Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 31 d’octubre de 2016

Preguntes urgents per a la societat valenciana

 

28.10.2016 | 04:15
El PP va arribar a governar la Generalitat valenciana a partir d´un pacte amb l´extinta Unió Valenciana de González Lizondo. Aquell pacte, denominat del pollastre, va inaugurar una forma de governar, el millor reflex de la qual el trobem aquests dies en els diferents processos judicials, com el del cas Gürtel/Correa i en la lamentable imatge de dos expresidents com Camps i Olivas asseguts a la banqueta dels acusats en diversos processos judicials. Cal recordar que el tractament que reben els presidents de la Generalitat és el de Molt Honorable.
Aquesta forma de governar va generar una imatge profundament distorsionada del nostre país, on la cara A i més publicitada era el despotisme poc il·lustrat i la megalomania en fastos, esdeveniments i construccions, però on la cara B molt més oculta suposava la realitat de la destrucció del patrimoni natural i cultural, així com l´empobriment econòmic, l´abandonament de bona part de l´activitat agrària ?potenciant res més que el monocultiu exportable? el raquitisme industrial, el deteriorament, la insuficiència i mala elecció de les infraestructures i un endeutament gegantí que pesa com una gran llosa sobre els caps de les persones actualment responsables de la gestió autonòmica. Un endeutament que no s´ha generat per contrarestar l´espoli i l´infrafinançament que pateix el País Valencià per part de l´Estat, sinó pels esdeveniments i obres faraòniques de les que cobraven suculentes comissions.
La llarga permanència del PP a les institucions valencianes obeeix a quatre grans línies o eixos d´intervenció que, amb la barreja adequada, els va donar un bon resultat espectacularment prolongat en el temps. El primer va ser aprofitar-se de la terrible debilitat dels partits de l´oposició, que a més de perdre el govern de les institucions, havien debilitat les entitats de la societat civil coaptant-les, per evitar les crítiques socials a unes gestions que en el millor dels casos podrien qualificar-se de mediocres.

El segon eix va ser participar de l´onada neoliberal que en l´econòmic va arrasar bona part d´Europa i en camp polític possibilito també l´arribada del PP al Govern espanyol. La bombolla econòmica va tenir el seu particular accent valencià. El tercer eix va ser la utilització clientelar dels efectes econòmics d´aquesta bombolla especulativa, on a més dels efectes que aquests dies comencen a dilucidar-se en seu judicial, es distribuïen els llocs de treball, les contractes, les adjudicacions públiques, etc., a la vella manera caciquil de canviar-los pels vots de les persones premiades i les seves famílies. Aquestes pràctiques van generar una bossa de vots captius que alguns estudis eleven a 250.000. Aquest quart de milió de vots era el que garantia les majories absolutes del PP valencià, que tant cridaven l´atenció d´especialistes i politòlegs.

El quart ítem va ser la utilització dels governs institucionals, Generalitat, ajuntaments i diputacions, així com el control dels mitjans i altres mecanismes per adaptar i apropiar-se dels signes d´identitat, i determinar què era la cultura valenciana, les seves expressions i símbols més representatius, dictaminant com a jutge i part qui era valencià/na i qui no, en funció del patró prèviament establert. Una apropiació partidista i profundament grollera, a partir d´elevar determinades expressions populars a categories i registres normatius.

Per a tal propòsit, el PP va utilitzar la permanència d´un sector de la població profundament conservadora tant políticament com des del punt de vista social, econòmic i religiós, ancorada en els valors del franquisme i que no dubta a utilitzar mecanismes de violència com la generada pel blaverisme abans, durant i després de l´anomenada batalla de València.
La barreja en proporcions adequades segons el moment d´aquests quatre elements ha tingut com a resultat 20 anys de control de la Generalitat, 24 d´ajuntaments com el de València i encara avui el control de les diputacions d´Alacant i Castelló. Aquesta hegemonia electoral, reflex d´una hegemonia cultural i social, va començar a esquerdar-se amb les eleccions del 24 de maig del 2015. El PP era derrotat i un pacte de tres forces polítiques (PSPV/PSOE, Compromís i Podem) permetia canviar els governs de la Generalitat, d´ajuntaments importants i la Diputació de València. Avui, 16 mesos més tard i d´acord amb l´anàlisi de les pràctiques i les polítiques dels nous governs, comencen a aparèixer dubtes i interrogants sobre el present i el futur immediat, que podem sintetitzar també en quatre preguntes.
El nou govern valencià nascut del pacte del Botànic ?coalició PSPV-Compromís i suport parlamentari de Podem? es basa en tres grans línies d´intervenció com a eix del seu mandat: fer aflorar tota la corrupció prèvia encara oculta, millorar la gestió i reivindicar una millor finançament. Com a bona part del seu electorat esperava que a més s´impulsaren polítiques més resolutives per desmuntar i substituir les raons profundes de la perllongada hegemonia cultural del PP, comencen a aparèixer dubtes que ja s´expressen en les enquestes i que generen una primera pregunta: ¿l´actual majoria política es consolidarà o no serà res més que un episodi temporal?
La segona pregunta es refereix a quina és la voluntat dels partits que integren la nova majoria: ¿el canvi és una simple alternança política o tenen voluntat de transcendir-la propiciant un procés d´empoderament popular i la potenciació del País Valencià com a subjecte polític?

La tercera pregunta té a veure amb el paper de la societat civil: ¿permetrà la nova majoria la independència de la societat civil o per contra estarem abocats a repetir la nefasta experiència dels anys 80 i 90?

La quarta pregunta, íntimament relacionada amb la tercera, l´ha de contestar la pròpia societat civil valenciana: ¿podrà la societat civil empènyer i garantir que el canvi va més enllà de la mera alternança partidària?
De la resposta que es done a aquestes quatre preguntes des del Govern, els partits i la societat civil, dependrà la nostra evolució com a societat. Una societat, que a més de mirar-se i analitzar-se a si mateixa, té també l´oportunitat de mirar-se en els miralls de les societats que ens envolten. Madrid com a capital del regne d´Espanya simbolitza una forma de fer, Catalunya altra. Nosaltres hem de decidir a partir de la nostra pròpia realitat.

diumenge, 30 d’octubre de 2016

Tots Sants: la festa ancestral que connecta vius i morts

La cultura de la mort, les tradicions, els orígens de la festa o l’adopció d’altres rituals conformen la diada
/ Fotos Antiguas de Mallorca
La cultura de la mort a les Balears s’ha desenvolupat a través de ritus i col·lectivament en la celebració de la festa més important de la tardor, el dia de Tots Sants. Aquesta importància es reflecteix en la quantitat de costums i tradicions que l’envolten. Costums que tenen uns components que es mouen entre la devoció i el respecte als avantpassats i la celebració de la por lligada a l’obscuritat de la mort. Les cançons de Mort, el refranyer, i les tradicions lligades a Tots Sants han generat un patrimoni immaterial que es fa palès en la importància de la cultura de les Balears.
La festa d’avui es pot considerar que té dos aspectes: alegroi i bauxa al matí i greu i sever l’horabaixa. Es creu que la primera part de la festa és dedicada als vius, i la segona als difunts car, el dia dels difunts, és l’endemà de Tots Sants.
A la nostra societat, on els morts han estat venerats tradicionalment com a protectors de la llar, la celebració arriba en un moment de l’any, l’inici de la tardor, en què la natura sembla morir: comença el temps fred, les nits són cada cop més llargues, cauen les fulles dels arbres i la terra sembla esmorteïda.
A les illes, les tradicions de tipus religiós, les misses i les pregàries, es complementen amb d’altres més alegres com són el costum d’obsequiar els infants amb rosaris fets de dolços i fruites confitades, i les postres típiques d’aquestes dates. Tot i així el costum és estès sigui el de dur flors a les tombes dels difunts per aquesta diada que, no obstant això, és relativament modern, no fa més d’un segle que va iniciar-se.
Orígens de la festa
L’herència celta conserva tradicions amb el fet de morir
La festa de Tots Sants sembla que havia adquirit més importància entre els pobles celtes que entre els llatins, i que té més aviat un sentit ramader que no pas agrícola, ja que pels pobles nòrdics sobretot en aquesta època de l’any és quan acorralaven el bestiar després d’haver passat tot l’estiu pasturant per la muntanya.
El culte als difunts era una part fonamental del sistema de creences dels antics celtes, i encara avui tots els pobles d’arrel cèltica conserven una gran varietat de tradicions relacionades amb el fet de morir.
L’1 de novembre celebraven les festes del Samain o Samuhin, la festa celta en honor dels morts. Els dies del Samain obrien el període d’obscuritat i es consideraven un “temps fora del temps”, entre les dues meitats de l’any. Un moment màgic i especial en què les terres de l’altre món obrien les seves portes i els seus habitants entraven en contacte amb el món dels humans.
Tradicions
Sa Trencada a Eivissa o les bubotes a Mallorca i Menorca
A Menorca, segons el Costumari català, durant les vetllades de tardor i d’hivern, embolicar-se amb el llençol fins a un tros més amunt del cap, a fi de dissimular l’estatura i simular la testa amb una canya i un fanalet encès al cap era costum. Aquests fantasmes sortien pels carrers solitaris per tal d’espantar els passants. Antigament, es creia sacrilegi aquest divertiment del dia 1, el dia dels difunts i la novena, i es creia que el qui s’hagués lliurat hauria estat mort a l’acte. El costum també s’havia practicat a Mallorca on la fantasma era qualificada de bubota.
Un altre de les anècdotes es recull a Mallorca a on l’església convidava els campaners a menjar bunyols i sopes mallorquines, l’àpat es feia al campanar mateix entre el repic de les campanes.
Antigament a Mallorca també era costum fer dejuni el dissabte de Tots Sants i resar el saltiri. La revetlla de Tots Sants és coneguda com la Nit de les Ànimes, ja que hi ha la creença que és en aquesta data quan les ànimes dels avantpassats tornen a les llars on han viscut.
Per això era costum encendre espelmes i altres llums de flama, sovint a l’interior de càntirs i fruits del temps, com les carabasses, que s’acostumaven a decorar i que es col·locaven a la porta de la casa, a les habitacions o a la cuina perquè les animetes trobessin el camí. També s’encenia la foganya perquè s’escalfessin, s’obrien portes, es posava un plat més a taula parada pel difunt, i fins i tot, es deixava un llit preparat i calent per si volia colgar-se, amb el cobertor obert, explica el Tradicionari #01 fet per la casa Pare Ginard de Sant Joan.
La festa de ‘Sa Trencada’ a Eivissa era també un costum molt arrelat, fer trencada de pinyons i fruits secs al bosc o a les cases en companyia de familiars i amics, era una festivitat que s’ha vist deixada de banda en els darrers anys per altres tradicions.
La celebració de la Nit de les Ànimes també propiciava, en alguns indrets, processos carnavalesques, amb representacions dels esperits que la tradició popular ha creat al llarg del temps: fantasmes, ànimes en pena, i altres éssers. Aquesta expressió de la dimensió terrorífica de la festa és la que connecta més avui dia amb les celebracions de Halloween anglosaxó. Actualment s’ha estès el costum de fer la ronda per les cases del veïnatge, però ni la capta de llepolies ni les processons amb fresses no són alienes a tradicions autòctones.
Infants
Apropar l’experiència de la mort als més petits
En la tradició catalana de Tots Sants, i també en moltes d’altres com d’anglosaxona, els infants tenen un paper destacat i actiu en aquesta celebració. Aquest tret de la festa es podria explicar com l’intent d’apropar l’experiència de la mort als infants d’una forma lúdica i adequada a les seves potencialitats de comprensió. La relació entre els vius i els morts és viscuda lúdicament per part dels menuts de la família, sobretot, durant la nit del dissabte de Tots Sants. En aquesta vesprada les fresses i els personatges com en banyeta verda i les jaies-bruixes de les rondalles han estat els elements habituals d’aquesta celebració.
La mort ofereix una aproximació amb matisos diversos, des del misteri a la por, d’una banda, a l’enyorança dels éssers estimats i l’esperança de retrobar-los per un dia. Segons la tradició, la Nit de Tots Sants o Nit de les Ànimes era el vespre en què les ànimes es tornaven a les seves cases a visitar els vius, i per això, era habitual deixar-los llums encesos i petits presents.
A pobles com Sant Joan a Mallorca, està documentat el costum d’amagar en un forat de les parets les dents de llet caigudes dels infants, ja que es deia que temps després en esser morts, tornarien a la seva casa la nit de Tots Sants per a cercar-les. En aquests dies els infants també són obsequiats amb llepolies com rosaris o fruita confitada. Una tradició que més ha perdurat.
Halloween vs Tots Sants
La festa de Halloween, certament, ha envaït els pobles i ciutats de les Illes, les disfresses, les carabasses i els infants porta a porta recollint caramels és ja una tradició a les Balears? En tot cas, és una festa molt arrelada al món anglosaxó que parteix dels mateixos orígens que el de Tots Sants europeu i amb el qual comparteix molts dels costums. En són exemples les fogueres, les històries de por, l’acapte de llepolies, la decoració de fruita de temporada. Avui dia es considera que Halloween és una festa nord-americana que s’ha introduït a Europa per la influència de la cultura popular i els mass media. No obstant això, es tracta de la mateixa festa originària del món celta i que fou importada pels immigrants irlandesos a mitjan segle XIX als EEUU i al Canadà i que es popularitzà gràcies al cinema i a la televisió. Una festa doncs, d’anada i tornada entre els dos continents i que ha quedat desvirtuada en una espècie de carnestoltes temàtic.

divendres, 28 d’octubre de 2016

Una exposició visualitza més de 400 escriptores valencianes

Es pot visitar a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València fins el dia 30 d'octubre

Sota el títol, "Nosaltres les escriptores", l'edifici Octubre de València entre els dies 17 i 30 d'aquest mes acull una exposició d'escriptores valencianes al llarg de la història.

L'exposició, segons les comissaries, Manola Roig i Rosa Roig, "intenta ser un catàleg de totes les dones que, des del segle XV fins ara mateix, han escrit al País Valencià, en totes les llengües: llatí, castellà, valencià i usant tots els gèneres: poesia, assaig, biografia, relats de vida, teatre, novel·la, contes… Totes elles ho fan des del seu lloc, eixa terra pròpia que ara s’ha de convertir en nostra".

També comenten que "vol contribuir a que es conega l’obra de les escriptores valencianes. Vol refer genealogies, perquè és necessari revisar una tradició literària que les invisibilitza. Per això intenta ser una ferrament útil per a contribuir a a la paritat/equitat, també, dins del món de les arts, tot creant un espai de promoció, alhora que de reflexió, sobre una situació concreta: la de les dones escriptores al nostre territori al llarg del temps".

Les autores es mostren juntes, en forma de catàleg, lligades a un territori, contextualitzades per l’obra d’altres dones, a través de les seues obres i personatges, sense ordre cronològic i lligades a les noves tecnologies. "Nosaltres, les escriptores" pretén ajudar a introduir la visió de gènere els plans de promoció de la lectura que es dissenyen en les biblioteques, i en els centres escolars i universitaris. Ara segons les comissàries "Sabem qui són, ara hem de saber què diuen".

Font: Una exposició visualitza més de 400 escriptores valencianes

dijous, 27 d’octubre de 2016

El mite del bon mallorquí


Joan Morro Professor de Filosofia i membre d’Acció Cultural dels Països Catalans

L’any 2016 serà recordat a Mallorca. A més de les noves estratègies que els partits polítics borbònics estan aplicant en l’actual crisi del règim del 78, cabdals per al que vindrà, enguany s’han batut tots els registres històrics de l’illa pel que fa a l’afluència de turistes. La població d’una petita illa mediterrània l’economia de la qual depèn bàsicament del turisme, diuen, n’hauria d’estar contenta. Però no tot és tan senzill com fer càlculs.
Mallorca és una bona candidata per representar el paradís terrenal. Frédéric Chopin, Gertrude Stein, Robert Graves i recentment el diari The Times, d’acord amb la localització colonial de “Palma de Mallorca”, s’han expressat en aquesta línia. Tot i aquestes cartes de recomanació, no és fàcil mantenir el llistó quan l’illa arriba a concentrar en un dia més visitants que residents, molts dels quals arriben en creuers de més de 200.000 tones de registre i van en massa a paratges i cales verges, a consumir a franquícies i multinacionals o a engatar-se a la platja. Que una bona part d’ells llogui habitacions d’habitatges particulars per dormir, tampoc hi contribueix.
N’hi ha que pensen que tot plegat és bo. Al capdavall, són doblers. Però la cosa és més complexa. No sols perquè a l’illa hi ha divisió d’opinions al respecte sinó perquè el model turístic en qüestió implica riscos i despeses que ja comencen a ser un problema per a Mallorca i la població mallorquina. Tanmateix, malgrat la riquesa promesa, les Illes Balears segueixen carregant un gravíssim dèficit fiscal que encara és tabú i, a sobre, han de patir un humiliant finançament quant a infraestructures educatives que coincideix amb uns resultats educatius que deixen Balears a la cua d’Europa. Entre els que diuen que tot marxa correctament també trobem els típics bufons de cort que entonen una presumpta solidaritat entre espanyols tot considerant-se un exemple alternatiu a qui denuncia les polítiques econòmiques del Regne d’Espanya. Una alternativa que mira de prevenir contra l’exemple de Catalunya.
Aquests personatges no són espontanis ni marginals. Tenen portaveus parlamentaris i lobbies espanyolistes que treballen de valent (i amb vent favorable) per consagrar una identitat mítica, concretament la del bon mallorquí. La finalitat d’aquesta identitat, també anomenada “balear”, és bastir un mite amb prou arrelament social perquè s’obviï el maltractament ecològic i econòmic que pateix Mallorca tot culpant dels mals de l’illa el catalanisme. El bon mallorquí és obedient i es creu defensor d’una arcàdia verge. El que hi ha a Mallorca són mallorquins amenaçats per catalanistes i catalans, concebuts com dues cares del mateix. Es tracta d’un mite amb components tan planers i passionals que convoca a perilloses confrontacions. Heus aquí una herència de l’Administració Bauzá.
La setmana que el Procés sobiranista català va complir un lustre mostrà moviments que ens permeten advertir un avenir immediat de la vida política mallorquina. Sobretot perquè coincidiren amb l’inici del curs escolar i un govern espanyol en funcions. Atacar l’ensenyament sota l’anomalia democràtica és un segell distintiu de l’anticatalanisme. Una obsessió per la qual s’apel·la a la cultura i la llengua catalanes quan es tracta d’assignar un boc expiatori, que sempre és clau en moments de crisi.
Durant aquella setmana, per mitjà de Xavier Pericay, Ciudadanos va demanar la retirada de llibres de text de Llengua Catalana i Literatura, als quals vincula al tarannà “totalitari” i l’adoctrinament “pancatalanista”. Aquesta retòrica de l’odi i la por no enganya: n’hi ha que tenen odi i por. Qui fulleja amb un mínim de rigor i honestedat els llibres de Batxillerat que es fan servir a les Balears pot comprovar que la declaració de Pericay és anàloga a dir que els llibres d’Història de la Filosofia són guies d’ateisme o que els de Química són manuals per fer drogues, és a dir, pot comprovar un deliri propi dels que no volen que el jovent tingui recursos per pensar amb criteri. En un altre to, però repetint el que C’s fa a Catalunya, les últimes demandes de Pericay inclouen la proposta del trilingüisme.
Retòriques delirants com les assenyalades no són exclusives dels que es fan dir “partits emergents”. Les Noves Generacions del PP de Palma han apuntat directament contra el model d’immersió lingüística, contra l’única eina que garanteix que una població sigui bilingüe d’una forma eficient i amb independència dels seus orígens i de la llengua que més empri en el seu dia a dia. Sense oblidar les potencialitats cognitives i socials pròpies dels bilingües. Però això no importa a les Noves Generacions. El PP post-Bauzá està disposat a esdevenir una força que ja no és ni “autonomista” ni acomplexada per l’autoodi, sinó un entramat d’ufans virreis espanyols.
L’ofensiva política que comença a Mallorca no tindrà com a únics protagonistes servidors directes dels qui ara, amb el PSOE dividit, pugnen per ser al capdavant del govern espanyol. I no ens referim només als inefables grupuscles vinculats al GAB, s’Acadèmi de sa Llengo Baléà i el Círculo Balear, sinó a la Fundació Jaume III. A diferència dels altres tres lobbies, aquest inclou intel·lectuals, gent cultivada que sap emprar les paraules i les dades no sempre d’acord a ideals d’emancipació. Com a mostra, la intimidatòria irrupció que una dotzena d’individus feren a la sala de plens de l’Ajuntament de Manacor. Fou també poc després de la cinquena gran Diada. Entre les pancartes podia llegir-se l’eslògan “a Mallorca, en bon mallorquí”, acompanyat pel nom de l’esmentada fundació.
El mite del bon mallorquí ja és aquí. És impossible qüestionar els principals problemes de la població mallorquina sense qüestionar importants fonaments de l’espanyolisme. Però no ho permetran. Mallorca és massa rendible per al Regne. I l’imaginat “emissari català” avui necessita una contrapart, una resistència entorn de la qual articular discursos que, com ja podem intuir, tindrà més d’hipòcrita Caputxeta gonella que d’innocent foner talaiòtic.

dimarts, 25 d’octubre de 2016

PER QUÈ DE CATALUNYA EN DIEM PRINCIPAT?

El nom no fa referència a cap príncep, sinó al caràcter particular del vell estat català




El debat és constant i retorna de manera cíclica: per quin motiu es diu ‘el Principat’ quan es fa referència a l’actual comunitat autònoma de Catalunya? Entre els ignorants o els bromistes apareix de seguida la pregunta sobre qui és el príncep o qui n’era al passat, però la realitat és que això no hi té res a veure. L’expressió ‘Principat’ no ve de ‘príncep’ i, de fet, el Principat no va tenir mai cap príncep. Tot té una altra explicació.

Principat: el nom històric de l’estat català

L’expressió ‘Principat de Catalunya’ és el nom històric de l’estat català que va existir fins el Decret de Nova Planta del 1716. Paradoxalment, el mateix decret d’abolició dóna fe del nom, perquè és ‘Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña’. Principat, doncs.

De fet, l’expressió ‘Principat de Catalunya’ només és abolida, com tantes altres coses, el 1833, quan Javier de Burgos va dissenyar la divisió actual provincial de l’estat espanyol. Va aprofitar per a eliminar els noms històrics dels estats precedents, entre els quals Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca.

El decret de De Burgos (ací podeu veure l’original) deixava clar que ‘el territori espanyol a la península i illes adjacents’ havia de restar dividit en quaranta-nou províncies que, excepte en el cas de les quatre províncies basques, havien d’adoptar el nom de la ciutat que n’era la capital. D’aquesta manera, es va crear una referència fins aleshores inexistent i una lleialtat ‘provincial’ que volia, de fet, eliminar la lleialtat prèvia als estats que, si bé feia més de cent anys que havien estat abolits, encara eren ben presents a l’imaginari popular. Fins a la divisió provincial ningú no es considerava ‘alacantí’ o ‘gironí’. Trencar la fidelitat a les estructures territorials que fins aleshores havien estat indiscutibles, el Regne de València o el Principat de Catalunya per exemple, era el propòsit principal de De Burgos. Així reforçava la idea d’Espanya, saltant de la província a l’estat.

La referència que el decret fa al ‘territori espanyol de la península’ no és anecdòtica, però. En aquella època també hi havia províncies espanyoles fora de la península. Concretament les anomenades províncies del Sàhara, d’Ifni i del Golf de Guinea, a l’Àfrica (a més del protectorat del Marroc); la província de les Filipines, les Illes Marianes i les Carolines a l’Àsia, i les províncies americanes de Santo Domingo, Cuba, i Puerto Rico. Cal recordar, a més, que en el moment de signar-se aquell decret Espanya no reconeixia encara la independència proclamada de manera unilateral el 1813 de Nova Espanya (Mèxic, part dels Estats Units i gran part del Carib).

El decret de De Burgos i l’aparició de les províncies cal situar-los, doncs, en aquest context de la pèrdua de l’imperi espanyol i el replegament peninsular a la recerca d’una nova identitat per a l’Espanya que anava perdent l’imperi. Cal recordar, en conseqüència, que la Constitució de Cadis del 1812, redactada només vint-i-un anys abans, encara parlava dels ‘espanyols dels dos hemisferis’. De fet, vuitanta-sis dels diputats que la van redactar pertanyien a províncies aleshores espanyoles, però que aviat van ser independents, com el Perú o Mèxic.

De Burgos va intentar sobretot de reorganitzar el territori que quedava d’Espanya i, al mateix temps, modernitzar el funcionament de l’estat. Va prendre de base la divisió en departaments que els francesos havien fet dècades abans. El cas català, però, era ben particular perquè el Principat havia estat oficialment part de França entre 1812 i 1814, incorporant també una part de l’actual Franja de Ponent i Andorra. El cas català era, per això, molt sensible i De Burgos volia evitar al decret de referir-se a Catalunya amb el nom de Principat, per remarcar que Catalunya ‘només’ era un nom geogràfic i no tenia cap entitat política que pogués destorbar el projecte espanyol.

‘Principat’, del llatí ‘sobirania’

L’expressió ‘Principat’ té el seu origen amb el sentit de la paraula llatina ‘principatus’, que vol dir ‘sobirania’. Des del punt de vista jurídic un ‘principatus’ era qualsevol territori en què el sobirà no tenia un títol específic o ho era d’acord amb un altre títol. En el cas català, els reis no tenien cap títol per a governar-lo de manera conjunta, sinó que ho feien en qualitat de reis de la corona catalano-aragonesa. I per això es deien ‘Principat’ els territoris disseminats que es trobaven sota el domini jurisdiccional, sota ‘la sobirania’ dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona.

El sempre interessant i ben documentat medievalista Vicent Baydal, en aquest apunt, considera que aquesta explicació jurídica no és adequada des del punt de vista històric. Remarca que l’expressió ‘Principat’ feia referència al fet que Catalunya era governada pel ‘príncep’, amb el sentit ‘el principal’, i no amb el sentit dinàstic de fill del rei. El Principat, així, era governat pel ‘principal home’, que als regnes prenia el títol de rei, però que a Catalunya no el podia fer servir, atès que no era cap regne. Des del punt de vista històric no tinc res a discutir-li, tot i que sí que crec que Baydal no dóna valor a la definició jurídica i en fa una contraposició entre aquesta i la cronologia dinàstica, que a mi no em sembla tan evident com a ell. Recomane de llegir-lo.

El mot ‘principatus’ en qualsevol cas era la definició estatal que acompanyava el mot Catalunya. Com a estat Catalunya era un ‘Principat’, perquè cap rei hi governava com a monarca propi del país fent ús d’un títol que s’hi referís. Es feia servir ‘Principat de Catalunya’, doncs, de la mateixa manera que es podia haver fet servir ‘Regne de Catalunya’ o ‘República de Catalunya’, si la forma jurídica n’hagués estat una altra. Cosa que, de fet, va passar amb la república catalana, proclamada en cinc ocasions al llarg de la història (1641, 1810, 1871, 1931 i 1934).

Alguns autors sostenen, a més, que el fet que Barcelona fos la capital real de la confederació, un títol només disputat en alguna època per València, va portar a organitzar el Principat com allò que avui diríem un ‘districte federal’, un territori neutral respecte dels regnes de la corona: Aragó, València, Mallorques, Sardenya i les dues Sicílies. La hipòtesi és molt especulativa, però realment interessant.

La recuperació, de la mà de Joan Fuster

Després del Decret de Nova Planta i de la creació de les províncies l’expressió ‘Principat’ va restar en desús i ‘Catalunya’ va passar a ser la forma habitual de referir-se al territori de les quatre províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. De fet, l’expressió ‘Catalunya’ fins i tot va restar reduïda a la Catalunya espanyola, i va entrar en desús al nord de l’Albera, a l’actual Catalunya Nord.

Això fins que Joan Fuster va reprendre el debat, el 1962, amb el seu opuscle ‘Qüestió de Noms‘.

Entre l’aparició de les províncies espanyoles el 1833 i la publicació del llibre de Fuster el 1962 van passar cent vint-i-nou llargs anys, durant els quals sobretot al Principat va aparèixer una clara consciència nacional diferenciada d’Espanya. Aquesta consciència, però, en cap moment no va tenir en compte la possible existència de nacionals catalans fora de les quatre províncies oficialment catalanes. Com a màxim hi deu haver algunes apel·lacions retòriques, però poca cosa més.

El franquisme, però, ho va tallar tot, però, al mateix temps, va fer que tot recomençàs. Des de Sueca, Joan Fuster ho va aprofitar per a remarcar l’existència d’una nació catalana que anava més enllà dels límits de la Catalunya oficial. I la ‘qüestió de noms’ va aparèixer ben de pressa: el mot ‘Catalunya’ havia de fer referència a les quatre províncies i prou o al tot? Fuster va optar per una decisió salomònica. Li va semblar molt difícil que el mot ‘Catalunya’, que havia de ser el nom lògic de la nació sencera, fóra acceptat propi a tots els territoris i va demanar per a això d’usar la vella definició estatal de ‘Principat’ per referir-se al territori que Espanya definia per Catalunya. Amb la voluntat de ‘guardar’ el nom de Catalunya per a tots. Esperant que algun dia el fet d’usar-lo fóra menys polèmic.

L’èxit de les propostes de Fuster va rellançar, sobretot entre l’esquerra nacionalista i els partidaris dels Països Catalans, l’ús habitual de la paraula ‘Principat’. De fet, la seua terminologia va adquirir un èxit indiscutible: Països Catalans, Principat, País Valencià, Illes, Catalunya Nord o la Franja de Ponent van passar a ser noms usats amb naturalitat per moltes persones i fins i tot van esdevenir oficials.

Font: http://www.vilaweb.cat/noticies/per-que-de-catalunya-en-diem-principat/

dilluns, 24 d’octubre de 2016

30 anys d’Edicions del Bullent

Reprodueixo aquesta entrevista a Núria Sendra, publicada al Núvol el 2013, pel seu interès.

València24.09.2013

Núria Sendra pertany a la segona generació d’una casa literària que aquests dies arriba a la trentena d’anys. Edicions del Bullent continua aportant lletres a la muntanya literària del país entremig d’un catàleg sòlid que aposta per les noves veus i per la posada en marxa de col·leccions adreçades a enfortir l’habitud lectora entre els més joves. Tres dècades d’evolució en el món de les lletres i el paper. En la recerca d’autors i autores. En la consolidació dels certàmens que han donat a conéixer obres de gran abast creatiu. És per això que, tot aprofitant l’avinentesa dels actes d’aniversari, parlem amb l’editora que desenvolupa gran part dels esforços d’aquest projecte Bullent. Núria Sendra està d’enhorabona.

Lucía Arenas, Núria Sendra i Carles Cano rebent els Premis Samaruc.
Trenta anys de camí en pro de la literatura en la nostra llengua.
No hem celebrat els deu, ni els vint, ni els vint-i-cinc. Però els trenta anys els celebrarem dues vegades. D’una banda, el 27 de setembre a Vilamarxant amb la Coordinadora pel Valencià del Camp de Túria, que també en fa trenta. Bertomeu hi interpretarà el seu treball 7 d’Estellés amb poemes de Vicent Andrés Estellés musicats que hem publicat a Bullent. I, d’altra banda, el 5 de novembre celebrarem els vint anys d’El Tempir i els trenta d’Edicions del Bullent (30+20, mig segle). A més de bufar espelmes, gaudirem de l’encant de la màgica ciutat de les palmeres i escamparem les llegendes d’Elx basant-nos en les que apareixen al llibre de Joan Borja Llegendes del Sud.
Ens agrada que siga d’aquesta manera perquè ens sembla important fer anys quan tens companys de viatge com ells que, durant dècades, persisteixen en la defensa de la nostra terra.
Quins van ser els primers llibres que es van publicar a Bullent? Amb quins objectius va nàixer el projecte i com van anar eixes primeres passes?
Aquesta història la conte d’oïdes, perquè els protagonistes varen ser altres… El 1983 no hi havia llibres per a xiquets en català fets al País Valencià. Els meus pares, Maribel Marco i Gabriel Sendra, estaven en edat de criar i eren sensibles a aquesta mancança. De fet, formaven part de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, que editava els Premis Enric Valor (aleshores infantil) de feia poc. També tenien relació amb la que aleshores era l’editorial de la Universitat de Vic, Eumo, i començaren coeditant amb ells llibres per a aprendre valencià. Els Ponts foren els primers llibres d’Edicions del Bullent.
Recordes com era la indústria editorial de llavors? Com ha evolucionat fins a hui?
Els meus pares expliquen que tot era molt més difícil. De manera general perquè el procés de producció del llibre s’ha digitalitzat quasi completament, quan no fa tant de temps encara es muntaven els llibres manualment amb tipus de lletres de plom. Sense ser-hi els trenta anys de l’editorial, jo ja hi he vist passar més de cinc dispositius d’emmagatzematge dels llibres, guardar els fotolits i les planxes, etc…
En el cas de la nostra literatura, a més, quan es va crear l’editorial no hi havia la ingent quantitat de professionals preparats per escriure, corregir i coordinar llibres que tenim ara. Es van haver d’anar formant amb molta il·lusió.
El patrimoni editorial de Bullent compta amb títols molt potents com les Rondalles Valencianes d’Enric Valor, els 69 poemes d’amor de Vicent Andrés Estellés o el Costumari Botànic de Joan Pellicer. Però potser jugueu un paper encara més important en la descoberta de propostes d’autors joves i contemporanis que han anat dotant d’idees i qualitat les col·leccions.
La nostra literatura ha apostat molt encertadament per la modernitat. La dictadura, prohibint la llengua, ens va negar la possibilitat de tindre autors consagrats vius. I ens va alliberar d’aquest llast, també. Ara sí que tenim autors consagrats però ja no ens poden llevar aquesta propensió a escoltar les noves veus. A Edicions del Bullent podem presumir d’haver apostat per primera vegada per obres d’autors i autores que ara ja tenen molta obra publicada i bona cosa de premis a l’espatlla i seguim a l’aguait. Costa més donar a conéixer l’obra d’un autor novell però és la qualitat del treball el que mana, la situació de llengua sense estat de la nostra literatura ja és prou barrera per a que n’afegim més encara.
Hi ha, entre les darreres col·leccions que heu encetat, “Claus per a entendre el món”, que inclou a la vegada la sèrie “Petjades. Claus històriques”. Quins són els valors que es pretenen transmetre al jovent amb aquests llibres?
“Claus per entendre el món” té per objectiu aproximar el lector jove (o neòfit) a un seguit d’aspectes que envolten la seva vida quotidiana i sobre els quals necessita elements d’anàlisi per a entendre’ls i formar-se’n una opinió.
“Petjades” és una sèrie dins de “Claus per entendre el món” que pretén explicar els períodes més importants de la nostra història. Amb un llenguatge àgil i senzill, però sense descuidar el rigor acadèmic, apropem els grans esdeveniments als joves.
Per tant, amenitat i rigor són la base de la qual han de partir els textos, que són seleccionats per Marc Candela i Josep Villarroya conjuntament amb respectius equips de treball en els quals jo mateixa participe. Les dues persones que t’he nomenat són gent amb una reconeguda trajectòria associativa i una gran implicació en la construcció d’una societat justa.
L’aposta històrica per la literatura de gènere infantil i juvenil es visualitza clarament en la promoció i la consolidació tant del Premi Enric Valor de narrativa juvenil com el Premi Carmesina de narrativa infantil. Què han significat aquests certàmens durant tot aquest temps?
Els premis literaris són una bona forma de donar oportunitats en igualtat de condicions a obres d’autors de trajectòria consolidada i a escriptors novells. Sense anar més lluny, el premi Carmesina del 2012 el va guanyar Carles Cano per Set Blancaneus i un nan, un autor amb més de cinquanta llibres publicats i, en el mateix any, publicàvem Els temps de Sara, de Lucía Arenas, premi Enric Valor de literatura juvenil i primera novel·la publicada de l’autora. I estem realment cofois perquè aquesta parella tan dispar també ha estat premiada pels bibliotecaris valencians com el millor llibre infantil i juvenil respectivament publicats el 2012 amb els premis Samaruc.
A aquests cal sumar altres premis com el Bernat Capó de difusió de la cultura popular i el recent Premi Soler i Estruch.
Són casos distints, perquè el Premi Bernat Capó és una iniciativa de l’editorial en la qual s’ha implicat el Museu Valencià d’Etnologia i altres institucions (l’ajuntament de Dénia, la Macma, el IECMA, etc…). Enguany, de fet, s’ha sumat també l’Acadèmia Valenciana de la Llengua aportant un membre del jurat. Per contra, en el Premi Soler i Estruch juguem un paper més modest, publicant l’obra premiada i fa poques edicions que hi participem en relació a les que té el premi d’història i que va començar com uns jocs florals en què el guanyador triava la reina de les festes del poble.
Envoltada de llibres per a menuts i xavals, de segur que has adquirit l’habilitat d’ensumar allò que agrada o no agrada. Quins llibres acostumen a funcionar millor? Com és el lector d’aquestes edats? La catalana és una literatura que tracta bé el lector jove? Té on triar?
Si existeix aquest sentit de l’olfacte, jo no puc presumir de tindre’l, més enllà de la qualitat que sempre vigilem que tinguen els nostres llibres. Si un llibre que publiquem és ben acollit és per a mi una sorpresa, una gran alegria i una font de satisfacció. I per als que no ho són tant no li trobe mai una explicació definitiva: tan templats com són els meus xics!
Hi ha cap àmbit, temàtica o gènere que consideres desatès i on Bullent té un buit per explorar?
Crec que sí que hi ha camps per explorar i ho farem si sortim d’aquesta vius, però no seria prudent explicar això als quatre vents i a dalt d’un núvol tan transitat com aquest, no et sembla?
Del catàleg més recent, quins dels vostres títols ens recomanes?
Com que és quasi com triar entre fills, les editorials solem encaminar els lectors cap als últims que hem publicat. Les nostres novetats es poden consultar aquí.
Com va anar a la darrera edició de la Fira del Llibre de València?
Va ploure i va fer fred més de la meitat dels dies però encara hi hagué temps per als somriures, les retrobades amb autors i lectors, i les alegries.
Bullen les lletres al País Valencià? És potser la literatura allò que millor ens ha anat als valencians en el nostre imaginari com a poble?
Ens manquen els lectors per a una visió tan optimista, estem en els nivells més baixos de lectura en llengua pròpia de tot l’estat, que vol dir de tot Europa. Descomptant això, a nivell de la producció literària, ens podem comparar amb les llengües més fortes sense deslluir-nos gens ni miqueta.
Com aconseguir que la bona literatura arribe al major nombre de persones possible?
La pregunta del milió. Podem identificar les barreres que ara mateix ens ho impedeixen: l’escala de valors d’una societat que no sap valorar la cultura i l’educació com a motors que històricament han fet avançar els pobles, uns governants que gestionen els diners públics més cap a agreujar aquesta situació que per a reduir-la, etc… Però la resposta en positiu no sé si la té algú.
Quin és el paper de l’editor ara i ací? Com creus que ha de ser la relació entre editor i autor?
Editors i autors som persones i no crec que hi haja un codi de conducta estricte sobre com s’han de relacionar les persones. Interactuem d’acord a les nostres personalitats i maneres de fer. A mi m’agrada que l’autor s’implique i mostre il·lusió per l’edició del seu llibre, que opine, que critique des del tracte proper i afable, i la major part de les vegades és així.
La relació de la nostra societat amb el llibre físic continua ferma. Creus que el format digital acabarà penetrant?
Crec que depén de com gestionem la crisi energètica en la que estem immersos. El consum energètic del llibre digital és molt major que el del llibre en paper. Les noves tecnologies, fins ara, han pres el camí destructiu de la no-durabilitat, de l’obsolescència programada i no podem seguir balafiant recursos naturals escassos per molt més temps.
Si es corregeix aquesta deriva i el consum energètic no es fa prohibitiu per a la major part de la societat, caldrà que solucionem altres inconvenients que també duu aparellats com la creença que pagar a les grans empreses de telecomunicació eximeix de pagar als creadors de continguts. Salvats aquests esculls: sí, el format digital té grans avantatges en molts camps i seria lògic que s’hi instaurara.
Acabem: hi ha cap projecte editorial que t’haja cridat l’atenció en els últims temps i que ens vulgues destacar?
M’ha cridat l’atenció molt positivament el gran moviment que s’ha generat al voltant de dues efemèrides poètiques com són l’any Espriu i l’any Estellés. He gaudit com una xiqueta en els múltiples recitals, passejades i concerts en els que he tingut l’oportunitat de participar d’una manera o altra. Quan als pocs mesos d’haver editat el llibre-disc de Bertomeu 7 d’Estellés l’haguérem de reimprimir i a tot arreu editorials, músics, escriptors, companyies de teatre, tenien un resultat semblant amb els seus propis projectes, vaig oblidar per un moment la terrible desfeta de la cultura a la qual ens estan sotmetent en aquests moments i vaig quedar convençuda que, “el futur és nostre i el pastarem com si fos humil fang”, citant un poema que Vicent Andrés Estellés va dedicar a l’escola Gavina.

diumenge, 23 d’octubre de 2016

1916-2016, 100 anys de la revolta contra l'espoli fiscal


ASSEMBLEA SOBIRANISTA DE MALLORCA 21 octubre 2016

Aquest divendres horabaixa, diversos representants de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca han fet una roda de premsa davant la seu de la delegació de la Hisenda espanyola amb l'objectiu de retre homenatge als mallorquins que el mes d'octubre de 1916 es varen rebel·lar contra l'espoliació fiscal i contra la decisió del ministre d'Economia espanyol d'aleshores Santiago Alba Binifaz que, després de declarar que no confiava en els funcionaris mallorquins que feien feina a l'administració, va decidir enviar directament des de Madrid un grapat de funcionaris amb l'objectiu de fer una inspecció fiscal extraordinària i exhaustiva arreu de les Balears.
Els sobiranistes han llegit una declaració en la qual expliquen que «avui com ahir, les Illes Balears pateixen un espoli fiscal que actualment es calcula que està a l'entorn del 14% del PIB. Sumada la triple pressió fiscal que patim (estatal, autonòmica i local) ens converteix en la comunitat de l'estat que paga més imposts i que, per altra banda, veu com serveis públics com ensenyament, sanitat, infraestructures... estan infradotats econòmicament en conparació amb la mitjana de la resta de comunitats. Això sumat a la manca de recursos per destinar a sectors com agricultura, indústria, etc. Que no poden competir amb igualtat de condicions amb el continent, etc.»
Cronologia de la Revolta de 1916
18 d'octubre: la Diputació Provincial va proclamar el desacord amb les decisions i les opinions del ministre i les va considerar un ultratge a l'honorabilitat dels mallorquins. A continuació, la Unió Industrial que agrupava les organitzacions patronals de la indústria i el comerç, la Cambra de Comerç i la 'Sociedad Económica del País', es varen adherir a la protesta.
- 21 d'octubre: el ple de l'Ajuntament de Palma, aleshores presidit per Nicolau Alemany Batle, va defensar també l'honorabilitat dels funcionaris mallorquins adscrits a la Delegació Provincial d'Hisenda i el regidor Oliver i Roca va reclamar un concert econòmic semblant al basc.
- 23 d'octubre: es va organitzar una manifestació contra els inspectors enviats des de Madrid a executar la funció fiscalitzadora i la Unió Industrial va convocar un tancament patronal en protesta per la inspecció extraordinària.
- 24 d'octubre: la majoria de comerços, cafès, indústries i tallers varen secundar la convocatòria de la Unió Industrial. Els transports es varen paralitzar. Milers i milers de manifestants es varen concentrar davant l'hotel on estaven allotjats els inspectors, el van enrevoltar, dia i nit, i no els varen deixar sortir.
El mateix vespre, 24 d'octubre, el diari Última Hora se feia ressò de l'excitació i de la indignació provocada pel ministre Santiago Alba publicant a portada la crònica següent:
«Anoche brotó espontánea y enérgica la protesta de la ciudad de Palma contra los que en un momento de cobardía y malquerencia han querido herirla en su honorabilísimadignidad. La protesta surgió ante la presencia de inspectores de Hacienda en el sitiomás céntrico de Palma y se dirigió después hacia los culpables de la medida que de una manera tan bastarda (sic) ha flagelado la dignidad del pueblo mallorquín. La protesta en la calle ha sido la exteriorización del sentir de la ciudad, y ella ha dado ocasión a lasmedidas radicales (sic) que posteriormente se han tomado y que con entusiasmo (sic) vemos que hoy han secundado todos los comercios, establecimientos, sociedades, cafésfábricas, almacenes, etc. Cerrando sus puertas. Una comisión formada por el alcalde, elpresidente de la Cámara de Comercio y el presidente de la Unión Industrial se reunió para pedir a nuestros representantes en las Cortes que se ordene la suspensión de la visita de inspección de los inspectores de Hacienda».
8 de novembre: una comissió on hi eren representades les institucions locals (Diputació, Ajuntament de Palma) i les entitats industrials i comercials, es varen reunir a Madrid amb Santiago Alba. En acabar la reunió es va fer públic que s'havia arribat a un acord segons el qual s'ajornava la inspecció sine die i que quan es realitzaria es faria d'una forma gradual i consensuada. L'11 de juny de 1917, el ministre Alba va deixar el govern d'Espanya.

CLIQUEU A SOTA PER LLEGIR EL COMUNICAT ÍNTEGRE


L'ASM commemora la revolta de 1916 amb la denúncia de l'actual espoliació fiscal » Balears » Balears » dBalears.cat

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA