Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimarts, 29 de novembre de 2016

3 anys sense RTVV


29-novembre-2016. Tres anys del tancament de RTVV. Ens vàrem convertir en l’únic territori Europeu amb llengua pròpia sense TV i ràdio pública en la seua llengua. 
Com hem arribat fins ací?
27-novembre-2013. El PP, en solitari, vota en les Corts Valencianes a favor de l’Extinció de RTVV: Ràdio 9 i Canal 9. PSOE i Compromís els criden: “No teniu vergonya!!”
 24-maig-2015 el PP no té majoria absoluta en les eleccions autonòmiques al País Valencià.
 11-juny-2015. Acord del Botànic. S’obrin esperances: PSPV-PSOE, Compromís i Podem porten en el seu programa la importància de reobrir RTVV (pública, de qualitat, en valencià i sense corrupció)
El poble valencià vol una RTVV per seguir les notícies del nostre entorn més immediat (podem sabem que passa a l’altra part del món però no al poble del costat); volem conèixer les activitats que es duen a terme en el nostre voltant (culturals, esportives, socials, etc); volem escoltar les notícies des de la nostra perspectiva i en la nostra llengua.
El poble valencià no vol la RTVV que manipulava i on es malversaven diners, però sí que volem les coses positives que tenia. RTVV es va tancar i per justificar-ho es llançaren afirmacions falses que a base de repetir-les ningú no qüestiona. És mentida que RTVV tinguera més professionals treballant que Antena 3, Telecinco i la Sexta juntes (per exemple, la Sexta, té un 90 % de personal que no consta com a propi perquè el subcontracta a unes altres empreses d’audiovisuals). És fals que tot el que entrava ho feia per influències (En RTVV hi havia treballadors que havien passat processos de selecció, que creien en el servei públic i en un ús de qualitat del valencià.). No és cert que els professionals no protestaren mai ni de la qualitat dels continguts, ni de la manipulació d’informació ni de les situacions laborals: el primer comité de redacció d’un mitjà de comunicació a l’Estat Espanyol es va crear a RTVV i va criticar amb informes periòdics la manipulació informativa des de finals dels anys 90.
RTVV permetia conèixer el territori valencià i la seua llengua als que no viuen en espais valencianoparlants. A més, RTVV permetia la dinamització del sector audiovisual i amb el seu tancament es va provocar l'atur del 80% dels seus professionals.
S’ha afirmat que amb 300 persones hi ha prou, que és molt car començar i que s’està treballant per la reciprocitat amb TV3 i la Televisió de les Balears. Davant d’aquestes afirmacions cal dir, en primer lloc, que l’informe de la Comissió d’Experts en Comunicació de les Universitats Valencianes indica que caldria al voltant de 800 persones (per a televisió i ràdio, 365 dies a l’any, 24 hores al dia: netejadores, vigilants, tècnics de so, d’imatge, maquillatge, periodistes, personal directiu...). En segon lloc, per què no es comença a emetre per ràdio, molt més econòmica? En tercer lloc, el tancament dels repetidors dels senyals de TV3 va ser declarat il·legal  per la secció tercera de la sala contenciosa-administrativa del Tribunal Suprem en 2014, per tant, res no n’impedeix la recepció.  
Aleshores, la reapertura... Per a quan i com ? Tenim diverses afirmacions: el president autonòmic i el president de les Corts comunicaren que s’obriria el 9 d’octubre de 2015, la vicepresidenta indicà que s’obriria el primer trimestre de 2016. I ara, des de juliol de 2016, tenim una nova llei de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. Una llei que possibilita privatitzar el 80 % de la programació (com volia implantar Zaplana i no va poder perquè els sindicats ho varen frenar en els tribunals) , i una absoluta ambigüitat amb el tema de la llengua d’ús (article 5.1.n). I mentrestant, està pendent un judici sobre l'ERO d'extinció que va fer el PP i que el govern actual sembla que vol defendre.
 I nosaltres, què esperem del Govern de l’Acord del Botànic ?
 Volem que prenga decisions valentes, justes i consensuades, i, certament, el que no esperem és que obriga RTVV just per informar que el PP ha guanyat les eleccions autonòmiques de 2019.
 Ara som nosaltres qui vos diguem: “Vergonya, cavallers, vergonya”
Consol Barberà i Guillem, de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, Decidim! @DaDPV


Reclamem a Playmobil que etiqueti en català!


La presència de la llengua catalana en el sector del joc i la joguina és minoritària, amb només un 8% del total de productes disponibles, tal com denuncia la Plataforma per la Llengua a l’InformeCAT 2016. Així, el 92% de les joguines no tenen en compte el català i incompleixen el Codi de Consum de Catalunya, que a l’article 128-1 garanteix el dret dels consumidors a rebre les informacions bàsiques de l’etiquetatge i les instruccions dels productes en català.


Els famosos clics de la marca Playmobil són una de les moltes joguines que no estan etiquetades en català, amb la qual cosa desobeeixen la normativa catalana.

El Codi de Consum català és clar i compatible amb la resta de normatives del sector. A Catalunya, totes les informacions obligatòries en les caixes i fullets d’instruccions haurien de ser, també, en català.

Mentre les grans empreses del sector, com Playmobil, no incorporin el català als seus productes, no aconseguirem revertir aquesta situació. Si Playmobil etiquetés en català podria, a més de complir la llei, aconseguir arrossegar altres marques de joguines per una simple qüestió de competència.

Els jocs i les joguines tenen un paper clau en la socialització dels infants i en molts casos representen el primer contacte amb la llengua i la cultura del seu país. Assegurem-nos que aquest primer contacte amb la llengua sigui amb el català!

Reclamem a Playmobil que etiqueti en català i que serveixi d’exemple a d’altres marques de joguines!

Font: Gràcies - Canvia.cat Canvia.cat

dilluns, 28 de novembre de 2016

Franja: L’Opus només és una de les parts d’aquest complot


Autor/s: Pere Cardús

Eugeni Casanova: ‘L’Opus Dei només és una de les parts d’aquest complot’

El periodista i escriptor lleidatà explica els interessos i les relacions de poder que s’amaguen darrera el litigi per les obres d’art del bisbat de Lleida en aquesta entrevista amb VilaWeb
El canvi de posició del Bisbat de Lleida en el litigi de les obres d’art del Museu Diocesà és un tomb important en la resolució jurídica d’un cas que barreja interessos i vincles de poder, el Vaticà, el poderós Opus Dei, el govern espanyol i l’Església catalana. Tot plegat, ho explica el periodista Eugeni Casanova al llibre ‘El Complot. La trama en la segregació del Bisbat de Lleida i el litigi de les obres d’art‘, publicat per Pagès Editors. En aquesta entrevista, Casanova ens explica les claus per a entendre la situació actual i la possible resolució d’una trama digna d’una novel·la.
Al teu llibre expliques que qui mou i té interessos a arrabassar les obres d’art del Museu Diocesà de Lleida és, també, l’Opus Dei. Quins interessos són aquests?
L’Opus és un més dels interessats en aquest afer. Cal recordar que l’Opus té el cor, l’ànima i el cap a Barbastre que va ser el bisbat d’Escrivà de Balaguer, el fundador. Escrivà va maldar ja en el seu temps perquè la part aragonesa del bisbat de Lleida anés a parar a mans del de Barbastre. Era un dels bisbats més petits d’Europa i es trobava en fase de despoblament. S’adonaven que el seu estimat bisbat perdia pes i quedava reduït i amb un poder testimonial. Un cop van aconseguir d’annexionar-se, l’any 95, les parròquies que havien estat sempre de la diòcesi de Lleida, van esdevenir el segon bisbat de l’Aragó, després del de Saragossa. Amb l’operació del 95 van salvar el futur del bisbat. Cal tenir en compte que el gran santuari de l’Opus Dei és Torreciudad, a Barbastre. Hem de tenir present la veneració que els membres de l’Opus senten pel ‘maestro’ (Escrivà de Balaguer) convertit en sant.

Tot plegat és, doncs, un complot de l’Opus per a aconseguir més poder?

L’Opus és tan sols una de les parts de complot. Hi ha també tot el nacional-catolicisme espanyol, amb Rouco Varela al capdavant, i tot el nacionalisme espanyol. En un litigi en el qual hi hagi en una banda Catalunya i a l’altra qualsevol altra part del món, sempre afavoriran ‘l’altra part del món’. Així m’ho van confessar al Vaticà mateix persones neutrals, al marge d’aquestes lluites. Només cal veure els bisbes que nomenen a Catalunya i al País Basc.
Però, de qui parlem? Qui són els instigadors de tot plegat?
Tot plegat respon a una estratègia dissenyada al Vaticà des de la primeria dels anys vuitanta per Eduardo Martínez Somalo, un cardenal ‘franquista fins al moll de l’os’,segons que em van assegurar al Vaticà. Martínez Somalo tenia el suport del cardenal Ratzinger, el sant pare actual, quan aquest era prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe, nom actual de la Inquisició, i també del papa Woytiła i tota la cort dels seus homes de cambra. Entre els homes forts del Vaticà hi havia espanyols com López Quintana, nascut a Barbastre i home de moltíssima influència, que es diu que era el cap dels serveis secrets vaticans. Això no es pot demostrar perquè oficialment aquests serveis no existeixen. També hi havia el cardenal de l’Opus, Julián Herranz. És a dir, Barbastre té molta gent col·locada al Vaticà i, per aquest motiu, sempre ha pres partit per aquest bisbat. Fins i tot el cardenal Re, el cap de tots els bisbes del món, és un home molt acostat a l’Opus i sempre ha afavorit els interessos d’aquesta organització.
L’origen del litigi per les obres d’art és l’amputació del bisbat de Lleida?
L’any 1993 va ser determinant perquè van confluir uns quants elements que van afavorir l’ofensiva per la desmembració del bisbat de Lleida. Van fer president de la Conferència Episcopal espanyola l’arquebisbe de Saragossa, Elías Yanes, que feia anys que lluitava decididament contra el bisbat de Lleida. Aquella època van fer ministre un aragonès il·lustre, Juan Alberto Belloch, actual batlle de Saragossa i simpatitzant de l’Opus, que ha dedicat un carrer de la ciutat a Escrivà de Balaguer. Va ser ministre de Justícia espanyol i, per tant, màxim responsable de les relacions amb l’església i el Vaticà. Més endavant el van nomenar vice-president del govern i ministre d’Interior, home de màxim poder. També va haver-hi alguns nomenaments decisius al Vaticà que ajudaren a determinar la situació perfecta per a executar l’estratègia.
Quin resultat va tenir aquella confluència de factors?
Dos anys després d’aquesta confluència es va fer la primera fase: partició del bisbat de Lleida. L’ambaixador espanyol d’aleshores al Vaticà, Carlos Abella, hi va tenir un paper molt destacat. També era un home de l’Opus i un feixista recalcitrant que va fer totes les gestions i pressions imaginables en favor del bisbat de Barbastre. Totes aquestes confluències van aconseguir de desmembrar la diòcesi de Lleida, que tenia ja més de vuit-cents cinquanta anys d’antiguitat i, per tant, és més antiga que Aragó i Catalunya com les coneixem avui. Ho van aconseguir contra l’opinió i la voluntat dels feligresos. I un cop enllestida la partició, van voler arrabassar les obres d’art.

Quina va ser l’actuació del govern tripartit en aquest conflicte?

En aquell moment el president Maragall era molt pressionat pel govern espanyol. No s’ha d’oblidar que la vice-presidenta del govern espanyol ja era Maria Teresa Fernández de la Vega, que havia estat la mà dreta de Belloch al ministeri. De la Vega ha mantingut des d’aleshores molta relació amb Belloch, que com a batlle ha continuant mantenint el complot contra el bisbat de Lleida. El govern espanyol va tenir un paper fonamental i la consellera de Cultura, Caterina Mieras, que va portar el pes del litigi, em va reconèixer que havia rebut algunes trucades de la vice-presidenta Fernàndez de la Vega comminant-la a lliurar les obres de Lleida. De la Vega afegia a les seves raons que ‘ja teniu els papers de Salamanca’. S’ignora si el retorn dels ‘papers de Salamanca’ havia servit de contrapartida en una negociació entre governs, però, en tot cas, la feien servir per pressionar.
Però el tripartit va actuar amb fermesa en aquest tema o no?
No. El president Maragall va anunciar a Marcelino Iglesias, president aragonès, que les obres serien compartides i va signar un document amb aquest compromís. La voluntat de compartir les obres amb les parròquies que havien format part vuit-cents anys de la diòcesi de Lleida era acceptada pel bisbat. La idea era d’exposar-les de manera itinerant, però conservant-ne sempre la propietat. Aquesta solució del litigi semblava acceptada en un primer moment també per Barbastre, però aviat el bisbe se’n va desdir segurament per ordre del Vaticà i va jugar al tot o res. De fet, el Vaticà sempre ha jugat a aquest joc, mai no hi ha hagut una sentència vaticana en favor del bisbat de Barbastre per aquest afer, sinó que sistemàticament ha desestimat les al·legacions i recursos de Lleida.
Com ha actuat el Vaticà en aquest afer?
L’última trifulga del Vaticà va ser de nomenar administrador apostòlic de Lleida el bisbe de Tortosa, l’únic dels bisbes catalans que havia signat el manifest de La Razón ‘Por la Unidad de España’, aprofitant la renúncia per malaltia del bisbe Ciuraneta. La finalitat era que donés l’ordre de lliurament de les obres a Barbastre. Va ser aleshores que l’Associació d’Amics del Museu de Lleida va portar el cas al jutjat ordinari. Ara hi haurà un jutge que decidirà aplicant la llei. Fins ara, era el Vaticà qui s’atribuïa el poder de decidir. I al Vaticà no n’hi ha cap, de llei; és un sistema feudal en què mana el més fort i en què decreten els ‘prínceps de l’església’.
Quines són les raons jurídiques?
La llei és molt clara en aquest sentit. El dret civil català es basa en l usucapió, pel qual hom esdevé propietari d’una cosa després de ser-ne el titular. En aquest cas, l’aplicació d’aquest mecanisme legal determina que després de tres anys de posseir un bé de manera pacífica i pública, aquest bé esdevé propietat de qui el posseeix. Les obres d’art són en mans de la diòcesi de Lleida des de fa més de cent anys. Per tant, el dret civil és molt diàfan en aquest cas. I aquest és l’argument fonamental de la defensa.
I el bisbat de Barbastre, deu tenir els seus arguments legals també.
A Barbastre no se n’havien hagut d’ocupar mai de la qüestió legal, perquè sempre se n’havia encarregat directament el Vaticà. En aquest judici, Lleida aporta quaranta-cinc quilos de documentació, amb totes les peces escripturades davant notari i amb la documentació de com les va comprar o bescanviar el bisbe. En canvi, Barbastre aporta només les fotocòpies de tres articles de revista que diuen que els anys trenta aquestes obres van ser en algun moment a parròquies ‘aragoneses’.
Quin ha estat el paper de l’església catalana?
El bisbe Ciuraneta, que durant set anys va defensar la propietat de les obres d’art, se sentia profundament decebut per l’actuació de l’església catalana en aquest afer. Però l’església és una organització piramidal i jerarquitzada molt estricta en què s’ha d’obeir allò que manen els superiors. És per això que els bisbes catalans han acatat les ordres o decrets que arribaven de Roma. Si el Vaticà i, sobretot, el cardenal Re, els ordenava que les obres havien d’anar a Barbastre, no podien  treballar en sentit contrari. En algun moment hi va haver alguna protesta molt tímida d’algun bisbe, però mai ningú no va portar la contrària a les instàncies superiors. La majoria dels bisbes catalans han xiulat i fet el desentès en aquesta qüestió.

Hi ha en aquest moment cap canvi d’orientació del bisbat de Lleida?

Quan l’afer ha arribat als tribunals civils, l’església ja no hi pot decidir. Aleshores, el bisbe decideix pressionar els membres de l’Associació d’Amics del Museu perquè retirin la demanda. Evidentment, aquests no ho fan. I ahir es va saber que el bisbat canviava d’actitud i defensava la propietat de les obres al judici civil. En la preparació del judici, l’advocat del bisbat s’ha adonat que Barbastre no pot guanyar perquè no té ni un sol argument de caràcter legal. En canvi, Lleida els té absolutament tots. Se suposa que per poc astut que sigui el bisbe ha vist que, si juga en favor del lliurament de les obres a Barbastre, en sortirà malparat. Per tant, s’han adonat que la posició que han mantingut fins ara els posava contra els parroquians i han rectificat.
De tot plegat, quina lectura se’n pot fer? En podem treure cap lliçó?
Jo diré allò que ja va dir un capellà que va defensar el bisbat de Lleida durant els set anys de Ciuraneta, i que es diu Casanova, com jo. Quan el jutjat civil va acceptar el cas, va dir ‘això demostra que la justícia vaticana no existeix’. El Vaticà simplement és una suma d’interessos, de poder i de pressions controlada per l’Opus Dei i el nacional-catolicisme que ha jugat la seva carta wn aquest complot. Una carta que fa riure.

dissabte, 26 de novembre de 2016

Potser hi ha por a ‘fer país’ des del Govern valencià

Jordi Muñoz Politòleg


Jordi Muñoz Mendoza (València, 1979), doctor en Ciència Política per la Universitat Pompeu Fabra i professor de la Universitat de Barcelona (UB). Ha passat com a investigador per la universitat de Gothenburg, la de Yale i per l’Essex Summer School on Social Science Data Analysis and Collection. Actualment, compagina les classes amb la recerca com a membre del grup ‘Democràcia, eleccions i ciutadania’. Col·laborador de diversos mitjans de comunicació és una de les veus més escoltades a Catalunya com a analista del procés independentista.

El seu interès per la ciència política rau en els vincles que s’estableixen entre el que anomena els “corrents socials de fons” i les conseqüències polítiques que aquests tenen. Per això, centra la seva investigació en el perquè de les preferències polítiques de la societat. El seu àmbit d’estudi també s’ha centrat en la corrupció en la gestió pública.

Tot i viure a Barcelona des dels 18 anys, no ha tret l’ull de la situació política al País Valencià i observa que l’aval del PSOE a la investidura de Mariano Rajoy pot passar factura a les esquerres de cara a una propera contesa electoral, alhora que la demanda d’un nou sistema de finançament pot generar prou “contradiccions dins la dreta com per desgastar-la i partir-la eventualment”.

Ot Serra / Barcelona

-Què és la política per a un polític i què és la política per a un politòleg?
Hi ha fonamentalment dos nivells en la política. Un d’immediat, que és el que més abunda en els mitjans de comunicació: la política vista com un joc d’escacs, on tot depèn dels moviments d’uns actors i altres en un curt termini i estem pendents del que fa un, el que fa l’altre, el que diu o el que deixa de dir. Si posa aquest peó aquí o allà. A mi m’interessa relativament. Després hi ha els corrents de fons que tenen a veure amb els alineaments entre grups socials i partits polítics, les conseqüències polítiques de les transformacions socials i econòmiques… això és el que m’interessa més.

Per al politòleg, la política comprèn un seguit de processos i fenòmens socials que estan relacionats amb el control de les institucions i la relació que tenen els ciutadans amb les institucions. Des del punt de vista de la ciència política es distingeixen la politics, la policy i la polity. La politics seria la competició entre partits, actors polítics pel control de les institucions i decisions col·lectives. La policy son les polítiques públiques i la polity seria el marc jurídico-polític, l’organisme on passa tot això: l’estat o ens polític.

-Avui (4 de novembre, dia de l’entrevista) fa 80 anys que València esdevingué capital de la II República. Què seria del País Valencià si no hi hagués hagut el franquisme?
Això és política-ficció…[riu] Algunes tendències emergents no estaven prou consolidades. Era un territori de predomini republicà, valencialisme republicà emergent, minoritari però emergent. Era un territori dinàmic en el qual es movien coses. Potser s’hauria modernitzat més. Si no hi hagués hagut franquisme, la reacció de la dreta hauria pres una altra forma.

-Entre generals de 2011 i de 2016 el PP perd 500.000 vots. Però entre autonòmiques de 2015 i generals de 2016 en guanya 250.000. Tot i que comparar diferents eleccions és arriscat, podem dir que el PP ja ha pagat tot el que havia de pagar pels casos de corrupció?
Aquestes comparacions creuades fàcilment poden portar a confusió perquè sabem que els ciutadans no es comporten igual en eleccions de diferent tipus, però és possible que el que veiem és que el PP ho fa millor a les generals que no pas a les autonòmiques. Podríem veure fenòmens de vot dual: PP a les generals i altres opcions a les autonòmiques. Això ho hem vist en altres ocasions: si comparem resultats de Zapatero al País Valencià el 2004 o fins i tot el 2008 amb els que tenien el 2003 o 2007 són molt diferents.

-Tenint en compte que hi ha hagut cites electorals amb múltiples casos de corrupció del PP ja destapats, el cost electoral ja està amortitzat?
Segurament sí. No veig un escenari de desaparició o marginalització electoral del PP al País Valencià. Per dues raons: perquè el bloc socio-polític de la dreta és molt consistent –no és fruit de la casualitat ni flor d’un dia- i perquè la dreta valenciana és molt subsidiària de la dreta espanyola. Aguanta com a primera força política i es fa difícil pensar en una dreta valenciana autònoma de l’espanyola. El més normal és que el PP aguanti al País Valencià com una força central del sistema de partits valencians.

-Vist el cost electoral de la corrupció i havent guanyat igualment eleccions al PV, es podria dir que al PP li ha “sortit a compte” governar com ho ha fet? 
Ara estan fora de gairebé totes les principals institucions valencianes, tret d’alguna excepció d’algunes diputacions. Han perdut el control de la Generalitat, dels ajuntaments més importants i, per tant, sí que han pagat el seu cost. Ara, si algú espera que es volatilitzi la dreta valenciana, potser és que no entén com és la societat valenciana, com funcionen les lleialtats de partits i els blocs polítics. Si algú esperava veure el votant del PP massivament votant a forces d’esquerra, doncs, ha de saber que això no passarà.


-En un dossier del diari ARA sobre la corrupció al PV parlava de dos perills: Que la societat no penalitzi la corrupció perquè creu que “tots els polítics són iguals” i que la justifiqui perquè “roba pero hace”. 
El que sabem sobre el càstig electoral a la corrupció és que és limitat. Sol haver-n’hi, però no és tan gran com alguna gent esperaria. Els motius són dispars: Un factor és aquesta frase feta que s’ha convertit en popular a Llatinoamèrica que és ‘roba pero hace’. És la idea que un polític potser és corrupte però d’altra banda fa coses. I jo crec que això al País Valencià ha funcionat molt. Al final, quan votes, prens una decisió que resumeix moltes coses diferents i potser hi ha algunes que no t’agraden, però si n’hi ha d’altres que ho compensen, acaba fent que votis un partit encara que estigui implicat en corrupció.

Una altre factor és la lleialtat partidista, la identificació de partit. Perquè la corrupció tingui un cost electoral, l’important no és que cabregi els votants dels altres partits. Els votants d’esquerres estaven cabrejats des de feia molt de temps, però això no és important. L’important és que cabregi els votants del PP, els votants del partit implicat. I sabem que el votants del partit implicat tendeixen a veure la corrupció com a menys greu, passada pel filtre ideològic. Això fa que la probabilitat de càstig sigui més xicoteta.

Hi ha altres factors: la poca credibilitat de la informació. Si els mitjans d’esquerres estan tot el dia denunciant la corrupció però no estan en el menú mediàtic dels votants del PP o pensen que són manipulacions per anar en contra dels ‘nostres’, no té efecte. A més, la corrupció del PP al País Valencià no era un cas aïllat, sinó que era un sistema en el qual guanyar eleccions formava un paper fonamental. Quan decidien quines pràctiques dur a terme, ja tenien en compte que s’havien de guanyar les properes eleccions per seguir manant. Feien funcionar la repartidora en diferents àmbits, la corrupció estava pensada per afavorir guanyar eleccions.

I, finalment, la idea que tots els polítics són iguals. Si no es trenca, en el fons el que fa és galvanitzar els polítics corruptes, perquè els garanteix impunitat. Si penses que el del costat també serà corrupte, et serà igual castigar-lo. Escampar merda per tot arreu ho fan servir de manera conscient els partits implicats en corrupció.

-Hi pot haver hagut una manca de coneixement i consciència que el que es produïa era corrupció?
No ho sé. Jo crec que la gent ja ho sap el que és i el que no és corrupció. Per una banda, hi havia una sensació d’impunitat molt gran. Per l’altra, algunes d’aquestes pràctiques estaven tan esteses que s’arriben quasi a normalitzar, però això no vol dir que no sapigueren que era corrupció.

-Un dels beneficiats del càstig electoral al PP ha estat C’s. Ha tocat sostre?
 És difícil de dir perquè falta temps per a les properes eleccions. Ara bé, fa la sensació que, com ha passat a nivell estatal, l’invent de C’s com a refugi per a un cert vot de la dreta desencantat o que no volia votar el PP té un recorregut limitat. Més aviat sembla que una part important d’aquest vot tornarà cap al PP.

-L’esquerra és al govern després de dues dècades de governs del PP. Potser és aviat per valorar l’acció de govern, però està a l'altura de l’esperança de canvi que prometia? 
Cadascú sabrà les expectatives que tenia sobre el govern. Cal tenir en compte que, primer, tot just ha passat poc més d’un any de legislatura. Segon, que l’estat financer i de degradació interna de les institucions de què s’ha fet càrrec el nou govern, fa difícil dur endavant segons quines polítiques. Es poden fer moltes coses sense diners però les coses importants costen diners. I no n’hi ha. A més, hi ha una burocràcia, una administració i un funcionariat molt penetrat pels anys de funcionament clientelar del PP, amb molts problemes d’eficiència i, per tant, el marge en el qual actua el nou govern és limitat.

-Quines coses subratllaria que han canviat des de l’entrada del nou govern? 
Han canviat moltes coses. Una d’elles és el canvi de normalització democràtica. Tants anys de majories absolutes del PP i impunitat amb la corrupció i el clientelisme havia generat una situació d’anormalitat democràtica. El nou govern la primera cosa que ha fet és funcionar com una institució amb normalitat democràtica homol·logable a les del seu entorn. Això vol dir no furtar, posar ordre en les adjudicacions, les relacions amb actors privats, respectar els drets de tots els ciutandans per igual… Després hi ha les urgències socials vinculades a la crisi, que és quelcom que en el País Valencià ha estat especialment fort i que és precisament l’àmbit que més diners costa. S’han fet coses però la falta de recursos impedeix anar més enllà.

Després hi ha l’àmbit de fer país o de construcció nacional. Aquest és un aspecte que l’electorat de Compromís espera i s’han fet algunes passes de normalització de vetos històrics però s’hauria d’anar mes enllà. Segurament hi ha molta por 'per fer país' dins del govern perquè el PP dóna símptomes de voler-se agafar a això com a cavall de batalla a la mínima ocasió, però s’hauria d’afrontar d’alguna manera. Al final, et deus al conjunt de la ciutadania, però també als teus votants. Per tant, s’hauria d’aprofitar aquesta ocasió històrica per donar la volta a tot això.

 -Compromís és el partit al PV que més pot representar els votants que més aspiracions tinguin a nivell nacional?
Sí. És el que té major proporció d’electorat nacionalista o valencianista.

-Hi ha qui, en aquest sentit, veu amb millors ulls Ximo Puig que Mónica Oltra. Dins de Compromís, és Mónica Oltra la preferida pels votants de perfil més valencianista?
És evident que Compromís és un objecte polític complex amb diferents sensibilitats agrupades però que ha tingut èxit com a opció electoral. No és la mateixa la sensibilitat de Mónica Oltra que la del president de les Corts [Enric Morera] o el conseller d’Educació i Cultura [Vicent Marzà], però tot això és un reflex de la realitat valenciana. El nacionalisme polític per ell mateix no ha aconseguit mai fer quallar una opció política d’èxit electoral com Compromís, que en aliança amb altres actors ha aconseguit unes quotes de poder fins a cert punt difícils d’imaginar. I en aquest camí s’han teixit aliances amb sectors diferents i amb això s’ha de viure. S’ha de navegar tota aquesta complexitat i no deixar de fer coses.

-El votant valencianista que fins i tot somnia amb una independència dels Països Catalans té un problema perquè no té una opció política que li doni això?
Aquest tipus de votant més nacionalista majoritàriament vota Compromís. N’hi haurà que no ho farà però al final el problema és el pes quantitatiu de tot això. Jo diria que està prou ben representat en alguns elements de la coalició. En altres no, però Compromís és un objecte polític complex, amb molts nuclis i components, i segurament respon a la realitat sociològica de l’esquerra valenciana.

-Com afectarà el posicionament de Ximo Puig a favor de l’abstenció del PSOE a la investidura de Rajoy? Compromís ja ha dit que una cosa és el Congrés però que l’Acord del Botànic no estava en perill. Podem hi va veure més contradiccions i fins i tot dubta en aprovar els pressupostos. 
Quina alternativa té Podem o les altres forces d’esquerres que no siga posar-se d’acord? Que torni a governar el PP? Ja ho han dit els mateixos de Podem que això no ho permetran. És una tempesta sobre un got d’aigua. Jo penso que s’ha equivocat molt Ximo Puig fent aquesta aposta governant com governa amb Compromís i el suport de Podem. Ha fet passar qüestions internes del seu partit per davant de qüestions més importants, però més enllà d’això, la dinàmica política valenciana és relativament autònoma a l’espanyola i és bo que sigui així. No hi ha una alternativa que no passi perquè torni el PP i no s’ho pot permetre ningú d’aquestes tres forces del Botànic. D’ací a dues setmanes ja ningú se’n recordarà.

-Queda molt encara per a les properes eleccions, però creu que aquesta decisió li pot passar factura al PSPV a les properes eleccions, o pesarà més una bona gestió al capdavant de la Generalitat?
Pot ser un possible problema. Una degradació molt gran del PSOE a nivell estatal pot arrossegar cap a baix el PSPV també i amenaçar l’actual majoria parlamentària. Perquè si es desgasta molt el PSOE, part d’aquest vot anirà a parar a les altres forces del Botànic, però no està tan clar que siguin capaces d’atraure tot el vot que puga perdre el PSPV. Això sí que pot suposar una amenaça important per a la continuïtat de la fórmula actual amb les tres forces del Botànic.

-Què hauria de passar perquè el PP augmenti la seva majoria respecte les altres forces. Ho veu factible?
Sí, factible sí que ho és. La dreta valenciana és un bloc molt consistent i fort. Si algú pensa que ara vindrien 20 anys on l’esquerra podria presentar a qui volguera -encara que fos un pal de granera- i guanyar les eleccions sense baixar de l’autobús és evident que s’equivoca. S’haurà de lluitar cada convocatòria electoral i a l’última hi ha dos blocs socio-polítics. La composició d’aquests dos blocs, l’efecte de la llei electoral, la divisió interna del vot… pot acabar condicionant les eleccions. Si hi ha un partit que queda per sota del 5% i li treu 100.000 vots a un dels dos blocs, això pot acabar desequilibrant. Jo crec que anem a un escenari de molta competitivitat entre blocs ideològics, que no pas a una nova hegemonia sòlida i duradora.

-Compromís i Podem ja van anar junts a les generals. Aquesta serà una aliança que es repetirà també a nivell autonòmic? 
Són càlculs que s’hauran de fer quan s’apropen més les eleccions. La dinàmica espanyola i la valenciana poden tenir punts en comú però són diferents. Que es faci una aliança a unes eleccions generals no ha de necessàriament portar a una aliança a unes eleccions autonòmiques, en les quals hi ha altres coses que diferencien els dos partits. En les autonòmiques té molt de pes la percepció de ser la formació que defensa els interessos territorials i en això Compromís és molt fort, més que Podem. Compromís ha de poder jugar aquesta carta amb llibertat.

-A l’article ‘De Joan Fuster al neoregionalisme”, Viadel parla de la instauració del neoregionalisme com una manera de frenar les aspiracions nacionals del valencialisme, fet que, segons diu, suposa un retorn a la ‘tercera via’ que als 90 posava pau en aquesta qüestió. I considera que aquest neoregionalisme l’abandera Compromís. Com ho veu?
Jo el que veig és que Compromís és un subjecte polític complex i plural internament. Hi ha sectors que fan una aposta per no parlar de la qüestió nacional i obviar aquests temes. Altres sectors han pensat sempre que el nacionalisme d’arrel fusteriana és un dels problemes que té el PV i que no hi ha possible solució i hi ha sectors que pensen el contrari. I en aqueix joc de tensions es van produint diferents decisions. Jo no diria que hi ha un acord total en una línia o una altra.

-Vostè defensa que el referèndum a Catalunya és la clau per culminar el procés. 
Hi ha una reclamació que és el dret a l’autodeterminació i això es resol amb el referèndum. És el que ha passat a Escòcia o al Quebec. La manera de substanciar aquesta qüestió homol·logable internacionalment i lògica des d’un punt de vista democràtic és un referèndum. Hi ha una demanda prou consistent a favor de la independència com perquè això es voti i la millor manera és un referèndum. Qui l’ha d’organitzar i qui no, jo tampoc tinc la resposta. Si es pogués fer amb l’acord de l’estat seria més fàcil; si no, les institucions catalanes, en lloc d’acceptar un no per resposta i anar-se’n a casa han de seguir endavant amb l’objectiu de donar la paraula al poble de Catalunya.

-La societat pot estar segura que el referèndum no serà una repetició del 9-N?
El 9-N no va ser un referèndum. Si fem un referèndum serà necessàriament diferent al 9-N. Els primers que van dir que no era un referèndum van ser els qui ho convocaven.

-Si no es va fer un referèndum no era perquè no es podia?
Aquesta és una possible interpretació. L’altra és que no es va fer un referèndum perquè no es van prendre les decisions per fer-lo. Arriba un punt en què l’Estat té suficient capacitat coercitiva com per a impedir fer-te un referèndum: Detenint-te, emportant-se les urnes… Es va arribar a aqueix punt en el 9-N? És evident que no. Es va intentar fer una cosa de “no fem un referèndum perquè ens l’impediran fer i llavors fem una altra cosa”. Aquí la qüestió és: si creus que la situació ha de passar per un referèndum, l’has d’organitzar amb tots els ets i uts i tenir clar que tindrà conseqüències i serà vinculant per a les institucions. Si en última instància, l’Estat coercitivament impedeix el referèndum, ja és una altra qüestió. Però no és l’escenari del 9-N, jo no vaig veure l’Estat coercitivament impedint el referèndum perquè es va pensar, pels motius que foren, que el millor era fer una finta, canviar i fer una altra cosa. Que va tenir les seves coses bones i és un punt important però no és la solució democràtica.

-Quan es defensa el referèndum com la millor via per solucionar el conflicte es confia que l’Estat no actuarà coercitivament?
Em fa l’efecte que aquí la qüestió és que les institucions siguin coherents que aquí el que hi ha és un conflicte democràtic i la via normal per fer-ho és un referèndum. Si això provoca una reacció coercitiva de l’Estat, ja ho veurem. En tot cas, no s’ha de ser ingenu: l’Estat té molts elements per imposar el seu ordre constitucional a curt termini, però a llarg termini no serà sostenible la imposició coercitiva de l’ordre constitucional sobre els catalans.

-L’aposta pel referèndum demostra que el full de ruta de JxSí era una mica un engany?
Un engany no. El full de ruta de JxSí, segurament, si hagués tingut més del 50% dels vots, o si JxSí i la CUP s’haguessin posat d’acord en un full de ruta síntesi entre els dos amb més del 50% dels vots, hauria tingut un recorregut diferent. L’aposta pel referèndum deixa palesa la imperfecció de les eleccions dites plebiscitàries com a substitut del referèndumperquè han generat una situació estranya, en la qual hi ha un 48% de vots a partits clarament defensors de la independència que tenen una majoria absoluta al Parlament i controlen el govern de la Generalitat. Al mateix temps, hi ha partits que no es van voler definir dels quals hi ha votants més aviat partidaris i d’altres més aviat contraris a la independència. Tota aquesta confusió ve perquè l’instrument utilitzat per a mirar de resoldre políticament això no era l’apropiat. L’instrument era el referèndum, que és el que pot donar un resultat clar i acceptat.

-Té incidència real el procés i una possible independència de Catalunya al PV? 
Té una incidència menor però en té. Es veu un poc des de la distància però sí que les coses que passen a Catalunya tenen una incidència al PV, perquè són dos territoris que, tot i les complexitats, estan molt relacionats. Des de la Renaixença, les coses que han passat a Catalunya han tingut reverberacions al País Valencià en un sentit o l’altre.

-El PV es troba en el 2010 de Catalunya en què es demanava un pacte fiscal? 
Hi ha paral·lelismes en relació al finançament i una certa recuperació de les institucions però la distància és molt gran entre la situació actual del País Valencià i la de Catalunya del 2010. No crec que siguin comparables ni crec que sigui previsible que al País Valencià, en els propers sis anys, passen les coses que han passat a Catalunya. En el curt termini veig que la dinàmica serà la tensió entre els dos grans blocs, la competitivitat entre l’esquerra i la dreta i la complexitat a les esquerres en la seua relació amb la qüestió nacional. La dreta valenciana segurament seguirà sent una mera sucursal de la dreta espanyolaI jo no dic que no hi hagi símptomes interessants, eh? No dic que no: la qüestió del finançament, que hi haja sectors ideològicament dispars que estiguen estratègicament d’acord en això, té les seues potencialitats, però em sembla que el paral·lelisme, en el curt termini, és forçat.
 

-La millora del finançament pot ser, però, un punt de trobada dins del progressisme però també amb el bloc de la dreta?  
Sí, pot generar prou contradiccions dins de la dreta com per a desgastar-la o partir-la eventualment. Però ja ho veurem.

-Quines esperances té amb la nova encarregada d’abordar l’estructuració territorial del govern espanyol, Soraya Saenz de Santamaria?
L’aposta és més aviat continuista: segueix sent un govern del PP. A més, apuntalat pel bloc constitucionalista de PSOE i C’s. En aquest àmbit, hi ha poc marge per esperar que això canviarà significativament. En el tema del finançament, com que és una negociació tan complicada en la qual hi ha actors tan poderosos que tenen interessos que la cosa no canviï perquè són beneficiaris de l’actual sistema, la possibilitat que hi hagi un canvi substancial és molt menor. Una altra cosa és que els elements més escandalosos de la situació valenciana es pogueren corregir mínimament, però amb sort seran correccions molt petites.



 

-Si no arriba una millora del finançament o no és prou satisfactòria, cap a on pot avançar el sentir majoritari del progressisme valencià? 
No ho sé. Segurament reforçarà la imatge del govern valencià com a defensor dels interessos dels valencians i la clau valenciana del vot a les properes eleccions autonòmiques. Els partits tindran prou reflexos com per tenir-ho en compte.

-Què necessita el PV per arribar a la situació de demanar un estat propi? 
El que determina la viabilitat d’un projecte nacional és la identificació del ciutadà amb aquest projecte i la consciència de pertànyer a una realitat nacional diferenciada. Això és la base. Si això passa per l’extensió de l’ús de la llengua o per una evolució de la dreta cap aquí o una trobada entre diferents sectors? Segurament. Però ara mateix la realitat valenciana és un gran èxit del projecte espanyol, espanyolitzador. El sentir majoritari identitari de la societat valenciana és l’espanyol i aquest és el punt de partida sobre el qual s’ha de treballar.

-Malgrat que els moviments socials tenen una llarga tradició, a Catalunya des del 15-M i l’entrada de la CUP al Parlament –que es reivindica amb un peu al carrer i un peu a les institucions-, les manifestacions o accions al carrer han ocupat més l’espai mediàtic i s’és més conscient que hi són. En quin punt es troba la mobilització ciutadana al PV?
El cas de Catalunya és molt particular entre altres coses perquè ja era més actiu d’entrada el moviment social. Però a més, com que la reivindicació de la independència no té una traducció institucional clara, ha necessitat d’una mobilització al carrer i la seguirà necessitant. Aquesta promiscuïtat entre la política fora i dins les institucions és gairebé inevitable i això marca el to per a la relació entre altres moviments socials i les institucions. En el cas del País Valencià, cap a on veig que van les coses des que hi ha el nou govern, és més aviat la disminució de l’activitat dels moviments socials, la concentració en l’activitat institucional i la captació de quadres dels moviments socials a les institucions. Al final és inevitable que sigui així perquè gran part del govern ve de tota l’oposició cívica i ciutadana de tots aquests anys al PP i, per tant, un cert mecanisme de vasos comunicants és inevitable. Però s’hauria de reflexionar una miqueta la necessitat que continuï havent moviment cívic actiu i vigorós, autònom de les institucions i als partits del govern que pugui actuar de vigilant. Portant-ho a l’extrem i salvant totes les distàncies, fins i tot s’ha de prendre exemple del que va fer el PP durant els anys que governava, que mai no va deixar d’estar present al carrer. Associacions de veïns, de mestresses de casa, de festes, de falles... El PP va tenir tota aquesta capil·laritat i les forces d’esquerres haurien d’estar preocupades perquè es mantingui el vigor de la mobilització ciutadana. Perquè al final, encara que en el curt termini et pugui posar en dificultats que et critiquin determinades decisions, en el llarg termini és bo per mantenir el govern.

divendres, 25 de novembre de 2016

El NY Times parla de l’Alguer com “el darrer bastió de la llengua catalana a Itàlia”


Daniel Leo 

El diari NY Times ha fet un reportatge en la seva edició europea sobre l’ Alguer i l’ha definit com “el darrer bastió de la llengua catalana a Itàlia”, tot fent un recorregut històric, cultural i econòmic per l’illa italiana.
El rotatiu destaca la importància de la llengua catalana en la cultura italiana encara que n’adverteix el risc de desaparició: “Mentre que la tradicional insularitat de l’Alguer ha ajudat a preservar el català, l’idioma està lluitant per sobreviure fins i tot aquí. Únicament una quarta part de 43.000 habitants parlen català com a llengua principal”.
El diari destaca el cens de 1921 i assegura que “pràcticament tothom parlava català”, i diu que, actualment, no té incidència en l’àmbit escolar i juvenil
El NY Times, a més, explica que el català no només ha de competir amb l’italià com a llengua, sinó amb altres com el sard i adverteix que no és “fàcil escoltar-lo al carrer”.

Dictadura i educació

El propi mitjà es fixa en el fenomen del dictador Francisco Franco i assegura que mentre que a la Península Ibérica va patir un ressorgiment a patir dels anys setanta això no va passar a Itàlia, que encara que no va ser prohibit, tampoc va es va fomentar el seu ús.
Al mateix temps, malgrat la llei italiana de 1999 i que pretén la defensa de les 12 llengües minoritàries del territori, inclús el català, molts treballadors públics es queixen que no es fomenta el seu ús als ens públics.
El diari destaca que el mitjà educatiu italià ha estès la idea que el català no és útil i que ensenyar diversos idiomes amb l’italià  pot ser confús, i que actualment, hi ha una prova a algunes escoles amb classes de català. Ara mateix hi ha tres associacions que ofereixen classes de català a 150 adults però únicament té una durada de sis mesos.

Claudia Crabuzza

El NY Times destaca el testimoni de la cantant local de 41 anys, Claudia Crabuzza, que malgrat no fer servir el català amb la seva família i parella va decidir impulsar el seu nou disc en aquest idioma i va guanyar reconeixements a Itàlia.
Crabuzza té familia a l’Alguer i feien servir el català com a llengua materna i ella, n’ha volgut recuperar aquesta tradició.

Enllaç a la traducció al català que han fet els companys de Lliure i Millor, de l'article original:
http://lliureimillor.cat/2016/11/25/lultim-bastio-del-catala-a-italia-malda-per-sobreviure/

dijous, 24 de novembre de 2016

Molts catalans han oblidat que Perpinyà és Catalunya

Planes (Costoja, 1945), qui va encunyar el terme ‘Catalunya Nord', és escriptor i polític (va ser un dels fundadors d'Unitat Catalana). Estudiós de la identitat nord-catalana, observa amb deteniment el xarbotament sobiranista del sud.


Dins el món
catalanista és
molt de moda
dir que tot canviarà amb el TGV

Llorenç o Laurent?
Com a estat civil em van inscriure com a Laurent perquè en aquell moment no podies posar un nom en català. Durant molt temps, la llei deia que els noms havien de ser del calendari. Ara sí que es pot, deu fer una trentena d'anys.
Vostè va encunyar el terme Catalunya Nord?
És una idea que va sorgir d'una iniciativa meva. El 1971 participava en el Comitè Rossellonès d'Estudis i d'Animació i teníem una revista, La Falç. En aquell moment, els bascos ja deien Euskadi Nord i Euskadi Sud. D'aquí em va venir la idea i vaig escriure el 1974 El petit llibre de la Catalunya Nord.
Fins llavors ningú no en parlava?
No. La gent deia Rosselló, que era una manera de no dir Catalunya. La gent de la Cerdanya no han dit mai que són del Rosselló i els del Vallespir, tampoc. I els rossellonesos són catalans. Era completament injustificat des del punt de vista històric perquè la frontera és un tall que no reprodueix res, aquest territori cedit a l'Estat francès no ha mai existit abans de la frontera com a entitat pròpia. Si vols posar en evidència aquesta absurditat de la frontera, la paraula que has de fer servir per designar el territori cedit a França no pot ésser cap paraula que existís abans del Tractat dels Pirineus, perquè la justificaràs un xic.
Catalunya del Nord?
Es pot dir a algú de Puigcerdà que no és de la Catalunya del Nord?
De Catalunya del Nord ja se n'havia parlat abans.
Sí, però ni jo ni els companys de La Falç no ho sabíem quan vam començar a fer servir Catalunya Nord. Havia estat utilitzat per un moviment que es deia Nostra Terra, que s'havia creat el 1936 i que havia durat fins al 1939 i que a la seva revista havia parlat de Catalunya del Nord en un parell de números, no de Catalunya Nord. Després va desaparèixer.
Com es viu l'efervescència independentista de més al sud?
A les eleccions, els partits catalanistes no fan més del 3%. Aquests ho viuen amb un gran entusiasme. Una població autènticament catalana d'un 40% observa i un 50 o 60% de la població introduïda francesa potser no se n'ha adonat. Però una població evoluciona, i el que és ara veritat potser serà molt diferent d'aquí a tres, quatre o cinc anys. Aquesta allau independentista que hi ha al sud, fa deu anys no hi era. Si ara hi ha un sentiment independentista a la vostra Catalunya és també perquè l'Estat espanyol està en completa decadència.
Els sud-catalans tenim prou consciència que formem un tot ambel nord?
Jo penso que no, que psicològicament molta gent de Catalunya Sud potser no sap fins i tot que Perpinyà és part autèntica de Catalunya. Hi ha una sèrie d'intel·lectuals que ho tenen molt present, però en l'àmbit de la població em sembla que molts ho han oblidat. Ara, a Catalunya Nord, encara que no hi hagi un sentiment independentista ni possiblement un sentiment de reunió amb l'altra Catalunya, la identitat catalana hi és, a diferència del País Valencià. Un valencià dirà que és valencià, no català. Aquí, no.
Què n'espera, de la connexió del TGV entre Barcelona i Perpinyà?
Recordo que quan van fer l'autopista deien que tot canviaria, i no va canviar tot. El TGV aproparà Barcelona a París i el nord d'Europa. A Perpinyà, possiblement, n'hi haurà molts que no s'aturaran. Ja sé que dins el món catalanista és molt de moda dir que tot canviarà amb el TGV. Trobi que ja han canviat moltes coses, la identitat catalana existeix i si cada vegada hi ha menys gent que pugui parlar català, cada vegada n'hi ha més que veu positiu un apropament amb l'altra Catalunya i s'hi sent més a prop. Hi ha sempre aquesta idea, dins la població d'aquí, que som una mateixa Catalunya i que bé es podria ser algun dia un mateix estat.

dilluns, 21 de novembre de 2016

Les lluites per la llengua: unilateralitat, resistència i lleialtat, i gran consens social


Per
 Blanca Serra
Si donem un cop d’ull al passat més immediat , per exemple, des de la derrota de la segona República i la immediata i dilatada dictadura del general Franco, ens adonarem de fins a quin punt el règim dictatorial va significar l’anorreament de tot el projecte de nació i república catalana en tots els camps, però sobretot en el de la llengua, els mitjans de comunicació i el sistema escolar. Només hauríem de saber que el 1938 sortien al Principat 24 capçaleres en català, que existien amb ple èxit Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya, o que el 1934 es va crear una societat per endegar una TV catalana, que la situació política ja no va permetre prosperar. El col·lectiu de mestres, de periodistes i de gent de la cultura – a part del col·lectiu polític de batlles i altres autoritats com les sindicals i els obrers i obreres que havien estat mobilitzats o havien treballat en indústries col·lectivitzades o en la indústria de guerra- va ser un dels més castigats i perseguits.

Quina va ser la reacció de la societat catalana en el seu conjunt, davant d’una destrossa tant completa dels elements més constitutius de la nació? Respecte a la llengua o llengües nacionals (tenint també en compte l’aranès) he remarcat tres elements en el títol d’aquest text perquè crec que responen a aquesta pregunta: accions normalitzadores fetes des de la iniciativa unilateral; resistència i lleialtat lingüística d’un gruix prou notable de la població i accions fetes des d’un gran consens social amb aliances de classe i de país.
Parlo d’unilateralitat perquè la societat va prendre la iniciativa, malgrat que les lleis no tenien present i fins i tot prohibien la llengua en tots els àmbits socials: ni a l’escola, ni als mitjans de comunicació ni en la vida diària dels negocis, del treball o les professions liberals hi era present la llengua catalana, arraconada com a màxim a l’àmbit familiar;i no obstant -i repeteixo de manera unilateral com tantes coses s’han fet en la nostra nació aleshores i ara,- van començar les accions normalitzadores, primer en petit format i més tard com autèntics moviments de masses: jo en destacaria per la seva importància tres d’aquests tipus d’accions normalitzadores que van començar i es van desenvolupar en plena dictadura, sobretot les dues primeres: la primera és el moviment “Català a l’escola” i tot el desplegament de formació de mestres, d’escoles i de famílies implicades que va comportar; al seu darrera hi havia entitats organitzades com Òmnium Cultural però també moltíssimes persones que actuaven en un voluntariat lingüístic imprescindible aleshores i ara. Es va demostrar que en normalització lingüística la demanda no ha de condicionar l’oferta sinó al revés: l’oferta és el que fa augmentar la demanda i el consum; l’oferta generalitzada d’escola catalana en llengua i continguts per a tothom s’ha demostrat una opció normalitzadora correcta, malgrat que algunes forces polítiques s’haurien estimat més restringir l’oferta i implantar la voluntarietat com en el cas del País Valencià.
La segona gran acció normalitzadora és el moviment de la nova cançó que també va ser un conjunt d’accions unilaterals, fetes molt sovint amb sacrificis de tot tipus que va demostrar que existia un públic disposat a consumir-la i propagar-la; d’aquest moviment han nascut una pila de músiques i textos que s’han convertit en autèntica cultura popular més enllà dels nuclis urbans del Principat i del passat més immediat: cançons com Qualsevol nit pot sortir el sol, L’estaca, L’home del carrer, La cançó de la taverna, Cap al futbol, La patata, Diguem no, Què volen aquesta gent?,Al vent…..competeixen encara ara amb els ritmes i textos d’Al Tall, Obrint Pas, Els Pets, Sopa de Cabra, Gossos, els Catarres, Brams, Lax’n Busto etc, etc.
La tercera ja es produeix en el postfranquisme: és el procés de construcció de mitjans de comunicació, des de l’AVUI i Punt Diari al setmanari El Temps i les versions en català de El Periódico i La Vanguardia, des de Catalunya Ràdio o Ràdio 4 o Ràdio Arrels de Catalunya Nord, des de TVC a TVV i TVI a les Xarxes Socials, la Viquipèdia o el punt.cat. Els usuaris sabem que molts d’aquests mitjans de comunicació no haurien existit si al darrera no hi hagués hagut l’empenta de la gent (digui’s associació Voltor, Acció Cultural del País Valencià, Associació Arrels de Catalunya Nord, la voluntat política d’alguns grups…); sabem que hi va haver la idea de convertir en un minicanal en català la TVE-2 i res més. Va ser el conjunt de la gent organitzada o individualment com a consumidors que es va poder donar una oferta digna i ambiciosa que no va fer més que certificar que hi havia una demanda cada cop més extensa i exigent.
Tot plegat deixa clar que a més d’unilateralitat, va existir i existeix un comportament de resistència i lleialtat lingüístiques, que apareix a les enquestes sociolingüístiques i que conforma un nucli de compromesos amb la llengua prou decisiu.
També tots els exemples d’accions normalitzadores tenen la característica de comptar amb un gran consens social que està format per persones de tots els orígens i llengües familiars. Amb el nucli estricte de catalans de tota la vida no s’explicaria el grau de vitalitat i de salut lingüística que encara té la llengua catalana, ni les seves possibilitats de supervivència.
Ja en ple segle XXI i en ple procés cap a la independència d’una part de la nostra nació aquestes tres característiques –unilateralitat, resistència/lleialtat i gran consens social – continuen sent imprescindibles en el camp de la lluita per la llengua i se’n ha d’afegir una altra important: el reconeixement dels errors comesos i el combat contra l’autoengany: ha estat un error que no pot continuar igual en una futura República Catalana, el foment de la ideologia bilingüista i del bilingüisme desigual passiu. No podem continuar amb un statu quo, com el que sembla que proposen alguns grups polítics i algunes personalitats de la sociolingüística, de paritat i cooficialitatentre català i castellà perquè, d’entrada, no som una nació bilingüe sinó una nació bilingüitzada i la bilingüització ni al sud ni al nord no ha estat precisament ni voluntària ni pacífica. La defensa de la immersió lingüística en català al sistema educatiu no ens ha de fer caure en l’autoengany què el mètode de la immersió està sent un èxit rotund perquè els resultats no són tan bons i clars com seria de desitjar, si el mètode realment s’apliqués amb total solvència i serietat a tots els nivells educatius, cosa que sabem que no passa.
De cara a una República Catalana Independent continuarà sent imprescindible que un gruix creixent de la societat catalana conformi un moviment de compromesos amb la llengua que treballin perquè hi hagi un consens general majoritari que el català és la llengua territorial de Catalunya i dels Països Catalans, que arraconi la ideologia del bilingüisme, típica de l’etapa de dominació espanyola que no pot ser incorporada de cap de les maneres a la Catalunya lliure i la seva futura constitució:és a dir la futura Constitució Catalana no pot consagrar la ideologia bilingüista com a ideologia constitucional. L’objectiu a llarg termini és que la societat catalana arribi a la normalitat de l’ús lingüístic, superi del tot la situació i els hàbits de la subordinació a l’espanyol i al francès i la llengua històrica i endògena d’aquest país , amb l’aranès també, recuperi tots els àmbits d’ús general i esdevingui la llengua habitual, comuna de tothom.
Caldrà en tot quest moviment distingir entre drets lingüístics nacionals territorials i drets lingüístics individuals, entre una oficialitat jurídica i política que blindi les llengües dels territoris –català i aranès- i un sistema de legalitat administrativa d’altres llengües –singularment per motius demogràfics, històrics, i d’interès comú les llengües espanyola/castellana i francesa que parlen ara mateix moltes famílies catalanes del sud i del nord.
És una feina ingent que pressuposa la condició prèvia de la independència política, i que a nivell de dirigents i de compromesos per la llengua organitzats i mobilitzats es comprometin a explorar totes les vies científiques, polítiques, jurídiques, psicològiques, emocionals i de tota mena per facilitar tant un objectiu comú de recuperació de la llengua catalana com per facilitar la convivència entre les múltiples llengües que actualment usen les famílies catalanes.

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA