Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimarts, 31 de gener de 2017

Ha mort Doro Balaguer, referent polític i artístic de l’antifranquisme valencià

Va fundar la Unitat del Poble Valencià, embrió als anys vuitanta del que avui és Compromís

Avui s’ha mort a la ciutat de València Doro Balaguer, un dels grans referents artístics i polítics de l’antifranquisme valencià, ex-dirigent del PCE i fundador d’Unitat del Poble Valencià, partit del qual va néixer l’actual Compromís. Tenia vuitanta-cinc anys.
Doro Balaguer havia estat membre del Grup Parpalló, que va revolucionar l’expressió artística valenciana, i va ser la persona clau per a la recuperació de Josep Renau i el seu retorn a València.
Durant la dictadura va militar en el Partit Comunista i va ser detingut i torturat en diverses ocasions. El franquisme també li va retirar el passaport unes quantes vegades.
Políticament va liderar en l’ala més valencianista del Partit Comunista fins que als anys vuitanta el va abandonar per fundar l’Agrupament d’Esquerres, que més tard confluí en la Unitat del Poble Valencià, embrió de l’actual Bloc Nacionalista Valencià i de Compromís. Va ser el candidat a la presidència de la Generalitat per la Unitat del Poble Valencià en les eleccions del 1983.


















Font: S’ha mort Doro Balaguer, referent polític i artístic de l’antifranquisme valencià | VilaWeb

Més informació
La Veu del País Valencià:
El pintor valencià Doro Balaguer mor als 85 anys - La Veu del País Valencià

dissabte, 28 de gener de 2017

Unitat balear en contra de la judicialització del procés català

L'Assemblea Sobiranista de Mallorca demana "fermesa" a totes les forces democràtiques de l'illa per defensar el referèndum al Principiat, i protestar per la persecució d'electes

per Bernat Vilaró
26/01/2017
 
Cristòfol Soler (Sobiranistes de Mallorca), Toni Infante (Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià) i Àngels Folch (ANC) | JOSEP MARIA MONTANER
L'Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM) presentarà aquest divendres al matí el manifest Compromís de mínims per les llibertats democràtiques. El text és una crida a la unitat de les "forces democràtiques de l'illa" i, per extensió, de tot l'arxipèlag balear, per mostrar una "imatge d'unitat i fermesa" en contra de la judicialització del procés català.

El manifest remarca que "davant l'autoritarisme i el centralisme", no es pot donar l'esquena a la reivindicació d'un referèndum d'autodeterminació. I, menys encara -continua el text-, tenint en compte la persecució de càrrecs electes que defensen el referèndum. 

L'ASM ha signat aquest manifest al costat de 18 organitzacions més, que fan notar el seu "malestar" davant dels intents de l'Estat espanyol de condicionar la situació política al Principat. 10 dies abans de la celebració del judici pel 9-N contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau (el 6-F), l'ASM rebutja "frontalment" els processos judicials contra persones i càrrecs polítics partidaris del dret a l'autodeterminació.

"L'Estat no pot pretendre solucionar amb el codi penal un conflicte polític i que només pot tenir una solució política", conclou el manifest.
De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó

L'ASM forma part de la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans, juntament amb l'ANC i la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià. En un acte a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada, l'agost de 2016, les tres organitzacions van reclamar unitat d’acció a l’hora de lluitar per a la independència.

Sota el paraigües de la Confederació d’Entitats Sobiranistes, els seus representants van reivindicar que cada organització havia de seguir el seu camí, d'acord amb la realitat del seu territori, sempre amb l'objectiu d'assolir la plena sobirania i una confederació d'Estats

El president de l'ASM, Cristòfol Soler, va reivindicar la “nació gran”, en referència al marc dels Països Catalans, ja que l’objectiu a les Illes és fer créixer el sobiranisme a través d’accions coordinades, tot aprofundint en la transversalitat.

“Molts han deixat de creure en una Espanya que ens tracti com a ciutadans i no com a súbdits”, va deixar anar Soler, que va criticar que l’Estat considera les Illes com “un territori annexionat a Castella per dret a contesta”.

El Món | Unitat balear en contra de la judicialització del procés català | Política

dijous, 26 de gener de 2017

Una eurodiputada diu que ja “no és cap sorpresa” el boicot del PP al procés català

La romanesa Renate Weber es mostra “impressionada per la quantitat de gent” a la conferència de Puigdemont


ACN Brussel·les .- L’eurodiputada romanesa Renate Weber s’ha mostrat aquest dimecres “impressionada per la quantitat de gent, incloent-hi un nombre bastant gran de parlamentaris” que va assistir a la conferència de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva a Brussel·les. “En set o vuit anys mai no havia vist aquesta sala tan plena”, ha assegurat la també exjutgessa ‘ad hoc’ del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg, en declaracions a l’ACN. Weber també ha criticat l’intent de boicot del PP, tot i que ja “no és cap sorpresa”. “No està del tot bé tenir por d’anar a escoltar una conferència per no legitimar-la, és normal anar-hi” i “asseure’s al voltant de la taula, dialogar i entendre el posicionament dels altres”, ha defensat.


 “La sala estava més que plena”, ha insistit Weber, admetent que “normalment”, en aquests actes organitzats per eurodiputats al Parlament Europeu hi acostuma a assistir “un nombre limitat d’eurodiputats” que estan “interessats en un tema concret”. “Per això estic impressionada!”, ha reconegut. Weber ha destacat la “claredat i fermesa” dels discursos Puigdemont, Junqueras i Romeva i ha aplaudit que donessin “tanta importància a la pertinença” de Catalunya a la UE “passi el que passi”. L’eurodiputada va voler saludar personalment el president de la Generalitat, després de la conferència, parlant-li en romanès.

“No serà fàcil en absolut”, ha advertit Weber sobre el referèndum. “Hi haurà molts problemes”, ha afegit, augurant que la comunitat internacional hi haurà d’acabar intervenint. “Quan un estat no té la voluntat política ni d’unificar-se ni de separar-se, llavors evidentment la llei internacional ha de jugar un rol i la interpretació de la legislació internacional és important”, ha explicat la també advocada i activista pro drets humans. Weber ha defensat que el procés sobiranista “s’ha de tenir en compte”, perquè “no ha sorgit d’un dia per l’altre sinó que és el resultat d’un desig expressat lliurement a les urnes pels catalans”.
“Sempre m’ha impressionat la gran participació dels catalans en totes les manifestacions, expressant la seva voluntat al carrer de forma pacífica i també la gran participació en el referèndum, tot i que no fos reconegut per les institucions espanyoles”, ha insistit l’eurodiputada, que pertany al grup de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE). “Realment espero que s’asseguin al voltant de la taula per discutir com gestionar-ho, la confrontació no és intel·ligent, cal parlar, reunir-se per entendre les raons de l’expressió d’aquesta necessitat d’independència” per poder “trobar una solució constructiva per a tothom”, ha reblat Weber.

Font: Una eurodiputada diu que ja “no és cap sorpresa” el boicot del PP al procés català ! directe!cat

NOTÍCIES RELACIONADES

Revolta antifrancesa de la Catalunya del Nord

Marc Pons 

Foto: Wikimedia Commons 


Tal dia com avui (pel diumenge 22 de gener) de l'any 1670, fa 347 anys, a la vila de Prats de Molló (Vallespir) esclatava la revolta antifrancesa dels Angelets de la Terra, la segona i la més sagnant a la Catalunya del Nord. Feia 18 anys i escaig que les monarquies hispànica i francesa havien resolt la fi del conflicte que les enfrontava amb una pau que mutilava Catalunya. Pel Tractat dels Pirineus (1659) la monarquia hispànica cedia a la francesa els comtats catalans del Rosselló i la Cerdanya –l'actual Catalunya del Nord–. La transferència de domini no va estar exempta de conflictes. Les autoritats franceses van incomplir –des del principi– la part del tractat que garantia les lleis i les institucions del país.

El primer xoc va venir per l'impost de la sal, un tribut que recaptava el govern municipal de Perpinyà. Les autoritats borbòniques no només el van confiscar sinó que el van incrementar exponencialment. També els pagesos –el cos social majoritari al conjunt del territori– es van sentir especialment perjudicats. Sobretot, els grans propietaris de ramats. La sal era un element bàsic per al bestiar. La primera revolta (1667-1668) va esclatar amb la negativa dels pagesos a pagar l'impost, anomenat gabella. La reacció del Consell Sobirà –l'òrgan de govern provincial– va ser declarar una guerra a la pagesia, que es va resoldre amb un pacte que rebaixava l'impost de la sal.
Mapa francès del Rosselló, finals del segle XVII.
Una ferida mal tancada que es va reobrir dos anys després. La detenció de l'Hereu Just –un dels líders de la primera revolta– per causes no explicades però que feien referència a venjances personals, va ser l'espurna que va encendre la metxa. Es va desfermar una guerra de guerrilles –els Angelets de la Terra– que va atemptar contra els funcionaris i els interessos francesos. Els angelets van assaltar diversos cobradors –gabellots i les viles d'Arles i de Ceret i van executar el batlle. El Borbó francès va respondre enviant-hi un exèrcit de 4.000 homes, que va cobrir de mort el país. Els líders de la revolta –Descatllar i Puig– van ser capturats, empresonats, torturats, degollats i esquarterats.
La repressió borbònica va desencadenar una persecució implacable, traduïda en sancions desorbitades, confiscacions de béns, condemnes a galeres i execucions sumàries. Els Borbons, que ja havien tingut una actitud deshonesta en la revolució independentista dels Segadors (1640), alimentaven el seu desprestigi al Principat. El clima d'odi era tan insostenible que el Borbó francès va ordenar iniciar negociacions amb l'Habsburg espanyol per intercanviar els comtats nord-catalans pels Països Baixos hispànics –la Valònia, de llengua francòfona–. La negativa de la Cancelleria de Madrid –especialment interessada a castigar el Principat per la revolució independentista– va consagrar la mutilació definitiva de Catalunya.
Mapa francès de la costa mediterrània occidental, finals del segle XVII.

dimecres, 25 de gener de 2017

República Catalana i Països Catalans

El dia 27 de gener presentarem la Confederació d'Entitats Sobiranistes a Reus. Debatrem sobre la construcció nacional, la República Catalana, sobre sobirania i dret a decidir. Sobre els Països Catalans. I també sobre els diferents ritmes i l'objectiu compartit de llibertat. Esteu convidats/des!


foto de Plataforma pel Dret a Decidir.

dimarts, 24 de gener de 2017

Hi podrà haver un "Dia de la Franja"?


Visa Panoràmica de Fraga (Baix Cinca)

Portal i ermita de Sant Antoni a Calaceit (Matarranya)
El 24 de gener d’enguany, en complir-se  tres-cents onze anys que les tropes borbòniques van incendiar Calaceit, és una bona data per plantejar una sèrie de reflexions al voltant de la celebració d’ un hipotètic “Dia de la Franja”.

Per a començar cal dir que això del dia propi o, segons els casos, el dia nacional cal mirar-s’ho des d’una certa distància, i triar el gra de la palla. Perquè no és el mateix celebrar dates marcadament reivindicatives que celebrar-ne que han estat apropiades per la historiografia oficial i des de les cúpules del poder d’estats sovint poc respectuosos amb les realitats nacionals i culturals que engloben.

A nivell de l’Estat espanyol només cal pensar em el “covadongusime” i el “pilarisme”. Pel que fa a aquest darrer caldria recalcar que no fou fins a partir del Segle XVI que el culte al Pilar s’ estengué fora de les muralles de Saragossa i que la seua difusió fou paral·lela i progressiva en relació a la seua apropiació per les elits governants estatals. Així, a la primeria del segle XX  va ser proclamada patrona de la Guàrdia Civil, i també per aquelles dades va ser quan es va institucionalitzar l’anomenada festa de la “Hispanidad”, casualment coincident amb la festa del Pilar -el 12 d'octubre, data del “descobriment” d’ Amèrica; casualitat que, no cal dir-ho, no es dubtà a aprofitar-. Així el Pilar coincidí amb la “Fiesta de la Raza” en un binomi inseparable; fins a arribar als nostres dies, que coincideix -ves per on!- amb el “Dia Nacional de España”.

Paradoxalment les celebracions més “combatives” són les que rememoren derrotes -la commemoració de la desfeta de Muret en seria un exemple paradigmàtic-, però també les que rememoren independències, conquestes, reunificacions i, fins i tot, diades tradicionals o religioses, esdevingudes celebracions comunitàries -no totes desvirtuades per poders aliens, com el  dia de Còrsega, de base religiosa-. En realitat hi ha un ampli mostrari de celebracions d’autoidentificació, essent molt variades segons hagen bufat els vents de la història.

A nivell de la comunitat autònoma d’Aragó tenim l’exemple de la celebració reivindicativa i no oficial del “Día de los Derechos y Libertades Nacionales de Aragón”, que se celebra el 20 de desembre, en commemoració de l’execució del Justícia d’Aragó. Malgrat tot, la celebració d’aquest dia no té una incidència directa sobre les terres de la Franja, ja que es refereix a determinats fets polítics sense transcendència rellevant socialment o culturalment en terres franjolines. A banda que, tot i  l’arbitrària i condemnable decapitació de Juan de Lanuza per Felip II, l’estructura jurídica aragonesa, com a regne confederat en el si de la monarquia hispànica, es va mantindré formalment. Això, però, no impedeix que des de la Franja ens puguem solidaritzar i mirar amb simpatia aquests fets esdevinguts en l’àmbit aragonès.

Podríem fer un paral·lelisme amb l’11 de setembre i la Val d’Aran, ja que tot i veure aquesta celebració amb simpatia els aranesos tenen el seu propi dia -el 17 de juny, aniversari de la concessió de la Querimònia- i els fets de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques no els van afectar directament, tot i que sí que hi va haver repercussions indirectes, en suprimir les llibertats de tot el Principat

Fetes aquestes consideracions, i si anem a la Franja, ens podem plantejar quina seria la data més idònia per a celebrar un hipotètic “Dia de la Franja”. Si deixem de banda celebracions d’àmbit estrictament comarcal com el dia de Goient. a la Vall de Benasc, o el jubileu al santuari de la Font,  al Matarranya, se’ns apareixen nítidament dos dates. La primera seria el 25 d’ octubre, en commemoració de la conquesta simultània, el 1149,  pel comte Ramon Berenguer IV de Lleida, Fraga i Mequinensa. Aquesta data té un gran simbolisme, ja que enllaça la Franja amb la capital de la Terra Ferma, de la qual en gran part n’ha depès eclesiàsticament fins fa molt poc i encara ara hi manté molts lligams; i ensems es conqueria Fraga -juntament amb la destacada població de Mequinensa-, que és la ciutat més important de la Franja i es considerada oficiosament com la capital. També és una data que simbolitzava una derrota clau dels sarraïns i que permetria la incorporació de la resta de la Franja al domini lingüístic català.


L’ altra data a considerar i que també comporta un alt grau de simbolisme seria el 24 de gener, el dia en que -en l’ any 1706- fou assaltada i cremada la vila de Calaceit per les tropes borbòniques després d’una valerosa resistència que provocà 150 morts en la població local. És una data que agermana Calaceit, i de retruc la Franja,, amb desenes de pobles, viles i ciutats de l’àmbit lingüístic català que també foren assaltades i devastades pels exèrcits francocastellans borbònics, des de Vila-real a la mateixa Barcelona, tot passant per Lleida, i sense oblidar les localitats de Mont-roig de Tastavins i Benavarri, a la Franja.  Aquesta data no solament recorda la caiguda de Calaceit sinó també tot el que vingué després, ni més  ni menys que la pèrdua de la llibertat de tots els territoris de l’antiga Corona d’ Aragó, el menysteniment de la nostra llengua i la centralització i la castellanització forçoses, en benefici de la construcció d’un estat aliè que encara perdura i que no ha abandonat, ans al contrari, els seus afanys assimilacionistes -ara, però, degudament maquillats....

Per tant, ja ho sabem. Tenim dos dates plenament acceptables i legítimes per a poder commemorar dignament un “Dia de la Franja”, així, sense més; qui vulga hi pot afegir connotacions “nacionals”, i qui no, simplement ho pot interpretar com una celebració pròpia d’autoidentificació, sense detriment d’altres celebracions.... La proposta -de fet  les propostes- ha sigut llançada...


Joaquim Torrent, membre del Moviment Franjolí

Font: Moviment Franjolí per la Llengua: Hi podrà haver un "Dia de la Franja"?, per Joaquim Torrent

dissabte, 21 de gener de 2017

PRIORITAT DELS COLONITZADORS: EXTERMINI DE LA LLENGUA.

El PP presenta una proposta per a defensar que “el valencià és un idioma diferent al català”

Jorge Bellver demana un pronunciament ràpid “per a defensar el valencià davant el Consell de Llengües Oficials de l’Estat”.
La proposta ha de ser signada per tots els grups perquè siga inclosa en el ple de la setmana vinent.
Jorge Bellver, un dels ideòlegs que pretenen exterminar la nostra llengua.
NO OBLIDAREM


El portaveu de coordinació del Grup Parlamentari Popular en Les corts, Jorge Bellver ha anunciat avui la presentació d’una proposició de llei en Les Corts perquè el Consell defense la “singularitat de la llengua valenciana” a Madrid davant el Consell de Llengües Oficials de l’Estat.
Aquesta proposta sol·licita que Les Corts insten al Consell “perquè defense de forma contundent i per tots els mitjans davant el Consell de Llengües oficials de l’Estat que l’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana i que es tracta d’un idioma diferent i autònom de qualsevol altra llengua i, en concret, del català”.
Jorge Bellver ha explicat que la proposta ha sigut traslladada a la resta de grups per a la seua signatura i que puga ser debatuda en el ple de la setmana vinent. “És necessari un pronunciament ràpid perquè s’utilitzen totes les armes possibles per a la defensa de la nostra llengua i quede clar que el valencià és la nostra llengua segons arreplega l’Estatut d’Autonomia i la mateixa Constitució Espanyola”.
Text íntegre de la proposta:
A la taula de les Corts Valencianes 
Els Sindics dels Grups Parlamentaris Popular, Socialista, Compromís, Ciutadans i Podem, baix firmants, a l’empar de l’article 161, punt 5 del Reglament de les Corts, presenten la següent Proposició no de Llei de tramitació immediata sobre la defensa del valencià i la seua identitat pròpia respecte del català.
Exposició de motius
En la vesprada del dia 18 de gener, a través de l’Agència EFE, vam tindre coneixement que “El Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) ha ordenat al Consell de les Llengües Oficials de l’Estat que aclarisca si català i valencià són idiomes distints, en resposta a l’advocat de Barcelona que li va demanar explicacions per la distinció que fan els ‘web’ de l’administració entre els dues.” Afegia el teletip citat que el TSJ de Madrid va estimar la demanda del Lletrat de Barcelona, el senyor Joan Vall, i va declarar “vulnerat el dret del lletrat a què el Consell de les Llengües Oficials de l’Administració General de l’Estat es pronunciara sobre la distinció entre català i valencià”.
Segons pareix, el lletrat va presentar en 2015 una petició al Consell perquè donara una “explicació raonada” sobre els motius pels quals “en web d’òrgans oficials es proposen el català i el valencià com a opcions idiomàtiques diferents”. Transcorreguts tres mesos sense haver aconseguit contestació respecte d’això, l’esmentat advocat va presentar una demanda contenciosa davant del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, que va recolzar la Fiscalia, mentre l’Advocacia de l’Estat es va oposar a aquesta.
El TSJ de Madrid no emet, per tant una resolució sobre la matèria concreta, sinó que declara “vulnerat” el dret fonamental de petició del demandant i ordena a l’administració “donar resposta a la petició formulada”, que ha de contenir “almenys, els termes en què la petició ha sigut presa en consideració per part de l’autoritat o òrgan competent i les raons i motius pels quals s’acorda accedir a la petició o no fer-ho”.
De nou, es posa en dubte la independència idiomàtica i la legitimitat com a llengua autòctona del valencià. I ja està bé. L’Estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana, recordem que té rang de Llei Orgànica, expressa en l’article 6t, punt 1c que “la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià”. En el punt 2n s’afirma que “l’idioma valencià és l’oficial de la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà… Tots tenen dret a conéixer’ls i a usar-los”. Finalment, al punt 5t, l’esmentat article 6 obliga a atorgar “… especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”.
La mateixa Constitució Espanyola, d’on “porta causa” el nostre Estatut ,manifesta en el punt 2 de l’article 3, després d’afirmar que “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat”, que “Les llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord en els seus Estatuts”. Afig, a més, en el punt 3 del mateix article: “La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.” I això és el que exigim en aquesta Proposició, respecte i protecció a l’idioma valencià, respecte a la seua identitat independent i autònoma respecte de qualsevol altre.
Aquests són els mandats que com a representants del poble valencià hem d’obeir i seguir, sense dubtes, en total claredat. A més de per convenciment propi, per obligació legal i per respecte a les nostres arrels culturals i històriques. D’ací que en total responsabilitat i legitimació és present la següent:
Proposta de resolució
Primer. Les Corts insten al Consell perquè defenga de forma contundent i per tots els mitjans que tinga al seu abast davant de qualsevol administració o institució i, en aquest cas, davant del Consell de les Llengües Oficials de l’Estat que, com diu el nostre Estatut, en concordança en la Constitució Espanyola “l’idioma valencià és l’oficial de la Comunitat Valenciana” i que es tracta d’un idioma distint i autònom de qualsevol altra llengua i en concret del català.
Segon. Que en el termini de dos mesos es trasllade a les Corts del grau de compliment d’aquest acord.

dijous, 19 de gener de 2017

Dret a Decidir versus Dret d'Autodeterminació

"Al País Valencià hi ha la pervivència d’un franquisme sociològic subjacent potent, expressat en el blaverisme feixista primer i en amples majories electorals del PP després"
Font del dibuix al web de compromís. autor: @perefuset
per Antoni Infante

En un recent debat a València va sorgir un tema, per altra banda recurrent, sobre si el Dret a Decidir (DaD a partir d’ara) és només una forma succedània de referir-nos al Dret d’Autodeterminació. Un dels ponents va plantejar que no li semblava honest que el DaD amagara el seu veritable objectiu autodeterminista. Alhora, de tant en tant, podem observar com quan ens referim al DaD, i no queda clar si estem parlant del País Valencià o de Catalunya, es genera una certa confusió, ja que la situació política diferent en cada territori es fa difícil de saber si el DaD serveix per avançar o per entrebancar.

Amb l’objectiu de clarificar l’ús que fem del terme, explicaré que el Dret a Decidir en el cas del País Valencià no és cap disfressa, actualització, rebaixa o renúncia al Dret d’Autodeterminació. Tampoc és un intent de copiar mecànicament l’ús que se’n fa  a Catalunya.  La raó és molt senzilla, tot i que puga ser dur haver de reconèixer-ho: al País Valencià no ha existit cap moviment potent a favor d’aquesta autodeterminació, que necessite ara transformar-se o amagar-se darrere d’altres sigles.

Ans al contrari, en el nostre cas el DaD naix precisament com a resposta a la feblesa del nostre moviment i a la necessitat de trobar vies d’empoderament de la nostra societat com a col·lectivitat diferenciada, a partir d’un necessari procés d’empoderament individual davant la pervivència d’un franquisme sociològic subjacent potent, que s’ha anat expressant en el blaverisme feixista primer i en amples majories electorals del PP després, i que ha contaminat alhora bona part de les bases socials dels altres partits.  

De fet, en començar a utilitzar el DaD a partir de les nostres necessitats, ens hem vist amb la necessitat de dotar-nos d’un mínim de fonamentació en aspectes diferents alhora que complementaris. Aquests aspectes són una certa fonamentació teòrica, una argumentació política i el fet de ser mediació necessària. Respecte a la primera, el DaD comença quan afirmem l’autonomia de la vida. És a dir, si les persones podem decidir sobre la capacitat de produir i reproduir la vida, estem negant de facto qualsevol hipotètica voluntat divina o l’existència de cap poder omnímode. Sobre aquest dret podem fonamentar tant el dret de ciutadania com l’ateisme individual o el laïcisme públic. O en altres paraules, les bases socials del republicanisme.

El DaD implica per se que les persones en la nostra evolució natural tenim dret a emancipar-nos. En el cas dels pobles (també en el cas de l'esclavatge) no és una emancipació sinó un alliberament. Les persones, però, no neixen en el no-res, sinó que afirmem la nostra vida dins de la nostra societat, de manera que el DaD naix com un dret individual però va creixent col·lectivament. Tots i totes sabem que, contràriament al mite robinsonià, les condicions de producció i reproducció de la vida són una tasca col·lectiva. Aquestes condicions no són altres que l’alimentació, l’habitatge, la salut, l’ensenyament, el treball que possibilita totes les anteriors, etc.

Per això la gestió de la vida és l’essència de la política. L’apoliticisme és una forma de negar la vida en majúscules, però la corrupció allunya la gent de la política. Quan parlem de corrupció, en aquest nivell ens referim al que ara anomenem política i que és majoritàriament la corrupció del camp polític. La societat i els seus sistemes de dominació han convertit la política en un fetitxe, invertint i traslladant la font de qualsevol poder polític, el poble, a les institucions que diuen que el representa.

És així com a nivell teòric el DaD es pot convertir en una poderosa eina capaç de deconstruir el discurs del poder i la pràctica de la submissió alhora que aporta els elements necessaris per a poder retornar el poder al poble fent el trànsit del poder com a potestas al poder com a potència. Podem, per tant, ni que siga a nivell teòric, passar de persones súbdites a sobirans de la nostra vida.

A nivell polític i davant del fetitxisme i la corrupció d’aquest camp, hem vist com el poder sempre treballa a favor de mantenir-lo mitjançant certs graus de consens i com, quan ho necessita, és capaç d’utilitzar la força a través de formes feixistes, retallades de llibertat, etc. És en el camp del consens, però, on més esforços dediquen. Així, els grans mitjans de comunicació que abans formaven el que anomenàvem quart poder, han passat a ser l’espai mateix on es construeix el poder, i tot el sistema educatiu fins a la mateixa universitat, una gran màquina de reproducció de les escales de valor dominants.

Aquesta involució de diversos espais que en un altre temps representaven -almenys parcialment- espais de construcció de la llibertat, han possibilitat l’emergència de teories i posicions polítiques contràries al DaD de persones i pobles: la suposada fi de les ideologies als anys 60, l’esgotament de la política als anys 70/80, el final de la història l’any 89, la pèrdua de qualsevol referent i metarelat alternatiu a l’emès pel poder, la preeminència d’una legalitat temporal sobre la voluntat democràtica dels pobles, etc.

El DaD suposa ara i ací, en el camp polític, recuperar la capacitat d’intervenció popular en la gestió de la vida i, per tant, de la política. El DaD apareix així com un factor determinant de la mediació entre la (dura) realitat en la qual vivim i la societat on ens agradaria viure i conviure. Aquesta mediació necessita un pla d’intervenció i les eines escaients. No n’hi ha prou de proclamar la veritat revelada un parell de vegades a l’any.

Sabem que les condicions de vida i treball alienat i cada dia més precaritzat creen les condicions perquè de tant en tant el poble esclate de manera torrencial davant les injustícies, però si no té al seu abast les eines organitzatives i polítiques per a canalitzar eixa força, una vegada passada aquesta eclosió, el poder furtat al poble resta més dominant que abans. Cal, doncs, dotar-nos d’eixes eines que posen en valor polític el poder popular que existeix majoritàriament com a potència.

Aquestes eines no poden ser unidireccionals. Així, la participació electoral, o la mobilització popular, l’existència d’organitzacions estratègiques o cíviques  i tantes altres, no han de ser vistes com a antagòniques sinó com a complementàries. És en aquest camp on el DaD apareix amb tota la seva potència creant i potenciant eines d’enquadrament popular, fent factible el dret a decidir de tots i totes sobre la totalitat de la vida i, per tant de la política, espentant els diversos actors a transcendir la seva realitat i/o normativitat i ajudant a relacionar els diversos camps de la intervenció social en un projecte democràtic i d’empoderament popular.

No, el DaD, almenys en el cas del País Valencià, no és un substitut avergonyit del Dret d’Autodeterminació. En tot cas, és una eina que pot possibilitar la factibilitat de l’altra.




Font: El Món | Dret a Decidir versus Dret d'Autodeterminació

dimecres, 18 de gener de 2017

Del Roig al Blau. La transició valenciana

La convulsa transició al País Valencià mai no havia estat explicada al poble que la va viure ni a la generació posterior, de la qual forme part. Als nostres insignes polítics ja els anava bé. Vam haver d’arribar quatre xitxarel•los de l’audiovisual amb un gran mestre al capdavant, Llorenç Soler, per mirar de tornar-li la memòria als valencians. Encara hi ha molts que ens ho agraeixen. Un documental que, sincerament, pense que va fer història en l’audiovisual valencià.

2004_Del_Roig_al_Blau
FITXA TÈCNICA:

Producció: Universitat de València (TAU)
Gènere: Documental històric-polític
Format Màster. DVC-PRO
Durada: 97 min.
Director/Realitzador: Llorenç Soler
Productor Executiu: Miquel Francés
Idea Original: Albert Montón
Guió: Albert Montón – Llorenç Soler
Director de Producció: Antoni Medall
Ajudant de Realització: Albert Montón
Càmera: Lluis Castellano – Llorenç Soler
Muntatge:: Txiqui Montán
Música Original Jorge Ruiz
Disseny Gràfic: Txiqui Montán – Jorge Ruiz
Composició de Vídeo: Txiqui Montán
Postproducció d’Audio: Jorge Ruiz

SINOPSI:

La transició política va propiciar l’escenari adient per fer esclatar el conflicte al voltant de la identitat dels valencians que hauria de condicionar el seu futur democràtic.
La formulació d’una nova concepció nacionalista de la valencianitat, assumida per part de l’antifranquisme, va col•lisionar amb l’arrelat regionalisme defensat pels sectors socials més conservadors, tot desencadenant un dels episodis més convulsos de la
recent història valenciana.En un terreny guanyat per la visceralitat, la irracionalitat, la manipulació i la demagògia, uns i altres, persones i formacions polítiques van tractar d’adaptar-se a les circumstàncies per tal d’assegurar-se el seu espai a la nova societat que s’albirava.

PREMIS:

  • Premi Tirant 2005 del Públic a la Millor Pel•lícula Valenciana de L’Any.
  • Menció Especial 2005 del Festival Inquiet de Cinema en Valencià.

COMENTARI:

Del Roig al Blau fou l’inici, la possibilitat de fer allò que m’agradava, la descoberta d’un mestre. Llorenç Soler, i l’enfrontament, cara a cara, amb una passió: el País. Molts dels que hi vam treballar érem molt joves i inexperts. El mestratge, per tant, va ser importantíssim. I l’experiència d’entrevistar tota aquella gent quasi oblidada que havia fet (o desfet) la nostra transició, única.

Per què vam fer Del Roig al Blau? Perquè a la societat valenciana se li havia usurpat un discurs propi de la transició. més enllà del procés arreu de l’Estat. Qui més qui menys, sabia lligar un ventall de successos de la transició espanyola: referèndum, eleccions del 1977, Suàrez i la UCD, la constitució espanyola, el procés autonòmic, el colp d’estat i la victòria de Felipe. Ens ho explica la televisió any rere any. I a València? Què hi va succeir? Silenci. Això malgrat ser el nostre, després del basc, el procés més violent de tot l’Estat. O malgrat restar la realitat social valenciana dels darrers trenta anys clarament marcada per aquells fets. No s’entén el País Valencià actual sense conèixer la transició valenciana. Però la “transició valenciana” només existia per als estudiosos (sociòlegs, historiadors…). Per això vam fer Del Roig al Blau, per mirar d’oferir a un públic ampli (a través d’un mitjà de masses com és el cinema) un discurs propi de la transició. I ho vam fer bàsicament mitjançant els testimonis dels principal líders polítics del moment, perquè en 25 anys ningú no havia gosat posar-los un micròfon al davant per parlar-ne amplament i serena. No miràrem de ser objectius (qui ho és?), sinó honestos per donar una visió del que llavors va passar. I ací en tenim el resultat. Se’ns ha dit que els punts de vista d’Alacant i Castelló es van ometre. I potser és cert. En qualsevol cas, Del Roig al Blau no pretén tancar el debat, sinó obrir-lo. Esperem nous discursos sobre la nostra transició, vinguts de tots els cantons del país. En qualsevol cas, continue pensant que la partida es va jugar a la ciutat de VaJència, i ni Castelló ni Alacant tampoc no van apostar fort per dir la seua… malauradament.

Del Roig al Blau va córrer com la pólvora, de casal en casal, d’associació en associació, d’universistat en universitat, es va estrenar als cinemes Albatros de València, i va guanyar alguns premis. Encara ens trobem gent que ens explica que després de veure aquest film, van entendre millor el país i fins i tot van animar-se a comprometre’s amb més decisió. Per als que hi vam treballar és un orgull indescriptible.



dilluns, 16 de gener de 2017

Sant Antoni, Diada Nacional de Menorca

foto de Assemblees de joves per la Unitat Popular.

En la festa del Disset de Gener, a Menorca es commemora la incorporació de l’illa a la corona catalanoaragonesa arran de l’ocupació de les tropes d’Alfons el Liberal l’any 1287, coincidint amb la festa religiosa de Sant Antoni, a qui, segons la tradició, havien invocat les tropes del rei cristià per tal de guanyar en la lluita. Així es posava fi al domini àrab de l’illa (s. IX-XIII) i Menorca era repoblada amb gents vingudes fonamentalment de les comarques de l’Empordà, que duen a l’illa la llengua i la cultura catalanes, trets característics de la identitat i la idiosincràsia de Menorca fins avui dia.
La festa de Sant Antoni és una festa col·lectiva de reafirmació com a poble i el ritual que té lloc aquest dia ha persistit a través dels segles sense gaires modificacions. Hi ha constància documentada que se celebra, com a mínim, des del segel XVI; però és molt possible que els seus orígens es remuntin a poc després de la conquesta, al començament del segle XIV.
EL 1643, el Consell General va aconseguir que el papa Urbà VIII reconfirmàs sant Antoni com a patró de Menorca i es va donar a aquesta diada un caire molt solemne. Ja llavors, la comitiva sortia de l’església parroquial de Santa Maria de Ciutadella, entrava pel Roser, passava pel carrer de les Amargures i d’Artrutx i, sortint d’intramurs pel portal d’Artutx, continuava cap a llevant per la contramurada fins al portal de Maó, on novament entrava a la ciutat vella per dirigir-se a la desapareguda església de Sant Antoni.
Si ens situam en el segle XIX veim que a Maó igual que a Ciutadella també es feia la processó de Sant Antoni. La marxa sortia de la parroquia de Santa Maria i es dirigia a l’església del sant, on tenien lloc els oficis religiosos amb l’assistència de l’autoritat civil i del clergat. El poble també participava de l’espectacle i ho feia amb una representació de la lluita entre moros i cristians. Segons les cròniques, aquest costum va ser prohibit el 1820, quan Menorca havia passat definitivament a la corona espanyola.
Tanmateix, amb motiu de la celebració del sisè centenari, el 1887, a Maó es van il·luminar moltes cases i tots els edificis públics. La processó va sortir després de la missa i va estar acompanyada musicalment pel regiment de Filipines. Al cap de ponent, el bisbe Mercader declarà aquesta festa de primer ordre i l’Ajuntament, en sessió ordinària, va acordar recollir una idea del canonge Roc Coll i promoure la instal·lació d’un monument evocador a la plaça d’Alfons III, cosa que finalment no es va dur a terme.
Després de 1887 la festa va patir una llarga decadència, de manera que les primeres dècades del segle XX van ser fosques en relació amb la celebració de la diada. La Primera República fou una primera mostra de la divisió ideològica dels ciutadans. El canvi de mentalitat profund, amb l’aparició i consolidació del republicanisme, el liberalisme, l’anticlericalisme, etc. va provocar que els sectors més conservadors i tradicionalistes s’apropiessin dels signes i símbols de la diada, que eren refusats pels sectors més progressistes. Aquesta podria ser la raó per la qual Ciutadella va prendre des d’aleshores un major protagonisme en la celebració i va ser on es conservà la puresa de la celebració tradicional.
Aquesta situació es perllongà durant un segle, fins que la recuperació democràtica va institucionalitzar la festa com a Diada del Poble de Menorca segons declaració del Consell Insular de Menorca feta el 1981 en recuperar com a propis els valors que identifiquen la commemoració com a reafirmació de la identitat històrica i cultural de l’illa.
Els components de la festa
Sant Antoni no és una festivitat popular amb l’aire de les festes estivals i cavalleresques. Per Sant Antoni impera la representació sobre l’acció. Es representa la història de Menorca. El seguiment dels actes centrals de la diada a Ciutadella ens pot donar les claus de l’essència, de la naturalesa dels seus components.
  • Missa solemne a la Catedral, a les 11 h.
  • Processó dels Tres Tocs, a continuació de la missa i en la qual se simbolitza l’entrada de les tropes del rei Alfons al portal de Maó de la ciutat, on es fan els tres tocs i es canta un tedèum.
  • Mercat de Sant Antoni, a la plaça de Sant Antoni al llarg de tot el matí, amb venda de dàtils i taronges i en el transcurs del qual es rifa un porc.
Aquests components ens transmeten la idea d’una celebració multiforme: històrica, religiosa, política, tradicional; que ha passat a ser patrimoni de totes les ideologies.
Tot i que aquests actes centrals tenen lloc a Ciutadella, durant les setmanes prèvies i posteriors a la festa tots els pobles de Menorca organitzen una sèrie d’actes per commemorar la Diada.
Per a més informació sobre els actes organitzats a tota l’illa podeu consultar el Programa de la Diada del Poble de Menorca 2017.
foto de Nel Martí Llufriu.

Font: (1) Assemblea Sobiranista De Mallorca - Cronologia

17 DE GENER DE 1287

Menorca s'incorpora a la història de Catalunya

Marc Pons 

Tal dia com avui de l'any 1287, fa 730 anys, les armes d'Alfons II de Catalunya i III d'Aragó -net de Jaume I- completaven la conquesta de l'illa de Menorca, i la incorporaven a la Corona d'Aragó, la confederació catalano-aragonesa. 17 de gener, Sant Antoni, actualment Diada de Menorca. D'aquesta manera finalitzava un període de tres segles llargs de dominació islàmica que havien tingut una important influència en la societat menorquina de l'època. L'illa, a diferència d'altres territoris d'Al-Andalus, no havia rebut -pràcticament- immigració àrab i berber. El paisatge social i cultural de l'illa era el resultat de la islamització de la població autòctona.
Quan les armes de Jaume I havien conquerit -58 anys abans- Mallorca, semblava que es precipitava el final islàmic de Menorca. Però l'elit política de l'illa -l'únic corpus social d'origen berber- ho havia evitat pagant forts tributs als monarques catalano-aragonesos. Una pràctica habitual en aquella època. El final, però, va arribar de la manera més rocambolesca. Jaume I a la seva mort havia dividit els seus dominis entre els tres fills. Al mitjà, Jaume, li va correspondre Mallorca i els comtats del Rosselló i de la Cerdanya. Poc després, les cancelleries de Palma i de París signaven un acord per repartir-se la Corona d'Aragó. I els reietons de Menorca s'hi van sumar.
Alfons II
La cancelleria de Barcelona va reaccionar conquerint l'efímer regne mallorquí -la part insular i la continental- i desposseint el seu monarca. I en aquesta operació hi entrava, també, Menorca. Amb la conquesta, la població autòctona va ser reduïda. Una part va ser expulsada -cap els dominis islàmics del nord d'Àfrica- i una altra va ser venuda als grans mercats d'esclaus de la Mediterrània occidental -Barcelona, Marsella, Gènova-. L'illa va ser repoblada, absolutament de nou, amb gent de parla catalana procedent del Rosselló i de l'Empordà -l'origen del dialecte salat menorquí- i de la Cerdanya, i incorporada de ple al món polític, cultural, social i econòmic català.



PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA