Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dissabte, 31 de gener de 2015

Crida per fer un diari pel País Valencià (també en paper)

Avui he participat en les jornades sobre els mitjans de comunicació en català que organitzava la Universitat d’Alacant al seu campus. Aquest és el text de la meua intervenció.
Gràcies per la invitació a participar en aquest taula rodona sobre els mitjans en català al País Valencià, ací a la Universitat d’Alacant.
Com que tenim el temps molt ajustat em permetreu que vaja directe al fons de la qüestió i, encara que a algú li puga sorprendre, per a mi el fons de la qüestió en matèria de premsa al País Valencià té que veure amb la inexistència d’una diari en paper.
Molts de vosaltres m’heu sentit parlar sovint dels mitjans digitals i és conegut el meu escepticisme respecte a la supervivència dels mitjans en paper. En general així ho veig però crec que en el cas valencià i precisament en aquest 2015 quan el canvi polític crida a la porta cal parlar de la necessària existència d’un diari (també) en paper en català pels valencians com a fita a assolir.
I això perquè el model del que és un diari avui en dia és més fàcil que no ho era ahir i perquè el darrer reducte de raó per a creure en els diaris en paper és que encara compleixen un paper imbatible de representació simbòlica de la col·lectivitat. Des d’eixe punt de vista la inexistència d’un diari valencià, no només en català val a dir, simplement d’un diari per a tots els valencians, és un missatge terrible.
Supose que a algú també li estranyarà que parle d’això quan és conegut que el meu treball ha estat dirigit a crear durant vint anys un mitjà per a tots els Països Catalans i no per a una zona concreta.
De nou l’excepcionalitat és la raó. Els valencians necessitem, com a tot arreu del món, combinar mitjans nacionals, mitjans regionals i mitjans locals per tenir una dieta mediàtica equilibrada. I les 34 comarques valencianes són un marc indiscutible en eixe sentit que jo sempre he vist com a  compatible amb el treball que fem els qui intentem fer un marc de comunicació de Salses a Guardamar. Que jo m’haja dedicat a cobrir una banda de la demanda no vol dir que no siga conscient de l’existència de l’altra.
Crec per tant que aquest 2015 els valencians ens hem de plantejar que la fi del règim del PP comporte tres grans canvis mediàtics: la recuperació de la ràdiotelevisió pública valenciana, la recuperació dels canals en català de la resta del país, molt principalment de TV3 però també la creació d’un clima que facilite i impulse l’aparició d’un diari en català pel País Valencià.
Evidentment parle d’un diari que hauria de ser privat. Però a ningú no se li escapa que és molt obvi que tindre les institucions en contra d’una iniciativa com aquesta, que és el que passa avui, la fa especialment complicada.
Tenim gent, periodistes però no només, preparats per a fer un projecte com aquest? Ningú no ho pot dubtar això. Hi ha demanda? A mi em sembla indiscutible que sí i després donaré alguna dada. Hi ha negoci? El pot haver, però només dependrà això de com es plantege el model de diari, és clar.
Sobre el nombre de lectors només cal mirar els que tenim VilaWeb o La Veu del País Valencià per fer-se una idea del terra mínim. O veure com aquests dies hi ha 40.000 persones que s’han inscrit per a votar a les primàries de Compromís. Compteu quanta gent forma part d’Escola Valenciana i col·labora en les Trobades… No crec que seriosament ningú puga negar l’existència d’un mercat per a un diari com aquest.
Ara bé, quin model de diari? Jo crec que ací està la gran qüestió a debatre. Plantejar-nos l’edició d’un diari tradicional, com seria l’Información per posar una referència local, seria un error i segurament constituiria un impossible. En canvi precisament és la crisi dels diaris tradicionals que ens permet pensar de forma seriosa en la creació d’un diari que ja des del seu naixement estiga adaptat a la realitat industrial del moment.  he de dir que paradoxalment per alguns, és més favorable ara que no ho era abans.
Aniré al detall, tot i que no puc fer una descripció acurada per no rebentar el temps que tinc adjudicat així que només apuntaré algunes característiques que em semblen clares, tenint en compte no només la realitat valenciana sinó la realitat del periodisme a Europa també.
-El diari del qual parlem hauria de ser un diari bàsicament digital, que publicara una edició en paper al matí. No al revés. La web i les xarxes socials haurien de ser el seu centre informatiu.
-La versió en paper del diari és imprescindible per la representació simbòlica però hauria de ser controlada i sostenible en termes industrials: poques pàgines (16 per exemple) i eixint només divendres, dissabte, diumenge i dilluns. Avui ja no té sentit gastar-se més diners en impressió i en distribució que no en creació de continguts. La versió en PDF, en canvi, sí que hauria de ser diària. Cada vegada més els diaris tradicionals intenten que els seus subscriptors els llisquen en pissarretes i no en paper. Aprofitem-ho.
-Hauria de ser un diari d’informació universal, no local i encara menys localista. I clarament de qualitat. El seu possible públic ho reclama. Els diaris d’avui ja no poden ser populars perquè la gent ja no en llegeix. Així que és millor jugar a la qualitat, que és el darrer mercat que els queda. Cada any cau el nombre de lectors dels diaris tradicionals. Fa vint anys parlar d’un diari viable al País Valencià era parlar de 300.000 lectors. Avui qualsevol diari mitjà està cercant els 40.000 lectors com a màxim. I això ens dóna ara un avantatge de mercat a nosaltres.
-Hauria de ser un diari rabiosament independent dels poders públics i molt assentat en la trama social i cívica del país. Amb una empresa forta al darrera que evidentment hauria de tenir complicitats clares amb tota aquesta trama social i amb els mitjans de comunicació que ja existim i treballem en català al País Valencià.
-I hauria de ser un diari obert, on els lectors jugaren un paper determinant tant en el seu sosteniment (subscripció) com en la seua publicació. Aquesta és una tendència clara avui als mitjans anglosaxons i particularment des de VilaWeb podríem ajudar molt gràcies a la nostra experiència del sistema de subscripció que ja fa uns anys que hem posat en marxa i que treballa amb un èxit notable en aquest sentit.
Finalment he de dir que jo imagine aquest diari, en el qual crec profundament, com un pont amb la resta del país. La desconnexió progressiva entre el Principat i els altres Països Catalans és el tema que em preocupa més avui en dia. I un dels problemes evidents que planteja el procés d’independència del Principat és la fractura de l’espai comunicatiu nacional. Una fractura que els valencians sabem que seria molt perillosa per a nosaltres però que també, encara que ells no ho sàpiguen ni ho vulguen escoltar, ho és per a la gent del Principat.
Espere, doncs, que al 2015 la proposta d’un diari per als valencians siga posada sobre la taula com cal i jo personalment  i VilaWeb com empresa ens compromet a treballar tant com siga necessari per a fer-lo possible.

divendres, 30 de gener de 2015

Entrevista al filòleg, que publicà 'El bilingüisme mata'

Pau Vidal: 'Durant trenta anys no hem dit la veritat sobre la immersió lingüística'

Pau Vidal. Fotografia: Bi Bi Oye - Núvol.
El català no s'està morint, l'estem matant. L'està matant la fal·làcia oficial segons la qual aquí no hi ha conflicte lingüístic.' Amb aquesta contundència parla el filòleg Pau Vidal en l'últim llibre, amb un títol també prou rotund i provocador: 'El bilingüisme mata' (Pòrtic). Hi parla de la contaminació lingüística, sobretot al Principat, que fa que el català vagi perdent genuïnitat i diluint-se. 'El català no es morirà per falta de parlants, sinó de català', alerta Vidal, que diu que ens podem arribar a trobar amb la paradoxa que els catalans tinguem estat i no tinguem llengua. De tot això tracta aquesta entrevista, on Pau Vidal tomba mites sobre la immersió lingüística i diu que l'hem santificada. 'Val més dir la veritat.'
—Provocador, això de 'El bilingüisme mata'…
—Sí. És provocador perquè en realitat va néixer d'una imatge d'un paquet de tabac. 'Fumar mata', i vaig pensar 'El bilingüisme mata'. La primera intenció era que la portada fos com la imatge d'un paquet de tabac. 

—Quins riscs veieu per dir això? 
—El risc és un: la desaparició. El bilingüisme és un estadi transitori en el camí de la substitució lingüística. Això ha passat en molts casos i és el que passa aquí, més lentament perquè nosaltres som rars. I, a més a més, és un camí que s'ha accelerat perquè la revolució tecnològica ha fet que els canvis vagin molt més de pressa. El contacte de llengües fa que el final sigui la substitució per via de falta de transmissió. És el model País Valencià: els pares deixen de parlar-lo als fills i cada vegada hi ha més pocs parlants fins que ja no es transmet. I quan es mor l'últim s'ha acabat. 

—I en el cas del Principat?
—Seria una via nova, perquè som com un poblat gal: la via de la dissolució. Augmenta el nombre de parlants (des d'aquest punt de vista sembla que la llengua es refà), però en realitat el contacte fa que la contaminació sigui tan aclaparadora que et quedes sense llençols. La paradoxa és aquesta: el català no es morirà per falta de parlants sinó de català. A les enquestes diran 'Vuit milions de catalans!' i parlarem castellà.

—La condició de la llengua en un hipotètic estat independent no és cap debat secundari. En canvi, s'ha convertit en tabú, en una mena de 'ara no toca'. 
—S'ha convertit en un tema tabú per motius de tipus pràctic, polític. La paradoxa és que a aquesta situació d'ara, d'exaltació del bilingüisme d'aquests últims trenta anys, també hi hem arribat pels mateixos motius. 'No toquem això de la llengua perquè tindrem sarau!' Per no tenir conflicte sempre hem anat presentant una versió edulcorada i ha arribat un punt que anem de baixada. Si no en prenem consciència, ens podem trobar --fins i tot de manera involuntària-- que tinguem estat i no tinguem llengua. I llavors per a què putes el volem, l'estat?

—Pensar que la defensa del català com a llengua única en un nou estat pot fer apartar de l'independentisme els qui no tenen el català com a llengua materna no té un deix de paternalisme?
—Jo sóc científic i en això no m'hi he de ficar, més enllà d'opinar com a ciutadà. Però almenys estaria bé que, ja que hi ha aquesta tirada a parlar-ne quan convé i no fer-ho quan no convé, la gent en parlés amb coneixement de causa i sabés que quan parlem de contacte de llengües hem de tenir present aquests riscos. És molt fàcil d'escriure articles de diari.

—Som massa tous? Diuen que hem de fer el català més seductor, que hem de recollir el català que es parla al carrer… 
—Hem rebut tant que és normal que tinguem por. Som com el gos apallissat que quan t'hi acostes ja recula i comença a glapir. És per això que parlem als forasters en castellà sistemàticament, per evitar el conflicte. També és veritat que, precisament perquè és un punt central de la nostra comunitat, el parer de tothom és considerat igual. I en el temps es poden crear idees falses. Com això que 'les llengües evolucionen' i més bestieses que diu gent que no hi ha rumiat ni deu segons. En el nostre cas això fa molt de mal, perquè s'evita de superar la subordinació mental --que és la clau de volta-- a causa de l'autoodi.

—Aquesta subordinació mental la veiem exemplificada en els insults, que es mereixeria un capítol sol. De fet, en un llibre en recollíeu un fotimer. És allò que diuen que els insults en els films doblats al català no sonen 'reals'. Que dir 'talòs' o 'capsigrany' fa pagès, i que s'ha de dir 'gilipolles'. 
—És un fenomen curiós. Passa a tots els llocs del món on hi ha una llengua dominant que s'imposa a una altra. Els lingüistes parlen d'autoodi, la gent normal en diu complex d'inferioritat. Passa quan t'han dit durant segles i segles i segles que la teva llengua no val res i te l'han associada a la idea de pagès, de rústic, d'antiquada. Totes les innovacions que ens arriben del castellà funcionen i en canvi és molt difícil de fer entendre a algú que dir-li 'hosti, nano, estàs de pega' és una expressió perfectament funcional. A mi, un dia que vaig dir això, em van respondre: 'Parles com el meu avi.'

—És allò que en dieu la 'síndrome del polvo'?
—La 'síndrome del polvo' és la manifestació material de l'autoodi, de veure com a inferior qualsevol innovació o material propi de la llengua. Si tu dius a algú 'Ahir vaig fotre un clau de collons' de seguida t'imaginen amb una barretina en un paller del Solsonès. En canvi, si dius 'Quin polvo que té aquesta tia', l'imaginari és tot un altre. No és millor que el clau, però la submissió fa que a la gent li sembli així. Passa en tots els estaments. A mi, com a usuari de la llengua, em passa com als altres! S'ha de solucionar d'una altra manera, el parlant prou problema té a parlar. 

—I què és el català 'low-cost'?
—L'etiqueta de català low-cost és de la Patrícia Gabancho; l'Enric Gomà en diu català mandrós. Són maneres de batejar un fenomen: el català traduït automàticament, normalment per castellanoparlants, que no l'han après a escola sinó per contaminació ambiental, i que han après el necessari per a fer vida i prou. Són els que després creen moltes innovacions, com per exemple 'Nitbona'. És un fenomen molt freqüent per diversos factors, no es tracta de culpar el parlant, però el resultat és que fa mandrós també l'idioma dels altres. És el fenomen de les set i mitja. En una generació hem passat de dir l'hora en quarts a dir-la en mitges perquè normalment el que en sap més s'acosta al que en sap menys, i al final el primer renuncia a dir dos quarts de vuit i diu les set i mitja. 

—A les Illes i al País Valencià, amb una agressió institucional molt més forta contra la llengua que no pas al Principat, no hi ha tanta contaminació lingüística. Per què?
—Perquè la diglòssia, paradoxalment, funciona com un preservatiu lingüístic. La llengua es preserva molt més genuïna perquè no hi ha tant contacte. Si no hi ha un corrent favorable de conversió al català, com sí que passa a Catalunya, això fa que moltes innovacions com la 'Nitbona' no entrin. És una mena de paradoxa. No hi ha tant contacte, no hi ha converses bilingües. Hi ha menys ocasions per a la contaminació. 

—Què me'n dieu, de la immersió lingüística? Ens enganyem quan creiem que ha estat un èxit?
—És un exemple perfecte. A còpia de defensar-la, l'hem santificada tant que ara sembla que sigui com un túnel de rentar cotxes: hi passes un alumne i ja en surt catalanoparlant. Això és mentida. Per això dedico dos capítols a desmitificar les famoses enquestes que semblen una panacea. Avui hi ha centenars de milers d'alumnes que han passat per la immersió i no són catalanoparlants. Diuen que saben parlar-lo però no el parlen habitualment; i no tan solament això, sinó que molts tenen serioses dificultats per a parlar-lo. No els podem comptar com a catalanoparlants. Si ens diguessin la veritat ens deprimiríem molt. Durant trenta anys no l'hem dita, ens ha semblat que tot anava molt millor i ara ens trobem amb això. Crec que val més dir la veritat: no n'hi ha prou, amb la immersió. 

—Sí que és una mica depriment. Què més fa falta? Més eines?
—Si entens que la llei és una eina, sí. Falta una llei. És a dir, que les circumstàncies siguin unes altres. Falta allò que tenen en qualsevol lloc normal: un codi preeminent. Que el nano quan surt de l'institut amb un català precari perquè al seu entorn no el parlen es trobi amb l'obligació de fer-lo servir. Però literalment: que vagi a un lloc on no l'entenguin si no parla en català. Com passa a qualsevol lloc. Perquè si no les llengües es rovellen. 

—Estem molt contaminats per l'espanyol, més que mai segurament... 
—Aquest és un punt interessant. Corren unes fal·làcies… En Baulenas va fer un llibre que es deia 'El català no morirà' (ja amb un error de genuïnitat al títol), on sostenia que si el català havia sobreviscut al franquisme no havia de patir. És una idea que ha circulat molt, i és una bestiesa. L'acceleració i la revolució tecnològica han fet que els mitjans que tenia el franquisme per a aniquilar la llengua fossin un acudit al costat dels que hi ha ara. Perquè ara tenim una freqüència de contacte lingüístic incomparablement superior a la d'aleshores. Parlem amb més gent, ens arriben més canals de televisió i ràdio i les xarxes socials ens han posat en contacte amb molta gent contínuament i amb molts més llocs. Això fa que les possibilitats de contaminació augmentin exponencialment.

—I els mitjans de comunicació hi deuen tenir una responsabilitat, en això. 
—Els mitjans tenen un mal, que és que la història els ha convertits en transmissors, i per tant en vehicles de la llengua. No en són culpables però sí que hi tenen una responsabilitat, que és la de transmetre un model de llengua eficaç, útil i genuí. Cada vegada ho fan més poc, perquè és molt difícil de lluitar contra tot això que dèiem, i a l'hora de la veritat són els que difonen el model contaminat. Arriben teletips en espanyol, el filtre sempre és l'espanyol… En el cas de la llengua oral, tenim l'exemple de les transmissions de ràdio, a càrrec de persones amb una formació bastant deficient. Hi ha molt poca gent que doni importància a una bona formació lingüística. L'exemple el tenim en les transmissions de futbol, que són les més escoltades. Alguns dels col·laboradors fixos de la TDP no haurien de parlar per antena, perquè transmeten una quantitat de virus terrible. 

—Tenim molts fronts oberts!
—Per això anar-hi posant pedaços no soluciona res. Seria molt més pràctic començar des de dalt: capgirar aquest procés que ara funciona que és el de la traducció sistemàtica. Els diaris traduïts són una metàfora del país: es pot dir que aquest país pràcticament parla amb un traductor automàtic posat, perquè bona part dels missatges ens arriben en castellà. La majoria dels missatges estrangers ens arriben filtrats pel castellà. Per tant, la traducció es perd. I com pitjor són les condicions en què tradueixes, més perds. Això es veu en els diaris traduïts, que són autèntiques fàbriques de calcs.

—Sembla que tot porta al mateix lloc: a la necessitat d'un estat propi perquè la llengua sobrevisqui. 
—Com a científic, t'haig de dir que aquesta condició no seria necessària. Les condicions perquè una llengua s'autoalimenti no tenen res a veure amb l'organització política. Si una comunitat s'estableix dins les seves pròpies normes, pot tenir un funcionament normal, igual que qualsevol altra llengua. Ara, també encara haig de dir que, havent de fer tractes amb el poder castellà, això és impossible. Això no li passa pel cap a ningú. No cal ni posar-ne exemples. Un dels objectius que té el poder castellà és aniquilar-nos. Per tant, sí, ateses les circumstàncies necessitem un estat propi que pugui legislar. I, així i tot, durant un període s'hauria d'anar molt alerta i vigilar què passa. Però seria un punt de partida irrenunciable perquè sense la preeminència d'un idioma no hi ha supervivència. No passem per alt que parlem d'una llengua minoritzada. 

—Però un estat pot no ser suficient. Segons què en fem. Vós proposeu un 'monolingüisme oficial'?
—És un terme lleig i fàcil de desprestigiar per part de qui no en sap. Totes les etiquetes que s'han proposat han tingut rèplica. Jo m'estimo més l'expressió 'llengua de poder'. Quan senten 'monolingüisme' de seguida criden: 'Ah, ens volen portar tots a la presó!' En canvi, 'llengua de poder' simplement vol dir que sigui la llengua efectivament obligatòria a l'hora de viure en aquest país, com passa a qualsevol lloc.

—Sembla que no és gaire popular aquesta proposta, entre els qui debaten sobre el nou país. 
—El debat sobre la llengua l'haurien de fer els experts, que no són els periodistes. 

—Ara no pensava en periodistes, sinó en polítics. 
—Aquests també haurien de callar. Perquè no en saben i no fan sinó mal. És com si jo em poso a parlar sobre la qualitat de l'aire. Ells també han de callar i demanar el parer dels qui en saben, com es fa en tot. Tothom es pensa que, com que parla, el seu parer sobre llengua és igual de vàlid. És com si jo participés en un congrés de gastronomia simplement perquè menjo. Sóc molt sever, en això. 


FONT:


Més sobre l'autor:
Podeu comprar el llibre 'El bilinguisme mata' ací
Més llibres del mateix autor: 'El catanyol es cura''100 insults imprescindibles'

dijous, 29 de gener de 2015

La Veu està demostrant que és viable un diari de qualitat en català al País Valencià

Entrevista publicada a LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ dilluns 12 de gener del 2014
http://www.laveupv.com/entrevista/12638/la-veu-esta-demostrant-que-es-viable-un-diari-de-qualitat-en-catala-al-pv


Moisès Vizcaino
Moisès Vizcaino.
Fotos: La Veu del País Valencià


Etiquetes
La VeuLa Veu del País ValenciàMoisès Vizcaino,Valencià


Vicent Canet / Barcelona

Moisès Vizcaino és editor de La Veu del País Valencià un mitjà digital d’informació general en català d’àmbit valencià i de tendència valencianista i de progrés. Després de dos anys des de la seua aparició,La Veu ja ha consolidat la seva presència en el panorama mediàtic valencià i ha pogut agafar el testimoni d’altres projecte de mitjà digital en català al territori valencià dels darrers anys com ara l’Informatiu, Pàgina 26 o Som, d’ElDiario.es.

-Com va nàixer el projecte de La Veu del País Valencià?
En l’any 2012 comencem a elaborar un projecte per fer un diari digital en català d’àmbit valencià, fet des del País Valencià i que, sobretot, té com a objecte informatiu tot el territori valencià. Era un somni d’allò que sempre penses que s’hauria de fer al nostre país i agafem el testimoni de tots els projectes anteriors. Com a mitjà de comunicació, l’objectiu fonamental que ens vam marcar va ser poder tenir un mitjà per vertebrar el País Valencià, perquè quan vam idear el projecte, en 2012, no hi havia cap mitjà digital d’àmbit valencià que parlarà del territori com a País Valencià i fet amb llengua pròpia. Ja hi ha productes per a tots els territoris de parla catalana i molt bons, que tenen molta qualitat, i no ens plantegem competir en aquest àmbit. On hi havia un buit no cobert era en la demanda d’un mitjà en català estrictament del territori valencià.
 
L’altre objectiu que ens vam marcar com a projecte va ser contribuir al canvi social i polític que necessita el país. L’aposta pel digital va ser clara, perquè en paper no era un projecte viable almenys de moment. Darrere del diari som persones particulars, que hem aportat el capital suficient durant 2013 perquè el projecte poguera començar a caminar. El nostre repte és que el mitjà visca dels valencians, de les empreses valencianes i puga rebre subvencions i publicitat de les institucions públiques valencianes. Si ha de sobreviure ha de ser perquè els valencians pensem que hem de tenir un o més mitjans en llengua pròpia i perquè el volem.

-Quins són els motius perquè costi tant consolidar un mitjà en català al País Valencià?
Audiència hi ha per a un mitjà en català al País Valencià, però existeixen dificultats. Hi ha un problema de falta d’hàbit de lectura en català en una part molt important de la població valenciana. Per això es pot canviar i per això des de La Veu del País Valencià estem trencant esquemes i demostrant que és viable fer un diari de qualitat, en català i que creix en audiència. A més, tenim les generacions que han estudiat totalment en valencià que tenen un important potencial com a audiència.
 

-Hi ha més possible mercat d’informació en català al País Valencià des del tancament de Canal 9?
Els lectors de La Veu del País Valencià estaven desconnectats de Canal 9 perquè ja no era un mitjà propi del país, ni que ho fera tot en llengua pròpia.

-Què falta, doncs, empreses que arrisquin o que inverteixin en publicitat a mitjans en català?
L’administració pública, que té importants pressupostos, ha tancat mitjans de comunicació públics i en català i això pot desanimar qualsevol empresari que pensa que no posarà diners en un mitjà que no sap si tindrà audiència i rendibilitat. Des de La Veu del País Valencià estem tocant a la porta de la societat valenciana dient que som un mitjà que necessitem “agermanar” molta gent, necessitem capital i empresaris que aposten per això. A més capital i més inversió, més possibilitats de sobreviure en el mercat.
 

-L’Ara és un mitjà en català impulsat des de sectors empresarials catalans lligats al país, seria això possible al País Valencià?
El problema és que no tenim una classe empresarial forta valenciana que estiga darrere d’un partit nacionalista valencià de centre i centre-dreta i que no tinga complexos de reconéixer la unitat, i de mantenir una relació cordial amb Catalunya. No tenim un empresariat que tinga consciència de país i disposat a invertir en un mitjà en català i del país. Sempre han mirat, almenys fins ara, a Madrid. Ara comencen a tindre consciència que el negoci en Madrid no els ha anat massa bé. I sí que pot haver un petit sector empresarial valencianista però és molt minoritari.

-El fet que sigui un mitjà nacionalista i progressista, és una dificultat afegida per a un mitjà de comunicació en català al País Valencià?
Crec que és a l’inrevés, si aconseguim sobreviure en el futur és perquè ens hem situat d’una manera clara en el centre esquerra i en el valencianisme. De fet el nom, La Veu del País Valencià, ja és una declaració d’intencions: ací tens un diari en llengua pròpia, valencianista i de progrés i això és el nostre producte. I és precisament entre aquest públic on més possibilitats hi ha per a un mitjà en català. Pensem que és la gent qui pot apostar per un mitjà d’aquestes característiques. Els que han defensat el país s’ubiquen en un àmbit ideològic progressista, el centre dreta s’ha preocupat molt poc per la normalitat de la llengua tot i que sempre hi ha excepcions. No sé si al País Valencià hi ha opcions per fer un diari en català ubicat ideològicament al centre dreta. Com a editor no m’atreviria a ficar-me, no sé si seria viable.
 

-I veus factible que mitjans en castellà amb una línia ideològica fora del valencianisme facin una edició també en català com fan El Periódico o La Vanguardia?
Crec que seria molt interessant perquè hi hauria diversos mitjans i es normalitzaria el fet de poder tenir premsa diària en llengua pròpia i trencaríem la anormalitat que suposa hui La Veu del País Valencià com a únic mitjà en valencià al País Valencià. I imagina’t que el Levante-EMV, La Información o Mediterráneo apostaren per fer una edició en català... arribarien a un altre públic i incrementaríem la quota del mercat de publicacions en llengua pròpia. Un diari en castellà ja és rendible i ja té suficients ingressos per al projecte, però si hi hagueren polítiques públiques per fer una edició en català seria molt més fàcil.

-Quina audiència té La Veu del País Valencià?
La més elevada va ser un mes en què vam obtenir uns 85.000 usuaris únics. Ara ens mesura l’OJD, i durant aquest 2014 hem passat d’una mitjana de 40.000-50.000 usuaris únics a 70.000-80.000 i seguim en creixement.
 

-Quines són les vostres fonts d’ingressos en un moment de crisi dels mitjans de comunicació?
En 2013 va ser una aposta de tres o quatre particulars que van posar capital propi, el soci majoritari sóc jo. L’objectiu del primer any va ser fer un diari en digital mitjançant el teletreball perquè no tenim una redacció física. Una vegada fet el producte, i amb el recorregut de 12 mesos, ens llancem al mercat. Ara tenim tres vies d’ingressos, la més forta és el producte Ajuntaments agermanats per anar sumant poblacions que representen diverses comarques del territori i amb els quals s’arriba a un acord econòmic pel qual la informació local d’aquest municipi té un espai propi a la nostra web. Hem tingut molt bona resposta i hem anat implicant ajuntaments de progrés. La segona font són els lectors agermanats, als quals els demanem una xicoteta aportació: dotze euros a l’any, un euro al mes. Estem a prop dels mil i molts d’ells superen bastant l’aportació mínima de 12 euros. Amb tot això ja tenim garantida la base mínima per a subsistir com a projecte. A més, n’hi ha empreses que ens contracten publicitat, però és difícil que el projecte només visca d’empreses. Hem rebut subvencions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (1300 euros en 2013 i 1700 euros en 2014), però la Generalitat no ens ha inclòs a nosaltres en les campanyes de publicitat institucionals que fa. Tot i que, si s’aplicara la Llei d’ús i Ensenyament del Valencià, s’hauria d’incloure a un mitjà com el nostre.
 


-Empresarialment, quin és el vostre objectiu?
La Veu del País Valencià és un mitjà al qual s’han posat moltes hores de voluntarisme i que han donat els seus fruits. Actualment està professionalitzat amb deu persones que hi treballen diàriament, més de deu periodistes 'freelance' que hi col•laboren i més de quaranta opinadors. El nostre objectiu és acabar constituint una cooperativa de treball associat. El nostre objectiu és la viabilitat econòmica i això no s’aconsegueix amb un empresari que invertisca per a quatre anys o amb subvencions de la Generalitat. Ha d’haver un producte de qualitat i interessant perquè hi haja viabilitat. Som un equip multidisciplinar i ens ho agafem seriosament, tenim un pla d’empresa sòlid, tot i que som conscients de les dificultats.

Aquesta entrevista s'ha publicat a Media.cat.

dimarts, 27 de gener de 2015

[VIDEO] Fer com sempre ens està portant a l’extinció


Publicat en la revista digital NÚVOL dimarts 13 de gener del 2015
http://www.nuvol.com/noticies/fer-com-sempre-ens-esta-portant-a-lextincio/


Ahir al vespre, dins del cicle de debats “El país que farem” de l’Ateneu Barcelonès, Carme Junyent (professora de Lingüística i cap del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona) i Pau Vidal (filòleg, traductor i escriptor) van conversar sobre la situació del català a la Catalunya del futur, moderats per Patrícia Gabancho.
Pau Vidal, Patrícia Gabancho i Carme Junyent a la conferència | Foto: Montse Sendra
Pau Vidal, Patrícia Gabancho i Carme Junyent a la conferència | Foto: Montse Sendra
Junyent es va mostrar partidària de no declarar cap llengua oficial, tal com havia explicat anteriorment en alguns articles a la premsa. “A les llengües dominants, no els cal l’oficialitat. A les subordinades, no els serveix”: ella no creu en la capacitat de la política lingüística per canviar la realitat, i de fet, la seva estratègia passaria fins i tot per eliminar la Direcció General de Política Lingüística. A parer seu, que la llengua tingui un departament que se n’ocupi provoca l’efecte contrari: que la resta de departaments governamentals se’n despreocupin completament i “la realitat ens porta al desastre”. I encara més: “l’oficialitat és un parany, si mirem la situació del català a Andorra o de l’irlandès a Irlanda no ha resolt res”.
Què li provoca aquest desencís? La trajectòria de la política lingüística catalana, que segons ella ha comportat que “el català segueixi sent una llengua amenaçada”. “Sempre pensava: tants anys de política lingüística… Pujol es deu preguntar què hem fet malament”. Quan va sortir l’escàndol dels comptes a Andorra, però, ja va trobar la resposta: des del seu punt de vista, l’expresident no creia en la normalització lingüística, equiparant així les accions personals del polític amb la seva acció en matèria de govern. Junyent admetia que hi havia gent que sí que hi havia cregut i hi havia treballat molt, però “no ens en sortim, i fer com sempre ens està portant a l’extinció”.
La moderadora, Patrícia Gabancho, va reflexionar sobre aquest tema: la política sí que és eficaç per atacar la llengua (amb les actuacions recents de Wert, Bauzá, etc.) i es preguntava per què no podia servir per defensar-la. En aquest punt, Junyent va respondre que precisament aquestes polítiques han provocat que els ciutadans siguin més conscients de la realitat lingüística i s’impliquin en la seva defensa.
I és per aquest apoliticisme que el seu plantejament busca canviar la realitat sociolingüística a partir del compromís de les persones, excloent-ne l’esfera política. Així doncs, la seva proposta pretendria seduir tres col·lectius: (1) els parlants de llengües majoritàries, perquè contribuïssin a la millora de la situació de les llengües amb menys parlants (el 4% de la humanitat parla el 96% de les llengües); (2) els immigrants, que calcula que són un 12% de la població catalana; i (3) els parlants d’altres dialectes del castellà (un 6% aproximadament), que se senten obligats a adoptar l’estàndard i abandonar els trets característics dels seus dialectes; i sempre comptant amb un canvi de xip dels catalanoparlants (amb accions imprescindibles com deixar de convergir lingüísticament en castellà amb els estrangers).
Junyent va manifestar-se també en contra del concepte “llengua comuna”, ja que li connota l’ús que en fa el Partit Popular (i de retruc, el Manifiesto por la lengua común). La seva voluntat seria que el català fos una llengua no marcada, la llengua de les relacions interpersonals a Catalunya: “el català ha de ser la llengua per defecte del país, sense lleis, sota la responsabilitat de tots”.
Pel que fa a l’oficialitat lingüística, Pau Vidal va recordar que la primera idea de Santiago Vidal era declarar el català com a única llengua oficial (conferència disponible aquí). Les filtracions de la proposta de Constitució que hem vist aquests dies a la premsa, però, inclouen el castellà com a llengua cooficial. Pau Vidal es va preguntar què havia passat en aquests tres mesos que hagués fet canviar d’opinió el jutge. Ell és partidari d’aconseguir que el català faci totes les funcions d’una llengua normal, i creu que oficialitzar més d’una llengua seria un suïcidi lingüístic i identitari (el dia 21 d’aquest mes sortirà el seu nou llibre: “El bilingüisme mata“).

Vidal es va mostrar molt preocupat per la qualitat de la llengua (que ja havia denunciat al llibre “El catanyol es cura“). L’autor va posar els diaris traduïts mitjançant la traducció automàtica del castellà al català (El Periódico, la Vanguardia i ara El País) com a imatge del “català que ara es parla”, un país que parla calcant la llengua castellana. Gabancho hi va afegir que corre la frase: “Parles un català del Periódico”.

Vidal resumia la situació de la llengua catalana en dues tendències: d’una banda, una dinàmica de manteniment de la qualitat lingüística però amb pèrdua d’ús i de parlants al País Valencià i les Illes (“la diglòssia preserva la puresa de la llengua”); de l’altra, pèrdua de qualitat lingüística (“dissolució de la llengua”) però guany de parlants a Catalunya. Segons ell, totes dues dinàmiques acaben al mateix lloc, i es va mostrar crític ja que “de vegades sembla que la sociolingüística sigui una branca de la matemàtica”.
Un altre dels problemes que va apuntar va ser la manca d’iniciativa. “Sempre anem a la contra”, com ha estat el cas del debat sobre l’ús de la llengua catalana per lligar (àmpliament tractat a Núvol).Altres articulistes també han denunciat aquest punt recentment.

diumenge, 25 de gener de 2015

“La Nova Planta representa el tret de sortida de la submissió i l’esquarterament nacional”

Al País Valencià solem dir «Quan el mal ve d’Almasa a tots alcança», què en penses? Podem explicar correctament el tricentenari des d’una visió territorial o autonòmica?
Sí, es diu això i també que tot el mal ve d’Almansa, però el mes de gener ja havien pres Menorca i fins i tot abans, la darreria de 1706, Cartagena o Elx. En tot cas, Almansa és una fita històrica com a referent de la caiguda del País Valencià en mans borbòniques. Si el 25 d’abril de 2007 no va ser recordat com calia per la comunitat catalana és degut a l’esquarterament que patim. Precisament una de les conseqüències de la Guerra de Successió ha estat passar del concepte Nació Catalana (en singular) al de Països Catalans (un plural que ens territorialitza). La unitat, d’acord amb la tradició federal que vàrem compartir durant segles, impediria la dispersió regionalista. Aniríem tots a la una!seglexix
I com es concreta això en el cas mallorquí?
De manera molt similar al País Valencià. Potser ha indignat més veure com la commemoració de l’any passat, en tants d’aspectes encertada i reeixida, ha retallat la història a uns pocs episodis del Principat. El més reputat dels historiadors, Alcoberro, va dir per televisió que la Guerra de Successió va començar a Vic i va acabar a Cardona. Dia 18 de setembre passat, Artur Mas també afirmava que “avui fa tres-cents anys que va acabar la Guerra de Successió. Això és fals. El més greu, però, ha estat que fins i tot s’ha ocultat deliberadament a tots els actes oficials la transcendent participació dels fusellers valencians i dels artillers eivissencs i mallorquins a la defensa de Barcelona. És molt més que una injustícia. És una ignomínia. Va haver de ser la Universitat Catalana d’Estiu que, fora del Principat, retès tribut d’homenatge al General Basset. Mallorca representà l’únic suport que, al llarg del setge de la ciutat, va rebre Barcelona. Mallorca fou qui més va aportar en béns i en vides. Les institucions públiques, començant per l’Ajuntament i la Generalitat, estan en deute en tributar el reconeixement que han esquivat. Si ho han fet per no immiscir-se, desconeixen que aquests “oblits” són una de les causes que més atien l’anticatalanisme. Sort que les institucions culturals i la societat civil (Ateneu Barcelonès, Memorial 1714, Germania-Randa…) s’han fet solidàries amb actes ben reeixits per recordar que som una terra que, com va dir el poeta, hem de voler somiar completa.
Llavors ens cal fer memòria…
Memòria, reparació, justícia… I tant! Àngel Guimerà ja va escriure que la llengua i la memòria són els dos botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble.
Quins són els objectius de la comissió «Tricentenari 1715»?
La veritat és que he hagut d’abandonar la comissió, perquè he prioritzat difondre el coneixement de la Guerra de Successió i els efectes. A requeriment de moltes persones, m’he compromès a enllestir un llibre (tant de bo per Sant Jordi!) per explicar allò que ens han amagat i que ens cal saber. Això m’exigeix una gran dedicació. Volia restringir les conferències a un màxim de dues al mes i, al final, seran moltes més. En tot cas, la comissió té altres funcions en altres temes i amb molta altra gent.OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Qui en forma part?
Sota el paraigües de l’Obra Cultural Balear, amb el president Jaume Mateu al capdavant, hi ha altres entitats (Blanquerna, Assemblea Sobiranista, Grup de Recreació 1715…) i persones de diversos àmbits. Per exemple, Cristòfol Soler, expresident del Govern, Damià Pons, exconseller de Cultura, historiadors com Antoni Marimon, Guillem Morro, Antoni I. Alomar, lingüistes com Nicolau Dolç, Gabriel Bibiloni, Joan Melià o Joan Miralles, escriptors com Pere Morey o Maria Antònia Oliver, activistes culturals i creadors d’opinió com Llorenç Buades, Jaume Vallbona, Carles Amengual… Segur que he deixat d’esmentar molta de gent. La Comissió és oberta a qui vulgui incorporar-s’hi.
Quins actes hi ha programats?
En col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans s’ha elaborat un cicle de conferències. Les varen iniciar Alcoberro i Furió, per brindar les visions del Principat o del País Valencià, però n’hi ha més de programades per explicar els efectes a partir dels Decrets de Nova Planta sobre la llengua, l’economia, l’educació… S’està elaborant una guia didàctica per dur a les escoles, una rapsòdia de glosadors, una exposició… Hi ha també actes rellevants i significatius que ja s’havien programat abans de crear la Comissió. Un dels més significatius ha de ser el que es farà a mitjans mes de juny a Calonge, al lloc on va tenir la batalla dels resistents contra el desembarcament de D’Asfeld. Es vol instal·lar una escultura molt representativa de Jaume Mir. Evidentment, la data de l’11 de juliol que enguany cau en dissabte ha de fer reviure el lliurament de les claus de la ciutat de Palma i, amb això, el final de la Guerra de Successió. El Regne de Mallorca, aïllat ja de la resta de la Nació Catalana, va perdre les institucions i, amb elles, l’autogovern i la sobirania.
I el govern balear? Farà alguna cosa per commemorar els 300 anys?
És desitjable que així sigui. Les eleccions del mes de maig poden foragitar l’insensible equip de govern actual. Això permetria la programació d’actes oficials. També cal estimular altres organismes de totes les Illes, però estaria bé que també el Principat i al País Valencià commemorés l’efemèride. Vull destacar que vaig rebre la disponibilitat de Quim Torra per organitzar activitats al Born Centre Cultural. De moment, a Mallorca la primera institució pública que ha dedicat una jornada a commemorar el Tricentenari ha estat l’Ajuntament de Santa Margalida, però n’hi haurà més.
Per què creus s’intenta amagar aquesta part de la nostra història?
Només pot estimar-se allò que es coneix. Les instruccions del Consejo de Castilla delaten l’objectiu. El juny de 1715, coincidint amb el desembarcament a Mallorca, ordenen: “No se deben elegir medios flacos, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres”. El 1734, insistien: “Lo que conviene al bien de aquellos naturales, es procurar se olvide todo lo que fueron”. Qui perd els orígens perd identitat. Ells ho tenen molt clar.
«De la Nova Planta al dret a decidir»… passat, present i futur? Què va perdre Mallorca? Què li cal recuperar?mapa-dels-pasos-catalans-fet-el-1787-pel-cartgraf-philipp-de-pretot.61_n-81160
A Mallorca, ben igual que al conjunt de la Nació Catalana, ens ho usurparen tot (educació, cultura, justícia, economia…). El Decret de Nova Planta representa només el tret de sortida de la submissió que patim. El Decreto de Aranjuez de 1768 té el mateix objectiu que la llei Wert d’ara. L’espoliació fiscal iniciada el 1715 amb l’impost de l’aiguardent i els subsegüents (de l’oli, del cadastre, del“vecindario”, del “tres y un cuarto”, del vi, del “papel sellado”…) ha arribat al punt que, avui, les Illes Balears i Pitiüses, més encara que el Principat i el País Valencià, pateixen la més alta tributació del món civilitzat. Però hi ha sobretot dos efectes terribles: la usurpació de la sobirania i l’esquarterament. El primer és el que genera l’actual impossibilitat d’exercir el Dret a Decidir, perquè Espanya fa bandera que la sobirania no és dels catalans, sinó seva. El segon efecte, ens impedeix la unitat nacional i ens manté en “països”. La constitució de la Segona República i l’actual prohibiren expressament la nostra federació. Aquí rau un dels objectius a recobrar. El 2015 és un bon moment per passar de la presa a la represa.
 Escrit per Pau Tobar  Publicat el 25/01/2015
FONT:

dimecres, 21 de gener de 2015

Reclamem un estatus digne pel català a la Franja

Il·lustració: Ferreres

Ens adherim al manifest en defensa del català a la Franja.


MANIFEST

El Moviment Franjolí per la Llengua, col·lectiu que defensa a la xarxa la llengua catalana , pròpia de la Franja, davant la lamentable situació que s'ha esdevingut els últims dies, amb l'anul·lació per llei de les Corts aragoneses de l'esment que es feia al català com a patrimoni cultural, i als fets ocorreguts en una escola de Mequinensa (Baix Cinca), on en els informes d'avaluació oficials de l'alumnat anomenaven a l'assignatura de llengua catalana com a “Llengua oriental”, vol fer les següents consideracions:


-Reclamem per a la llengua catalana un estatus digne, una consideració apropiada per a la llengua pròpia de la Franja i l'implement de polítiques lingüístiques que duguin a la plena normalització del català a l'escola, les institucions i els espais públics.

-Creiem que el fet ocorregut a Mequinensa no és casual, per molt que la DGA l'hagi atribuït a una “errada informàtica”, sinó que respon a una calculada operació de descrèdit i negació de la llengua pròpia de la Franja, el català, que té com a objectiu l'arraconament del català a les escoles i a la societat franjolina.

-Aquesta situació contribueix a implementar la confusió vers les aptituds adquirides en llengua pels alumnes de la Franja, ja que aquesta denominació erràtica del català deixa dubtes a les famílies quan a la convalidació, o no, dels coneixements amb la denominació oficial de la llengua catalana.

-Donem tot el suport a l'associació de pares i mares del Col·legi Maria Quintana de Mequinensa, que ja ha expressat públicament el seu rebuig a aquesta denominació, que titllen com a “aberrant”, fet que compartim totalment.

-Palesem que a la Franja l'eterna situació de no normalització de la llengua pròpia ha esdevingut els darrers temps en un atac sistemàtic, on es nega la filiació catalana de la llengua des de les pròpies institucions, amb la denominació de “Lapao”.

-Convidem totes les entitats, col·lectius i persones que defensin la llengua catalana, de la Franja i de la resta del domini lingüístic, a denunciar aquests fets i sumar esforços per revertir la situació.


Moviment Franjolí per la Llengua, Gener 2015

Adreça del manifest original:

Primeres adhesions:





PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA