Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 31 d’agost de 2015

PER TU SÓC INDEPENDENTISTA

Font: Por ti, soy independentista | Societat Anònima


dit


És la prepotència. És la xuleria. És l'autoritarisme. És l'agressivitat. És l'insult. És el menyspreu. És aquesta actitud de perdonavides que et mira de dalt a baix. És la vocació de xulo de discoteques o pinxo de futbolins. És la patètica insuficiència per pactar o negociar. És la manca més absoluta d'intel·ligència emocional o social. És l'imperialisme codificat en l'ADN. És la colonització integral.

És també el paternalisme castrador. És aquesta espècie de desafiament a la gravetat que proporciona la levitació per sobre del bé i del mal. És el desplaçament de culpa. És la negació de les neurosis col·lectives. És la por al desconegut. És la incapacitat secular per admetre i potenciar la diversitat. És la ignorància com a actitud vital. És la negació com militància.

És la puta mania de dividir el món entre bons i dolents. És la malaltissa disposició per ocultar la complexitat. És la censura. És la mentida. És la tergiversació. És el maniqueisme. És la demagògia disfressada d'ideologia.

Ets tu. En definitiva, ets tu. Ets tu, que creus saber més que nosaltres sobre la nostra pròpia història. Ets tu el que fractura. Ets tu el que castra. Ets tu el que indigna. Ets tu, que parles com si t'haguessis empassat un milió de manuals d'autoajuda. Ets tu i la teva pompositat. Ets tu i el teu "mira tu DNI". Ets tu i el teu "háblame en español, que estamos en España". Ets tu i els teus acudits xenòfobs. Ets tu, que manipules paraules, xifres, enquestes, opinions, realitats i tot allò que invalida les teves teories. Ets tu i la infàmia. Ets tu i la ignomínia. Ets tu i el teu cinisme. Ets tu i les teves falsedats.

Per tu, sóc independentista.

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook

dissabte, 29 d’agost de 2015

PAÏSOS CATALANS: Carta oberta a Ximo Puig i Mònica Oltra.

Font: Carta oberta a Ximo Puig i Mònica Oltra | VilaWeb



Benvolgut amic, benvolguda amiga,
Crec en Joan Fuster i en Josep Guia el seu profeta
Josep Guia, el segon per l'esquerra, al cementiri de Sueca,
on hi ha enterrat Joan Fuster
Us adrece aquest escrit, de forma oberta, perquè estic preocupat, com sempre, pel futur del meu país i de la meua gent, dels quals vosaltres sou, avui, uns representants ben dignes. Us trobeu al capdavant de la Generalitat Valenciana, la institució de govern dels valencians que jo vaig ser (en aquell document inicial per a la constitució del Consell Democràtic del País Valencià, l’any 1975) el primer de reivindicar amb aquest just nom, ‘Generalitat’, que és el que ens correspon per història i que és el mateix que el de la institució germana (de més edat) del Principat de Catalunya.
Darrerament, us heu referit a nosaltres, els ‘catalanistes’ del País Valencià, en termes poc respectuosos o gens, des de negar-nos a tenir els drets que ens corresponen fins a negar-nos senzillament l’existència. I això és una actitud que no encaixa gaire amb el respecte dels drets humans i de les garanties democràtiques. Us molesta que hi haja gent de nacionalitat catalana al País Valencià? És el vostre problema, o el problema que una dreta espanyolista vol que feu vostre? Al capdavall, vosaltres mateixos també ho sou, de nacionalitat catalana, encara que no us hi considereu. En qualsevol cas, tant si en som molts com si en som pocs, tenim dret de no sentir-nos espanyols, d’una Espanya dominadora de pobles i nacions, que no té solució democràtica, llevat que reconega i accepte el dret d’autodeterminació.
Des de la perspectiva de la independència del Principat de Catalunya, no hi ha objecció democràtica possible al fet que aquest nou estat atorgue el passaport català a les persones dels territoris de parla catalana que ho sol·liciten i que acrediten el coneixement i l’ús de la llengua i la cultura catalanes. És un dret democràtic que tinc jo i que ningú no me’l pot arrabassar, si no és per la força (per la força d’unes armes que sotmeteren el regne de València a les lleis de Castella). Un dret que tinc jo i uns quants més… Com deia Joan Fuster (1983):
‘Que Guia, o jo, o mil més, estem “equivocats”? Potser sí. En política, qui de moment “perd” s’equivoca, així mateix “de moment”.’
No em cap dubte que sou conscients del fet que l’anticatalanisme ha portat el País Valencià a quotes d’endarreriment i d’empobriment considerables. Ha estat l’arma de l’espanyolisme per dur a efecte una espoliació enorme, que no cessa. Per això, alguns o molts pensem que amb Barcelona ens anirà més bé que amb Madrid, per dir-ho en termes col·loquials. Així doncs, apel·lant a drets individuals i a interessos col·lectius, us demane que no ens desqualifiqueu i que no us sotmeteu als dictats dels qui tant de mal han fet, econòmicament i culturalment, al País Valencià.
Ben cordialment,
Josep Guia

dijous, 27 d’agost de 2015

La indiferència valenciana

Amb el procés sobiranista català, l’opinió pública valenciana hi guarda silenci. A excepció d’algun article dispers –recorde ara alguna aportació, com sempre interessant i documentada, de Vicent Flor– els mitjans valencians es limiten a repetir la interpretació tan delirant de la premsa espanyola: que sí és il·legal, que si Europa no ho permetrà, que si és una fugida endavant d’Artur Mas (pronuncieu Àrtur)…

Una de les raons d’aquesta actitud callada i submisa és la crònica manca d’un sistema comunicatiu valencià. Els mitjans més seguits per la població tenen un abast local o ‘provincial’, els resulta complicat d’aportar una visió ‘autonòmica’, i els és totalment impossible de mirar la política estatal des d’una òrbita valenciana, i això inclou què puga passar a Catalunya. Els intents de bastir algun mitjà que realment tinga el País Valencià de referent i ajude a crear una opinió pròpia no passen fins ara de plataformes digitals voluntarioses amb una repercussió limitada. Canal 9, que podia haver contribuït de manera substancial a pal·liar aquesta situació, va ser sempre, mentre va funcionar, un instrument de propaganda del govern de torn, concebut com a tal i amb instruccions ben clares per a evitar qualsevol vel·leïtat valencianista que anés més enllà de la divulgació compulsiva de les festes populars. Reobrir-lo amb responsabilitat implica, sobretot, de no repetir en absolut el model passat.
I no obstant això…, qualsevol que hi reflexione un parell de minuts sap que el procés a Catalunya, el clam de sectors molt importants de la població per la independència –prompte sabrem fefaentment quin percentatge– afecta de manera fonamental el País Valencià. És cert que la situació és molt diferent i que, segons tots els estudis, el poble valencià accepta molt majoritàriament l’adscripció espanyola, però també és evident que el valencianisme –en tots els seus graus– s’ha convertit en un factor imprescindible, no l’únic però imprescindible sí, per al canvi que molta gent demana.
Que el país que tenim al nord, amb el qual ens uneixen uns lligams molt més forts que no pas els que ens volen contar des de Madrid, vulga deixar l’estat que fins ara compartíem ens afecta molt, als valencians, vulguem o no. La possibilitat real de tenir al nord una frontera ‘internacional’ amb un país amb el qual, a més de llengua, compartim molta més història i interessos que amb aquell en què som ara hauria de fer-nos reflexionar, i molt.
Sota l’aparent indiferència valenciana s’amaga en realitat la por d’obrir el debat que les forces espanyolistes es van obstinar a impedir durant la desgraciada i miserable transició valenciana: ‘què som els valencians? Què volem ser?’ Les forces vives –polítiques, eclesiàstiques, econòmiques, militars– van llançar molta terra damunt les cendres que podrien originar al País Valencià un incendi incòmode, diferent del que prenia a Catalunya, però certament incòmode, per al model regionalista-espanyol que finalment ens van imposar. No els va importar ni als mitjans utilitzats, violència inclosa, ni als aliats escollits: les bandes de l’extrema dreta. I totes aquelles misèries ens han portat a la situació de degradació moral i social de la qual, per fi, comencem a eixir-nos-en.
Molts voldrien passar de puntetes sobre el debat pendent, alguns perquè el paper de submissió absoluta reservat als valencians a la planificació espanyola continués igual, uns altres –que encara recorden la violència emprada pel poder– per por d’allò que podria esclatar. Però resulta molt ingenu de pensar que els esdeveniments a Catalunya no tenen a veure amb nosaltres, especialment amb nosaltres. L’aparent indiferència valenciana de preguntar-nos i opinar sobre què passa a Catalunya amaga la por de preguntar-nos per nosaltres mateixos. Però només amb preguntes i reflexions incòmodes els pobles tracen els seus camins de llibertat.
Jordi Sebastià

Eurodiputat de Compromís-Primavera Europea



dimecres, 26 d’agost de 2015

Per què no rebem TV3 al País Valencià?, per Toni Mollà


Per què no rebem TV3 al País Valencià?, per Toni Mollà
Després de 28 anys, el 17 de febrer de 2011, ara farà 4 anys, les emissions audiovisuals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) van anar a negre a les comarques valencianes. Segons ens van explicar al seu moment, el Tribunal Superior de Justícia Valencià (TSJV) havia autoritzat la Generalitat Valenciana a entrar a les instal·lacions que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) té a Xiva i precintar els repetidors que permetien rebre TV3 i els altres canals de la CCMA a la ciutat de València i rodalia. Mig país, des del punt de vista demogràfic. Davant les eventuals represàlies econòmiques, ACPV en va desconnectar els repetidors. Una derrota del valencianisme civil i un atac als drets democràtics més elementals.
Les competències sobre el cas, com era ben sabut, són de l’estat i no de la Generalitat -de les generalitats. Precisament fent ús d’aquestes competències, el 21 de gener de 2014 també va emmudir Catalunya Ràdio al País Valencià. Una altra amenaça de multa del govern espanyol contra ACPV en va precipitar l'apagada poques setmanes després que les Corts Valencianes suprimiren el servei públic de RTVV. Amb el final de Catalunya Ràdio desapareixia el darrer mitjà de comunicació en català d'àmbit valencià.

El tema feia olor de socarrat des de feia dècades. La croada contra l’esmentada xarxa de repetidors havia arrancat en època socialista amb el ministre José Barrionuevo –tan partidari, l’home, de la guerra bruta– i l'aplaudiment del president de la Generalitat Valenciana Joan Lerma i el director general de RTVV, Amadeu Fabregat. I va continuar –ai!– amb els ministres d’Indústria José Montilla i Joan Clos. Durant els anys següents, el Partit Popular, com en tants altres aspectes, va perfeccionar les polítiques vergonyoses d'un PSOE més pendent de l'Espanya cerealista i subsidiària que no de la dorsal mediterrània que tant aporta a la caixa comuna.

Personalment, vaig sintonitzar TV3 el 1986 (!) autofinançant-me els corresponents artilugis individuals per rebre’n el senyal. TV3 era una novetat sociolingüística en un sistema comunicatiu valencià de televisió monolingüe en castellà. Poc després, les emissions de la CCMA van arribar a la meua comarca gràcies als repetidors que va instal·lar ACPV, suposadament sufragats amb aportacions personals. Vaig participar activament en la col·lecta d’ACPV, cosa que em va fer escurar la butxaca per segona vegada, malgrat que el llavors director general de la CCMA m’havia confessat personalment que els repetidors els havien pagat ells! Cosa, per cert, que vaig anotar al meu dietari fa més de 20 anys i que vaig referir al meu llibre Espill d’insolències. Anys després, amb motiu dels canvis tecnològics, vaig haver de córrer a comprar un descodificador digital perquè, amb l’apagada analògica, el senyal de TV3 (també) migrava a TDT. Tres peatges a benefici de la quota de pantalla i les tarifes publicitàries de la CCMA en exercici del (meu) dret a decidir l’alienació audiovisual en llengua pròpia.

En paral·lel, l’octubre del 1989, van iniciar-se les emissions de RTVV que, per mitjà de la FORTA, compartia amb la CCMA els drets de la producció aliena com ara les produccions cinematogràfiques adquirides conjuntament a les majors nordamericanes i també l’explotació comercial de les transmissions esportives d’acord amb criteris territorials. En tots dos casos, drets audiovisuals molt cars que exigien estratègies empresarials compartides entre els dos ens públics. Només hi havia dos camins: o la separació material de les respectives àrees d’emissió o la reciprocitat absoluta dels senyals. Qualsevol altra solució implicava disfuncions entre els costos dels drets i el rendiment comercial dels ratings corresponents. Les dues Generalitats es van inclinar sempre per la primera –declaracions de festa major a banda.

En aquest context, els governs valencians –del PSOE o del PP– renunciaven de fet a l’audiència secundària Sénia enllà. I la CCMA, després de negociacions multilaterals, es comprometia a canviar el senyal de TV3 al C33 quan s’emetien a la mateixa hora continguts compartits, com ara el futbol. Ben mirat, cap dels dos governs -a diferència dels països nòrdics (Dinamarca, Suècia, Noruega i Finlàndia, per mitjà del KreaNord) o de la col·laboració formal entre Bèlgica i Holanda per mitjà del Tractat de la Llengua Neerlandesa- no concebien la comunitat lingüística compartida –l’àmbit territorial de la llengua catalana– com un mercat. La idea del territori lingüístic compartit, l’entenien –i l’entenen!– només com un imaginari simbòlic més a prop dels discursos renaixentistes que no de les necessitats comunicatives de països moderns, urbans i postindustrials com són el País Valencià i Catalunya. Potser per això mateix, els governs catalans –de CiU i dels tripartits– van deixar sempre a les mans d’ACPV –una entitat privada!– la política audiovisual (i cultural, en general) del govern de Catalunya! Un desprospòsit des del punt de vista de la política institucional i també de la dinamització econòmica que hauria representat la col·laboracióoficial en les respectives indústries culturals. Una política cultural desproveïda, en definitiva, de la dimensió econòmica de la cultura. Una (in)decisió que encara paguem en falta de maduració empresarial de les esmentades indústries culturals i també de la imprescindible massa crítica per al consum. El resultat de tot plegat, després de vora tres dècades, és la falta de sinergies entre el sector públic, la tecnologia i la cultura, imprescindibles per a la creació d’un mercat interior que dote de viabilitat la nostra cultura comuna en el món global. No és d’estranyar, dins d’aquesta falta de trellat compartit entre les dues generalitats, que els nostres governs tinguen representacions oficials per mig món i no hagen obert unes simples oficines a València o Barcelona ni hagen aconseguit una carretera comuna que no siga –com la televisió– també de peatge.

El novembre de 2013 el Tribunal Suprem va dictaminar, finalment, que la Generalitat Valenciana no tenia competències (!) per a clausurar els repetidors d’ACPV; és a dir, que la seua propietària legal, ACPV, podia reobrir-los i, consegüentment, els valencians podíem tornar a veure els canals de la CCMA al País Valencià! Insistisc: el novembre de 2013!

Dit això, la pregunta innocent és molt senzilla de formular. Si no hi ha cap ordre de tancament de TV3 al País Valencià, ¿per què ACPV no en connecta els repetidors? Potser perquè els seus dirigents han pensat que l’estat actuarà llavors com va fer en altres èpoques. Segurament tenen tota la raó, no ho negaré. Però, arribats fins ací, després de 28 anys i amb el país més enllà de la fallida, potser no convé posar-se la bena abans de la ferida. Sobretot quan ACPV ha tornat a rebre bona cosa de fons recaptats per a sufragar unes multes que, d’acord amb la sentència del Suprem, l’estat ja li deu haver retornat! I si no ho ha fet, ho ha de fer! Finalment, i encara que es materialitzara una nova multa, és fàcil pensar que, entre que ACPV connecta els repetidors, el Ministeri corresponent l’amenaça, obrin l'expedient sancionador, van al jutge i envien la guàrdia civil, han passat sis mesos d’emissions de TV3. O dit d’una altra manera, mentre tot això arriba, ens hem plantat en les eleccions autonòmiques valencianes, catalanes i espanyoles!

Si l’estat central arriba a temps per al tancament de les emissions prèviament reobertes, un altre tancament a la grega com el perpretat contra RTVV tornaria a pegar la volta al món i deslegitimaria més encara els governs del Partit Popular tant a València com a Madrid. Especialment ara que la televisió pública grega està a punt de reiniciar-ne les emissions! Un punt fins i tot electoral(ista) al nostre favor. Finalment, i amb tot el meu respecte: em fa l’efecte que no es pot aplaudir la desobediència a la legalitat a Catalunya, com fan alguns dels màxims dirigents d’ACPV –com ara Eliseu Climent, que sol apuntar-se a totes les fotos de les mobilitzacions a Catalunya–, i ací, al País Valencià, paralitzar tota iniciativa a causa d’una hipotètica multa. Hipotètica! Insistisc, si preguntar no és ofendre: quines són les raons per a no (re)connectar TV3 ja?

dilluns, 24 d’agost de 2015

62 Del Maestrat - En defensa del terme Països Catalans

FONT:62 Del Maestrat - En defensa del terme Països Catalans

62 PERSONALITATS DE LA CULTURA I L’EDUCACIÓ DEL MAESTRAT REIVINDIQUEM L’ÚS DEL TERME “PAÏSOS CATALANS”


Per a adherir-vos al manifest envieu un correu amb el vostre nom i cognoms, número de Document d´Identificació i localitat o comarca on residiu a 62delmaestrat@gmail.com

Va ser l´any 1962 que Joan Fuster popularitzà el terme “Països Catalans” amb la publicació de “Nosaltres, els valencians” per Edicions 62, en el marc de la lluita cultural i política contra el franquisme. Un terme emprat per primera vegada precisament per un altre valencià: l´historiador de Catarroja Benvingut Oliver i Esteller. Avui, 50 anys després, les 62 persones sot-signants d’aquest manifest volem reivindicar l´ús del terme Països Catalans per a referir-nos a aquells territoris que conformen la catalanofonia: des de Fraga a Maó i des de Salses a Guardamar.
Nosaltres, que tenim vincles estrets amb el Baix Maestrat, on vivim, treballem i estimem, som conscients que compartim llengua amb els territoris abans esmentats.És per això que defensem l’ús d’aquesta denominació en qualsevol àmbit i en qualsevol context. Per tant, davant la polèmica suscitada aquests darrers dies al voltant de l’ús d’aquest terme, condemnem l’atac flagrant cap a la llibertat d’expressió que representa la criminalització del terme i de les persones que el fem servir, en la nostra vida diària, per a referir-nos a una unitat geohistòrica, cultural i lingüística, de la qual ens sentim partícips.
De la mateixa manera, condemnem i rebutgem tota actitud discriminatòria o intolerant cap a aquells que se senten més còmodes utilitzant qualsevol altre terme que encaixe millor en el seu sentir identitari i que ubique la realitat valenciana en d´altres contextos territorials, històrics o polítics, siguen oficialment reconeguts o no.
Històricament, el terme “Països Catalans”ha patit una politització estratègica per part dels col·lectius contraris a la seua utilització, en la línia argumental d’un discurs secessionista fonamentat en l’odi i la divisió entre pobles germans. Aquesta manipulació neix de la ignorància voluntària i tendenciosa cap al nostre passat comú. La nostra intenció, doncs, és la de despolititzar-lo per tal de poder assolir-ne la normalitat.
Cada ciutadà, en un context democràtic com el nostre on el respecte a la llibertat d´expressió esdevé fonamental, és lliure d’utilitzar el terme identitari que més adeqüe a les seues sensibilitats, interessos, sentiments o ideologia. En el nostre tarannà no hi tenen cabuda les actituds intolerants cap als qui utilitzen termes i símbols amb els quals no ens sentim identificats; de la mateixa manera, exigim respecte cap als qui lliurement i pacíficament emprem termes o símbols amb els quals altres persones poden no sentir-se identificats.
Benicarló, 28 de juliol de 2015
 Promotors de la iniciativa:
Marc Antoni Adell i Cueva (Professor sènior de la Universitat de València)
Pau Adell Ferré (Professor d’Ensenyament Secundari)
Bruno Agut Rodríguez (Educador social)
Joan Marc Alberto Vallés (Professor de tecnologia)
Enoc Altabás Felipo (Ateneu Cultural de Benicarló)
Àlvar Añó Anton (Mestre)
Francesc Añó Ferrer (Actor)
María José Añón Calvete (Professora d’Ensenyament Secundari)
Lluís Batalla i Callau (Mestre)
Joan Domènec Bonillo Robredo (Professor de Física i Química)
Josep Bordes Vidal (Pepet i Marieta / Professor d’Ensenyament Secundari)
Raquel Boronat Ribera (Llicenciada en Filologia Anglesa)
Vicent Borràs Beltran (Professor de tecnologia i músic)
Vicent Brotons Rico (Professor de la Universitat d´Alacant)
Ximo Bueno i Bosch (Director CP Mestre Francesc Català)
Camil BuratoViscarro (Mestre de música)
Rosa M. Camps Cardona (Llicenciada en Filologia Catalana)
Vicent Coll Pitarch (Comissió Executiva FSC-CCOOPV)
Alicia Coscollano (Periodista)
Francesc DelcastilloMonserrat (Professor de Valencià)
Mar Espinosa Tugues (Psicòloga)
Pere Ferrer (Professor d’Ensenyament Secundari en expectativa de destí)
Lleonard Furió (Professor d’Ensenyament Secundari)
Irene Furió Añón (Llicenciada en Traducció i Interpretació)
Adrià Garcia i Cerdà (Escriptor)
Beatriz Garriga Llorens (Professora d´Història de l´Art)
Sergi Gellida Llorach (Professor d’Ensenyament Secundari)
Xavier Gellida Llorach (Mestre d’Educació Física)
Núria Gil Bordes (Llicenciada en Filologia Catalana)
Josep Giner (Tècnic audiovisual)
Àlex Gozalbo Beltran (Periodista)
Javier Guillem Muñoz (Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia)
Marcos Ibáñez Oms (Professor de Geografia i Història)
Miquel Iruela López (Graduat en Filologia Catalana)
Lourdes Jovaní Roda (Pediatra)
Sònia Lluch Simó (Professora d´ADE)
Jordi Marín i Monfort (Professor de Física i Química)
Jordi Martí Monllau (Professor de Filosofia)
Rafel Molina Fernández (Llicenciat en Filologia)
Roger Moll Hueso (Professor d´Educació Plàstica)
Virgínia Morales Segura (Enginyera Cartògrafa)
Rosa Moros Roso (Professora de Valencià)
Pau Mulet Gozalbo (Llicenciat en Història)
Susana Pérez i Alonso (Professora de Música)
Vicent Pitarch (Delegat IEC a Castelló)
Romina Queral Castell (Professora de Valencià)
Hèctor Ripollés Gascó (Realitzador de TV)
Albert Rodríguez Agut (Educador social)
Santiago Romero i Beltran (Professor de Música)
Maribel Rovira (Professora d’Ensenyament Secundari)
Joaquim Salvador i Simó (Professor de Valencià)
María J. Sancho Anglés (Professora de Valencià)
Jordi Sanç Ríos (Músic tradicional)
Berta Sans Monroig (Llicenciada en Filologia Catalana)
Josep Lluís Segura i Monterde (Professor d´Ensenyament Secundari)
Maribel Sospedra i Sospedra (Professora de Llengua i Literatura Valenciana)
Olga Suárez i Díez (Professora de llengua catalana)
Dani Tejedor Beltran (Músic i Professor a l´Institut del Teatre de Barcelona)
Leo Tejedor Beltran (Músic i Professor)
Franjo Tejedor Pellicer (Professor de Valencià)
Lluc Ulldemolins (Enginyer tècnic en Electrònica i Energia)
Eva Vela Bru (Professora d’Arts Plàstiques)

dissabte, 1 d’agost de 2015

FINS SETEMBRE!!!

Tancarem la paradeta durant l'agost per agafar embranzida per al que vindrà a partir de setembre.

Molta sort a tothom i bon estiu; espero que posem el nostre coneixement, la nostra lucidesa i la nostra energia en assolir el millor per al nostre poble.

Després de 300, 500 o 700 anys - depèn des de quan es calculi la presa de pèl -, potser amb un dia no en tindrem prou i necessitarem tot un més de reflexió.

Bon agost, doncs, us deixo un vídeo fet amb voluntat de reforçar l'autoestima.

Des dels 70's que estàvem esperant un moment com l'actual. La veritat, jo no ho veia massa possible i per tant agraeixo a tothom el fet d'haver lluitat per fer-ho possible.

EL DIA QUE DURARÀ ANYS
Dedicat a les persones que s'han anat quedant pel camí.

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA