Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dijous, 19 de maig de 2016

No ens podem desentendre de la Franja de Ponent



Des d’aquí fem una crida a la responsabilitat de tots els catalanoparlants, i especialment als originaris de les comarques de ponent i del sud del Principat i del nord del País Valencià, perquè no ens desentenguem de la Franja de Ponent, perquè en definitiva és quelcom que ens cau molt a prop i ens afecta directament, això si no tenim llaços familiars directes amb les terres de la Franja.
  • La identitat nacional d’aquestes comarques és la mateixa de les terres “on es diu bon dia”
La Franja de Ponent com a entitat geogràfica amb una personalitat pròpia i peculiar es configura a partir de la llengua, la qual ens remet a una història, uns costums i un origen comú amb les terres immediates del Principat i del País Valencià. A partir d’aquí només hi ha un pas per a constatar que la identitat nacional d’aquestes comarques és la mateixa de les terres “on es diu bon dia” -en expressió manllevada de Joan Corominas, qui afirmà que el seu país arribava fins on es deia aquesta salutació-. Justament això és el que cou a més d’un. I per això no ens haurien d’estranyar els intents de reduir, tot escamotejant-li la denominació que més li escau, una realitat tan viva i tangible com és la Franja de Ponent a un fet asèptic i pretesament neutral, en virtut d’interessos no sempre confessables. Uns intents, a més, que si tenim una mica de perspectiva històrica podrem veure que tenen un nítid paral·lelisme -i no per casualitat- amb el procés de substitució de la denominació “País Valencià” per la pretesament neutral i asèptica de “Comunitat Valenciana”. Així que ja ho sabem: que no ens escamotegen els mots. Diguem sempre “Franja de Ponent”.
  • Que no ens escamotegen els mots. Diguem sempre “Franja de Ponent”
Aquests problemes terminològics poden, aparentment, semblar foteses, però no ho són gens, al contrari, no són més que la punta a l’iceberg que posen de relleu una greu sèrie de mancances -moltes premeditades- adreçades a ocultar i marginar l’especificitat de la Franja de Ponent. No hem d’oblidar que, a hores d’ara Aragó encara no ha reconegut plenament els drets lingüístics de tots els seus habitants, en no atorgar el status de cooficialitat a la fabla i al català. És més, ens trobem amb la pràctica inexistència d’una política lingüística i cultural digna d’aquest nom específica per a la Franja de Ponent. El català és a la Franja de Ponent una assignatura optativa, i no a tots els centres. En el millor dels casos s’ imparteix dos hores a la setmana, però ben sovint únicament una hora i en algunes viles cap, i força escoles no tenen ni un diccionari de català; per no parlar de la seua marginació sistemàtica en molt altres àmbits, sense anar més lluny als mitjans de comunicació ....
Es fa ben evident que sense la persistència, a l’Aragó, d’una política secular de prevenció contra tot allò que puga ser percebut com a català la situació seria tota una altra.. Per tant, es fa del tot necessari trencar estereotips negatius, prescindir de declaracions retòriques, amb molta humilitat i amb molt tacte, a través d’un ajut efectiu i de la convivència. No cal dir, respecte a aquest punt, que l’afavoriment d’un turisme sostenible provinent del Principat -integrat en gran part, però no exclusivament, pels descendents dels qui hi van emigrar- es configura com una eina molt positiva per a evitar la despersonalització; i també per a evitar el preocupant fenomen de la consolidació creixent de la frontera. Aquesta ha sigut secularment molt permeable, i les relacions entre les dos bandes molt intenses. No hem d’oblidar que la ciutat de Lleida històricament ha fet la funció de centre gravitatori d’una zona molt extensa que s’endinsa a l’Aragó almenys fins a Montsó. Paradoxalment, a hores d’ara, la consolidació de “l’Estat de les Autonomies” ha contribuït a consolidar unes fronteres abans molt més imperceptibles.
  • No hem de descartar afavorir, d’una manera constructiva, l’aparició d’un moviment civicopolític que actue des de la pròpia Franja a nivell municipal i comarcal
En definitiva, no ens poden desentendre d’unes comarques tan properes en tots els sentits, ni permetre que els drets dels seus habitants continuen directament o sibil·linament, sent persistentment conculcats. Ho hem de fer, però amb tot el tacte del món, encara que sense arribar a què ”la prudència ens faci traïdors”. Dit això, també creiem que en una perspectiva a llarg termini no hem de descartar afavorir, d’una manera constructiva, l’aparició d’un moviment civicopolític que actue des de la pròpia Franja a nivell municipal i comarcal –més enllà de les tímides iniciatives aparegudes fins ara en aquest sentit. No oblidem que el simple fet d’existir unes determinades condicions objectives que determinen l’existència d’una realitat nacional no vol dir que automàticament existisca un moviment polític de caràcter nacional. Abans de res cal una certa “autoconsciència nacional”, això explica la fonamental importància que té el fet que un grup d’intel·lectuals inicialment explicite d’alguna manera el sentiment nacional. Únicament això pot fer que aquest passe a ser un factor operatiu i assumit àmpliament per la població. Això ja ho veia l’eminent geògraf Josep Iglésies, qui en el pròleg a “La Franja de Ponent Avui”, de l’historiador calaceità Joaquim Monclús, afirmava: “justament en aquests darrers anys, en què la destrossa i les imposicions estructurals han causat més estralls, quan l’esperança semblava una utopia (...) resulta molt positiva l’existència d’un desvetllament d’intel·lectuals locals que lluiten per mantenir el parlar connatural”.

Joaquim Torrent (Institució Cultural de la Franja de Ponent)

Font: Moviment Franjolí per la Llengua

dimecres, 18 de maig de 2016

Una victòria incontestable | El Temps

VÍCTOR MACEDA

El contrast entre la imatge de la plaça de Manises pràcticament buida i la de la plaça de bous plena a vessar és el contrast entre el País Valencià d'ahir i el País Valencià d'avui. Al País Valencià ja només conviuen dues identitats: una d'espanyolista i una de valencianista en sentit ampli, que va des del catalanisme fusterià fins al valencianisme que s'expressa en castellà.

Il·lustració de Salvador Llosà
Li deien María i era de Toledo, la ciutat imperial. La de l'Alcázar i el general Moscardó. Una dona pobra i analfabeta, sense sostre, que demanava almoina pels voltants del Mercat Central de València, però que sempre que hi havia plenari a l'Ajuntament, allà que es plantava,  amb la bossa al braç (i les tomaques dins). Cridava molt  -"¡traidor!", "¡catalanista!", "¡vendido!"- i de tant en tant, si calia, etzibava un cop de bossa i llançava alguna tomaca contra l'alcalde o el regidor de torn. Van rebatejar-la amb el nom de Paquita Rebentaplenaris, i ha passat a la història com un dels personatges més pintorescos -i sinistres- de l'anomenada batalla de València. Que al cel siguen, l'una i l'altra.
Per la seua edat, Paquita Rebentaplenaris podria haver sigut la mare de Vicente González Lizondo, l'home que va liquar la tírria als catalans per transformar-la en vots, i així en va obtenir més de 77.000 als comicis locals del 1987, que van deixar-lo com a segona força al consistori, només per darrere dels socialistes. Aleshores al discurs anticatalanista se li extreia molt de suc, però de tant d'esprémer-la, d'aquella taronja només en va quedar la corfa: les 3.279 paperetes que Unió Valenciana va aconseguir l'any 2007, la darrera ocasió que va comparèixer als col·legis electorals de la ciutat de València, coalitzada amb Els Verds Ecopacifistes. I és que la taronja, com la mamella de la vaca, no podia ser eterna. Coses de la natura.
Per la seua edat, Fernando Giner Grima, el portaveu de Ciutadans a l'Ajuntament de València, podria haver sigut el primogènit de González Lizondo. El problema de la deriva blavera que abandera és que el seu partit no és Unió Valenciana ni aspira a ser-ho. La majoria dels representants públics de la formació d'Albert Rivera preferirien allunyar-se el màxim possible del que encarnava aquella formació. A Ciutadans se senten còmodes, simplement, amb el discurs nacionalista espanyol pur i dur: és més senzill encara, digueu-li Espanya, tal com va deixar escrit el desaparegut Francesc de Paula Burguera.
No, Ciutadans no proposa un projecte alternatiu a l'espanyol. Ciutadans no vol saber-ne res, del regionalisme valencià. Per aquest motiu la concentració que van convocar per al 27 d'abril -com a resposta preventiva de la Festa de la Cultura que havia de celebrar-se a la plaça de bous quatre dies abans- va ser tan poc concorreguda. Qui hi havia d'anar? Ni ells mateixos, no hi creuen. Qui veu perillar el marc estatutari i constitucional vigent, que era allò que pretesament es defensava?
Tot just aquest és un dels principals retrets que els fa als actuals dirigents, la societat civil més compromesa amb el país: la seua manca de valentia, de revolucionar les institucions de debò, d'actuar d'una manera decidida pel redreçament lingüístic i cultural del poble que governen. Sincerament, n'esperaven molt més.
Siga com siga, la concentració fallida del 27 d'abril -amb la catalana Inés Arrimadas i l'illenc Xavier Pericay com a espectadors de luxe- és la confirmació que alguna cosa ha canviat al País Valencià. Un tomb que s'ha produït a poc a poc, silenciosament i gairebé imperceptible, durant l'hegemonia infinita del PPCV. I aquesta és la gran notícia.
En efecte, al país ara només conviuen dues identitats: una d'espanyolista i una de valencianista en sentit ampli, que va des del catalanisme fusterià clàssic fins al valencianisme que s'expressa en castellà i no qüestiona els ítems que temps enrere generaven tanta controvèrsia, des de la filiació de la llengua fins a la reclamació d'un espai comunicacional comú.
Encara hi ha subjacent un blaverisme sociològic, és clar que sí, però cada cop més marginal i extremista, reclòs als rampells esporàdics del PPCV i condemnat al fracàs per la seua estultícia. L'ofensiva dels populars -a les acaballes de la legislatura anterior- contra l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que ells mateixos havien creat i per l'aprovació d'una llei de senyes d'identitat no els va servir de res. Alberto Fabra, un castellonenc que com a alcalde havia reclamat poder sintonitzar TV3 amb normalitat, ni tan sols no va posar-hi un mínim d'entusiasme. Tot plegat era massa fictici, massa postís.
L'educació ha estat una de les claus, si no la més important. Allò que desgraciadament va faltar-li a Paquita i a tanta altra gent que no va anar a escola o que sí que va anar-hi però no hi va poder aprendre el nom dels arbres del seu paisatge, ni el nom de les flors que veia, ni el nom dels ocells del seu món, ni la seua pròpia llengua, com canta Raimon. Els primers 10.000 mestres que van impartir llengua s'havien format en la foscor del franquisme gràcies a la tasca d'Acció Cultural del País Valencià, i en especial, dels cursos oferts pel Centre Carles Salvador. El paper de personalitats com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner o Fèlix Pizcueta va ser igualment determinant.
Comptat i debatut, ja fa tres dècades que milers i milers de joves han cursat els estudis en la llengua del país, amb naturalitat, sense complexos ni debats estèrils. Fent-la servir com farien servir qualsevol altra llengua, i amb orgull. 
Vicent Marzà i Ibáñez té 33 anys i és un d'aquests milers d'estudiants de la "línia en valencià". Docent de professió, aviat farà un any que exerceix com a conseller d'Educació, Investigació, Cultura i Esport. Una cartera complicadíssima, exposada als atacs furibunds d'amics i enemics. A més, tothom que s'haja informat una mica sap què opina Marzà políticament, lingüísticament o culturalment, i per tant, reeixiria a dir en quina de les dues manifestacions de caire identitari que van tenir lloc a València els dies 23 i 27 d'abril s'hauria trobat més a gust. Tanmateix, això ja no provoca cap terrabastall, com sí que hauria succeït als anys 80 o 90.
Els professors, activistes culturals, artistes, defensors de la llengua i persones que, des d'àmbits molt diversos i a títol col·lectiu o individual, han sofert la travessa (infinita) pel desert amb la cara alta i l'esperança intacta, avui tenen motius per sentir-se satisfets. Esperen molt més d'unes institucions omnigovernades per les forces d'esquerra i valencianistes, però almenys han sobreviscut, amb una salut envejable, a 20 anys d'ingomínia i persecució de tots aquells que pensaven diferent. I això no és poca cosa. És una victòria incontestable.
El contrast entre la de la plaça de Manises -pràcticament buida, decadent- i la de la plaça de bous -plena a vessar, vitalista i festívola- és el contrast entre el País Valencià d'ahir i el País Valencià d'avui. El País Valencià de demà, el que ha de venir, serà encara millor, i Paquita Rebentaplenaris, del cel estant, s'ho mirarà indignada.

Font: Una victòria incontestable | El Temps

dimarts, 17 de maig de 2016

TOT ESTÀ PER FER (últim programa) El Mural d'Escola Valenciana


El Mural tanca el seu cicle després de fer ràdio de manera voluntària durant dos anys.
En el mes de maig de 2014 s’enregistrava la primera edició d’aquest programa radiofònic de caràcter mensual que va nàixer després de l’apagada de Radiotelevisió Valenciana i va ser impulsat per Escola Valenciana com a reacció a aquesta orfandat comunicativa. El Mural no pretenia cobrir el buit d’una ràdio territorial, però ha palesat i denunciat la seua absència aprofitant totes les plataformes possibles i cada escletxa en el mapa sonor valencià per tal d’arribar a l’oient. Aquest acurat treball ha rebut el Premi a Millor Programa d’Innovació 2015. Uns guardons que atorga Ràdio Associació de Catalunya entre les propostes de tots els territoris d’àmbit lingüístic per haver sabut combinar l’emissió en ràdios locals i internet, tot convertint el forat deixat per la desaparició de la ràdio pública valenciana en una oportunitat innovadora de presentar la realitat social i cultural de casa nostra.
 
El Mural ha donat veu als col·lectius afectats per les retallades socials i de llibertats. Cal destacar el reportatge sobre les persones amb dependència o la lluita dels veïns de l’Horta i el Cabanyal; ha denunciat la vulneració de drets fonamentals al Centre D’Internament d’Estrangers de Sapadors a València; ha dedicat un minuciós monogràfic a la lluita de l’Associació Víctimes del Metro; ha mostrat la vida diària dels valencians que resideixen en l’aspra diàspora perquè ací no troben oportunitats laborals; i ha reivindicat l’educació pública fent programes des de centres escolars com el Cremona d’Alaquàs, El Cervantes de València o el Jaume I de Catarroja.

El Mural ha estat fent ràdio amb els alumnes dels centres d’ensenyament que formen part de la Xarxa de Ràdio Escolar creada per Escola Valenciana i que a hores d’ara, continua creixent.
Un dels puntals de El Mural ha sigut la seua tasca de divulgació i promoció de la cultura amb la llengua com a element vertebrador. Les veus de l’artista plàstic Antoni Miró o les dels lletraferits Marc Granell, Vicent Pitarch, Josep Gifreu, Ferran Torrent,. Esperança Camps, Xavier Aliaga, Joanjo Garcia, Anna Moner, Carme Miquel, Víctor Labrado, Gemma Pasqual, Núria Cadenes, Joan Olivares, Vicent Usó i tants altres, han mostrat la seua narrativa, assaig i poesia als oients. Especial atenció mereixen les dramatitzacions de relats premiats per la Fundació Sambori interpretats pels actors de doblatge Mari Carme Giner i Francesc Anyó (protagonistas de Son Goku en Canal 9); l’apartat dedicat a la història i la identitat dels valencians en col.laboració amb el Grup Fer Harca format pels historiadors, Vicent Baydal, Ferran Esquilache i Frederic Aparisi o El Mural de la pilota valenciana en què es mostra el ric, extens i polièdric món d’aquest esport nostre.

El Mural ha visitat l’Institut de Tecnologia Química de València que Avelino Corma, - Premi Princep d’Astúries i Premi Spiers Memorial 2016 de la Royal Society of Chemistry del Regne Unit-, ha convertit en un refugi per a joves investigadors. També ha informat de les produccions de l’audiovisual valencià: el documental d’Albert Montón El cant de les arrels, amb Pep Gimeno Botifarra de protagonista; el portal de informació mediambiental, Samaruc; La sèrie de documentals capitanejats per Juli Esteve, Del Montgó a Manhattan d’InfoTV que narren l’odissea dels emigrants valencians a Amèrica o l’experiència realitzada amb el vaixell Stanbrook rememorant l’últim viatge dels republicans valencians des d’Alacant a l’Orà, en són bons exemples.

La música com a expressió aliada de la ràdio ha estat omnipresent en El Mural amb un estudi que s’hi aproxima a la creació musical i el seu potencial dins de les indústries culturals; una monografia dedicada a la figura d’Ovidi Montllor, -que forma part de la Unitat Didàctica per a secundària de les escoles del Comtat i l’Alcoià-; novetats, discogràfiques, entrevistes, festivals… Cal remarcar el Mural de la Fera Ferotge on es fa un recorregut per la història i evolució dels Premis de la Música del Col.lectiu Ovidi Montllor i els seus reptes de futur.
L’emissió radiofònica mensual limita les possibilitats de tractar l’actualitat més immediata. No obstant això, El Mural ha reflexionat de manera més pausada al voltant de temes que afecten els valencians com ara, l’infrafinançament, la corrupció o l’apagada i la futura reobertura d’uns mitjans audiovisuals públics.

En definitiva, durant dos anys, El Mural ha oferit un servei públic, realitzat de manera voluntària per professionals de RTVV amb una dilatada experiència en l’àmbit de la comunicació. No debades, la minuciosa realització sonora i el rigor en l’elaboració de continguts són dues de les seues normes. Cada edició del Mural ha comptat amb el disseny fet expressament per Cèsar Amiguet. Escola Valenciana -la major entitat en defensa de la llengua i la cultura al nostre territori-, és qui ha distribuït cada edició entre les 30 emissores de ràdio locals, culturals i universitàries que l’han emés a través de la Freqüència Modulada, i també en línia. A més, una desena de publicacions digitals l’han penjat als seus webs.

Després d’aquesta riquíssima i esforçada experiència de treball altruista, feta per amor a la ràdio i a la nostra llengua, l’equipet que conforma El Mural: Xelo Ribera, Iñaki Mazkiaran, Pepe Moreno i Amàlia Garrigós, posen el punt final a aquest cicle perquè, tot i que encara seguim sense una ràdio pública, no és possible continuar treballant durant més temps, de manera professional, sense cap freqüència pròpia en FM i sense remuneració econòmica. La situació de l’audiovisual valencià és troba en un estat comatós que es possible revertir si hi ha voluntat i acció política en els pròxims mesos.
El Mural i Escola Valenciana expressen el seu més sincer agraïment i respecte per la tasca que les emissores locals i culturals estan fent des dels seus respectius centres de producció repartits arreu del territori valencià. Gràcies també a la complicitat dels diaris i revistes digitals i de totes aquelles persones que, de manera individual, han escampat els àudios per terra, mar i aire. Eixe és l’objectiu de la gent que fa El Mural: fer ràdio per ser escoltada tot esperant tornar-los a trobar en algun punt del dial perquè… Tot està per fer.

Enllaç de ‘El Mural tanca el cicle. Tot està per fer’:


Forta abraçada i bona ràdio!


dilluns, 16 de maig de 2016

Per a una crítica del balearisme pur. Part 2: "la identitat a l'era postbauzà"

Us enllacem la primera part d'un text del professor Joan Morro on analitza el fenomen del nou balearisme present a les Illes, mitjançant la ressenya d'una obra recent editada per la Fundació Jaume III ("Sa norma sagrada") on els autors, sense negar formalment la unitat de la llengua catalana, acusen el món acadèmic i del professorat de ser agents del catalanisme que, fent servir l'ús de l'estàndard lingüístic comú, desvirtuen així les modalitats insulars que ells denominen "balear". L'autor desemmascara com rere la formació dels autors, s'amaguen uns interessos polítics hereus del gonellisme i un moviment emparantat amb el blaverisme del País Valencià, és a dir una visió anticatalanista que presenta les Illes Balears com una regió espanyola amb unes modalitats lingüístiques que cal preservar aïllant-les de la resta del domini lingüístic.

Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores. Recentment ha coeditat l’obra col·lectiva Hi ha una nova política? (Barcelona: La Busca, 2014). 


_________________________________________________________

Capítol anterior, Part 1: "El gonellisme revisat"
_________________________________________________________

De l’anticatalanisme militant a la importació readaptada del blaverisme

El tret diferencial clau entre el blaverisme i el gonellisme rau en la violència directa[i]. No es pot negar que els gonelles –incloent qualcuns que ara es fan dir “balearistes”– han exercit i exerceixen violència d’aquest tipus; des de rebentar casals a agredir a qui defensa que el mallorquí és català. Però, en aquest sentit, encara no poden ser comparats amb el blaverisme, que ha estat molt més violent. Ara bé, el principal tret que comparteixen uns i altres és la catalanofòbia, ben lligada al catalanisme. La catalanofòbia és un substrat, en el sentit que hem comentat més amunt: un seguit de tendències sociohistòriques latents, sovint contradictòries i generalment heretables, que tendeixen a delimitar l’efectivitat d’activitats específiques, les quals poden abastar des d’una consciència o sentiment determinats a l’acte primari de l’entesa entre dues parts. Per la seva part, l’anticatalanisme, com ho prova el sufix -isme, és un moviment intencional i com a tal es reconeix en activitats que poden estar més o menys institucionalitzades. Grupuscles feixistes com el GAV i el GAB, o els Governs del PP valencià i el PP balear, així com els rebutjos de l’Institut d’Estudis Catalans i de TV3 per part de grupuscles i governs com els esmentats, són mostres d’anticatalanisme. La intencionalitat de qualsevol moviment, com ara l’anticatalanisme al País Valencià o a les Illes Balears, implica un seguit de creences i desitjos, intencions i percepcions, amors i odis, pors i esperances, totes elles especialment articulades[ii] i no merament latents, per la qual cosa no són espontànies. L’anticatalanisme propi del gonellisme compta amb aspectes intencionals que Sa norma sagrada resumeix prou bé.  Podem destacar-ne els següents.

El primer aspecte intencional que podem destacar de l’anticatalanisme propi del gonellisme és un culte gairebé tàntric pel folklorisme i les formes dialectals del català de les Illes Balears, contraposades al registre formal. En paraules d’Horrach i Font, «lo que volem destacar és es caràcter històric des català com a llengua moderna i en particular des seu registre més formal: s’estàndar» (p. 11), tot identificant el “caràcter històric” i “modern” amb processos polítics de caire top-down, disciplinaris, reguladors, que no respecten la presumpta naturalitat de parlants natius. Seguint aquest discurs acusen a professors com Gabriel Bibiloni per «crear una realitat política que mai ha existit» (p. 147) i, negant ad hoc el que molts sociolingüistes sostenen, afirmen que si no es vinculés llengua i política es parlaria més català (p. 115). Acusacions i afirmacions d’aquesta casta, però, no passen de ser paraules buides. La política, almenys des de la descomposició de les societats orgàniques (gemeinschaften), comporta produir noves realitats; fins i tot la política conservadora ha de fer noves propostes si no vol que la societat depengui cegament de dos extrems, a saber: la mercantilització i la burocratització. Cal generar marcs de convivència, i això requereix la crítica. Pel que fa a la vinculació entre política i llengua, Horrach i Font semblen obviar que és l’anticatalanisme qui històricament ha vinculat política i llengua d’una forma especialment agressiva. Ells són una prova evident quan declaren que «Pes catalanisme sa llengua mai ha estat un fi en si mateix: és sobretot una eina an es servici de s’identitat, des Països Catalans o de qualsevol altra noció de sa nació catalana» (p. 80). Aquesta generalització és falsa, però l’anticatalanisme ho postula sense cap altre fonament que la catalanofòbia. Un postulat, per cert, molt arrelat a la població espanyola, com ho prova l’odi visceral que engega entre molts espanyols el fet que gent com Joan Manuel Serrat o Shakira “s’atreveixin” a cantar en català[iii].
 
Font: racocatala.cat

 
Un altre aspecte intencional destacat del gonellisme és dir que els Països Catalans «no han existit mai» (p. 99). Aquest tipus de negació tendeix a barrejar conceptes de forma típicament antiil·lustrada. Si el que es postula és l’existència d’un Estat nacional que hagi aplegat exclusivament el domini lingüístic català, és evident que els Països Catalans no han existit mai; si el que es postula és un projecte polític que aplegui d’entrada només el domini lingüístic català, els Països Catalans són  tan legítims com la República Espanyola; si el que es postula és el propi domini lingüístic català, negar-ne l’existència només pot entendre’s com a decisió política marcadament anticatalanista. Amb tot, negar l’existència dels Països Catalans pot portar a desgavells lingüístics. Els Països Àrabs existeixen i, malgrat no tinguin una legislació comuna ni tots estiguin a Aràbia, és pot ser arabista sense ser panarabista; l’Amèrica Llatina existeix malgrat no inclogui països americans on la llengua llatina és predominant, com el Quebec; Europa no ha estat unificada políticament mai, cosa que ni tan sols ha aconseguit la Unió Europea, però d’aquí no podem deduir que Europa no existeixi. Poden no agradar paraules com “país” i “català”, i poden apel·lar-se a tot tipus d’excuses per a qüestionar expressions com “Països Catalans” o “catalanisme”, però qüestionar la nació catalana sovint denota poca cosa més que provincianisme rabiós.
Tomàs d’Aquino, en temps del cathalanus Ramon Llull, ja deia allò de natio sive lingua, la qual cosa serà readaptada a les noves condicions modernes arran de pensadors com Herder. Pel que fa a la qüestió catalana, a les acaballes del segle XIX, ben lluny de Barcelona, es comença a publicar una revista anomenada Revue Hispanique, amb un subtítol força simptomàtic: Recueil consacré à l'étude des langues, des littératures et de l'histoire des pays castillans, catalans et portugaisA la Carte Ethnographique de l’Europe que el lituà Juozas Gabrys publica l’any 1918 a Lausana es fa servir el gentilici “catalans” per a referir-se als habitants del domini lingüístic català. Els Països Catalans es poden reconèixer en relacions objectives, efectivament, però l’obsessió anticatalanista d’entendre’ls merament com un projecte d’unificació política obvia evidències. Ni postular els Països Catalans és un invent del catalanisme ni postular-los comporta cap política concreta.

Pierre Vilar va establir els conceptes de fet català i fenomen català per a diferenciar entre la identitat cultural compartida (llengua, símbols, història, etc.) i els processos d’identificació cultural[iv], és a dir, d’allò que teòrics actuals com Terry Eagleton defensen com a política de la cultura[v]. El fet cultural, en aquest cas la nació catalana, preexisteix a qualsevol tipus de demanda política catalanista, i pot generar polititzacions contradictòries, algunes de les quals poden ser catalanistes. En canvi, el fenomen català, com a política de la cultura catalana (catalanisme), suposa l’autosignificació col·lectiva basada en la politització de relacions culturals en què hom està immers. Podria haver fet català sense fenomen català, i en tot cas suposen àmbits de comprensió diferent: el primer és objecte d’estudi, el segon és subjecte polític; aquesta distinció conceptual és cabdal per a no barrejar la història i els desitjos. Ara bé, banalitzar la història objectiva sempre ha estat una estratègia recurrent per a reprimir desitjos populars.

Els raonaments de Vilar i Eagleton mostren que les polítiques de cultura són, pel que fa a qüestions epistemològiques, una alternativa al maniqueisme simplista presentat a Sa norma sagrada entre elconstruccionisme imperialista i el construccionisme populista. El primer, com hem vist, suposa que les llengües només són fruit de decisions que contradiuen la idealitzada espontaneïtat d’un poble, mentre que el segon suposa que qualsevol normativa no només aspira a sotmetre sinó que els presumptes sotmesos conserven una puresa que els diferencia i dignifica. No obstant això, tant l’un com l’altre són dues cares de la mateixa moneda: el maniqueisme sempre és propaganda orientada a difamar una de les parts implicades. Quan s’afirma que «Es català estàndar que s’ha acabat imposant a ses Illes Balears [...] ha estat es resultat d’una sèrie de decisions que, com totes ses decisions humanes, han pres un camí com n’haguessin pogut prendre un altre» (p. 10) no només s’està postulant una perspectiva idealista de la història, sinó també que el català estàndard ha arrelat com ho podria haver fet qualsevol altra llengua estranya. Això és tan absurd que no cal ni replicar, com a molt suggerir a Horrach i Font que es plantegin per què els estàndards de l’anglès i l’alemany, al contrari que els estàndards del català i el castellà, no estan presents en els jocs de llenguatge quotidians dels mallorquins[vi].

Quant als processos de modernització, les polítiques de la cultura suposen un plantejament de les identitats que qüestiona tant les identificacions totals com les fluctuantsPràcticament tots els catalans que hi ha al Sud dels Pirineus són hispano-catalans, la qual cosa és una virtut per a les classes populars i per respondre els riscos de la “puresa”. En condicions passives o actives, són bilingües, conviuen en dues llengües, amb tot el que això comporta a nivell institucional i popular, la qual cosa genera unes relaciones socials històricament diferenciades. Per compartir una cultura i una regió delimitada en un Regne que abasta diferents cultures i regions estan predisposats a condicions idiosincràtiques que, tot i no ser uniformes ni monolítiques, fan que el catalanisme hagi de ser evolutiu, que implica almenys dues circumstàncies: la tendència a la complexitat interna i l’estancament si l’entorn resulta hostil. Com deia Marx, els homes fan la seva història, tot i que des de condicions heretades. Ni es crea arran del no res ni hi ha organismes purs, malgrat les caricatures partidistes presentades a Sa norma sagrada. En aquest to de caricaturitzacions, totes elles maniquees (catalanistes/balearistes, Fabra/Alcover, història política/història natural, etc.), hi ha un tercer aspecte intencional del gonellisme, a saber, l’apropiació de models de l’anticatalanisme del País Valencià. El cas més rellevant probablement té a veure amb l’afirmació d’una idiosincràsia que abasta des de la qüestió lingüística fins a una presumpta manera de ser immutable i especialment diferenciada d’una no menys immutable manera de ser “catalana”. Aquest aspecte, però, mereix un epígraf apart.

La norma sagrada i el racisme nostrat

El model de l’anticatalanisme del País Valencià més destacable en el gonellisme és la defensa del que Horrach i Font anomenen “l’estàndard autònom” (pp. 19-20, 98-99), el qual consisteix a atorgar competències a l’administració política (no acadèmica) perquè normativitzi un dialecte. Sa norma sagrada, però, com a bon pamflet, no parla en aquest cas de políticanormativa i dialecte sinó que suposallengües naturals i administracions naturals, com presumptament són la llengua “balear” i el Govern Balear. Tot plegat es correspon amb un ideari que comprèn les següents actituds:
  • el rebuig dels artificis acadèmics,
  • l'apologia selectiva de l'oralitat, i
  • el fatalisme de la parla mítica

Horrach i Font postulen que s’ha d’evitar la ingerència acadèmica perquè contradiu el caràcter viu d’una llengua. Dintre de cada professor de català hi ha un «esperit corrector» (p. 66), algú que vol «divinisar la norma com a dogma de fe» i que al capdavall no és més que un «censor» (p. 72). En aquest sentit, doncs, no veig per què s’haurien d’ensenyar formalitats com el Subjuntiu o la Veu Passiva a les classes de llengua, ja que són pocs els que les empren en el seu quefer diari, en l’everyday life. Per tal d’evitar aquesta horrorosa dictadura dels professors de llengua caldria que els docents en qüestió esdevinguessin els guardians de la puresa contra qualsevol intent d’optimitzar les destreses lingüístiques tal com es proposa als plans d’estudi; de fet, segons Horrach i Font, hi ha una connexió evident entre “planificació lingüística” i els règims comunistes (p. 79). El llatí, que s’estudia com a gramàtica “pura”, i les formes poètiques que no puguin reduir-se al refranyer, la cursileria i les glosses també haurien de quedar-ne fora.

El suposat caràcter viu que els autors de Sa norma sagrada idealitzen (i que presumptament caracteritza al “balear”) no és gens innocent; com a proba tenim que el rebuig a la normativa catalana generalment, per molt “viu” que sigui, és correlatiu (i coherent) amb l’anticatalanisme i lairresponsabilitat. Com Horrach i Font reconeixen, aquesta “vitalitat” no és defensada pels que defensen, practiquen i reconeixen la tasca de promocionar una llengua des de l’àmbit professional i públic, ja que calen altres mitjans; de forma anàloga, qui defensa “els drets humans” no sol defensar ni les legislacions positives ni els costums heretats sinó un seguit d’idees i pràctiques que puguin potenciar els drets dels humans. No obstant això, obviant (o simplement celebrant) l’anticatalanisme i la irresponsabilitat, Horrach i Font diuen que “l’estàndard literari” ha fracassat a nivell oral (p. 29) car «se sol respectar s’estàndar quan s’escriu però no quan se xerra» (p. 30). Aquesta afirmació resulta sorprenent perquè de fet es pot aplicar a qualsevol llengua, però el que ells volen remarcar és la idea de “fracàs”, la qual cosa és sens dubte, si cap, més sorprenent encara si pensam què és un estàdard, com ho pot comprovar qualsevol mallorquí.

Ni els anglesos de Magaluf parlen l’anglès de Bertrand Russell ni els alemanys de s’Arenal parlen l’alemany de Thomas Mann, però entre els dos grups fan que els professors d’anglès i alemany (“correctors”, al cap i a la fi) siguin un factor imprescindible per a una gran part dels mallorquins que volen trobar feina sense obtenir un títol acadèmic i, òbviament, al marge del seu posicionament respecte a la polèmica d’en Pep Gonella. L’estàndard literari anglès i alemany, encara que per definició no siguin parlats per ningú, és el que s’haurà d’estudiar si, a més de fer de cambrers, els mallorquins volen anar a Londres o Berlin, o New York o Viena, per tal de millorar el seu nivell de vida. Fent abstracció d’aquesta qüestió, Horrach i Font sostenen que l’estàndard actual és l’estàndard oral (p. 24); segons les seves paraules, «s’estàndar, avui en dia, no és només un codi normatiu de canal escrit, és, sobretot, es seu ús social i oral espontani» (p. 32). La tragèdia d’aquesta afirmació rau en què se li posa en contra als seus autors. Els telèfons mòbils, els e-mails, les xarxes socials i la resta de mitjans d’aquesta mena combinats amb els augments explosius d’alfabetització i de la demografia fan no només que mai s’hagi escrit tant com a l’actualitat sinó que, pel seu caràcter d’immediatesa i per reduir distàncies, els usos socials i espontanis d’una llengua i els canals escrits a hores d’ara s’impliquen mútuament.

Totes les vaguetats i falsedats que hi ha entorn del català estàndard a Sa norma sagrada té un marcat motiu racista basat en relacions màgiques, com ho mostra de forma paradigmàtica l’establerta entre identitat i llengua. Segons Horrach i Font, “balear” remet indistintament a una llengua i una identitat col·lectiva localitzades i expressades de forma instintiva, al marge de qualsevol subjectivació. A parer d’aquests balearistes, «Una llengua és un conjunt d’elements simbòlics i funcionals. An es mateix temps que expressa una identitat, també ha d’ésser una eina de comunicació eficaç si vol sobreviure. Un estàndar que no ha passat s’examen de s’oralitat no pot esser considerat funcional» (p. 33). La definició bàsica que ofereixen del que és la llengua és tan abstracta que es pot aplicar per igual a una cultura, a un manual culinari i a un joc de cartes. Així mateix, si la relació normativa que suposen entre l’estàndard i l’oralitat és correcta, haurien de començar criticant institucions com el British Council o l’Instituto Cervantes en comptes de qüestionar una llengua tan cohesionada, localitzada i amenaçada com el català; però, amb tot, cap dels autors és lingüista ni sembla tenir cap altra finalitat que generar divisions entre els catalanoparlants i els balears.
 
Font: showpalma.com

 
La qüestió de la identitat mereix un comentari ampli però que, pel que fa al cas del gonellisme i balearistes emparentats, podem sintetitzar-la anant directament als efectes polítics. La identitat que Sa norma sagrada li suposa als balears és de tipus formal, ja que defensa grosso modo que “balear” és “qualcú que viu a les Illes Balears” i “parla una variant de la llengua catalana”. Una variant que, malgrat els fabristes, és una «llengua natural» (pp. 20, 35, 145), «sa llengua natural que xerram es balears» (p. 33).Horrach i Font presenten una impostura sagrada formada per tres qüestions (“qui som”, “d’on som”, “com hem de parlar”), tot reduint qualsevol resposta corresponent a una balearitat mítica que menysprea ser subjecte modern. En un lema: “som i serem aïllats”. Si deixam de banda els aspectes filosòfics més tècnics i anem als més polítics podem apreciar tot d’una l’exclusivisme que mou el plantejament d’aquest tipus de balearisme, ja que no només diferencia entre els catalanoparlants de les Illes Balears i els de la resta del domini lingüístic català amb una finalitat política sinó que, pel que fa a les competències del Govern Balear, diferencia entre els catalanoparlants i la resta tot excloent aquests últims de la condició de balears. Aquest motiu ve condicionat per obsessions com lligar màgicament identitat i llengua, així com totes dues a l’oralitat, i creure en qüestions no menys tronades com ara lligar “llengua natural” i “llengua dels balears”. No és casualitat que els racistes sempre hagin apel·lat a la naturalitat contraposada a l’artificiositat.
El gonellisme no vol renunciar a concebre els balears com a “aldeans”, segons l’expressió de Carolina Punset a les Corts Valencianes, com ho prova l’obsessió per estandarditzar la presumpta puresa d’un dialecte que no parla ni la meitat dels residents de les Illes Balears; un arxipèlag que, tot i no arribar al milió de censats, l’any passat va acollir prop de 12 milions de turistes[vii] i que enguany es calcula que n’acollirà més del doble que llavors[viii]. No, els balears no són una gemeinschaft. Si afegim a les dades esmentades que les Illes Balears mai no havien estat poblades per gent d’origen tan divers i amb tants d’accents com a l’actualitat, i que l’economia balear depèn d’un sector que menysprea la llengua catalana, només resta pronosticar que l’oposició a l’estàndard “artificial” obre la porta a la mort “natural” del català de Mallorca.

Que Font i Horrach apel·lin al cas valencià com a contrarèplica a l’estàndard literari només és una impostura, ja que tendeix a obviar que la imposició de l’anticatalanisme al País Valencià hagués estat impensable sense les activitats de gent provinent de la maquinària franquista i de les clavegueres de l’Estat contra la feina incansable d’un moviment intel·lectual, artístic i popular admirable i abandonat alhora. Una imposició que ha fet possible que avui no hi hagi pràcticament premsa, ràdio i televisió en llengua catalana al País Valencià. Tanmateix, el que el gonellisme no vol acceptar és que als Països Catalans hi ha dues llengües històriques per motius polítics i no pas naturals tot generant una cultura pròpia, i que això, ben lluny dels interessos dels anticatalanistes, mostra que els Països Catalans són un fet objectiu, evolutiu, integrador i, com a conjunt, es diferencien clarament de la resta de països que inclou l’actual Regne d’Espanya. Un fet que cap mite pot aturar a hores d’ara sense perjudicar els interessos de les classes populars.

El fantasma del balearisme

El maniqueisme balearisme/catalanisme forma part d’una estratègia de tensió dirigida per institucions afins a la dreta política hereva del franquisme. En termes estrictes no només és superficial i forçat voler establir la balearitat contraposada a la catalanitat, com si fossin dues consumacions antagòniques, sinó que aquest desig és intencional i compta amb el suport d’organitzacions diverses però amb un sentiment compartit: l’anticatalanisme. No per casualitat, a hores d’ara, l’esmentat maniqueisme és una combinació del vell gonellisme i de la importació del blaverisme adaptat a les Illes Balears. Hi ha prou indicis per provar que el Govern Bauzá significà l’intent de provocar una hipotètica Batalla de Mallorca, com a analogia del que significà la Batalla de València; això no obstant, l’intent en qüestió sembla haver-se paralitzat en primera instància. Ara bé, pamflets com Sa norma sagrada corroboren que els anticatalanistes són ben conscients que per aconseguir els seus objectius polítics han de realitzar les següents condicions:

1.      Que no es qüestioni la unitat d’Espanya,
2.      que s’impedeixi una ciutadania republicana que acabi amb les discriminacions entre “natius”, “forasters” i “immigrants”,
3.      que s’interpreti qualsevol marc de comunicació en llengua catalana compartit amb regions no balears com un projecte imperialista, i
4.      que es generi rebuig automàtic i dogmàtic envers el món acadèmic, educatiu, periodístic i de les lletres en general.

No fan falta moltes paraules per mostrar que a les Illes Balears hi ha poders fàctics plenament disposats i activats per a realitzar aquestes condicions. Al cap i a la fi, es tracta d’un seguit de condicions que ja es posaren en marxa arreu dels Països Catalans durant l’anomenada “Transición española”, especialment allà on el caciquisme era més efectiu que la burgesia.

Font: forumlibertas.com


El balearisme pur no existeix, com tampoc hi ha espanyolisme o catalanisme purs. Tampoc hi ha catalanitat, espanyolitat o balearitat pures. El que sí hi ha, però, és catalanització, espanyolització i balearització. Aquesta última, al contrari que les altres dues, és molt recent i no ha motivat cap moviment polític versemblant; bàsicament perquè el balearisme no ha aconseguit cap discurs seductor per articular el gruix de la població de les Illes Balears. Aquesta mancança és deguda en bona part a la pròpia balearització, la qual s’ha d’entendre des del seu germen com un projecte d’explotació postindustrial teledirigit per tecnocràcies foranes amb la connivència d’elits locals; un projecte que tradicionalment ha considerat les classes populars, amb independència de l’origen i de la llengua materna, com mà d’obra barata la finalitat de la qual no pot ser cap altra que garantir el desenvolupament d’una economia basada en el turisme i l’oci sempre allunyada de la politització i de les formes de cultura creativa i reivindicativa. No es casual, doncs, que els primers indicis del balearisme contemporani, com ara el presentat pels propis gonellistes des de fa dècades, sigui tan palesament conservador, mancat de qualsevol alè d’originalitat i fins i tot tan marcadament reaccionari pel que fa als seus compromisos polítics i culturals. De fet, com en el cas del blaverisme, el gonellisme no ha generat cap pensador o escriptor rellevant que pugui ser valorat al marge de disputes locals.
Malgrat tot, el balearisme no està fatalment condemnat a representar el projecte de la balearització ni la reacció del gonellisme; és en aquest sentit que s’ha d’emmarcar el fantasma del gonellisme. La decadència del Regne d’Espanya agreujada per processos com la Crisi del 2008, l’afebliment de la Unió Europea i el sobiranisme català fan que les problemàtiques entorn de la identitat –refusades per igual pels hereus més dogmàtics de les ideologies oficialistes de la Guerra Freda– esdevinguin problemàtiques de primer ordre per a entendre i intervenir en el segle XXI. Amb tot, el fantasma del balearisme està estretament lligat amb el que s’ha anomenat guerres de quarta generació, per les quals recursos com la comunicació de masses, la propaganda electoral o les xarxes socials esdevenen cabdals per a la finalitat de qualsevol guerra moderna, a saber: apropiar-se de recursos materials i humans d’una regió concreta. La guerra és la continuació de la política per altres mitjans, deia Clausewitz, i cap de les dues és un fenomen estàtic; ans al contrari, totes dues evolucionen en virtut de situacions i objectius, i avui requereixen més de violències estructurals i culturals que no pas de violència directa. Així i tot, hi ha prou motius per pensar que tota retòrica al voltant del balearisme pugui ser readaptada segons les conjuntures. No hi ha cap raó intrínseca que impedeixi desenvolupar balearismes afins al catalanisme, a l’espanyolisme, o altres projectes polítics. Això, però, ja pertany a qüestions estrictament pràctiques.



[i] Segons la moderna investigació per a la pau, continuadora dels estudis de Johan Galtung, la violència és un fenomen complex que pot ser diferenciat en tres nivells: directe, estructural i cultural.
[ii] SEARLE, John (1992) [1983], Intencionalidad, Madrid: Tecnos

[iii] “Serrat incendia Twitter por cantar en catalán en TVE” http://www.que.es/television/201412251344-serrat-incendia-twitter-cantar-catalan.html; “'The Wall Street Journal': "Shakira eleva la tensión política en España al cantar en catalán”

[iv] VILAR, Pierre (2013) [1995], Introducció a la història de Catalunya, Barcelona: Edicions 62
[v] EAGLETON, Terry (2009) [2000], La idea de cultura. Una mirada política sobre los conflictos culturales, Barcelona: Paidós
[vi] Potser ens volen fer creure que els professors de català tenen més poder social a les Balears que la indústria hotelera, però a Sa norma sagrada no ho han defensat.

[viii] “Previsió de rècord per aquest estiu: Arribaran més de 26 milions de passatgers”:http://dbalears.cat/balears/2016/03/31/289748/previsio-record-per-aquest-estiu-arribaran-mes-milions-passatgers.html


PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA