Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimarts, 9 de febrer del 2021

LES GERMANIES (1519 i 1523)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els agermanats rebuts pel cardenal Adrià d’Utrecht (1872), de Josep Benlliure i Gil © FOTOTECA.CAT
Alçament que esclatà als regnes de la corona catalanoaragonesa entre els anys 1519 i 1523, amb un intent, fracassat, de la burgesia de prendre el poder.

Inicialment de caràcter netament urbà i moderat, passà, però, tant al regne de València com al de Mallorca, cap a una etapa de radicalització en incorporar-s’hi també el camp (forans a Mallorca, llauradors cristians de natura a València), fins al punt que arribà a veritables combats militars contra les tropes reials, i foren seguits d’una llarga i dura repressió. Als factors conjunturals generals (expansió del clima revolucionari; crisi d’autoritat, agreujada des de la mort de Ferran II de Catalunya-Aragó, el 1516; augment de la pressió fiscal de la corona, que obligava els consells municipals a recórrer al crèdit i al consegüents carregament de censals; increment demogràfic de les grans ciutats a costa, generalment, del camp; força expansiva dels gremis; augment sensible dels preus dels cereals, amb la consegüent carestia i crisi de subsistències) els revoltats —dits agermanats — respongueren amb un programa que tingué alguns aspectes comuns: major participació i control en el govern municipal; eixugament —quitament— del deute públic —a Mallorca sobretot a causa de la consignació —, que havia de permetre l’abolició dels imposts; control de les seguretats d’importació de blat —a València eren a les mans de poderosos mercaders italians—; cobrament dels deutes dels deutors (cavallers i ciutadans honrats) de la ciutat (“pac qui deu” era un dels crits dels agermanats mallorquins), i reivindicacions específiques dels forans mallorquins sobre el sistema de repartiment contributiu, plet que durava des del 1461, malgrat la sentència del 1512 favorable a ells, que no havia estat aplicada. La revolta fou iniciada a València pel juliol de 1519, i obtingué la legalitat més total el 28 de desembre, amb el reconeixement reial de la Junta dels Tretze, constituïda, per elecció, per representants dels oficis i dels quarters de la ciutat, amb total independència, de fet, de les autoritats reials i municipals existents. En fou el promotor Joan Llorenç, que es mantingué sempre al marge de tot càrrec, i els principals executors foren el teixidor Joan Castellví, dit Guillem Sorolla , i el sucrer Joan Caro, que finançà una bona part de les primeres gestions i ambaixades al rei. La legalització arribà al punt màxim el 19 de febrer de 1520, amb la desfilada dels oficis armats davant el cardenal de Tortosa i el vicecanceller Antoni Agustí, tot i les ambaixades i les gestions en contra fetes pels nobles; les ordinacions sobre l’organització de la milícia ciutadana, posada sota el control directe de la Junta, daten del 15 d’abril. Un nou pas fou donat pel maig amb la incorporació de dos representants de la mà menor (un artista i un menestral) en l’elecció dels jurats i d’altres càrrecs municipals (clavaris de la taula, funcionaris de la llotja, clavaris del quitament, mestre racional). Paral·lelament, el moviment s’estenia a les altres ciutats i viles reials del regne, on, a imitació de la capital, es constituïren igualment juntes revolucionàries o tretzenes, supeditades a la de la capital (Oriola, Múrcia —que s’havia decantat primerament cap a les Comunitats de Castella—, Alzira, Morvedre, Xàtiva, Castelló, Vila-real, Peníscola, etc, llevat de Morella i les zones de jurisdicció senyorial, com el Maestrat, Gandia, Oliva, Pego, etc. El moviment reivindicatiu es propagà, igualment, al Principat de Catalunya, on des de la primavera del 1520 proliferaren reivindicacions municipals, amb connexions clares amb les latents bandositats nobiliàries i amb alguns alts funcionaris reials i també reivindicacions antisenyorials. Es destacaren Lleida, Barcelona (on, sota la instigació del poble de Cambrils —en contacte amb els valencians—, que cercava la protecció de la ciutat contra el duc de Cardona, els gremis revoltats, als quals s’uniren els pagesos del Vallès, arribaren a emparar-se del govern municipal, però foren finalment dominats, i dos dels caps, Bernat Marquilles i Melcior Negre, foren executats en juí de prohoms el 31 de maig de 1520 i d’altres foren empresonats) i Girona (on el jurat en cap Rafel Querol es posà al capdavant dels gremis revoltats, ajudat per Jaume de Cardona, germà bastard de l’aleshores governador de Catalunya Pere de Cardona, i també pels pagesos, capitanejats per un anomenat Verntallat ). Tanmateix, tot i que l’estat subversiu perdurà i experimentà moments d’una gran tensió, relacionats generalment amb les notícies que arribaren de València i, després, de Mallorca, no arribà a tenir mai cap organització general d’agermanament, fora d’alguns moments en casos concrets, com en negar-se a pagar els imposts de coronatge i de maridatge i en l’organització d’expedicions d’ajuda als agermanats valencians.

Retrat de Joanot Colom, per Josep Reinés (1841), un dels caps de les Germanies a Mallorca
© FOTOTECA.CAT
Al Regne de València, l’any 1521 fou el de la radicalització de la revolta: pel febrer eren suprimits els imposts sobre la producció tèxtil i el comerç, l’abolició dels censals i l’enfrontament armat a partir de la derrota de l’exèrcit agermanat de la ciutat a Almenara ( batalla d’Almenara ) per les tropes del duc de Sogorb, per la qual cosa el Maestrat romania definitivament exclòs del control de la Germania valenciana. La figura representativa de la nova etapa fou Vicent Peris, de Sogorb i veí de València des del 1517, que rebé la capitania militar després de la derrota: la conquesta del castell de Xàtiva i la victòria de l’exèrcit agermanat a Gandia, seguida del bateig forçat dels mudèjars, provocà la fugida del lloctinent de València (que ja s’havia hagut de refugiar a Xàtiva i després a Dénia) a Peníscola (28 de juliol). Però la marxa gloriosa cap a Oriola acabà amb una estrepitosa derrota (27 d’agost) i Peris retornà a València. La ciutat es rendí a l’exèrcit del lloctinent el 9 de novembre de 1521 i Peris fou finalment mort el 3 de març de 1522; tot l’any resistiren encara Xàtiva i Alzira, escenari de la mítica figura de l’Encobert —el castellà Antonio Navarro—, que s’erigí en cap i portaveu de les reivindicacions camperoles de Russafa, Campanar, Patraix, Benimaclet i altres pobles a tocar de València. Al regne de Mallorca, l’estat de revolta, latent des de la tardor del 1520, esclatà pel febrer del 1521, arran de l’empresonament de set menestrals —que esdevingueren els principals caps agermanats— per part del lloctinent Miguel de Gurrea, fet que provocà un moviment de solidaritat i l’alliberament forçat dels presos, l’elecció per part dels oficis de Joan Crespí com a instador del poble (8 de febrer), el contacte epistolar i personal amb els Tretze de València, la suspensió del lloctinent del seu càrrec (16 de març) i la seva fugida a Eivissa, la constitució de la Tretzena a la ciutat i gradualment de tretzenes vinculades a aquesta a les viles foranes, l’assalt al castell de Bellver (28 de juliol), on s’havien refugiat alguns cavallers, i la definitiva radicalització del moviment amb l’assassinat de Joan Crespí per Francesc Colom i la presa del poder revolucionari pel germà d’aquest darrer, Joanot Colom, i Joan Casesnoves, d’Inca, que representaven primordialment els interessos dels forans. Així, a la política moderada de quitament legal dels censals es passà, com a València, a llur dràstica i simple supressió; hom inicià l’aplicació de la sentència arbitral del 1512 amb la primera estimació de béns duta a terme a l’illa, que havia de servir de base per a la reforma del sistema impositiu. L’any 1521 s’acabà amb l’inici d’un llarg setge a la vila d’Alcúdia, on s’havien refugiat les classes privilegiades que es negaven a acceptar les mesures revolucionàries. Pel juny del 1522 tingué lloc paral·lelament, un intent, fallit, de recuperar per a la Germania l’illa d’Eivissa, on el lloctinent continuava tenint el seu quarter general i des d’on, en estret contacte amb les autoritats municipals i reials de Barcelona, gestionà el desembarcament a Alcúdia d’un exèrcit reial (octubre del 1522), que en la seva marxa dominadora cap a la ciutat de Mallorca aconseguí, després de diversos combats a sa Pobla, Pollença, sa Marjal i Rafalgarcés, de posar setge a la capital (desembre del 1522), que resistí, malgrat la fam i la pesta i el clima de derrota (al Regne de València, Alzira i Xàtiva ja s’havien rendit), fins el 8 de març de 1523. Sociològicament, durant l’etapa moderada —al Principat ja no es passà més endavant— fou l’estament menestral pràcticament en bloc qui portà la direcció de la revolta, i tingué l’ajuda i l’adhesió, al Regne de València, d’una bona part de l’estament dels artistes (notaris, mercaders, apotecaris, etc), exclòs, com el primer, del govern de la capital i afectat, des de la fi del s XV, potser més que no cap altre estament (per l’elevat nombre de conversos que incloïa), per les persecucions sistemàtiques de la inquisició castellana. Altrament, a Mallorca i al Principat, els artista , en general, i sobretot els notaris i els mercaders, vinculats estretament per lligams de sang i d’interessos amb l’estament noble, militaren al front antiagermanat, amb alguna excepció important, justificada per motius personals, com el cas, a Mallorca, de l’advocat Joanot Gual, assessor del poble en l’etapa moderada i el seu principal inspirador (per la seva personal animadversió al lloctinent), o Melcior Llobregat a Girona. La petita noblesa —cavallers, ciutadans honrats—, detentors dels llocs de govern, rendistes i terratinents, sobretot a Mallorca, des de la revolta dels forans de mitjan s XV, i censalistes, eren els enemics directes dels agermanats. La gran noblesa, al Principat, amb les seves bandositats, en les quals figuraven especialment membres de la família Cardona, estimulà o canalitzà en profit propi les revoltes urbanes; al Regne de València actuà en bloc en el camp contrari —llevat del cas ambigu del germà del lloctinent, el marquès de Sanet— i aportà homes, armes i préstecs —els diners foren aconseguits mitjançant el carregament de nous censals—, i a ella se sumà l’alta clerecia. Finalment, dos grups socials marginats, els mudèjars al Regne de València i els esclaus a Mallorca, tingueren una actuació ben contrària: els primers, fidels en bloc a llurs senyors i forces de xoc de llurs campanyes bèl·liques contra els agermanats, esdevingueren el principal blanc de les ires dels llauradors valencians —contra els quals constituïen una veritable competència de mà d’obra—, que es venjaren d’ells intentant, per mitjà del bateig en massa forçós, de fer desaparèixer llur estatus especial. A Mallorca, al contrari, la població esclava —a mitjan s XV hom ha considerat que representava el deu per cent del total de la població— fou objecte d’una clara política d’atracció per part dels agermanats: foren afranquits de llurs senyors i molts fugiren de l’illa; d’altres, tanmateix, foren obligats a servir de forces de xoc de l’exèrcit agermanat contra el reial, i moltes esclaves passaren a servir els caps agermanats. La repressió duta a terme després del sufocament de la revolució s’inicià, dràsticament, amb execucions i confiscacions de béns dels principals capitosts (un mínim de 112 sentències de mort a València i de 225 a Mallorca consten documentalment); però hom seguí una nova política, més profitosa, que fou la de les composicions globals per oficis (un total de prop de 9 500 ducats a Mallorca i d’uns 62 600 a València) i per poblacions, el pagament de les quals, per terminis, s’anà arrossegant, amb més o menys variacions, fins més enllà de mitjan s XVI. Si a això se suma l’elevat nombre de morts a conseqüència dels combats —les xifres aportades pels cronistes parlen de 12 000 al Regne de València i de 3 000, com a mínim, al de Mallorca— i de la pesta, hom comprendrà que la recuperació demogràfica i econòmica fou lenta i no es féu sensible fins a la segona meitat del segle. La liquidació de la revolució representà, en definitiva, als regnes de València i de Mallorca, el triomf de la noblesa i de l’alta burgesia mercantil italiana radicada a València, estretament controlada, tanmateix, per la monarquia, que en sortí enfortida, i la fi de la força politicomilitar gremial, fins aleshores amb tendència ascendent. A Mallorca, però, almenys un gremi en sortí realment beneficiat, el dels ferrers dedicats a la fabricació d’armes, que al darrer moment passaren del servei dels agermanats al del rei i crearen una indústria artillera, de gran importància fins a mitjan segle, al servei de la política mediterrània de l’emperador.

Col·laboració: 
EDG

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 26 de juliol del 2019

No es pot posar fi a la transició sense eliminar el partit de la transició | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Si es vol fer la independència de Catalunya, cal afeblir el PSOE, no pas reforçar-lo i si es vol canviar la societat cal afeblir el PSOE, no pas reforçar-lo»



L’independentisme català i el moviment del 15-M coincideixen en la crítica a l’anomenada transició política postfranquista. Els dos fenòmens polítics naixen, en bona part, de la constatació d’una part de la ciutadania que aquell moviment de les elits va ser un enorme frau democràtic. I de la crítica a les relacions de poder creades després de la transició, al centre de les quals hi ha el PSOE. Després de la gran crisi econòmica del 2008, les creixents dificultats materials de la gent i el replegament autoritari de l’estat conciten una onada de crítiques i indignació que desemboquen, en la dècada actual, en aquests dos fenòmens que han canviat el panorama polític del nostre país i de l’estat espanyol.

El 15-M, de fet, fabrica un eslògan brillant que trenca tot l’imaginari del postfranquisme, aquell famós ‘PPSOE’ que va omplir parets de tot arreu. La suggerent unió de les dues sigles de la restauració borbònica en una de sola obrí els ulls de moltíssima gent a una realitat que abans era complicada d’explicar: que el PSOE és un partit de dretes, segurament el partit més de dretes dels membres europeus de la socialdemocràcia i que en realitat tant hi fa qui governe perquè les diferències entre tots dos, a l’hora de la veritat i en els temes fonamentals, són menors.

Mort Franco, el nou PSOE de Felipe González va abjurar del seu passat ràpidament, però alhora es va aprofitar del seu passat i de l’evident passat franquista de la dreta per traçar una línia a terra que separava, en una banda, els partits de tradició democràtica, per dir-ho amb la coneguda fórmula de Carod-Rovira, i en una altra, els que no ho eren. La fórmula era raonable si es mirava el passat, però distreia i desconcertava completament si es mirava el present. Perquè no fa precisament quatre dies que el PSOE fa la feina bruta que en unes altres condicions hauria fet la dreta nua i crua.

Els qui tenim una certa edat recordem com el PSOE va emblanquir l’OTAN, amb quina insòlita facilitat va assumir el terrorisme d’estat amb els GAL, com va introduir la feina precària amb aquells famosos plans de col·locació juvenil, com va desmuntar sense pietat la vella indústria en reconversió, condemnant ciutats senceres a la misèria durant un llarg període de temps, com va permetre la corrupció amb la bombolla financera i les grans obres, com va generar una xarxa de clientelisme en algunes zones de l’estat, com va fabricar el concepte de l’actual Íbex 35 i les portes giratòries, com va solidificar la monarquia i com va imposar una política exterior allunyada del neutralisme i la independència que es predicava a la mort de Franco. Entre moltes altres coses.

És veritat que l’agost del 2011 José Luis Rodríguez Zapatero, a qui malgrat tot encara consideren el més d’esquerres dels socialistes, va pactar amb el PP la infame reforma, imposada per la Unió Europea, de l’article 135 de la constitució espanyola. I aleshores molta gent va caure del cavall. Però la cosa venia de lluny. De manera consistent, sobretot en les grans decisions econòmiques i socials, el PSOE sempre ha reaccionat a la dreta, mai a l’esquerra. El seu paper de garant del règim, pedra angular del projecte juancarlista, ho imposava, però també és cert que ells ho feien amb passió. La seua creixent imbricació en la trama de poder econòmica i política que ha usurpat l’estat, segurament, feia impossible cap altra possibilitat. Però tant hi fa això, perquè al final la cosa realment substantiva és que el PSOE ha estat ‘el’ partit de la transició, i sense el seu paper, la transició, aquest model polític que avui té un rebuig tan generalitzat, s’hauria acabat fa anys o directament no hauria passat.

M’estalvie de fer un gran discurs sobre què ha significat això des del punt de vista del conflicte territorial entre els Països Catalans, el País Basc, Galícia, les Illes Canàries o Melilla amb Espanya. Tothom ho sap de sobres i l’independentisme no s’explica sense el descobriment que el PSOE no era en aquesta banda, per reprendre la imatge d’abans, sinó en aquella altra. L’histrionisme dels darrers anys, el gravíssim tomb del PSC no pas cap a la dreta, en termes nacionals, sinó cap a l’extrema dreta espanyolista i el pas simultani de la major part dels socialistes catalans a l’independentisme ha deixat el PSC convertit en un esquelet paupèrrim del que va ser, orgànicament, socialment, intel·lectualment. Però ells s’han quedat amb la marca i amb la memòria cosmèticament anti-dreta que, malgrat tot, aquesta marca comporta. I ací també, com en la major part dels països europeus, els socialdemòcrates han decidit de compensar el seu tomb socioeconòmic dretà amb l’assumpció i la defensa de reivindicacions pluralistes, sobretot identitàries, com ara el feminisme i els col·lectius LGTBI, que la dreta més obtusa no pot ni assimilar. Amb això, ha dissimulat la seua aposta real, que no és sinó, com a molt i en el millor dels casos, ser un pal·liatiu a la barbàrie conservadora i a l’extremisme dels mercats. Però no pas l’alternativa que hauria de ser realment l’esquerra, qualsevol esquerra.

Això ha passat a tot Europa i a tot Europa ha comportat la caiguda de la socialdemocràcia, que avui és molt poc important comparada amb què va ser durant la segona meitat del segle XX. Tret de Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Portugal i algun país petit més, els socialistes europeus són a l’oposició a tot arreu o només són part minoritària de grans coalicions de govern que no controlen. Grans partits socialistes europeus del passat, com els de França i Itàlia, ja són anecdòtics o han desaparegut i tot. En les darreres eleccions europees, el pes dels socialistes s’ha reduït a nivells històrics i a tot arreu apareixen alternatives, algunes d’interessants, com els Verds a Alemanya, algunes d’horribles, com Macron a França, alternatives totes elles que amenacen molt seriosament la pervivència de la socialdemocràcia tradicional.

És en aquest context, i supose que ho entendran, que em provoca una enorme estupefacció veure com, malgrat tot això, la majoria de l’esquerra espanyola, catalana, basca i gallega, de Compromís a Bildu i d’ERC a Podem, intenta desesperadament fer reflotar aquest partit que és l’únic element realment imprescindible del règim postfranquista, el temps del qual ja ha passat en la majoria de països del nostre entorn i que es burla dels qui proven de ser els seus aliats i els insulta públicament. La sessió d’investidura ha estat, en aquest sentit, un escàndol. Per l’actitud prepotent de Pedro Sánchez però també per la submissió inexplicable dels altres.

Si es vol fer la independència de Catalunya, cal afeblir el PSOE, no pas reforçar-lo. I si es vol canviar la societat enfrontant-se als gravíssims problemes socials que tenim, cal afeblir el PSOE, no pas reforçar-lo. Simplement, no hi ha manera de posar fi a la transició postfranquista i a tots els seus defectes sense eliminar el partit de la transició. I això no es fa abstenint-se i implorant que forme govern, sinó votant que no i construint una alternativa de govern que no passe per ells. Ep! al nostre país i al país veí també.

PS. Avui els recomane llegir l’article setmanal de Pau Vidal (‘Còctel d’un dia d’estiu‘), que presenta una selecció del que en podríem dir tendències lingüístiques que venen. També l’entrevista que l’Andreu Barnils ha fet al líder de Demòcrates, Antoni Castellà i la que Txell Partal fa al director del Palau de la Música, Joan Ollé, en ocasió dels deu anys de l’espoli dirigit per Fèlix Millet. En un registre diferent ací tenen el gràfic que demostra com Arrimadas viu de la provocació per tenir rellevància.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 24 de juliol del 2019

El llatí també té molt bona salut | Enric Canela

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

llatí

Per Enric Canela

Resulta que les dades oficials diuen que molta més gent sap català i això indica la bona salut de la llengua a casa nostra. Per altra banda, altres informacions i la pròpia experiència vital diu que menys joves l’utilitzen com a llengua de conversa. Jo mateix, docent universitari fa ja molts anys, he vist l’evolució del coneixement i ús la llengua entre els estudiants.

La majoria dels estudiants catalans que he tingut, en tinc d’altres contrades que han vingut a estudiar a la UB, parlen amb mi un perfecte o quasi perfecte català, com qualsevol nadiu catalanoparlant. L’escriuen pitjor que l’espanyol. Els escoltes parlar entre ells i una gran part ho fa en espanyol. Fa uns quants anys la proporció era molt menor.

Una cosa és el coneixement, fins a la perfecció si voleu, d’una llengua, i l’altra és l’ús d’aquesta llengua. Al meu entendre el català està perdent la batalla de l’ús malgrat que n’augmenti el coneixement. Encara que fos superior al 90% no seria un indicador de bona salut tal com l’hauríem d’entendre.

Posaré un exemple. Ara els joves saben molt més anglès que fa uns anys: pràcticament tots els meus estudiants es defensen perfectament en anglès. Suposem que el 100% el sabés molt bé. A ningú se li passaria pel cap dir que l’anglès és una llengua d’ús habitual a casa nostra.

Naturalment el català aporta un avantatge competitiu, saber-ho proporciona més possibilitats de trobar feina, sembla. Saber l’anglès sembla que també. Expressar-se en amazic acabarà sent de gran importància.

Malgrat el Concili Vaticà II, el llatí té una molt bona salut.

Res no em diu que estiguem guanyant la batalla de la llengua. Més aviat diria que l’anem perdent. No cal ser un estat per guanyar-la. No cal fer més que mirar Flandes. L’any passat a Bruges, en un bar, demanat de l’eau, ens van preguntar gairebé enfadats: water?

La bota espanyola no deixarà viure el català. Porta segles intentant-lo. Ara ho pot fer molt millor, fins i tot fent veure que se l’estima (tampoc ho fa).

És un fet freqüent emprar indicadors inadequats per avaluar determinades coses o fets. Podríem fer una anàlisi clínica mirant concentracions de colesterol, urats, transaminases, hemoglobina i altres paràmetres i, si tots són normals, dir que el subjecte té el sistema circulatori en perfectes condicions. Absurd. És freqüent en política. A tall d’exemple podem llegir alguns dels baròmetres d’opinió o enquestes del CIS. Algunes conclusions són esperpèntiques.

Ja sabeu de què depèn la supervivència del català.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 23 de juliol del 2019

El debat constituent ciutadà arrencarà a la tardor | Odei A.-Etxearte

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Lluís Llach presenta la metodologia del procés participatiu per a consensuar les bases amb què els partits haurien d’elaborar una constitució catalana


PER ADHERIR-TE AL PROCÉS CONSTITUENT

Resultat d'imatges de PROCÉS CONSTITUENT


Fer un procés participatiu transversal, inclusiu i plural perquè la societat civil debati les bases constituents del país i les lliuri l’any vinent al Parlament de Catalunya. El Consell Assessor per l’Impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, presidit per Lluís Llach, ha presentat al Palau de la Generalitat la metodologia que haurà de regir aquest procés a partir de la tardor i fins a la primavera del 2020. Llach ha insistit que l’objectiu no era que la societat civil elaborés una constitució catalana, sinó que fixés els consensos que haurien d’inspirar els partits per elaborar-la en un hipotètic parlament constituent que no té data ni forma part del projecte immediat de cap dels partits independentistes. ‘L’objectiu final d’aquest procés és debatre quin país volem, cap més’, ha reblat Llach, desmarcant-se de la redacció d’una constitució. El president de la Generalitat, Quim Torra, va vincular el seu mandat amb un projecte que anés de la ‘restitució a la constitució’. Aquest migdia, acompanyat d’alguns dels membres del Consell Assessor, Torra ha destacat que amb aquest procés s’avançaria cap al debat constituent i que aquest era un compromís del seu discurs d’investidura.

A la mateixa hora que Pedro Sánchez enfilava el seu discurs d’investidura al congrés espanyol, Torra es reunia amb el Consell Assessor i presentaven la metodologia del debat constituent. Una coincidència que, segons el president, ha estat casual, perquè havien fixat la presentació abans que la presidenta del congrés espanyol, Meritxell Batet, anunciés la data de la investidura. El debat constituent tindrà tres fases. En la primera, d’impuls del debat, es consolidaran les plataformes territorials formades per entitats que el Consell ja ha ajudat a crear després d’una setantena de reunions amb associacions de totes les comarques. Les han anomenades Enteses Territorials. Els nuclis inicials ja estan formats i, fins al novembre, pretenen créixer amb entitats locals de tota mena i sense restriccions, amb el propòsit que siguin com més plurals millor. Es coordinaran mitjançant la Coordinadora Nacional d’Enteses, amb delegats que representin els nuclis territorials. Les Enteses organitzaran set jornades formatives temàtiques a set ciutats diferents.


En la segona fase, del novembre al març de l’any vinent, es faran els debats ciutadans participatius. Es convocaran debats arreu de Catalunya que s’articularan a partir de formularis de preguntes comuns i possibles respostes apuntades. Aquest sistema ha de permetre que es processin i es quantifiquin les opinions per determinar els consensos, tot i que les respostes també podran ser lliures. La tercera fase serà a l’abril, quan es convocarà el Fòrum Cívic i Social, que haurà de fer la síntesi de tots els debats territorials. Després, presentaran els resultats ‘solemnement’ al parlament.

El pas següent hauria de ser que els partits els fessin servir per a redactar una futura constitució catalana, però aquesta és una hipòtesi que no forma part del full de ruta dels partits independentistes. El debat territorial comença en un moment en què els partits i les entitats independentistes mantenen divergències estratègiques de fons sobre la manera com continuar el procés, i en espera de la sentència del Tribunal Suprem.

Llach ha remarcat que no hi havia ‘projectes engrescadors ni unitaris’ i que els partits no eren capaços d’impulsar debats de baix cap a dalt. En canvi, diu que el seu propòsit ha estat traslladar aquest procés de debat constituent de la institució a la ciutadania. Llach ha admès que la feina del Consell Assessor tampoc no havia estat fàcil internament. ‘Hem gaudit discutint fort’, ha declarat. I ha explicat que alguns membres es van apartar del debat perquè havien participat activament en el cicle electoral de l’abril i el maig, com ara Antonio Baños, Albano-Dante Fachin i Miquel Puig. Altres membres del Consell Assessor han estat Carmina Castellví, Jaume López, Àngels Martínez, Albert Noguera, Montserrat Palau, Gabriela Serra, Beatriz Talegón, Ada Ferrer, Francina Alsina, Josep M. Ganyet, M. Dolors Feliu, Emili Ané i Montserrat Castellà. Marta Rovira n’ha estat la vice-presidenta i Jordi Domingo, el secretari.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 22 de juliol del 2019

La incomprensible submissió dels partits independentistes | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Els ciutadans van donar a l'independentisme la seua victòria més gran en unes eleccions espanyoles precisament com a premi, quan l'independentisme havia tombat Sánchez»

pedro sánchez


Finalment, l’estratègia de Pedro Sánchez sembla que podria funcionar, cosa que he de reconèixer que m’ha sorprès. Després d’unes setmanes de guerra oberta entre el PSOE i Podem, és possible que Sánchez aconseguesca els vots necessaris per a proclamar-se president del govern espanyol gràcies a un pacte amb els de Pablo Iglesias i amb el regal de les abstencions necessàries de l’independentisme català, o com a mínim d’una part. Si la cosa acaba reeixint, caldrà reconèixer al nou president espanyol una capacitat política insòlita, que el converteix, alhora, en un adversari temible. Perquè haurà aconseguit ni més ni menys que un govern de submissió, on l’esquerra i l’independentisme s’hauran doblegat a totes les seues condicions, sense cap garantia de res ni cap cessió per la seua banda, bé siga per la por d’un govern de la dreta, bé siga per la por d’uns resultats electorals dolents en unes eleccions avançades o bé siga pel xantatge amagat rere el somni d’un indult als presos polítics. Una molt mala notícia, en qualsevol cas.
Pel que fa a Podem, sense ni tan sols entrar al debat programàtic, és evident que hi ha un tram enorme entre la coalició de govern que ells proposaven amb Pablo Iglesias de vice-president i aquest govern espanyol que s’insinua, on Pablo Iglesias resta vetat i fora de joc, on hi haurà alguns ministres de Podem, però triats personalment per Pedro Sánchez i, per tant, lligats per la fidelitat a ell, i on hi haurà àrees senceres, les àrees més sensibles, de fet, sobre les quals l’esquerra no podrà ni tan sols opinar. Això és molt menys fins i tot que el famós ‘govern de cooperació’ que Sánchez mateix havia arribat a proposar en el seu moment de manera abstracta i com a primera hipòtesi.

Una configuració com aquesta, diguen el que diguen ara, no serà gaire estable i en qualsevol moment podran aparèixer crisis que posaran en qüestió la continuïtat de l’executiu espanyol. Però una volta format el govern i instal·lada una part de Podem en el poder, ni que siga subsidiari, ja no serà tan senzill de desfer un acord que encara divendres passat, després de tant d’insult, vexació i desqualificació entre els uns i els altres, semblava impossible.

Ara bé, si la cessió de Podem és estranya, la de l’independentisme encara ho és més. Fixeu-vos en un detall: PSOE i Podem no tenen prou vots per a investir Sánchez, però en canvi ningú no té cap dubte que si aquests dos partits es posen d’acord, hi haurà govern a Espanya. Per què? Perquè l’independentisme català no compta, és un zero a l’esquerra. La submissió es dóna per segura, més en el cas d’ERC que en el de JxCat, però en qualsevol cas de manera suficient. Fins aquest punt, tan lamentable, hem arribat. Si fa uns mesos, en la votació del pressupost, ERC i JxCat encara van ser capaços de provocar la caiguda del primer govern Sánchez, ara, en canvi, no entra al cap de ningú, a Madrid, que es comporten com ho van fer aleshores. Ni les seues declaracions van en aquesta línia. I la cosa més greu de totes és que al PSOE no li caldrà ni negociar ni parlar ni res de res. Probablement, o això sembla que es dedueix dels comentaris de Gabriel Rufián, els quinze diputats d’ERC s’abstindran i amb això el PSOE ja en tindrà prou. I no s’ha descartat encara que els de JxCat ho facen també. Amb això, la inestabilitat espanyola, una de les principals armes que tenia l’independentisme català, romandrà enterrada gràcies a la nul·litat política de l’independentisme mateix. De l’independentisme polític. Dels partits.

A hores d’ara, l’única explicació possible d’això és, com apuntava ahir Andreu Barnils en un article excepcional, l’esquer de l’indult. De l’indult, que no pas de l’amnistia –que és molt diferent, perquè l’indult implicarà acceptar que el Primer d’Octubre tots nosaltres vam cometre un delicte, cosa que em sembla que acabaran acceptant, tal com va tot plegat.

Sembla evident, per tant, que el xantatge funciona. Perquè l’esperança vaga i inconcreta d’un indult que pose alguns dels presos al carrer és l’única explicació possible de la posició que sembla que adoptaran finalment els diputats independentistes, o alguns d’ells. Ho faran passat el judici i vist que no va servir absolutament per a res, perquè ells mateixos no el van voler convertir mai en un conflicte polític ni es van voler plantar davant les trampes i les arbitrarietats. Ho faran a l’espera d’unes condemnes duríssimes que el mateix Sánchez a qui ara volen fer president no ha fet res per disminuir. I ho faran enmig de la desmobilització creixent d’una població que no entén un borrall què fan els seus representants polítics –una desmobilització, però, incentivada pels presos i pels seus partits, amb ordres i reclams que sempre han anat en la línia de no fer créixer la tensió.

Però arribats on som, ningú no hauria d’oblidar que els ciutadans van donar a l’independentisme la seua victòria més gran en unes eleccions espanyoles precisament com a premi per haver tombat Sánchez en el debat del pressupost espanyol. Els votants no van expressar cap disconformitat amb aquella posició de fermesa, ans al contrari, van acudir en massa, com mai abans, a votar per premiar-la. Si ara alguns volen fer servir aquests vots en una direcció oposada a l’original, potser que comencen a pensar també en les conseqüències del seu gest. Que n’hi haurà.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 21 de juliol del 2019

“QUI VOL SER EL NEN QUE DIGUI A L’EMPERADOR QUE VA NU?” | Bernat Deltell

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Xavier Diez (Barcelona, 1965) és Doctor en Història Contemporània i llicenciat en Filosofia i Lletres. Ha publicat una dotzena de llibres i els seus articles són habituals en diversos mitjans de comunicació. Fill d’un metal·lúrgic i d’una camperola de Galícia, Diez explica que és el primer de tota la seva família que ha pogut accedir a la Universitat. En la seva novel·la Hotel Califòrnia (El Cep i la Nansa Edicions, 2016) el protagonista -un alter ego de l’autor- explica que “com la meva família, tornava a allistar-me al bàndol dels perdedors dels perdedors. Havia perdut la guerra abans de néixer, i homes com el rector de la Universitat, com els policies que em detingueren i atonyinaren, com els amos de la fàbrica on treballava el pare, com el militar que no tingué en compte les al·legacions per evitar el servei militar, em recordaven dia a dia que ells no estaven disposats que un pelacanyes com jo els pogués tractar de tu a tu”. En aquesta llarga entrevista sí que parla de tu a tu de l’actual situació política espanyola i estableix interessants paral·lelismes amb el nostre passat més recent



-El mite de la transició modèlica s’ha convertit en una desil·lusió col·lectiva?
-Quan coordino juntament amb Joel Bagur un llibre d’articles sobre la Transició (La gran desil·lusió; la Transició als Països Catalans, 2003), cap a principis de segle, la visió optimista sobre la Transició com a millor dels mons possibles era clarament dominant en el panorama intel·lectual. Per contra, des de fa alguns anys, aquesta versió triomfalista ha quedat desacreditada -imagino que a causa que a l’estat se li han vist les vergonyes- i ha fet que la interpretació crítica, la que sosteníem uns pocs historiadors, hagi esdevingut hegemònica

-Per què aquest canvi?
-Hi ha molts factors, com els que acabo d’apuntar. La incapacitat de jutjar el franquisme, d’encarar-se davant un passat tràgic, de fracassar en les polítiques de memòria històrica, encara que també davant el reaccionarisme que ha mostrat l’estat -sobretot per la dreta- i que en els darrers anys no ha parat d’accentuar-se. Ara bé, sens dubte, la qüestió de Catalunya ha estat clarament decisiva. La tesi que he defensat sempre, i jo que no tinc cap mena d’origen català i que per tant la dimensió sentimental del nacionalisme no la tinc en absolut, és que l’Espanya actual és l’estat franquista que més o menys va tractar de disfressar-se de democràcia en un moment determinat. Però l’estat és manegat pels mateixos que bombardejaven Barcelona l’any 36, 37 i 38. Els mateixos que havien instal·lat un aparell repressor, que havien comès crims contra la humanitat, i que no han passat per cap Nuremberg. Per contra, Catalunya, a banda de la seva dimensió nacional, és el que queda de l’Espanya republicana, l’últim reducte, i per tant, independitzar-se serveix bàsicament crear un espai democràtic al marge d’aquesta Espanya franquista, és també l’herència de l’Espanya il·lustrada, l’heterodoxa, l’alternativa. La independència serveix per trencar definitivament amb el franquisme adherit fins al moll de l’ós de les institucions espanyoles, i també entre bona part de la seva sociologia. Aquesta és la meva tesi, tot i que m’han fet molt poc cas perquè els nacionalistes, els de la bandereta i totes aquestes coses, són molt pesats i sovint no consideren aquesta dimensió republicana i transversal, també espanyola, que existeix en una Catalunya de vocació rupturista. La independència també és una forma de derrotar l’Espanya franquista

-Podríem dir que la societat catalana està dividida entre aquestes dues concepcions que apunta vostè?
-Catalunya no està dividida en absolut, perquè la majoria d’immigrants que van arribar aquí, sobretot fins als anys 70, eren perdedors de la guerra, i en els seus llocs d’origen no només és que es fotessin de gana, és que ells i els seus fills eren assenyalats, humiliats i no tenien cap mena d’oportunitat. Tinc amics, fills d’andalusos i castellans, que quan tornaven al poble, a l’estiu, encara se sentien marcats per l’estigma de la guerra, i veien com els fills dels franquistes seguien mantenint els seus privilegis, i com eren els primers a atiar l’anticatalanisme. Per contra, a Catalunya, l’antifranquisme era hegemònic; tant és així que fins i tot la CNT continuava als anys 50 i 60 tenint una gran capacitat de mobilització i d’acolliment de gent que venia de fora i fins i tot creava empreses afins per a què molts tinguessin un lloc on treballar i, per tant, poder portar menjar a casa, i un futur en peu d’igualtat, malgrat força dificultats amb els autòctons. Això explica les grans mobilitzacions antifranquistes dels anys setanta, i això explica, també, que els intents de neolerrouxisme, molt vinculats a l’extrema dreta, a l’alt funcionariat i a les cases regionals, no hagin acabat de funcionar

-Vostè sempre apunta que Espanya té tres grans problemes. Quins són aquests problemes?
-Unes desigualtats socials insuportables, una manca de política democràtica i la incapacitat d’administrar la plurinacionalitat. L’única possibilitat d’acabar amb aquests problemes és crear un estat independent. A mi sempre m’agrada parlar de la Catalunya postnacional, una Catalunya en la qual, si molt m’apures, no hi hagi ni tan sols idioma oficial, que sigui plural en les seves formes, que cada generació tingui dret a reinventar-se nacionalment (de fet, això ja ha passat; la Catalunya d’avui no té res a veure amb la dels anys 70 ni amb la dels noucentistes), una Catalunya a l’estil canadenc, argentí o nord-americà, on no importa tant d’on véns sinó on vols anar

-El problema és que al davant hi ha l’Estat Espanyol, i tot això que vostè diu no ho permetrà
-Naturalment, aquest ha esta el seu paper històric, i la raó del seu fracàs en la història contemporània. Llegint la biografia de Simón Bolívar i mirant una sèrie colombiana de Netflix (que, encara que “cul·lebroneja”, resulta interessant en els seus 60 capítols) explica molt clarament que l’actitud de l’imperi [l’espanyol] és la mateixa que la d’avui. És a dir, una “cerrazón intelectual” i una incapacitat d’acceptar el tracte de tu a tu a aquell que consideres inferior. I esclar, això provoca el descontentament que suposa la fi abrupta i dolorosa, de l’imperi. Tan fort va ser l’impacte, que trenta anys després d’haver estat expulsada d’Amèrica, la corona espanyola encara reclamava el territori d’ultramar i hi va fer algunes fracassades incursions militars

-Per què creu que encara passa tot això?
-Cultura política, Espanya té una cultura política molt autoritària. De fet, molt similar a Turquia i Rússia. I centrem-nos una mica en aquest punt

-Digui, digui…
-Què tenen en comú aquests tres països? Per començar, que estan a la perifèria d’Europa, que mantenen una cultura política molt autoritària i intransigent, que havien estat grans imperis que han anat reculant i entrat en decadència, i que tenen molta por al futur i a la incertesa pel que fa a la seva continuïtat. Això els fa tancar en si mateixos. És una tendència molt autàrquica: el món ens menysprea, no ens entén, no ens accepta com som… I d’aquí ve el complex d’inferioritat espanyol (si ellos tienen UNO -ONU en anglès- nosotros tenemos DOS); els turcs amenacen en fer-se islamistes si Europa no els respecta com a nació; i Rússia atia el ressentiment contra Occident i juguen a la doble ànima, la occidental però també l’eslava. I en canvi, una altra gran potència també a la perifèria d’Europa, com és Suècia, se n’ha sortit molt bé

-Suècia?
-Sí, Suècia havia estat una gran potència fins al segle XVIII-XIX però en un cert moment assumeix que ja ho havia deixat de ser i es va saber reconstruir com a nació en base a pactes interns i a una cultura basada en el diàleg. I va deixar anar a Noruega, perquè el pes d’haver de suportar tensions centrífugues era excessivament onerós. Tot això reconverteix Suècia en un nou país més democràtic i més igualitari. El resultat és que els suecs viuen molt bé i els turcs, russos i espanyols viuen fatal, encegats i enfonsats en la bilis del seu ressentiment i d’una identitat molt excloent i autoreferencial. Com he dit abans, són països on es pensa que tothom els té mania, que tothom conspira contra ells, que tothom els odia… Això només ho dius quan ets algú molt insegur, i col·lectivament molt paranoic. I sí, no ens hem d’enganyar: Espanya és un país amb una inseguretat identitària que fa feredat! Quant més grossa la bandera, més dubtes sobre la pròpia identitat

“Espanya és un país amb una inseguretat identitària que fa feredat! Quant més grossa la bandera, més dubtes sobre la pròpia identitat”

-Dels tres països que m’ha dit, dos no pertanyen a la UE. Hi ha el risc que Espanya també n’acabi sortint?
-El risc és que Europa acabi marxant d’Europa. A veure, entenguem una cosa; el procés d’unificació de la UE tenia originàriament com a principal motiu d’inspiració evitar una nova gran guerra civil europea. I no només això, sinó que en el context de la guerra freda, i amb el comunisme com una idea que resultava molt atractiva per a les classes treballadores, cal arribar a un pacte urgent “per salvar Europa”. No dic cap tonteria: al final de la Segona Guerra Mundial es fan enquestes i la gran majoria d’europeus, en un 70%, deien que s’havia acabat amb el nazisme gràcies a l’exèrcit rus; i és així, els fets ho demostren. Si els Estats Units no haguessin entrat en guerra els russos haurien trigat dos o tres anys més, però igualment haurien guanyat per la seva superioritat de mitjans. Doncs bé, com he dit abans, el prestigi que tenia la Unió Soviètica era tan gran que realment Europa va intentar salvar-se fent un pacte social demòcrata: les classes dirigents renuncien retornar al capitalisme clàssic anterior a la Primera Guerra Mundial i de les grans diferències socials, i la classe treballadora renuncia a la revolució. Tot això funciona fins als anys 80, quan l’amenaça comunista s’esvaeix i comença un procés de neoliberalisme global que té els seus accents particulars (no és el mateix neoliberalisme anglosaxó que l’alemany). I així és com a les institucions europees s’imposa Alemanya, Àustria i Holanda -la Miteleuropa-, que tenen una visió conjunta i particular del neoliberalisme (l’ordoliberalisme), i que consisteix a mantenir unes institucions formals, progressivament buidades de contingut, una primacia de l’empresariat sobre la societat (amb una certa responsabilitat social) i, sobretot, una política d’austeritat. Ah, i repartiment del treball segons classe i zona geogràfica. Coneixes el sistema educatiu alemany?

-No
-El sistema educatiu alemany defineix clarament que quan els alumnes compleixen deu anys l’elecció es trifurca entre aquells que faran una FP bàsica, una FP sofisticada i els que aniran a la Universitat. Però dins la pròpia Alemanya hi ha també una certa especialització geogràfica entre una part de serveis, una part industrial i una altra de rural a l’est del país. Aquesta concepció tracten d’exportar-la al continent; tot fent de la Miteleuropa a fer el Batxillerat, la universitat i una indústria fonamentada en l’alta enginyeria, i una perifèria mediterrània, amb Espanya, Grècia o Portugal, fent la FP Bàsica i convertir-lo en una àrea de serveis de baix valor afegit com el turisme. Tot això provoca un trencament dins la UE d’espai de benestar i d’equilibris territorials. Una Europa sociològicament i territorialment més desigual, amb guanyadors i perdedors cada vegada més clars. Una Europa en què unes elits tecnocràtiques apliquen les decisions que els estats no s’atreveixen a prendre en contra de l’opinió de la seva pròpia ciutadania. I per imposar això, se sacrifica la democràcia a l’altar dels mercats. Què ha passat? Que tot es trenca. Un exemple: França o Dinamarca fan referèndums sobre el tractat europeu, la ciutadania vota en contra, i al final els governants passen olímpicament del que diuen les seves poblacions i s’acaba signant allò que s’havia rebutjat en referèndum, tot canviant el títol i alguna preposició. És el cas també del Brexit, (que implica una guerra bruta de les institucions europees contra els britànics) o Grècia, quan Tsipras fa un referèndum per si ha d’acceptar el memoràndum i no només l’obliguen a acceptar-lo sinó a que a sobre li cobren interessos. Clar, la UE s’està autodestruint. L’episodi de Puigdemont no deixa de formar part d’aquesta idea en la qual les elits s’imposen a la voluntat popular. Problema? Espanya ja té una certa tendència a l’aïllament, però jo crec que abans pot desaparèixer la UE que Espanya en pugui sortir


-I com creu que es reformularia aquesta UE?
-Depèn del que passi a Àsia, del paper de la Xina i de Rússia i els seus interessos geopolítics, depèn dels populistes a l’estil de Salvini…

-Matteo Salvini?
-Mira, a mi Salvini em cau tan malament com probablement a tu, però tothom parla molt de la xenofòbia de Salvini com si aquí rebéssim els migrants amb garlandes. Salvini fa coses molt semblants a les que fa Pedro Sánchez, en aquesta qüestió, però la diferència és que Salvini, tot saltant-se l’ortodòxia imposada per Berlín, va desafiar la UE dient que farien uns pressupostos expansius, que recuperarien l’edat de jubilació als 62 anys… i per això se l’està castigant (no sigui que altres imitin el seu exemple). I ara, els mitjans globals es passen tot el dia malparlant d’Itàlia i el seu govern. Però no hi ha cap poble tan políticament imaginatiu com Itàlia, i ara juguen a una certa provocació dient que s’estan alineant amb l’eix Polònia-Hongria, quan en realitat vetllen pels seus interessos, i per certa independència econòmica i empresarial. Tot això no deixa de ser una lluita sorda contra aquesta Europa governada per Alemanya, Àustria i Holanda

-Com encaixa Catalunya en tot això?
-Els catalans tenim tendència a mirar-nos molt el melic, i en aquesta història hem d’entendre que ens hem convertit en el punt feble d’Espanya. Ara qualsevol país podrà fer el que vulgui amb Espanya perquè té els catalans com a coartada. Els russos ens ajudaran? Els israelians ens ajudaran? Els xinesos ens ajudaran? Ningú ens ajuda, per descomptat, no s’ha de confiar en l’ajut exterior, però sí que ens utilitzaran per aconseguir acords favorables amb Espanya. De fet, ja està passant: la flota russa es proveeix de carburant al port de Ceuta tot i que Espanya s’arrisca a sancions per part de l’OTAN, estirada d’orelles dels Estats Units… Espanya està en una posició molt dèbil. Per entendre el que estic dient: qualsevol país pot dir a Espanya “vull tal cosa”, Espanya oposar-s’hi i llavors, el país en qüestió, dirà “mira, farem un gest amb Catalunya”. La claudicació espanyola serà immediata!

-I què ha de fer Catalunya?
-Afeblir Espanya, sabotejar-la cada dia, tot i que no costa molt perquè ja s’ho fan sols. Mira, tot l’espectacle vergonyós que està fent Espanya contra Catalunya l’ha convertit en un estat fràgil i vulnerable. Els estats no tenen amics ni enemics permanents, només interessos com deia Lord Palmerstone al segle XIX. Els catalans ens podem aprofitar de tot això? Sí, però sobretot els catalans han de fer coses, perquè esperar que algú ens reconegui o que faci la feina que no fem, no passarà. Els estats no ens miren en funció de si els som més o menys simpàtics, o per la justícia o injustícia de la nostra causa, sinó que es pregunten ¿què en puc treure jo de tot això? França, per exemple, i com Espanya també, té una gran incapacitat per entendre el conflicte català, però en canvi sí que sap que una Catalunya de set milions i mig de persones i un producte interior brut de 250.000 milions d’euros és un gran mercat. I per això pot pensar: hòstia, i si els nostres ferrocarrils francesos poden arribar fins a Barcelona i accedir a aquest mercat? El francès mitjà no en té ni idea del que passa a Catalunya, però les elits franceses sí. I aquestes elits poden dir “sí, estem a favor de la unitat” fins que algun dia diguin “no, ja no ens interessa la unitat d’Espanya”. De fet, ja ho van fer a l’època napoleònica, quan van projectar una Catalunya sota sobirania francesa durant els segles XVII i XVIII. Catalunya sempre ha estat a l’agenda geopolítica francesa. Pot passar també que França en un moment determinat vulgui estendre la seva àrea d’influència i convertir Catalunya en una mena de Bèlgica, és a dir, un país satèl·lit que els permeti, als francesos, ampliar la seva capacitat econòmica i influència cultural, i així fer de contrapès a l’actual poder d’Alemanya. I una altra: els països sud-americans li tenen jurada, a Espanya. Jo vaig estar a l’Argentina l’any 1996 i recordo veure aquells jovenets espanyols de vint-i-pocs anys que aterraven a Buenos Aires, que eren del PP, tots amb els cabells engominats, de bona família i entraven a treballar d’executius a les empreses privatitzades com la companyia argentina de telèfons (Telefónica), Aerolíneas Argentinas (Iberia) o YPF (Repsol). I jo recordo com tractaven als argentins, quan precisament el poble argentí és refinat, culte, que té un sistema educatiu que si bé cau a trossos continua sent potent, que és gent llegida, que té ascendents jueus, alemanys, iugoslaus, italians… Aquests jovenets força incompetents anaven amb una mentalitat de “conquistadores” que es passaven la vida menyspreant als seus subordinats, gent més culta i preparada que ells, com si fossin els amos de la “hacienda”. El resultat és que, en els aldarulls de l’any 2000, els primers llocs que els argentins revoltats trien per calar-hi foc són aquestes empreses

-Resumint…
-Resumint: en tota aquesta història Espanya s’està suïcidant com a país. Està veient perjudicats els seus interessos polítics i econòmics i el seu estatus internacional, perquè és vulnerable i comportarà un aïllament internacional, que ja ha començat, i que pot esdevenir molt tòxic

-Està col·lapsant Espanya?
-Sí, és així. Mira, t’explico una cosa: l’atemptat de Barcelona del 17 d’agost de 2017. Són uns 200 ferits de 34 nacionalitats. Jo sempre dic que si fos un periodista italià preguntaria al ministeri d’Exteriors espanyol què ha passat, perquè si no vaig errat quatre d’aquestes víctimes eren italianes. O incompetència o mala fe van tenir resultats tràgics. La premsa espanyola ha decidit fer un pacte de silenci perquè té por que les noves revelacions sobre l’atemptat de Barcelona sigui una repetició de l’Informe Picasso de l’any 1923

[L’Informe Picasso és el nom amb què es coneix l’informe redactat pel general Juan Picasso González, destinat en el Consell Suprem de Guerra i Marina, en relació als fets esdevinguts en la Comandància General de Melilla durant els mesos de juliol i agost de 1921 en l’anomenat Desastre d’Annual]

-Què passa amb aquest informe?
-L’any 1923 encara està vigent el sistema constitucional provinent de 1876. Era un sistema falsament democràtic. Catalunya, per exemple, es passava més temps en situació d’excepció i emergència que no pas en situació de normalitat. Arriba l’aventura colonial del Marroc, la batalla d’Annual, on moren més de 13.000 soldats espanyols. L’Informe Picasso revela que és el rei Alfons XIII el responsable d’aquest desastre, un rei que és un militarot que va de copes i de putes amb tots els alts comandaments que hi ha a l’Àfrica. Hi ha fins i tot comunicacions registrades on el rei exigeix als seus comandaments que vagin a atacar a un lloc on saben perfectament que els poden pelar a tots perquè anaven sense preparació, sense pràcticament munició, armes en mal estat, una oficialitat pràcticament analfabeta, sense mapes… i el rei els incita a atacar a partir de frases de l’estil: “¡con dos cojones, viva España!”. Doncs bé, l’Informe Picasso, que el fa un militar que es diu Picasso i és oncle del pintor, revela una situació de desgavell, corrupció i incompetència que explica aquell desastre militar davant guerrillers mal armats. I això succeeix paral·lelament a un moment de grans tensions socials amb situacions com la guerra bruta contra els sindicalistes de la CNT (li diuen pistolerisme quan es tracta d’una guerra social que provoca més de 500 morts). Davant d’un informe demolidor, i poc abans de ser publicat, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, es va pronunciar militarment, va dissoldre les cambres i va proclamar la dictadura amb el consentiment –jo diria que amb els precs- del mateix Alfons XIII –responsable intel·lectual del desastre d’Annual- finalitzant així el procés de depuració de responsabilitats. Et sona? Espanya tapa l’Informe Picasso i reacciona amb un cop d’estat, induït també per la pròpia burgesia catalana. Aquesta dictadura, que dura set anys, també acaba col·lapsant i arriba la República que és un moment de ruptura que al cap d’uns anys és avortada. Clar, què passa? El que estem vivint ara recorda l’ambient de l’època de l’Informe Picasso: si l’atemptat del 17-A, que m’imagino que els serveis secrets del Regne Unit que són bastant bons i els dels Estats Units, deuen començar a sospitar sobre si en aquest episodi hi ha algú de gran pes al darrere. I per tant, el que fa la premsa espanyola és silenciar-ho per evitar la guspira que ho incendiï tot. Exactament igual que els anys 1921-1923

-Què en pensa de Felipe VI?
-És algú d’extrema dreta, que en comptes de cridar als militars per a què treguin els tancs al carrer crida el poder judicial perquè redactin les sentències que vol llegir. Tot això pot reforçar molt la moral de combat del nacionalisme espanyol a curt termini, però no s’aguanta gaire temps.

-Per què?
-Perquè això degrada les institucions (i estan degradades de manera molt clara) i un país sense institucions entra en situació de caos. Aquí la gran pregunta és si l’independentisme es mantindrà ferm. Jo crec que la pregunta és aquesta; jo sóc crític amb el paper dels partits polítics, però també amb les entitats. Les entitats es pensen que això és igual que abans del 17 d’agost, quan Espanya aparentava encara ser una democràcia i quan ens pensàvem que manifestos i mobilitzacions podien ser útils. Però ara estem davant d’una dictadura. I per tant, l’independentisme ha de canviar d’estratègia, a còpia de molta imaginació, molta pressió i molt constant. Oblidar-se de les manifestacions d’un milió de persones i apostar per coses que els fan mal, com la llista d’empreses de consum estratègic. Això els ha fet mal, ho notes, ho perceps. També protestar cada vegada que vingui el Rei o algun dels seus, buscar suports internacionals, mostrar públicament que hem perdut el respecte a un estat dictatorial…

-De fet, políticament Espanya està col·lapsada des de fa anys…
-Sí, segur que el think tank aquest de Juan Sebastián Elcano ho sap perfectament i en són molt conscients, però el problema és: qui vol ser el nen que digui a l’emperador que va nu? Qui vol posar el cascavell al gat? A veure, la pregunta fins i tot la podríem fer d’una altra manera. Tot el món de la literatura, del cinema, dels cantants, els progres oficials… per què es manifesten a favor del Dalai Lama i no pas de Jordi Cuixart? Perquè malauradament coneixen molt bé la caverna espanyola i han de decidir entre perdre el 20% del seu mercat [el català] o el 80% [l’espanyol]. La falta de solidaritat de les elits culturals espanyoles té a veure amb la por, perquè no estan davant d’una cultura democràtica. Un altre exemple: quan va passar l’afer dels papers de Salamanca va sorgir de nou l’anticatalanisme de manera descarada quan només es tractava d’una qüestió tècnica. Jo havia fet recerca a Salamanca i allò no era un arxiu, sinó un magatzem de papers que no estaven ni classificats. Doncs bé, recordo que un parell de professors de la Universitat de Salamanca van dir que allò que demanaven les institucions catalanes era molt raonable i ho argumentaven des d’un punt de vista tècnic i com una cosa que ja es feia a Europa. Aquests dos professors, que escrivien habitualment al diari local de Salamanca, van ser vetats immediatament. Mira el mateix Ramon Cotarelo, l’han defenestrat i ara es pot dir que viu com un exiliat a Catalunya. Ell mateix em va explicar que molta gent l’havia deixat de saludar pel seu discurs sobre Catalunya

-Però aquest sectarisme també existeix a casa nostra…
-I tant que existeix, si hi ha una cosa sectària és l’independentisme hiperventilat. Mira, jo no milito enlloc, pago la meva quota a l’ANC i de tant en tant col·laboro fent alguna xerrada i ja està, però passo d’aquestes baralles absurdes del “i tu més”

-Però tot i així em diu que és optimista?
-Sí, però no pas per l’independentisme, sinó perquè és un corrent de la història que no es pot aturar. L’any 1900 hi havia 25 estats, a Europa, i ara n’hi ha 53. Les independències llatinoamericanes, després de la dels Estats Units… Podia haver passat abans o després, però sempre acaba passant. Com ho pots evitar? Doncs a l’estil britànic: creant un estat confederal en el qual conserves alguns elements comuns, com pot ser la Corona, i així han pogut mantenir una gran influència arreu del món. Però què va fer Espanya? Just al contrari: negociar és una feblesa, no es pot negociar ni pactar. I així és com Espanya no només perd les seves colònies, sinó qualsevol oportunitat de mantenir la seva influència o el respecte en aquests territoris

-Què me’n diu de la manca de visió d’estat dels catalans?
-El meu hit parade de llibres més venuts l’ocupa L’Anarquisme fet diferencial català (Ed. Virus, 2013), una provocació intel·lectual o un divertimento acadèmic. El llibre parteix de la premissa del per què Catalunya ha estat un dels llocs més fèrtils on ha crescut l’anarquisme. Cada teòric donava la seva resposta a aquest interrogant. És així com vaig buscar cites de, per exemple, Vicens Vives, que explicava que les classes altes no havien sabut entendre el problema social; Ferran Soldevila deia que hi havia una llarga tradició d’autogestió, etc… La meva conclusió és que quan tu has tingut un estat en contra teu al llarg de tres segles seguits, és a dir, que qualsevol cosa que fa l’estat és per perjudicar-te, al final acabes desenvolupant una desconfiança profunda respecte el poder i els lideratges. Fins i tot algú com l’actor Toni Albà expressa perfectament aquest escepticisme català, no creiem en el poder i per tant som anarquistes. Però no l’anarquisme de menjacapellans, no, no em refereixo a això. I aquesta manera de ser també ens aporta molta iniciativa a l’hora de crear una cooperativa, una empresa… No estem acostumats a esperar que vingui algú i ens digui el que hem de fer, oi? En definitiva, aquest anarquisme inserit en la societat catalana és el que ens porta a no tenir límits!

Bernat Deltell. Entrevista feta al poc glamorós Mc Donald’s de l’estació de Sants a les sis de la tarda del dimecres 17 de juny de 2019


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial