Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dijous, 29 d’octubre de 2015

Pau Vidal: ‘Mentre discutim si acceptem o no ‘botellón’ anem perdent llençols’ | VilaWeb

Per: Bel Zaballa   Diumenge  25.10.2015
Pau Vidal entrevista
Filòleg cul inquiet, traductor, responsable dels mots encreuats del diari El País i autor sobretot de llibres i manuals sobre llengua, a Pau Vidal (1967) li agrada escarbar en el llenguatge i exprimir-lo fins a treure’n tot el suc. Ara ha participat en el Diccionari de llengua catalana Vox i és el responsable de les quatre mil observacions d’ús que s’hi inclouen. Recentment, a més, ha publicat el ‘Manual del procés’ (Angle Editorial), premi d’Assaig Breu Josep Irla d’enguany. Vidal es declara defensor de la genuïnitat de la llengua (la que té gust de tomàquet de debò) i d’un català desacomplexat i no té recança a acceptar determinats barbarismes. Diu que l’època dels filòlegs policia ja ha passat i que caldria deixar de banda el debat sobre castellanismes perquè ‘mentre discutim si acceptem o no ‘botellón’ anem perdent llençols’. D’aquests llençols, del complex d’inferioritat del català, de barbarismes i de l’ús i registre de la llengua, en parlem en aquesta entrevista, on es queixa que defensar la genuïnitat sigui vist com a reaccionari.
—És força insòlit trobar un diccionari amb notes sobre l’ús de les paraules. Per què calien aquestes observacions?
—Perquè no tothom sap fer servir el diccionari com toca. La persona que el consulta i no té recursos per interpretar una definició pot fàcilment malinterpretar-la.

—Com ara?
—Per exemple, la paraula ‘cercar’. Si ets un parlant de fora del domini dels dialectes balears i el diccionari te’n dóna la definició sense cap indicació d’ús, ho faràs servir com a equivalent de ‘buscar’, i no és així, perquè en segons quins contextos és un cultisme que donarà una informació de tu al teu interlocutor que no és la que vols transmetre. Un altre exemple: ‘quelcom’. Si un nou parlant troba ‘quelcom’ al diccionari i llegeix la definició, començarà a cardar ‘quelcoms’ i no es pot anar pel món fotent ‘quelcoms’ a la barra dels bars!

—Doneu aclariments de registre.
—Dit així pot semblar molt innocu però l’aspecte de la formalitat o informalitat és bàsic. És com la vestimenta. Els pantalons que et poses per anar a un bateig probablement no te’ls posaràs al vespre per anar a fer el got amb els col·legues. Es tracta d’ensenyar al consultant del diccionari a vestir-se, a saber en quin moment pot dir ‘fotre’ o en quin ha de recórrer a un eufemisme o a un terme estàndard. La nostra intenció no és només millorar els registres dels parlants del català de llengua materna sinó, i sobretot, els dels qui hem d’incorporar per no deixar-los tan perduts.

—Un altre exemple és ‘mudar’, que hi afegiu la nota: ‘Tot i que ‘mudar’ estigui admès, és més genuí dir ‘canviar de casa’.
—És una interferència que ha fet molta fortuna en el segon sentit que tenia tradicionalment, que era aquest de canviar de casa, i ha suplantat el sentit primigeni, que era el de vestir-se de diumenge. Si al parlant nouvingut no li dónes cap indicació, pensarà que totes dues valen, no tindrà cap problema a adoptar el sentit nou i li sonarà tan extravagant el sentit vell que probablement no l’incorporarà. Això farà que per culpa d’una moda, perquè això és un modisme, es perdi un significat bàsic d’aquest verb.

Si no fem cap pas hi haurà cada vegada més distància entre la llengua que propugnen els entesos i la que es troba la gent
—El diccionari incorpora algunes paraules d’origen castellà, però en altres casos aviseu de paraules incorrectes perquè són calcs del castellà. Amb quin criteri n’admeteu unes i no unes altres?
—Quan és un xenisme, que no té equivalent, s’accepta. Per exemple, ‘candau’ [‘només s’admet en la llengua col·loquial’], perquè en trenta anys no hem aconseguit que funcioni ‘cadenat’. Un altre exemple, ‘xuleta’, en el sentit d’apunts per a copiar. Tampoc no hem aconseguit cap equivalència que funcioni. I jo crec que hem de començar a decidir alguna cosa, a fer algun pas endavant. Si no, cada vegada hi haurà més distància entre la llengua que propugnen els entesos i la que es troba la gent. A mi no em fa mal acceptar ‘xuleta’, l’ús ha demostrat que funciona perfectament. És un barbarisme? Sí, però és que hi ha milions de paraules que provenen d’altres idiomes.

—Hi ha més reticència amb les originàries del castellà.
—Sí, i és comprensible. Cal anar amb peus de plom, òbviament, perquè això és una aixeta que cada vegada raja més. Et posaré l’exemple contrari. No hem acceptat ‘gilipollas’ perquè n’hi ha cinquanta mil que fan la mateixa funció. No cal sucumbir a una moda com aquesta i que anirà de baixa.

pau vidal entrevista—Sobta trobar-hi ‘barco’ [‘no està acceptada però es pot usar’], pensava que ja ho teníem superat, això. Per què l’heu posada?
—Per raons simbòliques i com a mostra d’elasticitat. Una part de les dificultats que tenim a l’hora de propugnar un model de llengua determinat és aquesta aversió que té el parlant als del meu gremi. Som vistos com la policia. ‘No ens deixen parlar com volem!’, diuen. En aquest sentit, he afegit ‘barco’ amb una mínima recança com per dir que no som uns policies. Aquella època ja ha passat, era la dels primers anys de TV3.

—En el pròleg dieu que la situació anòmala en què vivim fa que el debat se simplifiqui entre castellanismes sí o castellanismes no, però que la situació de la llengua ‘exigeix una altura de mires a l’abast de ben pocs’. De què hauríem de debatre?
—És tot un canvi de perfil. Reconec que és contradictori amb el fet d’haver tret un diccionari (que no ha estat iniciativa meva, ha estat un encàrrec que he acceptat amb molt de gust), però trobo que centrar-nos ara en la qüestió lèxica és un error. En l’actual moment històric i ateses les circumstàncies, això és posar el carro davant dels bous. Primer s’hauria de definir la relació entre els dos idiomes. Sé que n’hi ha molts més, però aquests dos són els que han de vertebrar el col·lectiu. Podem estar d’acord amb la relació que hi ha ara i a partir d’aquí baixem als problemes inherents a la llengua, una postura que considero equivocada, o bé redefinim la relació: fixem un sol codi i aleshores baixem a les qüestions de llengua. Ho dic perquè mentre ens discutim sobre si ‘botellón’ sí o ‘botellón’ no anem perdent llençols.

—Quins llençols?
—Els llençols es perden en tot allò que no és lexicogràfic, en totes aquelles coses que el parlant no consulta en un diccionari perquè no en dubta. Per exemple: ‘pis en lloguer’. No en dubta perquè sap que ‘lloguer’ és bo. Però ‘en lloguer’ no ho és, perquè no és una locució catalana, però això no ho busca perquè li sembla que ja està bé. El mateix passa amb ‘per suposat’ i amb tants altres. Amb tot allò que no és estrictament lèxic. I això continuarà passant mentre la relació entre les dues llengües sigui com ara. Dit d’una manera més crua: si no canvia aquesta relació entre els dos idiomes, anirem fent diccionaris fins que no ens quedi llengua per posar-hi.

Pau Vidal entrevista
—Tenint en compte això que dieu i els debats que hi ha hagut sobre l’estatus de la llengua en un nou estat, fa pensar que potser tenir un estat no és garantia suficient per a la llengua, malgrat ser per a molts una raó per la independència.
—Segur. L’exemple més clar és Andorra. Ara: no és garantia però alhora és condició imprescindible. És una pura qüestió de temps. Som una llengua petita davant d’una de grossa, i la grossa s’imposa sempre, ho veiem cada dia al carrer. A mesura que assentem la idea de globalització també se’ns assenten, paradoxalment, totes les idees d’hegemonia lingüística. Perquè davant del foraster tendim a buscar el codi que intuïm que pot entendre, i sempre és una llengua poderosa. Passa a escala interna amb el castellà i a escala internacional amb l’anglès. Això, que la majoria ho considera una anècdota sense més transcendència, en té molta més de la que sembla. Cremar una hectàrea de bosc per fer una casa, mira, no passa res, però quan has cremat tot el bosc dius ‘i ara què?’. Els temps van per aquí. Per això cada vegada ho garanteix menys tenir un estat. Com més triguem, pitjor.

—Defensar la genuïnitat avui en dia és nedar a contracorrent?
—Sí. El discurs de la correcció política és molt trampós perquè disfressa de color de rosa coses que no en tenen res, de color de rosa. Una és aquesta. Per quin motiu tots estem d’acord que els tomàquets de km 0 són millors que els que vénen de la Xina però en canvi amb la llengua no, sinó tot el contrari? Si defenses la llengua genuïna, perquè és la que té gust de tomàquet de debò, ets un fatxa i un reaccionari. Hi ha molta trampa. La llengua arrossega tota la identitat i això és una cosa molt delicada. Insisteixo en la qüestió de la genuïnitat perquè és com el gust del tomàquet: hauríem de deixar enrere la fal·làcia que les llengües són per a comunicar-se, que ja som grandets. Sí, és una de les funcions que tenen, però en tenen moltes més. Tornant a l’exemple del tomàquet: si només mengéssim per nodrir-nos, menjaríem pa i aigua. Per què ens molestem no només a cuinar sinó a premiar-ne els millors? Perquè darrere de l’alimentació hi ha molt més, hi ha cultura. Amb la llengua passa el mateix.

Si defenses la llengua genuïna et diuen fatxa i reaccionari
—El català que parlaven els avis, fos normatiu o no ho fos, era molt més genuí que el que es parla avui.
—Tenia gust de tomàquet.

—Cap on anem, doncs?
—Hem de tenir present que el senyor que abans conreava tomàquets els venia als comerços de proximitat. Cada vegada els hem anat enviant més lluny i, a mesura que augmenta el radi d’acció, la varietat de tomàquet es redueix, n’hi ha que no aguanten el viatge, etc. En qüestions lingüístiques, has de limitar part dels recursos perquè, si no, no t’entendran. Això passa amb tots els idiomes, tots són en fase de reducció. És el preu de la vida moderna. El que passa és que, com amb tot, s’ha de trobar un equilibri. Entre la renúncia de determinades peculiaritats i l’eliminació hi ha un punt intermedi per a satisfer les necessitats del parlant.

—És compatible la genuïnitat amb el ‘català light’?
—Jo tinc un amic que parla català de Planoles que sembla que sempre estigui munyint vaques i és el que lliga més de tots. Saps què passa? Durant els anys de normalització ens hem obsessionat tant en la correcció que pel camí hem perdut el gust de la llengua popular. I ara no parlo de genuïnitat sinó de llengua popular. Per exemple, ‘encostipat’. Ens hem obsessionat a dir-ho com el diccionari deia que s’havia de dir, que és ‘constipat’, tot i que pràcticament el 100% del domini deia ‘encostipat’. I a sobre amb la mala consciència de dir-ho malament. El mateix, amb el xampany, que es va convertir en cava. O amb la llangonissa: Eh, no diguis llangonissa que es diu llonganissa!! De retruc, això ha fet que a mesura que anàvem arraconant la llengua popular, perquè era dolenta o perquè no sortia al diccionari, ens hàgim anat allunyant de l’espontaneïtat. I ara s’identifica català amb correcció i llengua encarcarada. Per això tot el que és popular o genuí o que té gust de tomàquet sembla encarcarat i poc al dia.

Podem aconseguir que 'pibón' sigui una cursileria i 'garsa' el més hipster
—…
—Pensem en alguna d’aquestes animalades que diuen els nanos de la sèrie ‘Merlí’, com ‘pibón’ o ‘temazo’. Són modismes que apareixen contínuament. Però davant d’això, qualsevol proposta que en facis sonarà carca i antiquada i fracassarà abans de començar. Però no per culpa de les alternatives. Al meu poble en diuen ‘garsa’, però com diguis ‘Hosti, tu, quin llamp de garsa’ ja t’han plantat la barretina al cap. No és un problema de lèxic en si, és un problema d’autoconcepció del parlant.

—Alguna solució?
—Si tinguéssim la sort de poder fer tot això que hem de fer molt de pressa i canalitzar l’experiment de recuperar la llengua popular, estic convençut que en molt pocs anys veuríem que, en efecte, tot és del color del vidre amb què t’ho mires. Perquè això de ‘pibón’ i ‘temazo’ que ara sembla la pera es veuria com una cursileria, i en canvi dir ‘garsa’ seria el més enrotllat i el més hípster. Això és perfectament possible, eh? El que passa és que hi ha aquest terrible complex d’inferioritat. Per tant, ara com ara, qualsevol intent de parlar popular és barratinaire. Però jo aconsello fer-ho igualment. La gent es pot treure ràpid el complex d’inferioritat. Hi ha trucs, com ara dir-ho en veu alta i més forta.

Vull un català sense complexes que se senti a l'altura de qualsevol altra llengua, capaç de crear argot col·loquial
—Dieu que, davant la dialèctica entre ‘català que es parla’ versus ‘català que s’hauria de parlar’, sou del ‘català que vull parlar’. Quin és?
—Sí, potser no s’entén gaire, però el català que vull parlar és el de la ‘garsa’. És a dir, el català que no té complexes i se sent a l’altura de qualsevol altra llengua, capaç de crear argot col·loquial, que ara com ara crec que és el punt més delicat que tenim.

—I ens el traurem mai, el complex d’inferioritat?
—Bé, és fonamental fer-ho. El primer punt és recuperar l’autoestima perquè, si no ho fem, continuarem en un partit en què ells juguen amb raqueta i nosaltres amb la mà, condemnats a perdre. Hem de recuperar l’autoestima. Que et deixi de semblar millor dir ‘catxondeig’ que dir ‘gresca’. I dic aquest exemple a posta, ja sé que ‘gresca’ sona molt cumbaià. Des del punt de vista filològic no té res millor ‘catxondeig’ o ‘catxondeo’ que ‘gresca’ i, en canvi, tothom considera que amb ‘gresca’ no podem anar enlloc. Dir ‘catxondeig’, sincerament, em sembla una merda. No veig quina gràcia té i la trobo una paraula molt lletja.

—Tornant a les paraules, una que no surt al diccionari però que apareix en una frase del ‘Manual del procés’, que has publicat fa poc, és ‘pijo’.
—I hi suggereixo que en tornem a dir tifes! És un exemple perfecte: ‘pijo’ sembla millor que ‘tifa’ però si t’ho mires bé és simplement una qüestió mental.

Pau Vidal entrevista
—El ‘Manual del procés’ és un llibre militant en el qual l’anàlisi del vocabulari que ha anat sorgint en aquests anys de procés sobiranista serveix per fer-ne un repàs força complet.
—És un divertimento per a fugir dels rotllos que clavo, i m’ho he passat pipa. He descobert moltes coses, com per exemple que ‘procés’ ve del verb ‘cedir’. És un joc de mans. I al final, la sensació que queda és que tots podem ser molt més amos del nostre llenguatge del que som. A les paraules se’ls pot treure molt més suc. I això dóna una mena d’autonomia lingüística i intel·lectual. Ara que m’hi fas pensar, està relacionat amb l’autoestima de què parlàvem. Com més coneixes una cosa més te l’acabes estimant.

Vaig trempar tant fent el 'Manual del procés' que ja en preparo una segona part, és que això és un no parar!
—És un llibre ple de descobriments. Fa gràcia que la paraula federalisme provingui de fe o que catalufo tingui el seu origen en castellufo. Amb quines sorpreses us heu trobat a l’hora de fer la recerca?
—Més que significats concrets, m’han xocat molt alguns zombis que han ressuscitat amb el procés. Per exemple, ‘separatisme’. A banda d’Albert Rivera feia anys que no ho deia ningú. El mateix que ‘fatxa’. I una cosa que també m’agrada molt és analitzar les paraules per famílies i no pas de manera aïllada. Perquè les paraules són derivats, tenen una arrel i generen compostos, i així es pot veure el bosc sencer. Tot i que hi ha algunes rareses de casos que no tenen família. Al llibre n’hi ha un parell: urna i sedició, que curiosament són bastant antagònics. Vaig trempar tant fent aquest llibre que he continuat i ja en preparo la segona part.

—Més?
—És que això és un no parar! Per exemple, tant que es parla de la campanya de la por: la por és una paraula molt quotidiana que prové d’un terme que et sonarà, ‘pavor’, però que no existeix en català. Potser és que no n’hem de tenir tanta, de por. Bé, recullo petites anècdotes traient suc al llenguatge per acabar dibuixant un panorama determinat.

—Podríeu incloure-hi la paraula ‘acord’, ara que sembla que tothom n’està tan pendent. Quina és la vostra impressió del post 27-S?
—Em fa molta gràcia una frase que em va dir un amic: ‘Hem votat la CUP per damunt de les nostres possibilitats.’ Trobo que té raó. Dit més ben dit, algú teoritzava que la CUP hauria de tenir present que una part dels qui la van votar ho feien per estirar Junts pel Sí lluny de Convergència, però no lluny de la independència. Ho feien per estirar, no per trencar. Jo sóc un d’aquests casos i conec molta gent que va fer una cosa similar. De tota manera, tinc confiança plena en la CUP perquè em sembla gent molt més assenyada del que els volen fer passar, no en tinc cap dubte. Tenen molt més seny que els qui fan gala de tenir-ne. I estic amb els qui no tenen cap dubte que hi haurà acord. A més a més, els de la CUP tenen sentit de pàtria i de país, segurament més que els qui sempre se n’omplen la boca. Jo sóc molt optimista

dimarts, 27 d’octubre de 2015

La comunitat lingüística catalana a Espanya | Joan-Carles Martí i Casanova

Darrerament, vaig haver de recordar —en un fòrum de lingüistes i afeccionats— que una cosa és Catalunya i una altra és ser un escriptor en llengua catalana. Es criticava la Ramon Llull —promotora de la llengua i cultura catalana l’exterior— per haver afirmat que la Catalunya Independent promocionaria enfora els escriptors catalans en castellà.
Sobta veure com alguns sostenen que no et pot ser un escriptor català si no es publica en català. Alguns, fins i tot, sostenen que no es pot ser escriptor català sense ser català cosa que deixaria la literatura catalana òrfena de noms ben il·lustres! Per a molts independentistes —sobretot de la darrera fornada o els de l’amnèsia— no sóc català però s’enutjaran si els recorde que Ausiàs March o Joanot Martorell tampoc ho eren. N’Ausiàs deixà escrit: “la velledat en valencians mal prova/ no sé com jo faça obra nova”. El que no es deixa és de ser català si un ho és. Malament li pese a algú! ¿És un exabrupte afirmar que qui no escriu en català no pertany a la “literatura catalana”? Dependrà de quina cosa volem dir. És evident que qui escriu en anglès pertany a la “literatura anglesa” En canvi, el lingüista d’Oxford que elabora una gramàtica d’alguna llengua ignota de la Nova Guinea, passarà a formar-ne part sense deixar de ser britànic. Tan fàcil com és i haver d’entretenir-se a explicar-ho!
Així, sóc un escriptor valencià d’Elx —de llengua i cultura catalana— resident a Guardamar. De fet, vaig nàixer fill de l’emigració dels meus pares i em vaig criar en un parell de països allunyats. Insistiré, però, a ser tingut com a escriptor de la ciutat on visc des de la primera adolescència i on són soterrats els quatre avis que visite al Cementeri Vell. No seré pas jo qui negue la bondat del que hauria de ser la normalitat. Escriure en la llengua del teu país. Sóc massa conegut com a activista per la llengua catalana com per defensar el contrari! Ara, la minorització ens ha dut problemas greus i diversos.
La casuística mundial és molt extensa i complexa pel que fa a nacionalitat i la tria de llengua literària. ¿Pertanyen a la literatura irlandesa la pràctica totalitat dels irlandesos contemporanis amb l’obra en anglès? Doncs –segons la meua lògica– deuen pertànyer a “la literatura irlandesa en llengua anglesa” hegemònica a l’Illa Maragda mentre la “literatura irlandesa en irlandés” no hauria de necessitar cap pleonasme. Una altra cosa són els casos notables dels trànsfugues lingüístics. El polonès Joseph Conrad va escriure en un anglès après d’adult. Un fet que marca la seua estilística i la seua sintaxi massa rígida. Això li passà a José Martínez Ruiz, “Azorín”, un catalanoparlant nascut a les Valls del Vinalopó, a Monòver, on el valencià és encara la llengua de més del 80% de la població el 2015! Escrivia un castellà rígid i artificiós com li passava també a l’alacantí Gabriel Miró, aquest amb abundor de catalanismes. Conten les males llengües que en morir l’Azorín —gairebé centenari— tan sols ratllava en la seua natural monoverina, fins i tot si li parlaven en castellà: una parla que recorda més la Catalunya de Ponent que algunes comarques valencianes de més al nord.
La literatura catalana té alguns escriptors de renom que van parlar unes altres llengües a la llar. En tenim que parlaven anglès, francés, àrab i alguna altra! Molts dels escriptors catalans –amb cara i ulls– que publiquen en castellà ho fan per la seua formació acadèmica monolingüe. Acostumen a pertànyer a generacions madures i alguns són o foren grandíssims escriptors estimables. Per això ens alegrem de veure com alguns joves autors de talent han adoptat el català. La tendència és clara i s’haurà d’avaluar la tendencia en perspectiva.
M’estimaria, doncs, que em tinguésseu per un escriptor de llengua i cultura catalana; un escriptor “català” —latu sensu—  perquè ho sóc tant com el gran amic perpinyanès Joan-Daniel Bezsonoff, per a mi el millor novel·lista català de la seua generació Això no obstant, a la Catalunya Independent i als encontres internacionals d’escriptors, presentarem els nostres passaports espanyol i francès mentre uns altres presentaran el seu passaport català i alguns, fins i tot, andorrà o italià. I parle dels nadius!
Caldrà, és clar, que la República Catalana ens atorgue un estatus especial; i la Ramon Llull encara més atesa la mallorquinitat manifesta del gran personatge. Les fronteres estatals no pertanyen a la República de les Lletres i menys encara a la de les Llengües: tothom sap que Rousseau és un escriptor francès nascut a Ginebra, molt abans la naixença de la Suïssa o la França actual.
Amics de la Catalunya política, l’endemà de la independència de Catalunya, un 45% dels que formem part de la comunitat lingüística catalana mundial seguirem al Regne d’Espanya. En som 5 milions, els valencians que tenim el català com a llengua co-oficial, un milió de balears i, fins i tot, unes quantes comarques aragoneses i alguna subcomarca murciana que esperen la co-oficialitat. El tractament que el Govern de Catalunya done a la comunitat catalanoparlant espanyola haurà de ser una prioritat en la seua agenda política. Més enllà de la llengua i història compartida, ens uneixen molts interessos econòmics comuns. Així, confiem en el vostre suport per tal de garantir els nostres drets lingüístics. Entre tots ho farem tot perquè tampoc s’entendria la “via catalana” sense el sacrifici i l’aportació qualitatius valencià i balear per no repetir tot el reguitzell de territoris annexos.
¿Quines seran les contraprestacions exigides per la cancelleria espanyola? Atesa la magnitud de la comunitat lingüística castellana a Catalunya, caldrà garantir-los alguna mena d’estatus especial amb respecte als drets individuals i col·lectius. Els perills que s’albiren per a la comunitat catalanoparlant espanyola els coneixem força bé: des del “secessionisme lingüístic” no filològic “a la gallega” a la minorització i substitució lingüística planificada que heu patit una mica menys que nosaltres. Saben com fer-ho. En tenen molta, d’experiència!
Per als vells valencianistes com jo —fill de Joan Fuster— dol haver de recordar arguments tan plausibles als vells i no tan vells catalanistes de la Catalunya dels darrers anys. Catalunya té el privilegi de ser un raríssim exemple de nació que fitarà amb territoris de la seua mateixa llengua. Per què us estranyeu? Acostuma a passar en contínuums lingüístics i geogràfics esquarterats. Tan sols cal desitjar que el Govern de Catalunya i del Govern d’Espanya tinguen trellat i s’hi posen amb generositat.
Pel que fa a la llengua en què els catalans publicaran, aquesta vindrà donada pel currículum de cadascú. A les Filipines han decidit estudiar de nou castellà —sempre com a segona llengua estrangera— perquè s’han adonat que no saben llegir la documentació des de la colonització fins a la darreria del segle XIX: ni les soflames independentistes de José Rizal! Durant un parell de generacions es donaran situacions curioses a Catalunya. Com ara l’escriptor català de llengua catalana que s’estimarà mantenir el passaport familiar espanyol, malgrat haver nascut a Catalunya. O l’escriptor català de llengua catalana i passaport català que seguirà escrivint en castellà malgrat haver nascut a Catalunya. No s’acabarà el català per això!
A tall de cloenda, l’independentisme català no ha de significar mai desentendre’s de l’avenir de la resta de la nació cultural catalana. En són massa els qui miren cap a un altre costat com si res no hagués passat després la Batalla de Muret el 1213! Per la meua banda —pobre de mi i dels meus drets lingüístics en una Espanya revengista— sóc felicíssim de viure on visc i no ho canviaria per res del món. Ho entendreu a bastança els qui coneixeu els horts de palmeres d’Elx o la gola del Segura a Guardamar. No hi ha masia de luxe al Pirineu o apartament llogat a l’Eixample barceloní més senyorívol que s’hi puguen compararl! I això que —en el millor dels casos— serem uns refugiats d’haver d’emigrar! A aquestes hores, sóc al meu piset a Guardamar. S’hi veu la gola del riu a menys de mitja llegua al nord-est i —més enllà— el Portus Ilicitanus, Santa Pola, el Port d’Elx de les cròniques llatines. No endebades, visc a una frontera que fou repoblada per catalans del 1265 ençà. Una frontera que viu i mor de llengua catalana.
Guardamar, 14 de setembre de 2015

dilluns, 26 d’octubre de 2015

L'Assemblea Sobiranista de Mallorca insta a fer un pacte de país a Manacor

Font: L'Assemblea Sobiranista de Mallorca insta a fer un pacte de país a Manacor

Miquel Oliver a l'homenatge als republicans de Porreres

Més de 400 persones mostren sel seu suport a Miquel Oliver (MÉS), ja que serà desallotjat com a batle el 4 de novembre com a resultat de la moció de censura presentada pel PI, PP i AIPC-SYS.

L'Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM)ha reclamat als partits polítics Més, Esquerra i Pi que girin full davant els darrers esdeveniments ocorreguts a Manacor i iniciïn negociacions per formar un pacte de país al govern municipal.

Des de l'ASM no ens cansarem de recordar que els nostres partits tenen per endavant la tasca prioritària de defensar Mallorca davant l'espoli fiscal que patim a mans de l'estat espanyol, que afecta directament els serveis públics i la qualitat de vida dels mallorquins i constitueix el principal problema que han d'encarar les nostres institucions.

Cal tenir present també que els ajuntaments es veuen igualment perjudicats per la manca de finançament estatal, que la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local, aprovada pel PP, no només consolida sinó que acompanya d'una retallada de competències.

Tot plegat ens du de bell nou a fer una crida a evitar els enfrontaments fratricides a les institucions municipals, que poden repercutir negativament en la imprescindible unitat d'acció dels nostres partits davant la recentralització i l'espoliació econòmica de què som objecte per part de l'Estat.

Suport a Oliver

Més de 400 persones es van concentrar divendres davant l’Ajuntament de Manacor per donar suport a Miquel Oliver (MÉS) i l’equip de govern format per MÉS-Esquerra, PSIB i Volem.

Els assistents van cridar consignes a favor del batle i van aplaudir durant la seva sortida de la casa consistorial. Oliver serà desallotjat com a batle el pròxim quatre de novembre com a resultat de la moció de censura presentada pel PI, PP i Agrupació Independent de Portocristo (AIPC-SYS).

Oliver va qualificar el pacte de la moció com un «pacte pirata» i va lamentar que «només ens han deixat quatre mesos i mig per governar, hem treballat com possiblement ningú ho ha fet i ens expulsen per la por que ens tenen».

«Vam dir que aprovaríem el PGOU a finals de gener, però no és el mateix defensar interessos particulars que els generals, s'han posat nerviosos quan hem començat a investigar la gestió dels últims mandats, tenim sospites molt greus sobre un regidor», va afegir el regidor Joan Llodrà.

diumenge, 25 d’octubre de 2015

ENLLAÇATS PER UN ESPAI DE COMUNICACIÓ EN CATALÀ

 # Enllaçats per la LLengua Per un Espai de Comunicació en Català
Podeu enviar el vostre suport aenllacatsperlallengua@gmail.com


La xarxa d’entitats en defensa del català d’Enllaçats per la Llengua constatem que:

1. Les recents eleccions a Aragó, les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià han configurat unes majories de govern favorables a l’ús i la presència pública de la llengua pròpia.

2. Tot i això, no hi ha hagut cap progrés visible en el camp dels mitjans de comunicació en català, on la situació és realment preocupant: al País Valencià, la ràdio i la televisió públiques valencianes continuen tancades i continua impedint-se la recepció de les emissions Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA); a les Illes Balears tampoc no es reben aquestes emissions, i inversament, les d'IB3, la televisió de les Illes, no arriba a Catalunya, que, al seu torn, no rep les emissions d'IB3 ni, evidentment, les de la radiotelevisió pública valenciana.

3. Contràriament, la presència de mitjans públics i privats en castellà és aclaparadora i l'Estat, per la seva banda, no pren cap mesura per reequilibrar aquesta situació. De fet, no sols no fomenta la presència normal del català en els mitjans sinó que la dificulta i fins i tot arriba a incomplir de manera flagrant la legislació internacional que ha subscrit: la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que, en l'article 11.2 compromet l'Estat espanyol “a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima".

Per tot això,
INSTEM els governs corresponents a:

1. Reprendre les emissions de la CCMA i IB3 a tots els territoris de llengua catalana, en la línia de la reciprocitat de la recepció aprovada pels parlaments de Catalunya i del País Valencià en un conveni signat el 2013, acord que caldria generalitzar a tota l'àrea catalanoparlant.

2. Recuperar amb la màxima urgència les emissions de la ràdio i la televisió valencianes que el govern del PP va clausurar de manera vergonyosa.

3. Fer efectives que totes les emissions de les ràdios i les televisions públiques siguin en català. L’oferta pública i privada de ràdios i televisions en la llengua estatal corresponent és massiva als nostres territoris i els mitjans públics han de complir la missió, establerta legalment i imprescindible socialment, de promoure la llengua pròpia, i de superar el desequilibri radical actual.

4. Establir la col·laboració necessària entre tots els ens de comunicació dels territoris de parla catalana per a la realització de programes de producció pròpia, doblatges, subtitulacions, etc., cooperació que fomenta la nostra indústria audiovisual i permet reduir els costs i maximitzar els resultats, alhora que obre els ciutadans de cada territori a accents i perspectives diverses i enriquidores de la nostra llengua.

5. I, en darrer lloc, però no menys important, exigim al govern de l’Estat espanyol que, com és la seva obligació, sigui respectuós amb tots els seus ciutadans catalanoparlants i defensi els seus drets, i per tant també la seva llengua, i, conseqüentment amb això, no sols asseguri la lliure recepció de les emissions en català sinó també promogui una actuació positiva perquè les ràdios i les televisions en aquesta llengua --que l’Estat hauria de considerar seva també en els fets-- tinguin una presència social àmplia i normal, tal com ara ho fa només per al castellà.

Així mateix, convidem totes les persones, entitats i col·lectius que defensin la llengua catalana a signar aquest manifest, denunciar aquests fets i sumar esforços per revertir la situació.




Primers signants (per ordre alfabètic):
Podeu enviar el vostre suport aenllacatsperlallengua@gmail.com

-Acció Cultural del País Valencià_ACPV


-Agrupació Borrianenca de Cultura


-Associació d'Amics de la Bressola

-Associació Cívica per la Llengua El Tempir

-Acció Cultural dels Països Catalans

-Amics de cerdanya

-La Bressola, escoles catalanes de la Catalunya Nord

- Ca Revolta

-Castelló per la Llengua

-Catalans sense fronteres

-Centre Excursionista de l'Alguer

-Comunitat Educativa "Escola dels Encants"

-Escola Valenciana_FEV

-Federació d'Organitzacions de la Llengua Catalana_FOLC

-Intersindical-CSC

-Intersindical Valenciana

-Moviment Franjolí per la Llengua

-Òmnium Cultural de l'Alguer

-Plataforma pel Dret a Decidir-País Valencià

-Plataforma pel Dret de Decidir_PDD

-Plataforma per la Llengua de l'Alguer

-Sectorial Veïns per la Independència ANC

-STEI-intersindical Illes Balears

-STEPV-iv

-USTEC-STEs (IAC)

Podeu enviar el vostre suport aenllacatsperlallengua@gmail.com 


Per a més informació
http://exllengua.blogspot.com.es/


Barcelona, València, Palma, Andorra, Perpinyà, l’Alguer, octubre de 2015.

dissabte, 24 d’octubre de 2015

DEL 13 AL 15 DE NOVEMBRE: DIADES AIRENOVENQUES

Font: Cartell i programa de les DIADES 2015


Un any especial, l'any dels 20anys !!!
20 anys de treball i de militànciamitjançant la culturapopular per defensar i promoure la llengua d'aquest tros depaís.
A any especial, format especial.
les Diades seran divides en dues parts: una part interna i una altra part oberta a tot el públic
Divendres 13 de novembre : farem un SOPAR amb tots elsairenovencsés a dir, els actuals però també tots els anticsque van passar i que tenen gana de se retrobar al voltant d'una bona vespradaSerà l'occasióentrealtres coses de fer la presentació de l'Auca de l'entitatPenseu a reservar pel repeix (demanem unapetita participació de 5€/pers), i també penseu a difondre l'informació a tots els airenovencs (d'avui id'abansque coneixeu...
Aquesta part serà "privada", una cosa interna només pels airenovencs, per això el farem pas aparèixer sus del cartell de les Diades
Dissabte 14 i diumenge 15 part de les festivitats obertes a tots, amb concurs, concerts, correfoc,actuació castellera i ben segur retolació d'un carrer...tot el que cal per celebrar els 20 anys del'associació ! No dubteu a difondre el cartell i les informacions pel sopar al vostra voltantQuetingueu un bon dia
Guillem Dalmau

divendres, 23 d’octubre de 2015

Carta a una mare amb animadversió al valencià - Emili Chaqués

Font: Carta a una mare amb animadversió al valencià - Emili Chaqués - La Veu del País Valencià


La polémica carta de una madre a un profesor de instituto que incendia y divide a la red

Transcripció de la carta, l'autor del blog

-BUENOS DIAS, DISCULPA QUE NO FIRME ESTA HOJA, PERO NO ESTA EN MI IDIOMA, SOY ESPAÑOLA Y VIVO EN ESPAÑA, RESPETO QUE LOS NIÑOS APRENDAN ESTE DIALECTO, PERO NO LO COMPARTO Y AGRADECERIA QUE YA QUE NO SOY ALUMNA DE LA ESCUELA SE ME INFORMASE EN ESPAÑOL O INGLÉS QUE SON LAS LENGUAS O IDIOMAS BASICOS Y NECESARIOS PARA ENTENDERSE EN EL MUNDO Y NO SOLO EN UNA COMUNIDAD "DE ESPAÑA"

GRACIAS Y DISCULPA LAS MOLESTIAS

Benvolguda, mare:

M'adrece a vosté després de llegir la seua proposta a un company d'un centre d'Educació Secundària i Batxillerat on demanava que se li responguera en castellà o anglés després de rebre una carta en valencià del mateix institut. Vosté afirma que aquestes “son las lenguas básicas y necesarias para entenderse en el mundo y no sólo en una comunidad de 'España' ya que es española y vive en España, aunque respeta este dialecto”. Deixant de banda les faltes d'ortografia del seu escrit, i que m'he permés la llibertat de corregir en aquest article, no m'he pogut estar de respondre-li.

En primer lloc, li he de citar el marc legal, concretament, el punt 3 de l'article tercer de la Constitució espanyola:

La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

Després de fer referència a la “Carta Magna” cal fer ressò del nostre Estatut d'Autonomia, sobretot, als punts 4, 5 i 6 de l'article sisé:

4.   Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua.
  1. S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià.
  1. La llei establirà els criteris d’aplicació de la llengua pròpia en l’Administració i l’ensenyament.

Una vegada comprovat què diu la legislació al respecte podrà verificar que el meu company s'ha cenyit al que marca la llei i allò que vosté “respeta este dialecto”, caldria agafar-ho amb pinces perquè, al meu entendre, no té massa clar els significats de “discriminar”, “respectar” i “protegir”.

En segon lloc, vosté no sols discrimina el valencià, llengua amb més de nou milions de parlants i que ocupa la huitanta-huitena posició de les més de 5.000 llengües que es parlen al món, sinó que també exclou tot aquell parlar que no siga l'anglés o el castellà com ara la llengua francesa que ha donat 15 premis Nobel de Literatura; l'alemanya, que n'ha donat 12 o la sueca, que n'ha donat 7, sense menystenir d'altres, amb menys parlants que el valencià, com el danés, el finés o l'hebreu que també foren usades per altres literats guardonats amb el prestigiós premi. Tot i això, no s'ha d'obviar l'occità, idioma que empraven també els trobadors de les nostres contrades entre els segles XI i XIII per compondre els seus textos i utilitzada per Frederic Mistral, guanyador del Nobel de Literatura del 1904.

En tercer lloc, vosté ignora que totes les les llengües del món, tret de l'esperanto i les que va idear J.R.R. Tolkien, estan lligades a una cultura. És important que sàpiga que la manca d'informació no justifica la seua ofensa cap a la cultura valenciana. Ha de saber que aquesta és la llengua del fundador del Regne de València, Jaume I, al segle XIII. Entre els segles XII i XVIII aquesta també fou la llengua oficial de la Corona d'Aragó que arribà abraçar un gran nombre de territoris com Aragó, Catalunya, Mallorca, València, Sicília, Sardenya, Nàpols, Atenes, Malta, Marsella, Montpeller, Múrcia o Còrsega, entre d'altres. També fou una de les llengües del Vaticà, al segle XV, juntament amb l'italià i el llatí, durant els 3 i 11 anys que ocuparen respectivament el tron de Sant Pere els papes xativins Calixt III i Alexandre VI. Encara diré més, fou la llengua d'ús d'un dels nostres valencians més universals: sant Vicent Ferrer qui, segons la tradició, predicava en valencià i tothom el comprenia fóra quina fóra la part del planeta on sermonejava. Com vosté pot constatar, el valencià ha estat històricament una “lengua básica y necesaria para entenderse en el mundo”.

Ni Felip V de Borbó al segle XVIII ni el Franquisme al XX aconseguiren relegar el valencià a l'ostracisme absolut atés que gràcies a la consciència històrica i nacional de treballadors i dignificadors de la nostra llengua i cultura com Constantí Llombart, Teodor Llorente, Carles Salvador, Joan Fuster, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Joan Francesc Mira o Francesc de Paula Burguera s'ha aconseguit recuperar el nostre patrimoni lingüístic que té, a les Trobades d'Ensenyament en Valencià anuals, un clar exemple del que som els valencianoparlants en molts àmbits.

Com deia Valle-Inclán “ser devorado por un león todavía es algo honorable, pero recibir una coz del asno del vecino da una cierta vergüenza”.

Atentament,



Emili Chaqués logo rss

(Sueca, 1982) és llicenciat en Traducció i Interpretació

dimecres, 21 d’octubre de 2015

Es presenta el primer Aplec del Sénia

Font: Ràdio Terra
L’Aplec del Sénia enceta el proper 31 d’octubre la seva primera edició. Trencar una frontera irreal que divideix la comarca del Sénia en dues. Una frontera que se suposa al riu però que s’utilitza per a mostrar dues realitats diferents. Les entitats promotores pretenen a més reivindicar l’existència de la comarca del Sénia, i fomentar la unió entre els pobles d’una banda i altra de riu. Escoltem a Marc Lorca, membre d’Arran, una de les entitats impulsores d’aquesta proposta cultural.


Escoltar l'entrevista. 12m.


Aplec_Senia

dimarts, 20 d’octubre de 2015

RABOSA

Font: Rabosa - al blog Agafada al vol
rabosa





La llengua de l’amor és el francès. La llengua de la filosofia és l’alemany. La llengua per parlar amb Déu és l’espanyol. Etcètera i etcètera.
Qui no blasma, en honor del multilingüisme, aquests eslògans? Costa admetre-ho, però moltes persones encara no condemnen la supremacia lingüística i cultural de les llengües hegemòniques del món. I -no ho pararem de repetir- sense respecte per la diversitat no farem mai un món millor, ni més just, ni més humà.
També el coneixement i el respecte per la diversitat dialectal hauria de ser un horitzó desitjable en el camí cap a la plena recuperació de l’estatus i la vitalitat del català en tot el seu àmbit lingüístic. Ara bé, acordar com es porta aquest desig a la pràctica sembla que és una difícil empresa.
De nit tots els gats són negres. Quan un mamífer travessa a les fosques la carretera a tota velocitat per esquivar les rodes imparables d’un vehicle, costa determinar si hem vist un conill, un esquirol o una rabosa. I tant podem cridar una cosa com una altra.
No és habitual veure raboses de veritat. Són noctàmbules i esquives. Ens apareixen enjullades als revolts, molt de tant en tant. Però les tenim sempre a mà a les rondalles, ja que en la cultura europea aquest mamífer ha protagonitzat nombroses històries alliçonadores o satíriques des de temps ben antics. Per això, el seu nom en altres llengües ens resulta familiar: zorro (es); fox (en); renard (fr).
Nosaltres tenim tres formes per designar aquest mamífer carnívor de la família dels cànids: guineu (en català central i meridional); rabosa (en valencià, mallorquí i tortosí) i guilla (a la Catalunya septentrional). (1) Preguntem-nos ara com queda reflectida aquesta variació als contes que lligen els xiquets a les escoles del dialecte tortosí. Resposta: de cap manera.
Remenant diversos articles sobre el procés d’estandarització del català referit a la varietat tortosina apareix la idea recurrent des de fa un parell de dècades que cal preservar el paper valuós que té aquest dialecte com a model de transició entre el català oriental i el valencià. (2)
I malgrat que hem estat sotmesos sense treva als discursos i a les polítiques de fragmentació del nostre espai lingüístic, encara no es veuen a hores d’ara gestos que ajuden a compensar la divisió administrativa que representa el riu Sénia.
Els xiquets tortosins que escolten, si tenen sort, la rondalla de “La raboseta i el compare llop” que els expliquen sons iaios s’acostumen a llegir, en canvi, els contes ben il·lustrats de “La guineu i la cigonya” o “El corb i la guineu”. I no passa res, és clar. Però voldria veure per un foradet quants de mestres pengen a l’aula fotos d’aquestes bestioles tan astutes quan fan classe de ciències naturals i les anomenen amb la varietat dialectal pròpia.
Em quedo amb aquestes paraules de Bernat Joan extretes d’una comunicació (3) de Tere Izquierdo en la qual demana prendre consciència que l’ensenyament de la llengua:
«ha de cercar una situació d’equilibri en què no es donin ni el xovinisme ni l’autoodi».
Les raboses van de nit. Formen part de l’imaginari que hem rebut. I han de servir-nos encara per marcar la continuïtat del nostre sistema lingüístic.
(1) Germà Colon, El lèxic català dins la Romània, Universitat de València, 1993

(2) Miquel Àngel Pradilla, “El procés d’estandardització: a propòsit de l’especificitat del tortosí”, Revista Raïls, núm. 8, Universitat Rovira i Virgili, 1996

(3) Tere Izquierdo, “Els xiquets i xiquetes de Tortosa diuen nen i nena”, Llengua, societat i ensenyament, volum II, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Alacant, 2003
Fotografia de Martha de Jong-Lantink

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA