada de la CUP al Parlament fins al creixement de l’ANC i Òmnium, que les ha convertit en les dues principals entitats del país.

Amb més de 3.000 afiliats, la Intersindical ha experimentat un creixement des de la tardor passada, aspira a arribar als 4.000 a finals d’any i afronta amb "bones perspectives" el gruix de les eleccions sindicals que arrenquen aquestes setmanes a sectors tan rellevants com el públic o el dels serveis financers.

Els models basc i gallec

Un dels errors de l’independentisme, a parer de la Intersindical-CSC, ha estat no apostar per un sindicalisme propi, com sí que han fet als països o territoris com el País Basc o Galícia, on ELA, LAB i la CIG són centrals majoritàries. Això l’ha allunyat dels centres de treball i ha deixat el protagonisme als sindicats estatals, que "han jugat un paper com a mínim equidistant" respecte el procés sobiranista.

És més: segons denuncia Sergi Perelló, les principals organitzacions han dut a terme "un boicot actiu" contra el procés "per un component ideològic i polític". Un exemple es pot trobar en la vaga del 8-N, quan els grans sindicats deien als treballadors que era il·legal i Foment la va portar al TSJC. 

Sigui com sigui, el sindicat és optimista en el sentit que considera que ara hi ha una oportunitat perquè el moviment sobiranista penetri en les empreses i el sindicalisme acompanyi "la centralitat política del país". Amb un profund sentiment de classe i republicà, defensen que cal un canvi de model sindical, que sigui de proximitat i actuï com a contrapoder davant "dos grans sindicats molt desprestigiats per les vuit reformes laborals que porten a l'esquena".

Amb tot, llança una advertència als principals partits independentistes -CUP, ERC i Junts per Catalunya, formacions amb qui la Intersindical té una relació més fluïda-: qualsevol estratègia que passi per una nova aposta pel règim del 78 serà un error i no tindrà recorregut.

La presència d'UGT al Govern

Els dos grans sindicats, CCOO i UGT, tenen presència als Departaments, però ressalta especialment la d'UGT, que ha entrat amb força al govern de Quim Torra. El conseller de Treball, Chakir el Homrani, va ser el portaveu nacional d'Avalot, la branca juvenil del sindicat, i el seu cap de gabinet és Òscar Riu, qui fins fa poc havia estat secretari del Vallès Oriental i liderat els joves d'UGT. Un dels assessors de la conselleria és José Rodríguez, Trinitro, que va ser responsable de xarxes del sindicat. També és al Govern Laura Pelay, fins fa pocs mesos membre del secretariat nacional i ara secretària general de la consellera de Salut, Alba Vergés. Amb anterioritat, altres dirigents d'UGT han tingut càrrecs de primer ordre, com l'exconsellera Dolors Bassa, ara a la presó, que va ser secretària general del sindicat a les comarques gironines, o l'exconsellera Neus Munté, que va formar part de la direcció d'UGT a Catalunya i és candidata del PDECat a Barcelona.

Font: Sindicats: el punt dèbil de l'independentisme | NacióDigital

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Estratègia i acció republicana: Què podem fer ara? | Agustí Barrera

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

AGUSTÍ BARRERA I PUIGVÍ,

HISTORIADOR, VETERÀ INDEPENDENTISTA I MILITANT POBLE LLIURE I DE LA CUP D'ARENYS DE MUNT

L’opuscle editat per Poble Lliure té un total de 16 pàgines, porta la data d’edició, abril 2018. Països catalans. www.poblelliure.cat . Els temes tractats estan distribuïts en 3 apartats, 1.- Introducció. 2.- Desplegar l’estratègia i acció republicana. 3.- Consideracions finals.

Punt 1.- Es fan unes consideracions sobre les característiques d’aquest Estat oligàrquic, del qual es diu que no només no té cap projecte polític per a Catalunya, que no sigui l’espanyolització, la repressió, la guerra psicològica i la catalanofòbia. Davant d’aquesta situació, hem de persistir en l’objectiu de l’Estat republicà, que ens permetrà recuperar la cultura nacional i acabar amb l’espoli econòmic.

L’Estat es troba en una situació de fallida econòmica, amb un endeutament astronòmic, desprestigi internacional, una situació de corrupció generalitzada en tots els àmbits socials, i el poder judicial al servei de l’executiu. En aquest context, l’ independentisme s’ha de dotar d’una estratègia de ruptura que prevegi les característiques de l’enfrontament, entre el projecte republicà i l’Estat i en valori les millors condicions.

Resulta difícil d’entendre que sectors del “sobiranisme”, no vulguin reconèixer el veritable caràcter de l’Estat, autoritari, amarat d’un nacionalisme unitari excloent. Per això, l’Estat, mai s’avindrà a aturar l’espoli econòmic del nostre poble,  font de la seva supervivència política. La República catalana és l’única via factible, i la seva construcció només serà possible a través de la confrontació democràtica, entre un poble organitzat i un Estat en crisi.

Punt  2.- Cal construir institucions que puguin recollir la voluntat popular, i fer-la efectiva a diferents nivells, alhora que estructures per a poder desplegar el projecte republicà.  Aquestes eines d’institucions republicanes serien:

L’Assemblea de Representants del Poble Català

Òrgan que hauria d’agrupar els representants electes, en el Parlament català, espanyol i europeu, així com els representants municipals.

El Consell de la República

Instrument executiu de desplegament de la República catalana, hauria d’agrupar representants de partits i entitats, compromeses amb el règim republicà.

Coordinar l’acció a les institucions del règim, en una línia republicana

Garantir alcaldies i governs republicans, implantant polítiques d’igualtat social.

Lluita antirepressiva

Cal integrar els judicis i empresonaments, com un front més de lluita per la República i el dret a l’autodeterminació.

Desplegar una política internacional audaç

En el context internacional, cal cercar aliats en la denúncia de la política repressiva de l’Estat espanyol. Potser caldria considerar la reedició de la Carta de Brest (1975), adequada a les característiques actuals. En el marc de l’Estat s’hauria d’analitzar si és possible un Pacte Galeusca (1933), com a eina de resistència anti-colonial.

Congrés Nacional del Poble Català (CNPC)

Entès com a òrgan unitari, on unificar totes les iniciatives en una sola proposta organitzativa de les realitats territorials, sectorials i cíviques. El Congrés seria l’espai on debatre i confluir, en les anàlisis i propostes d’acció.

Activar el procés constituent

Les dinàmiques populars del 1 d’octubre han de créixer agrupant el màxim de sectors socials, mitjançant debats que vagin dibuixant al República des de baix. L’ecologisme, la preservació del territori, el dret a l’autodeterminació com a forma d’exercici de la democràcia, la denúncia del paper de CCOO i UGT com agents al servei del capital i la construcció d’un sindicalisme nacional són els eixos de treball bàsics

Lluita contra l’ocupació, resistència no violenta i boicot

Perquè la República catalana sigui una realitat, cal desfer la situació d’ocupació militar, administrativa, judicial, cultural, econòmica, (espoli), que imposa models polítics i socials aliens a la voluntat de la majoria de la població . L’economia és a la base de l’ocupació, l’espoli fiscal, és la raó de l’ocupació política. Als Països Catalans l’ocupació es va iniciar amb els Borbons (1707, 1714, 1715) i la derrota de les institucions de la Terra. El segon període fou el 1939 amb l’ocupació del nostre territori per l’exèrcit franquista, i el  manteniment del seu aparell jurídic, administratiu, repressiu, que no fou depurat durant  la Transició, i s’ha mantingut,  maquillat, en les estructures actuals del règim del ’78.

La gestió de l’ocupació té lloc per mitjà del poder polític i administratiu de l’Estat, que ve reforçat per les estructures d’algunes empreses creades durant el franquisme o amb capital de règim monàrquic, Correus, Telefònica, Renfe, Adif, Iberia, subsidiàries d’una ideologia d’inspiració franquista. Aquestes empreses agrupades a l’entorn del complex IBEX-35, són empreses extractives de les quals és difícil escapar, perquè són els serveis necessaris d’ús quotidià.

Punt 3.- Actualment la contradicció fonamental, és entre el poder ocupant ( el règim monàrquic corrupte) i la defensa de la República catalana. Només la mobilització, la resistència i la desobediència, alhora que les accions de  denúncia de l’ocupació, del sistema judicial i dels partits implicats en l’ocupació, ens acostaran al reconeixement del nostre dret a l’autodeterminació.

Cal incentivar l’abandó de les companyies de l’IBEX-35, i passar-se a empreses autòctones o neutrals.

El subtítol de l’opuscle que ressenyem, “Què podem fer ara?”  té un cert ressò del “Què fer” (1902) de V.I. Lenin, tot i les diferències en el temps i el context polític. Hom pot considerar “Què fer”  com a una guia per a l’acció emmarcada dins  l’àmbit del socialisme revolucionari, el text fixarà la línia d’actuació política del moviment comunista tot al llarg del segle XX. L’atenció a la necessitat de la lluita ideològica i contra el revisionisme polític. L’anàlisi científica de la realitat, la crítica al capitalisme i a les concessions teòriques que permeten renunciar a la revolució socialista, junt amb la condemna de la concepció economicista, gremial de la lluita de classes, són els eixos fonamentals del text.

Font: https://www.llibertat.cat/2018/11/estrategia-i-accio-republicana-que-podem-fer-ara-43516

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els ofesos professionals | Àlex Ribes

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els ofèn l'humor. O millor dit, els ofèn EL TEU humor, perquè ells bé que se'n poden riure del que els doni la gana.

Àlex Ribes

És autor del blog Societat Anònima. El seu llibre 'Benvolgut, o no' (Viena Edicions) és un recull de respostes a la intolerància present a les xarxes socials i als mitjans de comunicació.

Són els ofesos professionals. No els miris. No respiris al seu costat. No t’hi acostis massa. S’ofenen. La teva presència els ofèn. Els ofèn que pensis el que penses o que sentis el que sents. Els ofèn que parlis una llengua que no entenen o que escriguis paraules en un altre idioma perquè el seu… oh, el seu! El parlen moltes persones i tu vols acabar amb ell a força d’utilitzar “el teu dialecte regional”. Maleducat! Ofensiu!

Els ofens quan poses en dubte el seu marc mental, els seus prejudicis o allò amb què van créixer. Els ofèn l’humor. O millor dit, els ofèn EL TEU humor, perquè ells bé que se’n poden riure del que els doni la gana. Només faltaria, súbdit, vassall, gentola! Haguessis guanyat la guerra!

Els ofèn la ironia perquè mai estaran en condicions de comprendre-la. S’ofenen amb les teves rialles. Què dic rialles? Els ofèn un somriure, un gest gairebé imperceptible de no acceptació d’allò que proclamen als quatre vents. L’humor com a ofensa en una societat encantada d’haver-se conegut. La broma rebel, l’acudit enginyós, l’actitud iconoclasta… els ofenen.

S’ofenen. Però molt. S’ofenen molt fort. Vigila amb els seus símbols! La bandera, l’himne, la sacrosanta fundació de l’imperi en el qual no es ponia el sol. No en facis broma. Els ofèn. Que t’he dit que no hi bromegis! Són sensibles. S’ofenen, els ofesos professionals. L’epidermis gairebé invisible, fina, molt fina. No t’hi acostis amb una ploma i la posis sobre la seva pell. Mamà, pupa. S’ofenen.

Els ofesos professionals que et diuen catalufo, paleto, lazi o escòria quan en tenen ocasió, s’ofenen. Ells són l’últim baluard de l’educació universal. La civilització se n’anirà en orris, però ells seguiran allà, amb la seva elegància i discreció, amb el seu savoir faire, perdonant-te la vida, subjectant-se el paquet per calibrar el pes del món, lluint pèl en el pit i mastegant un escuradents.

A simple vista no semblen tan sensibles, però ho són. Els ofesos professionals mai parlen sense calcular el mal que poden fer, però quan el discurs és al revés tot els ofèn: el rap, els llaços grocs, les xiulades, els gags còmics, els himnes aliens, les identitats alternatives, la paraula “llibertat”, les pancartes que demanen democràcia… Els ofèn la veritat quan posa en dubte les seves mentides. Els ofens tu. Els ofenem nosaltres, que tenim el vici de viure i d’intentar aconseguir certes quotes de lliure pensament per poder ser allò que vulguem ser.

Són els ofesos professionals. Suposo que en coneixes algun.

Font: https://elmati.cat/els-ofesos-professionals/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial