8 MARÇ: BLOG EN VAGA

FARTES I CANSADES, LES DONES DIEM PROU!!!!

Segueix la informació de la jornada amb el ht #VagadeTotes i a l’esdeveniment de Facebook. 

És per això que la VAGA DE TOTES tornem al carrer per unir-nos al PARO INTERNACIONAL DE MUJERES perquè avui 8 de març comença un procés de visibilització de la força i la potencia que tenim juntes: la possibilitat d’aturar un món que sense nosaltres no funcionaria.

JUNTES volem aturar la roda del capitalisme hetero-patriarcal i depredador.

Som les principals encarregades de la reproducció social: la reproducció de la força de treball, la cura de les persones, el manteniment de les llars i les treballadores de les feines feminitzades més precàries i amb els sous inferiors a la mitjana (servei domèstic i de cura, sanitat, educació, administració, hosteleria, serveis, comerç, neteja, …). Aquesta força és la que fa girar la roda del capitalisme més ferotge. La nostra precarització és la base sobre la qual es mantenen els privilegis d’uns pocs (polítics, banquers, màfia, grans empresaris, grans fortunes)… i la naturalització de les relacions de gènere i sexe perpetua aquesta situació.

Estem FARTES I CANSADES de l’oblit, el silenci i l’opacitat amb que s’encobreixen les nostres demandes i necessitats, i JUNTES DIEM PROU!

DEFENSEM l’autonomia dels nostres cossos, sexualitats lliurement exercides: ple accés a la informació i a l’educació afectivo-sexual: AVORTAMENT LLIURE I GRATUIT I COGESTIONAT PER LES DONES. Maternitats escollides i accés universal a tècniques de reproducció assistida. Exigim la fi de la violència ginecològica i obstetrícia.

REIVINDIQUEM el reconeixement de les DIFERENTS IDENTITATS DE GÈNERE, de la llibertat d’opció sexual i dels diferents tipus de famílies i unitats de convivència.

COMBATEM totes les VIOLÈNCIES MASCLISTES per acabar amb els feminicidis i tot tipus d’agressions contra les dones i apostem per l’autodefensa feminista.

EXIGIM la fi de la DISCRIMINACIÓ LABORAL per raó d’ètnia, gènere, classe, edat i sexualitat: contra la segregació vertical i sectorial i l’assetjament a la feina, a favor de la igualtat salarial i de les mesures que contribueixin a la corresponsabilitat de dones i homes en l’exercici de les cures.

LLUITEM per unes condicions de treball dignes. Volem el repartiment de la riquesa i de tots els treballs –reproductius i productius– així com el seu reconeixement social, laboral i econòmic, també d’aquells tradicionalment feminitzats o inserits en l’economia considerada informal. EXIGIM la retirada de totes les LLEIS I REFORMES LABORALS que promouen i perpetuen les desigualtats i la precarietat.

EXIGIM l’accés garantit i efectiu a l’HABITATGE LLIURE.

VOLEM serveis públics i de gestió pública (educació, sanitat i serveis socials) i els bens comuns autogestionats (recursos naturals i territori, d’accés universal, gratuït i de qualitat. EXIGIM l’aturada de les privatitzacions i les retallades.

DEFENSEM el dret a la lliure circulació i permanència de les persones. Volem que totes les persones tinguin accés universal als serveis públics i a la plena participació comunitària i política. CAP PERSONA ES IL·LEGAL. EXIGIM el tancament dels CIEs i l’obertura de les fronteres i donem la benvinguda a les persones refugiades.

ENS POSICIONEM contra el sistema especulatiu i capitalista. Apostem per un ECONOMIA FEMINISTA SOCIAL I SOLIDÀRIA que posi en el centre la vida de les persones.

ENS PLANTEM contra el frau fiscal, la CORRUPCIO política i econòmica i la impunitat policial i dels corruptes. Ens neguem a pagar el DEUTE.

VOLEM una VIDA DIGNA: reconeixent la nostra dependència mútua, les nostres diversitats funcionals i garantint els drets i el benestar tant de qui és cuidada com de qui té cura d’altres. Volem una vida digna per tots els éssers vius, lliure d’especismes i de tortura envers els animals i la preservació de la natura i el medi ambient.

EXIGIM UNA MORT DIGNA, sense pressions ni medicalització excessiva per prolongar la vida en detriment de la qualitat de vida de les persones.

LES DONES MOVEM EL MON. ARA JUNTES L’ATURAREM!!!

Què és la identitat balear?

Des del dBalears aprofitam la celebració del Dia de les Illes Balears per tal d’esbrinar quin és el sentiment de pertinença dels ciutadans amb el nostre territori. Per assolir aquest propòsit, hem demanat una pregunta dirigida als principals representants de les entitats polítiques i socials de les Illes.

Què és la identitat balear?

Francina Armengol, presidenta del Govern de les Illes Balears

Segurament, la pregunta sobre la identitat balear és tan vella com la pròpia existència del nostre poble. Una conseqüència que genera la divisió en quatre illes és que Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera són pobles amb cultures pròpies, arrels individualitzades i, fins i tot, recorreguts històrics particulars(...). Amb el transcurs dels segles, s’han anat sedimentant trets culturals que fa obligat referir-nos a una identitat conjunta que pot arribar a trobar tensions i obstacles a nivell polític intern a causa d’una utilització malentesa de la defensa dels interessos propis.

Miquel Ensenyat, president del Consell de Mallorca

És molt complicat parlar d’una identitat balear, la gent se sent de cada una de les illes. Aquesta és una diferència, per exemple, del que passa a les Illes Canàries on si demanes a algú d’on et contestarà que és canari. De fet, el nostre Estatut d’Autonomia respon en aquesta realitat insularista. Tanmateix, un dels mals que hauríem de solucionar, més enllà d’una identitat compartida, és fer pinya tot junts per reivindicar els nostres drets davant Espanya i Europa.

Toni Gomila, actor

Aquesta pregunta no té resposta, la identitat balear no existeix, és un acte administratiu que amaga una lleu emoció invisible

Jaume Ferrer, president del Consell de Formentera

Els habitants de les illes Balears compartim algunes característiques que per força influeixen en la nostra manera de ser: la mar, el clima, la llengua, són moltes coincidències. No obstant, tot i aquestes semblances evidents, un dels trets més clars de la identitat balear és que cadascú es sent de la seva illa.

Jaume Bonet, membre de Jubilats per Mallorca

Jo gosaria respondre què vol dir esser o mallorquí, o menorquí, o eivissenc, o formenterer. És balear qui ho vol esser, aquell qui estima allò que és mallorquí, i/o menorquí, i/o eivissenc, i/o formenterer (llengua, gestos, capteniment, festes, tradicions, etc.), independentment del seu origen geogràfic o del seu origen ètnic, i que no ho és qui no ho estima i ho vol arraconar, amagar o fer desaparèixer del mapa, sigui quin sigui el seu origen geogràfic o el seu origen ètnic.

Mateu Xurí, glosador

Crec que no existeix. Per parlar d’identitat balear hi hauria d’haver un grup humà que es definís com a balear i no és el cas. Les Illes Balears són un subjecte administratiu i polític dins l’Estat espanyol. És clar que els lligams entre illes hi són i hi ha de ser sempre, però la identitat és quelcom més que una diada compartida

Nel Martí, diputat de MÉS per Menorca al Parlament de les Illes Balears

La balearitat no existeix ni té perspectiva d'existir. Per açò alguns apostam per pensar les "Illes Balears" com una comunitat d'interessos al servei d'una menorquinitat, mallorquinitat,... o sia, de quatre insularitats amb voluntat de ser -país cada una, països-. És allò de la pàtria íntima, la nació jurídica i d'interessos, i la nació cultural. Menorca, Illes i Països Catalans.

Fanny Tur, vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana per les Illes Balears

El sentiment de pertinença a les Illes Balears neix o hauria de néixer del convenciment de què compartim història i reptes. La Diada hauria de servir per treballar en fomentar aquest sentiment i aprofundir en el coneixement del que som com a país i posar les eines per poder fer-ho la resta de l'any. La millor manera de treballar per assolir aquest objectiu és fer possible que tots els ciutadans i totes les ciutadanes de les Illes puguin gaudir dels mateixos drets independentment de l'illa on han decidit viure.

Gabriel Mayol, coautor del llibre 'Somnis compartits. La identitat mallorquina a debat'

La societat balear en general, i la mallorquina en particular, es troba molt desestructurada. Per canviar aquesta situació, cal construir una identitat cívica, flexible i inclusiva que superi les barreres que les actuals concepcions de base etnolingüística. Per aconseguir-ho s'ha de partir d'una realitat en què a majoria de la població se sent adscrita a cada illa però no al conjunt. Malgrat això, és imprescindible entendre les Illes Balears com una comunió d'interessos per a defensar els nostres drets.

Marga Prohens, portaveu del Partit Popular al Parlament de les Illes Balears

La identitat és allò que ens defineix com a poble, com a part d'un tot que ens fa únics i diferents a la resta. La llengua, la cultura, la gastronomia, la música, les festes i les tradicions, allò que fa que siguem qui som i com som pel fet d'haver nascut o de pertànyer a un indret. Malgrat això, la nostra realitat pluriinsular dificulta aquesta identitat comuna. Hi ha un sentiment prevalent de dir que som mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, però ens costa identificar-nos com a balears. Cal seguir treballant per la cohesió territorial, el que ens uneix.

Biel Barceló, vicepresident i conseller d'Innovació, Recerca i Turisme

És la suma de les identitats de les quatre illes, i alhora un sentit de pertinença a un espai compartit, a una cultura comuna i a un projecte col·lectiu de futur. Mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers tenim una identitat bàsica, que ens lliga a la nostra illa, i alhora ens sabem part d’un país-arxipèlag que volem cada dia més just i més lliure.

Vicent Torres, president del Consell Insular d'Eivissa

La identitat balear no té la força del sentiment identitari de pertinença a Eivissa, Formentera, Mallorca i Menorca. Com a comunitat, hem de treballar per reforçar la identitat balear, avançant en el model de federalisme interior, dotant de més autogovern cadascuna de les illes, i al mateix temps unint esforços i reivindicant-mos de portes en fora, per seguir prosperant dins d'un model d'Espanya plural que ha avançat molt gràcies al model autonòmic, però que s'ha de repensar i revisar per poder així superar les tensions territorials i desajustaments que han aflorat en els últims temps.

Xavier Pericay, portaveu de Ciudadanos en el Parlament de les Illes Balears

(transcripció textual de la resposta) S'identitat balear és sa suma de ses identitats que lliurement vulguin donar-se tots i cada un des ciutadans que viuen a ses nostres illes

Marcel Pich, coordinador del Grup Blanquerna

La identitat balear existeix des del moment en què es formula i algú l'invoca. Des del moment en què algú la nega o la qüestiona. És evident que existeix una gran majoria de població que no va pel món dient-se balear. És un producte acadèmic i institucional. No obstant això, ens pot servir per compartir experiències i aprendre mútuament; res més enllà del que ja feim amb la resta de territoris dels Països Catalans.

Margalida Ramis, portaveu del GOB

Em sona un terme impostat. Inexistent. La identitat balear no té cap sentit, ni respon a cap sentiment de la ciutadania en l'actualitat. En una illa on tots els nostres valors s'han pervertit per a destinar-se a producte turístic, ni llengua, ni cultura, ni país són ja elements de cohesió i de pertinença que ens facin forts. Hem perdut la dignitat com a poble. La dignitat i la identitat.

Fina Santiago, consellera de Serveis Socials i Cooperació del Govern Balear

La identitat balear està en construcció. Actualment hi ha identitats molt arrelades, com ara la mallorquina, la menorquina, l’eivissenca o la formenterenca. Ens uneix un Parlament, un Estatut, una història compartida, una llengua pròpia, present a les quatre illes, una economia semblant, un territori clar i delimitat, unes reivindicacions justes… Tot plegat ha de fer que s’avanci en aquesta identitat balear, sense que això suposi deixar d’identificar-nos des de cada illa. La celebració de l’1 de març, que commemora l’aprovació de l’Estatut, vol afavorir el creixement d’aquesta identitat.

Font: Què és la identitat balear? » Balears » Balears » dBalears.cat

Més d'un 70% de les famílies de Catalunya Nord volen ensenyament en català

És una de les dades que ha posat en relleu avui a Perpinyà el primer Congrés Transfronterer de l'Espai Català, que reivindica la immersió i analitza la situació a banda i banda de la frontera

Els ponents de la primera conferència del Congrés de l'Espai Català Transfronterer que se celebra avui a Perpinyà - Foto: ACN

ALEIX RENYÉ - PERPINYÀ

Més d'un 70% de les famílies que la Catalunya Nord demanen un ensenyament en català però, en canvi, només un 8% dels alumnes l'aprenen a les aules. Aquesta és una de les dades que s'han extret d'una enquesta realitzada per la Universitat de Perpinyà, el Consell Departamental i la Direcció de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i que aquest dijous s'ha posat sobre la taula en el marc del primer 'Congrés Transfronterer de l'Espai Català: Ensenyament i Llengües'. La trobada busca analitzar precisament el tractament de les llengües que es fa a banda i banda de la frontera i buscar sinergies per millorar la situació del català a nord i sud.

El professor de la Universitat de Perpinyà, Alà Baylac Ferrer, afirma que arribar a un 35% de l'ensenyament de la llengua a la zona no és una utopia (ja passa al País Basc del nord o a Còrsega) però diu que cal implicació de l'estat francès. Una opinió que també comparteix el vicepresident del Consell Departamental del Pirineu Oriental i ex-batlle d'Elna, Nicolàs Garcia, que assegura que cal aconseguir que França vegi en la diversitat una oportunitat per “anar endavant”. El Congrés continuarà demà a La Cate de Figueres.

L'Espai Català Transfronterer, organisme on col·laboren la Generalitat de Catalunya i el Consell Departamental dels Pirineus Orientals (Catalunya Nord), és el marc d'aquest primer congrés sobre ensenyament i llengües a la Catalunya Nord i les comarques gironines. El programa inclou sessions que tracten de temes com la política lingüística, l'aprenentatge de llengües com a eines de comunicació intercultural, l'ensenyament de llengua i noves tecnologies i l'ensenyament en immersió en contextos multilingües.

Aquesta iniciativa neix de la col·laboració entre l'Institut d'Estudis Empordanesos (IEE) i el Consorci dels Estudis Catalans (CEC), en conveni amb la delegació de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) a la Catalunya Nord. És un projecte del fons comú entre la Generalitat i el Consell Departamental.

Font: Més d'un 70% de les famílies de Catalunya Nord volen ensenyament en català | Aleix Renyé || El Punt Avui http://www.elpuntavui.cat/societat/article/16-educacio/1083179-mes-d-un-70-de-les-families-de-catalunya-nord-volen-ensenyament-en-catala.html

Catalunya, País Valencià i Balears denuncien el maltractament econòmic a què els sotmet l'Estat

Oriol Junqueras amb el conseller d'Hisenda valencià, Vicent Soler, i l'homòloga balear, Catalina Cladera, a la trobada per parlar de finançament a València / DANIEL GARCIA-SALA

"L'estat espanyol va en contra dels nostres interessos". Qui ho ha dit de forma més clara ha estat el vicepresident balear, Gabriel Barceló, a la cloenda d'una jornada que ha aplegat avui a València representants polítics, socials, econòmics i acadèmics de Catalunya, el País Valencià i les Balears. L'eix central de les intervencions ha estat el maltractament econòmic que els tres territoris pateixen per part de l'Estat, concretat especialment en el finançament autonòmic i en infraestructures com el corredor mediterrani.

A la jornada, organitzada per l'Institut Ignasi Villalonga i el setmanari 'El Temps', hi ha participat el vicepresident català, Oriol Junqueras, que s'ha mostrat escèptic sobre el resultat de les negociacions sobre el finançament econòmic (en les quals la Generalitat no hi participa directament) i ha defensat que Espanya no té incentius per canviar. "Que els ciutadans de Catalunya puguin votar sobre la República Catalana sí que seria un estímul per canviar l''statu quo', ha defensat Junqueras davant els seus homòlegs valencià i balear. El més crític amb el sistema actual ha estat el conseller d'Hisenda valencià, Vicent Soler, que ha afirmat sense embuts que "el FLA és una estafa" i que el deute de la Generalitat Valenciana "no es pot pagar ni en broma", perquè respon a un infrafinançament estructural. En la mateixa línia, la consellera balear, Catalina Cladera, ha demanat la condonació de part del deute autonòmic.

A més de defensar un sistema de finançament més just i equitatiu, la jornada 'L'hora de les decisions' també ha reivindicat un augment de les inversions en les infraestructures dels tres territoris. El conseller de Territori, Josep Rull, ha dit que es tracta d'aplicar el "sentit comú" per aconseguir "prosperitat".

El president de les Corts Valencianes, Enric Morera, ha clos l'acte fent una crida a la "unitat" dels tres territoris per forçar l'Estat a canviar el seu funcionament. I s'ha preguntat: "Tenim les ferramentes per decidir el nostre futur?". La resposta, com han subratllat la majoria de ponents, és clara: "No".

Font: Catalunya, País Valencià i Balears denuncien el maltractament econòmic a què els sotmet l'Estat

Una recerca desvela el nom de l’autor de 'Curial e Güelfa'

27/02/2017

Una recerca publicada a Estudis Romànics desvela el nom de l’autor de Curial e Güelfa, obra fins ara considerada anònima

Juntament amb Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, Curial e Güelfa és una de les obres cabdals de les lletres catalanes i és considerada una joia de la literatura europea medieval. La novel·la es conserva en un còdex únic a la Biblioteca Nacional de Madrid de l’any 1450, aproximadament, amb enquadernació mudèjar de la fi del segle XV, i no conté pròleg, títol ni autoria. Segons els resultats de la tesi de l’historiador Abel Soler que es publiquen a la revista Estudis Romànics, de l’IEC, l’autor seria Enyego d’Àvalos, castellà de naixement, valencià d’adopció i fascinat per la cultura literària italiana. L'article pot llegir-se en aquest enllaç.

Descoberta a mitjan segle XIX i donada a conèixer per Manuel Milà i Fontanals el 1876, Curial e Güelfa es va publicar a Barcelona el 1901. Des d’aleshores, s’ha acostumat a presentar com una obra escrita per algú de Catalunya, si bé molts filòlegs l’han certificada de valenciana. Ara, la tesi d’Abel Soler, historiador i doctor en filologia catalana per la Universitat de València, no solament en confirma la valencianitat, sinó que també en revela el nom de l’autor: Enyego d’Àvalos.

Si bé no hi ha cap document que certifiqui qui és l’autor de Curial e Güelfa, tal com passa amb quasi totes les obres medievals i la major part de les modernes ―no hi ha, per exemple, cap document que certifiqui que Ausiàs March és l’autor de les seves poesies o que Cervantes sigui l’autor d’El Quijote―, segons Soler «hi ha poques obres que traspuïn tantes dades sobre el seu autor com el Curial».

La tesi de Soler està en procés d’edició per la Institució Alfons el Magnànim, de la Diputació de València, en coedició amb la Universitat de València. Per ara, se’n pot trobar una síntesi en un article de l’últim número de la revista Estudis Romànics, que publica l’Institut d’Estudis Catalans. Estudis Romànics és una revista anual de la Secció Filològica i va ser fundada per Ramon Aramon i Serra l’any 1947. 

Antecedents i mètode d’investigació

La troballa corona una línia d’investigació d’Antoni Ferrando, membre de la Secció Filològica de l’IEC i director de la tesi doctoral de Soler. Ferrando s’havia proposat identificar l’autoria de Curial e Güelfa a partir del perfil d’un lletraferit que recorre a molts termes característicament valencians (febra, bambollat, acurtar, mentira, rabosa, la fel, almànguena, etc.) i a molts calcs lingüístics i fonts literàries italianes per redactar una novel·la la gestació de la qual només s’entén en el context de la cort valenciana i napolitana del Magnànim.

Tots els indicis de l’obra apunten que es va redactar a Itàlia. Ho han suggerit, entre d’altres, Antoni Rubió i Lluch, Antoni Comas, Antoni Ferrando, Júlia Butinyà i Maria Teresa Ferrer. Alguns d’aquests estudiosos han arribat a proposar un nom per a l’autor. Els Estudis lingüístics i culturals sobre Curial e Güelfa (2011), coordinats per Ferrando, van projectar molta llum sobre la llengua i la cultura de l’obra. Entre aquests, el de Ferrando va destacar que els papers extrets de l’enquadernació del Curial procedeixen del senyoriu toledà de Fuensalida, i va proposar relacionar aquestes dades i algunes petges castellanes del còdex del Curial amb l’autor. A partir d’aquestes dades i indicis, que aporten pistes sobre el perfil biogràfic de l’autor, Soler ha fet la ressenya biogràfica de tots aquells cortesans hispànics de Nàpols relacionables amb les lletres o l’escriptura ―més de dos-cents personatges― i ha analitzat totes les fonts literàries i els elements ambientals de la novel·la ―art, numismàtica, geografia, heràldica, indumentària, onomàstica en clau, entre d’altres―, i el resultat és que l’única persona en què concorren tots aquests elements és Enyego d’Àvalos.

L’autor: castellà de naixement, valencià d’adopció

Enyego d’Àvalos (Toledo?, ca. 1414 – Nàpols, 1484; Íñigo Dávalos, com a nom de bateig; Inico d’Avalos, per als italians) va passar la seva infància i joventut a València, i està documentat com a catalanoparlant. Camarlenc d’Alfons el Magnànim a la cort de Nàpols, també era mecenes i corresponsal d’humanistes, cavaller organitzador de justes i capità de la cavalleria reial, posseïdor de la segona biblioteca més gran del sud d’Itàlia, i amant de la música, les lletres i les arts. D’Àvalos s’exilià a València amb son pare, el conestable Ruy López Dávalos, amb set o vuit anys d’edat, i es va educar al Palau del Real de València (que llavors, entre els anys 1416 i 1430, era la capital de facto de la Corona d’Aragó), abans de passar per Milà (1435-1440), on va ser cortesà de Filippo Maria Visconti i, després, ambaixador del rei d’Aragó (1443-1447).

Entre Nàpols i Milà, pels volts dels anys 1445-1448, deuria redactar la novel·la, en què demostra els seus coneixements d’italià literari i col·loquial (amb llombardismes inclosos), i la seva familiaritat amb la geografia llombarda. Un inventari parcial de la seva biblioteca permet identificar les fonts literàries de l’obra i explicar la novel·la. Molt important és l’onomàstica de l’obra ―Honorada, Salonés de Verona, Guillalmes del Chastell, Pero-Maça Cornell, Johan Ximenes d’Urrea, entre d’altres―, atès que els personatges de ficció remeten a personatges històrics relacionats amb la biografia de D’Àvalos i amb el seu entorn nobiliari més immediat, constituït per nobles valencians de l’entorn del rei Alfons.

El paper del còdex conté marques amb la mateixa Biscia Viscontea (símbol de Milà) del paper usat el 1447 a la cort milanesa. En l’obra, coprotagonitzada per Güelfa, senyora de Milà, apareixen personatges relacionables amb les corts de Nàpols i de Milà, i errates que sols es retroben en un còdex ducal milanès. Les armes heràldiques que fa Curial en honor de la seva estimada Güelfa («un lleó rampant que travessa les dues colors d’un escut migpartit») coincideixen amb les adoptades per Enyego d’Àvalos el 1443, quan va signar les esposalles amb la noble napolitana Antonella d’Aquino. Fer-ho era, en aquella època, una manera de signar l’autoria de la novel·la.

Font: Una recerca desvela el nom de l’autor de <i>Curial e Güelfa</i>, obra mestra de la literatura catalana, fins ara tinguda per anònima

Els escriptors catalans donen suport al raper Valtonyc

27.02.2017  

Coralí Pagès. Barcelona.

’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i el PEN Català ha manifestat el suport al raper Valtonyc, condemnat per l’Audiència Nacional a 3 anys i 6 mesos de presó per injúries a la Casa Reial i enaltiment del terrorisme per la lletra de la seva cançó “No al Borbó”. Consideren que es tracta d’una condemna injusta, desproporcionada i que no només aempta contra la llibertat d’expressió, sinó que s’hi observa un perillós biaix que obeeix a qüestions ideològiques i de llengua.

Josep Miquel Arenas, àlies Valtonyc

L’any passat va ser la poeta Dolors Miquel, també l’escriptor Albert Sánchez Piñol, la periodista i escriptora Empar Moliner i, abans, els titellaires de “Títeres desde abajo”. Ara ha estat el torn del raper Valtonyc, les rimes del qual s’haurien d’entendre dins del marc dels recursos del gènere, que són també els propis de la literatura, que passen per l’ús de metàfores i hipèrboles, opina l’associació d’escriptors. A més a més, s’hi veu un agreujant en el fet que la fiscalia ha recordat 17 vegades durant el judici que Josep Miquel Arenas (Valtonyc) és d’esquerres; i en 9 ocasions ha insistit que és un raper que canta en català, una discriminació directa per ideologia política així com per la llengua.

Aquests dies els escriptors celebren l’arxivament de la causa contra la poeta Dolors Miquel per la lectura del poema “Mare nostra” en el marc de l’entrega dels Premis Ciutat de Barcelona 2016. Consideren que la reescriptura d’un text religiós des d’una òptica feminista no pot ser mai presa com un atemptat contra l’església ni contra certes ideologies i encara menys ser tractada com un delicte.

Des del PEN Català i l’AELC recorden que la llibertat d’expressió és un dret humà fonamental i consideren que no es pot portar ningú a judici i molt menys ser perseguit i penat per la llei pel fet d’exercir un dret. Els artistes i escriptors tenen el dret de crear i expressar-se lliurement i per això consideren que aquest tipus de condemnes deterioren la qualitat democràtica d’un estat.

Ahir van ser els esmentats, ara Valtonyc, qui pot ser demà? “La Llei Mordassa ens fa a tots sospitosos. La democràcia i la llibertat d’expressió són sempre innegociables”, opina l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i el PEN Català; és per això que han manifestat la seva adhesió al grup de suport a Valtonyc creat aquest passat dijous. Aquí oferim l’enllaç per a totes aquelles persones interessades a adherir s’hi.

Font: Els escriptors catalans donen suport al raper Valtonyc | Coralí Pagès

Casa Pinet fa l’últim esforç per a no desaparèixer de Tàrbena - La Veu del País Valencià

Jeroni Pinet: ‘La cosa no pinta molt bé’

Polítics com Joan Baldoví i artistes valencians llancen missatges de suport amb el "santuari del País Valencià".

SFJ / Tàrbena

“La cosa no pinta bé”, respon amb resignació Jeroni Pinet, hereu i uns dels propietaris de Casa Pinet, el considerat “santuari del País Valencià”. Només li queda fer un últim esforç per a no desaparèixer de Tàrbena (la Marina Baixa) que consisteix a convocar una concentració el proper 4 de març a la plaça, a tocar del restaurant i de l’ajuntament. “Cadascú que porte el que sàpiga tocar: una dolçaina, un tabalet, i si no, una perola per fer bona cosa de soroll”, apunta un Pinet abatut. La concentració amb el lema “No al tancament de Casa Pinet” ja ha rebut l’adhesió de polítics com Joan Baldoví de Compromís, David Rodríguez i Raquel Pérez d’EUPV i artistes com Pep Gimeno Botifarra, Panxo de Zoo o Paco Muñoz, entre molts altres que Casa Pinet ha anat penjant a Facebook, on prompte es veuran les adhesions de Ricardo Sixto d’EUPV i l’advocada Cristina Almeida, segons ha relatat Pinet a aquest diari.

“La llei diu que si volen ens poden fer un contracte fins a 20 anys per ser un lloc turístic”, de manera que Casa Pinet es podria quedar on està, però des de l’ajuntament “ens diuen que, com a màxim, 4 anys i res més” una proposta que no accepten, i afegeix que, donades les circumstàncies, “val més morir dempeus que viure agenollat tota la vida”.

Tanmateix, el proper 20 de març tindrà lloc el judici en què, des de Casa Pinet, no descarten que el jutge diga que el restaurant s’ha de tancar. Si és així “es tancarà”, assegura, “però qui més perdria seria el poble de Tàrbena”.

“Els vam proposar anar al nostre local propi”, situat als afores de Tàrbena, “i que ens donen les llicències, però no ho veuen clar perquè el local es troba sobre uns terrenys que són meitat rústic meitat urbà”.

Descarten per complet que Casa Pinet puga eixir de Tàrbena. “No s'ha de moure”, sentencia. “Estem lluitant perquè es quede al local on s’ha format durant 42 anys”. Podria haver-hi una alternativa, ja que “ens ofereixen el local de la piscina del poble, però s’ha de quedar on està perquè és un lloc cultural” o, en qualsevol cas, traslladar-se al local que és propietat de la família amb la llicència que hauria de lliurar el consistori.

Font: Casa Pinet fa l’últim esforç per a no desaparèixer de Tàrbena - La Veu del País Valencià

L'STEI EXIGEIX AL GOVERN QUE COMPLEIXI EL PLA D'ACTUACIONS EN MATÈRIA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA

L'STEI EXIGEIX AL GOVERN QUE COMPLEIXI EL PLA D'ACTUACIONS EN MATÈRIA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA APROVAT PEL CONSELL SOCIAL DE LA LLENGUA I FACI PASSES ENDAVANT PER A LA NORMALITZACIÓ DEL CATALÀ.

L'Ib-salut prepara una moratòria perquè el personal sanitari no hagi d'acreditar competència lingüística en tota la legislatura.

L'STEI Intersindical critica que el Govern impedeixi que el personal sanitari pugui entendre tota la gent usuària de la sanitat pública.

El juliol de 2016 el plenari del Consell Social de la llengua catalana va aprovar un Pla d'actuacions en matèria de política lingüística, que ara veim que no es compleix. Durant aquesta legislatura s'ha recuperat, amb una llei, la capacitació en català dels treballadors de l'administració autonòmica. Aquest mateix govern va fer una moratòria de quasi un any per al personal que treballa a la sanitat pública fins el juny del 2017. Ara hi ha un projecte de decret que pretén allargar la moratòria fins més enllà de l'acabament d'aquesta legislatura. Què vol dir això? Que la feina feta pel Consell social no serveix de res i a més a més es fa sense tenir en compte el que aprovàrem el 2016? Al Consell social de la Llengua hi ha representada la societat de totes les illes Balears, institucions, partits polítics, empreses, hotelers, sindicats, comerços, cultura, lleure, etc. 

El BOIB del dijous 23 de febrer 2017 publica l'anunci d'un Projecte de decret d'exigència del coneixement de llengua catalana del Servei de Salut de les Illes Balears. Contràriament al que es va anunciar quan es va aprovar la modificació de la Llei de funció pública, ara el Govern amplia fins al final de la legislatura la possibilitat que el personal de l'Ib-salut sigui competent per entendre tota la població de les Illes Balears.

Han passat més de 30 anys des la la publicació de la Llei de normalització lingüística aprovada per unanimitat al Parlament de les Illes Balears. Aquesta llei preveu garantir la supervivència de la llengua catalana, treballar per a la cohesió social i ser un instrument per a la integració de les persones nouvingudes. La llei regula que, progressivament, s'avanci en el coneixement i l'ús de la llengua catalana per arribar a la igualtat plena del català amb l'altra llengua oficial, pel que fa als drets dels parlants. Entre aquests drets hi ha el de poder ser atesos en català.  

L'STEI Intersindical exigeix que el Govern rectifiqui. Normalitzar la llengua catalana en l'àmbit sanitari és garantir la igualtat d'oportunitats de tota la població pel que fa als drets lingüístics en l'àmbit sanitari. Ningú pot ser discriminat en un hospital per raó de la llengua oficial que parla.

LES NECESSITATS DEL SERVEI I LA COMPETÈNCIA LINGÜÍSTICA A SANITAT SÓN COMPATIBLES

Els treballadors de la sanitat són persones preparades i competents, adquirir un determinat nivell de coneixement de la llengua catalana NO és difícil. Molts d'ells ja tenen la certificació de català preparada. I els que encara no la tenen estan perfectament capacitats per fer-ho. Si a educació -que és un cos estatal de funcionaris- s'ha pogut posar el requisit de català, també es pot fer a tot el personal estatutari. És perfectament compatible cobrir les necessitats del servei amb bons professionals i exigir la competència de les dues llengües oficials. A educació hi ha la llista de professionals amb el català i la llista de professionals que encara no tenen el nivell que es demana. Quan s'ha de cobrir una plaça, s'agafen els aspirants a cobrir-la que hi ha a la llista d'admesos amb tots els requisits i si no hi ha professionals suficients amb tots els requisit, es recorre a una altra llista on hi ha aspirants que tenen la titulació requerida però que encara no tenen la competència en català. La qual cosa fa que mai no es deixi de cobrir una necessitat del servei.  

Ja fa estona que demanam cursos de formació en horari laboral dins els centres de salut, la presència del català als estudis de medecina que s'han començat a fer a les Illes Balears... Volem recordar també que els nostres estudiants, quan acaben l'ESO surten amb una capacitació de català i demanam als sanitaris que viuen i treballen a les Illes Balears que, sense perdre els seus orígens, s'integrin plenament a la cultura de les Illes aprenent la seva llengua.  

Per tant demanam la retirada d'aquest esborrany de projecte i que se'n faci un altre on, el Govern de les Illes Balears, assumeixi la responsabilitat que té per fer avançar progressivament l'ús del català. 

La PDaD davant la declaració del sindicat de metges CESM-CV

El sindicat de metges CESM-CV  ha fet una declaració en contra del nou requisit del valencià en l’ambient de treball.

Davant aquesta declaració ideològica ens sentim obligats a reaccionar i aclarir alguns punts:

El valencià és garantia de la qualitat i excel·lència de l'assistència. Parlar la llengua del i la pacient  afavoreix la comunicació propera, oberta, de confiança i estableix unes bones bases de  comunicació.

L’ús del valencià amb les persones que vénen a consulta beneficia l'anamnesi (prendre la història – que recull els antecedents familiars, fisiològics, patològics, etc.,– directament del pacient o mitjançant altres persones amb vista a la diagnosi clínica) pel metge o metgessa.  Per tant, optimitza la qualitat assistencial i augmenta l'excel·lència del sistema sanitari.

La comunicació en la llengua pròpia és una necessitat que no satisfàs una ideologia en particular ni un grup social, ni persona en particular, sinó que les persones, com a pacients, poden expressar en la seua llengua els seus patiments i preocupacions respecte a la seua salut o la d’un familiar. 

En aquest sentit, és primordial que el professional sanitari s’acoste al pacient en tots els sentits i sobretot en la seua pròpia llengua. De fet, és una pràctica quotidiana que es parle anglès, francès o altra llengua amb els turistes o persones migrants que vénen a la consulta. Aquest mateix comportament l’hem de fer amb les persones valencianes, ja que estan en sa casa, com allò que ja està posat en pràctica amb els castellanoparlants, francòfons o anglòfons. No es pot discriminar la persona valencianoparlant en sa casa, és una mala praxi.

El sindicat fa una arenga ideològica que, per desgràcia, ja coneguem prou de la dreta valenciana, que vol substituir la normalització lingüística en l'àrea de salut per una batalla delirant "de símbols".

La defensa de la llengua no correspon a cap ideologia concreta perquè és un dret humà dels pobles, col·lectiu i individual. Per tant, cal prendre les mesures perquè tots els valencians i valencianes puguen estar atesos en la seua llengua.

Aquí, el CESM mostra la seua ideologia desprestigiant la política lingüística. Segueixen en la mateixa línia que els anteriors governs del PP i s’ofereixen com a instrument d'agitació de l’oposició PP-Ciudadanos.

Segons el sindicat CESM, existeix "un bilingüisme consolidat basat en el respecte a les persones, en la llibertat individual i en la realitat cultural valenciana". Però, la realitat viscuda en la vida quotidiana, en el camp de treball, és molt diferent. El bilingüisme té un caràcter asimètric amb un domini clar del castellà que afavoreix la discriminació del valencià. Només cal recordar els  greuges denunciats en l'àmbit lingüístic i que se sap que aquestes denúncies només són la punta de l'iceberg.

El bilingüisme asimètric no sols el pateixen els pacients, sinó també molts treballadors i treballadores de la salut que volen parlar la llengua valenciana amb tota normalitat però que senten cada dia la desigualtat de la llengua. Aquesta situació no afavoreix una relació normal entre les persones, entre els professionals i els pacients.

Els professionals que han vingut de fora per a treballar al País Valencià, si volen acostar-se a la població valencianoparlant i millorar l'eficiència del seu treball en les consultes, han de fer un esforç d’entendre’ls. Han de respectar el país i la seua realitat cultural i lingüística per a fer millor les seues tasques en la feina, d’una manera més respectuosa i més humana. 

La qualitat dels professionals sanitaris vindrà reflectida finalment pels seus coneixements, per la manera en què aquests coneixements s’apliquen, pel comportament respectuós i humà en la relació i comunicació amb altres persones.

Plataforma pel Dret a Decidir, PDaD

Font: La PDaD davant la declaració del sindicat de metges CESM-CV - Pel Dret a Decidir - La Veu del País Valencià

Torna el LAPAO | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de febrero)

Aquest dies observo renovada activitat del lapaisme, moviment de lingüísticaficció promogut pels partits de govern de l’anterior legislatura, especialment pel PAR, segons el qual a l’Aragó no es parla català, sinó LAPAO. El líder facaista Héctor Castro ha presentat amb èxit el seu programa de lingüísticaficció lapaista a Montsó, i quan aquesta columna es publicarà, probablement també ho haurà fet a Saragossa i a altres indrets del nostre país. La seua ideologia ha provocat el just rebuig per part de la lingüística i romanística internacionals, però malgrat això ha estat molt influent a la darrera legislatura i continua sent-ho ara gràcies a l’heretada Llei de Llengües. Per a polir una mica la mala imatge que té el glotònim LAPAO (Llengua Aragonesa pròpia de l’Àrea Oriental), pel cas també LAPAPYP (Llengua Aragonesa pròpia de les Àrees Pirenaiques i Prepirenaiques) per a l’aragonès, Castro faria bé d’adoptar la terminologia que li ofereix l’anònima lletra als lectors de la pàgina 5 del volum 5/6 de 2009-2010 de la revista De Lingva Aragonensi, òrgan de la Sociedat de Lingüística Aragonesa. S’hi declara que “Els objectius que mos vem marcar … preteneven afondir en el coneixement de les dos grans llengües romàniques originals d’Aragon (el ribagorçano i el aragonés)”. Com podeu veure de l’aragonès se’n diu “aragonès”, com cal, i no LAPAPYP, mentre que del català no se’n diu “català”, com caldria, ni tampoc LAPAO, sinó “ribagorçà”. Convindreu que “aragonès” i “ribagorçà” són més fàcils d’acceptar per la lingüística i la romanística internacionals que no LAPAPYP i LAPAO: “aragonès” és la correcta denominació per a la llengua aragonesa, “ribagorçà” segueix sent una denominació de lingüísticaficció per al català, però és un mot que existeix –s’anomenen així un dialecte de l’aragonès i un altre del català–, malgrat que segueix sent de lingüísticaficció: és com si per a anomenar el castellà en diguéssem “borjano” i per a l’aragonès “ansotano”. El terme “ribagorçano” per al català ve avalat per un important nombre de prestigiosos lingüistes, majoritàriament romanistes, com Saura, Flores, Colón, Casanova, Gargallo, Holtus, Metzeltin, Kremer, Lamuela, Moreno, Mott, Sistac i Suïls, entre altres. Tota una garantia de lingüísticaficció.

Artur Quintana
Font: Torna el LAPAO | Viles i Gents