Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimecres, 30 de juliol de 2014

Qüestionari lingüístic als algueresos

Font: http://cat.alguer.it/noticies/n?id=75546
Enquesta d’usos lingüístic a l’Alguer, per comprendre i valoritzar la riquesa de la nostra llengua. També la Consulta de les Associacions.

L'ALGUER – Comprendre la realtat per fer calqui cosa per reviscolar la nostra llengua. Un projecte de la Generalitat i del Municipi de L'Alguer que fotografarà la realtat sociolingüística de L'Alguer per estudiar i actuar procediments per millorar l'ús de la variant catalana de L'Alguer i no solament. Los resultats de l'“Enquesta d’usos Lingüístic a l’Alguer” sigueran útils per conéixer també l'ús de les altres llengües, aixi com l'inglés i el francés en àmbit turístic. 
La vitalitat de les llengües parlades en ciutat siguerà individuara amb una enquesta directa amb 625 ciutadans que respondran a un qüestionari preparat oportunament. A la fi se verificarà l'estat de la llengua per programar accions i decisions adequades, emprant suports econòmics estatals i regionals directes a polítiques especifiques de promoció de l'ús de la llengua. 

«És un acte de amor per la nostra llengua, un acte de justícia per fer-la tornar realment una llengua viva», ha dit avui el Síndic Mario Bruno durant la presentació del projecte. «La nostra llengua és una riquesa, mos diferencia dels altres i mos dóna una especificitat única i és un valor que tenim lo deure de conservar i valoritzar». Lo Síndic, que té la dèlega a les Polítiques Lingüístiques parla també de la Consulta de les Associacions. Dimecres 6 de agost, el primer encontre per instituir un Institut Consultiu amb la finalitat de protegir, promoure i renforçar l'ús social de la llengua. 

Mario Bruno vol també començar a traduir els actes públics en alguerés i «encoratjar els dependents comunals a emprar la llengua en les relacions de cada dia amb els ciutadans. Se pot fer», ha declarat. Los encarregats del Municipi realitzaran l'enquesta amb els entrevistats triats amb un procés casual. Lo Síndic ha il·lustrat el projecte amb el Director de la Generalitat a L'Alguer Joan Adell, que ha aclarit la utilitat de aqueixa enquesta per la experimentació del projecte a Catalunya per l'anàlisi de l'ús de la llengua. Lo Director científic del projecte és Francesc Ballone amb Joan Solé i Anna Torrijos i el punt de referiment pel Municipi de L'Alguer és Giuseppe Calaresu. Entrevistaran los ciutadans Carla Valentino, Giuliana Portas, Claudia Soggiu i Gavino Balata.


26/7Entrevistes a 625 algueresos per una Enquesta d’usos lingüístics a l’Alguer
6/6Institució del Coordinament Sard Oficial (C.S.U.)
6/6La Universitat de Sàsser parla en sard
23/5Lo Servici Llengua Sarda de la Regió Sardenya és sense una guia
14/5La nostra primera història de l’Alguer
26/4Alguer i Sàsser: Sa Die in limba
18/3Cultura: Limba e libros in su Museu Sanna/ Llengua i llibres al Museu Sanna
13/3Curriculum també en alguerés a l'Asl
11/3Llengua sarda: oberts los oficis lingüístics
7/3Llengua sarda: via als cursos pels minyons

diumenge, 27 de juliol de 2014

La Veu és auditada per l‘OJD al mes de juny


Com donar suport econòmic a LA VEU 
Diari Digital del País Valencià

RedactaVeu / València.

Per primera vegada des de l’inici de La Veu al gener de 2013, i dins de l’acord amb el directe!cat, La Veu del País Valencià  ha estat auditada per OJDinteractiva que és la divisió de l’entitat INFORMACIÓN Y CONTROL DE PUBLICACIONES, S.A. que s’encarrega de prestar el servei de certificació de l’audiència/difusió del mitjans en Internet.

Amb aquest enllaç podeu accedir al llistat dels 68 mitjans en català auditats per OJD, i segons la seua certificació La Veu té 51.654 navegadors únics (nota 1) i 96.435 visites (nota 2), situant-se en el lloc 26 dels mitjans en català, i el primer mitjà digital en llengua pròpia d’informació, opinió i participació de tot l’àmbit territorial del País Valencià dels mitjans en valencià auditats per l’OJDInteractiva.   

Segons la certificació de l’OJD dels 68 mitjans en català, encapçala el rànquing del mes de juny, el grup del diari ARA (1.996.830 visites úniques), seguit pel grup de Nació Digital (1.460.323), en tercer lloc el grup Vilaweb (1.084.368), en quart lloc El Punt/Avui (872.389), seguit d’El Periódico (521.281), el renovat Racó Català (324.876) i el directe!cat amb 271.506 visites úniques. Pel darrere del directe!cat han quedat Adolescents.cat (271.045), el Diari de Girona (267.082) i el Nació digital-Del Camp (252.601), que formarien el “top Ten” dels mitjans de comunicació en català.
 
Sotmetre La Veu a la certificació d’audició/difusió de l’OJDInteractiva és un repte important pel nostre projecte, a fi de consolidar i créixer com a mitjà de comunicació en valencià editat en llengua pròpia, que pretén contribuir al canvi social i vertebrar el País Valencià.
 
Agraïm el suport dels lectors/es i dels seguidors/es de xarxes de La Veu.
 
Equip de La Veu

FONT: http://www.laveupv.com/10163
NOTA: Paga la pena seguir l'enllaç i llegir els comentaris.

dissabte, 26 de juliol de 2014

Els Països Catalans existeixen

Com ho demostren les balances fiscals oficials presentades pel Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques.
 
Font: El Periódico 23/07/2014
Fins i tot, unes balances fiscals convenientment cuinades pels tècnics del Ministerio de Hacienda mostren clarament que Catalunya, País València i les Illes Balears (els inexistents Països Catalans) són els qui paguen aquest invent que anomenem “Espanya”.
 
D’aquestes balances presentades pel Ministerio ens criden poderosament l’atenció dos detalls. El primer, que en una comparativa entre les balances presentades pel govern espanyol de torn el 2005 i les darreres aquest 2011, les xifres són pràcticament iguals a totes les comunitats autònomes, amb l’excepció d’una que millora ostensiblement el seu dèficit en aquest període, concretament el rebaixa en més de 3000 milions d’euros. Segur que ja heu endevinat de quina comunitat es tracta.
Font: ElPuntAvui 23/07/2014
 
El segon és que caldria estudiar amb detall aquest fet meravellòs que la Comunitat de Madrid que, en xifres del 2012, assolia un PIB de 183.292 milions d’euros, tingui una balança fiscal negativa que supera en 5000 milions d’euros les comunitats autònomes que configuren els Països Catalans que tenen en conjunt un PIB de 318.939 milions d’euros (192.545, Catalunya; 97.333; el País Valencià; 26.061, les Illes Balears). 
 
Trobareu tots els detalls dels trucs comptables de les balances fiscals espanyoles aquí:  clicant:
 
 
També us ajudarà aquest article publicat al diari Ara el dia 23/07/2014
 
BALANCES FISCALS

Les 5 'trampes' de les balances fiscals de Montoro
La metodologia d'Ángel de la Fuente només fa servir el mètode de càrrega-benefici, parteix d'una concepció unitària de l'Estat i minimitza la despesa de la política lingüística, entre altres polèmics aspectes

ROGER TUGAS

Els resultats del nou sistema de comptes públics territorialitzats ideats per Ángel de la Fuente i fets públics aquest dilluns suposen una profunda innovació respecte les balances fiscals que el mateix govern espanyol va elaborar el 2008 o les que ha anat actualitzant la Generalitat. El mètode creat per l'economista a les ordres de Cristóbal Montoro permet, a més de reflectir els fluxos de recursos que entren i surten de cada comunitat autònoma –el que fins ara hem conegut com a balances fiscals–, conèixer d'on surten els ingressos de cada partida pressupostària i si cada territori té un nivell de recursos adequat per gastar en les despeses comunes i pròpies.

D'aquesta manera, el que pretén De la Fuente és aïllar aquelles quantitats que responen senzillament a una redistribució de la riquesa o a la contribució als serveis comuns d'aquelles que depenen d'una decisió política del govern espanyol que pot ser més o menys aleatòria. Així, l'economista no veu problemàtic que les comunitats més riques paguin més en concepte d'IRPF o que les més envellides cobrin més en pensions, però sí que considera important que els fons que reparteix el sistema de finançament no atorguin privilegis a unes comunitats per damunt d'unes altres o que la priorització d'inversions en un territori feta pel govern central el situï en una posició avantatjosa.

Per aquest motiu, els resultats del seu sistema de comptes públics territorialitzats, tot i reconèixer que Catalunya pateix un dèficit fiscal de 8.500 milions d'euros, argumenta que bona part d'aquest saldo és degut al major nivell de renda dels treballadors catalans i només veu qüestionable l'origen de 1.328 d'aquests milions. I, malgrat tot, situa Catalunya en la mitjana autonòmica de finançament per càpita, cosa que li hauria de permetre impulsar polítiques socials al nivell de la mitjana estatal, que és el que al capdavall veu important. Tot això tenint en compte i compensant el major sostre d'autogovern respecte les altres comunitats i el diferencial quant a pressió fiscal.

Tanmateix, aquesta fórmula no és innocent, i analitzant al detall la metodologia amb què s'han calculat els resultats es poden trobar algunes evidències que posen de relleu la concepció unitarista de l'Estat que es troba en el moll de l'os d'aquestes balances fiscals, a banda d'algunes trampes que s'han utilitzat i que servirien per amagar part del dèficit fiscal català.

1. Només s'utilitza el mètode de càlcul de càrrega-benefici. Malgrat que hi ha dos models clàssics per repartir les despeses en les balances fiscals, De la Fuente només n'utilitza un i l'altre ni tan sols el considera. En concret, es queda amb el mètode de càrrega-benefici, el qual considera que la despesa s'ha de quantificar en el territori que se'n beneficia, i no on es gasta. Així, per exemple, malgrat que els funcionaris dels ministeris espanyols treballen a Madrid i gasten el seu sou majoritàriament a Madrid, aquest model considera que tot l'Estat es beneficia de la seva funció i, per tant, la despesa que generen a l'Estat no es computa com si es destinés a la Comunitat de Madrid, sinó que es reparteix a totes les comunitats en proporció a la població. Passa el mateix, per exemple, amb l'exèrcit, el cos consular o la família reial. Així, segons aquestes balances, 2,3 dels milions que va destinar l'Estat el 2011 a la casa reial van beneficiar Catalunya. Per contra, la Generalitat prefereix un altre mètode de càlcul, el de flux monetari, que imputa les despeses allà on es gasten, ja que és el territori que en segona instància es beneficia més d'aquella partida amb l'arribada de capitals. El document de De la Fuente, però, considera que "allò rellevant a efectes de la discussió que motiva aquest informe són els efectes directes dels programes públics i no els seus possibles efectes indirectes sobre l'ocupació i l'activitat econòmica".

2. Es parteix d'una concepció d'estat unitari. Per homogeneïtzar els diversos nivells competencials i pressions fiscals de tots els territoris i poder comparar totes les dades, el mètode de De la Fuente realitza un seguit de càlculs per simular que l'estat espanyol és un estat unitari que ha de garantir que totes les seves províncies rebin els mateixos recursos per aplicar uns mateixos serveis bàsics en igualtat de condicions. "El sistema de comptes públics territorialitzats es constituirà des de l'òptica d'una hipotètica administració central augmentada, a la qual correspondria en principi tots els recursos tributaris del país i que canalitzaria després una part dels mateixos cap a les administracions territorials", resumeix el document. Això, que seu sobre un anhel d'equitat sobre els recursos finals, ignora voluntàriament que les comunitats autònomes, a més de gestionar, tenen capacitat legislativa. Per tant, més enllà d'intentar fixar un repartiment de recursos igualitari, no concep que el marc normatiu que edifiqui cada territori pot tenir diversos graus d'eficiència en els ingressos i en les despeses. D'aquesta manera, si es complís la igualtat màxima de recursos per càpita que persegueix aquesta balança fiscal, les comunitats no tindrien cap incentiu per millorar i fer més eficient l'administració i els serveis públics o per invertir en sectors concrets i buscar nous recursos per millorar la vida dels ciutadans, com sempre ha perseguit l'autogovern català. Per exemplificar-ho, hom es pot fer la següent pregunta: Si tots els treballadors cobressin el mateix després de pagar el corresponent IRPF, quin incentiu tindria cadascun d'ells per adquirir noves responsabilitats, fer més eficient la seva feina o simplement a treballar millor i amb més ganes?

3. Limita les competències de les comunitats a la baixa. El model de De la Fuente el que busca és comparar si totes les comunitats tenen recursos equitatius per oferir les polítiques socials bàsiques o aquelles competències que estan explícitament transferides –policia o presons, en el cas català, per exemple–. Per això, no contempla que un territori vulgui pressupostar partides per a competències compartides o senzillament invertir en infraestructures o sectors estratègics. En cas de fer-ho, per tant, aquesta despesa hauria d'anar en detriment dels serveis socials, segons aquests comptes públics. Les balances fiscals de l'Estat exclouen de la despesa territorialitzable aquella que es destina a regular l'economia, malgrat que les comunitats tenen competències en promoció de l'ocupació i en foment de l'emprenedoria. Aquelles autonomies que vulguin tenir un paper actiu en l'economia, per tant, haurien de restar els recursos corresponents d'altres partides, per exemple.

4. Exclou els ingressos en turisme i les exportacions. Una polèmica decisió de De La Fuente que ha inclòs en les seves balances fiscals ha estat la de no territorialitzar els ingressos provinents del turisme i les exportacions. Així, amb l'excusa que no sembli que la pressió fiscal d'una comunitat és més elevada del que és, suma tots els recursos generats per aquestes dues vies i els reparteix en proporció a la població de cada comunitat. Una decisió que afecta greument la balança fiscal de Catalunya, la comunitat líder en turisme i exportacions de tot l'Estat, i minimitza clarament el seu dèficit fiscal. De fet, segons els mateixos càlculs de De la Fuente, els turistes van gastar el 2011 fins a 8.878 milions a Catalunya en despeses subjectes a IVA, un 25,9% del que van gastar a tot l'Estat. Així mateix, i segons les mateixes balances fiscals, Catalunya va exportar a l'exterior aquell any per valor de 56.460,3 milions d'euros, un 25,7% del total exportat pel conjunt de les autonomies. Per contra, ni un sol euro dels beneficis que han reportat aquestes activitats sumen per comptabilitzar les aportacions de Catalunya a l'Estat. La despesa causada pels turistes a la Generalitat, però, sí que es considera com una despesa feta al territori.

5. Minimitza la despesa en normalització lingüística. El sistema de finançament pactat el 2009 quantificava en 237 milions el cost de les polítiques de normalització lingüística en les comunitats amb llengües cooficials, un notable increment respecte l'anterior sistema. De la Fuente, però, creu que aquesta quantitat "no sembla raonable" i, per tant, considera que el cost de la normalització és 3,5 cops inferior, tal com estava quantificat el 2008. Per això, l'economista imputa la major part de les transferències que reben els Països Catalans i Galícia per aquest concepte com si s'haguessin de destinar a polítiques socials, cosa que fa semblar que aquestes altres partides estan més ben finançades del que realment ho estan a costa de la promoció del català o el gallec. Així, De la Fuente considera que Catalunya havia de destinar el 2011 només 55,4 milions a la promoció del català. Al mateix temps, però, li situa a les balances una aportació de 39,5 milions dels seus impostos per a promoció del castellà a l'exterior.
 

Paral·lelament, el document sobre les balances fiscals no concreta quins criteris utilitza per homogeneïtzar el cost dels serveis socials a comunitats amb diferent cost de la vida i condicions geogràfiques i demogràfiques, tot i que per si mateix això no pressuposa que el càlcul no sigui correcte, només el posa en dubte. En tot cas, la resta d'elements sí que evidencien que, com a mínim, la metodologia triada és discutible.

dijous, 24 de juliol de 2014

V FESTA ESTELLÉS

Estimats amigues i amics:
Com faig cada any per aquestes dates, us escric per a encoratjar-vos a què celebreu la 5a FESTA ESTELLÉS en els mesos vinents de setembre i octubre, a partir del 4 de setembre, que és la data de naixement del poeta.
Ja sé que els temps actuals són difícils econòmicament, temps d'estafa, més que de crisi, i que hi ha molts entrebancs a superar; però si volem dignificar i cohesionar la nostra llengua i cultura, i consolidar una festa identitària i lúdica, per a què siga una tradició, un referent, hem de continuar fent-la. Perquè no es pot bastir res positiu sense esperança de canvi i de millora, sense la constància en els nostres propòsits, i aquest és un dels possibles camins.
Pots escoltar Ovidi Montllor, acompanyst per Toti Soler, recitant "He tornat", de Coral romput, de Vicent Andrés Estellés

L’any passat, el 2013, es va celebrar la IV Festa Vicent Andrés Estellés amb uns 58 actes, en els pobles i ciutats següents:
ALAQUÀS
ALBALAT
ALBUIXEC
ALCANAR
ALCÀSSER
ALCÚDIA
ALFAUIR
ALGEMESÍ
ALMISERAT
ALDAIA
ANTELLA
ALGINET .
BENAGUASIL
BENIATJAR
BENIFAIRÓ DE LA VALLDIGNA
BENIFAIÓ
BENIMODO
BENISSA
BENIGÀNIM
BENIMACLET
BONREPÒS i MIRAMBELL
BURJASSOT
CANALS
CARLET
CARCAIXENT
CASTELLONET DE LA CONQUESTA
CATARROJA
CATADAU
CORBERA
CULLERA
ELX
ESPARREGUERA
GANDIA
LLOC NOU DE SANT JERONI
OLIVA
OLOCAU
MASSALFASSAR
MASSANASSA
MONTSERRAT
MÓRA D’EBRE
PAIPORTA
PEDREGUER
PEGO
PICANYA
POLOP
PUÇOL
QUART DE POBLET
REAL
RÒTOVA
SOLLANA
TAVERNES BLANQUES
TAVERNES DE LA VALLDIGNA
TORRENT
VALÈNCIA (Ca Revolta)
VALÈNCIA (Intersindical)
VALÈNCIA (Micalet)
VILAFRANCA
XÀBIA
També voldria fer-vos un suggeriment, que ja us vaig fer l'any passat. I és que per tal de donar més diversitat a l’acte podríeu, en la primera part, llegir poemes d’altres poetes, preferiblement de poetes en la nostra llengua, i la segona i última dedicar-la a Vicent Andrés Estellés. I també demanar-vos que m’envieu les dates de celebració –per tindre’n constància– i els cartells i les imatges de la 5a FESTA en format jpg, a jlozanolerma@gmail.com, per tal de penjar-les en el bloc Festa Estellés, que gestiona l'escriptor Àlan Greus, i que si voleu entrar-hi és: http://festaestelles.blogspot.com.es
Molt afectuosament,
Josep Lozano

dimecres, 23 de juliol de 2014

Els inversors internacionals podrien obligar a Rajoy a cedir i acceptar la consulta

Font:
Bloomberg assenyala que no deixar votar el poble català no és bo per als mercats internacionals

El mitjà nord americà especialitzat en economia ‘Bloomberg’ dóna per bona la tesi de Junqueras i assegura que el pagament del deute espanyol pot ser la clau que obligui a l’executiu a abaixar el cap i acceptar el dret a decidir dels catalans. “Amb una majoria de catalans exigint l'oportunitat de votar pel seu futur constitucional, el govern espanyol ha de trobar una manera de fer front a les seves preocupacions o arriscar-se a una reacció política que podria sacsejar els mercats”. L’agència econòmica contrasta el fet que els escocesos podran votar el pròxim 18 de setembre amb la passivitat de Rajoy que encara no ha donat senyals de cedir i deixar votar els catalans. En aquest sentit, Bloomberg subratlla que Espanya surt d’una depressió econòmica que ha durat 6 anys i que Catalunya representa aproximadament el 20 per cent de la seva economia, el doble de la producció d'Escòcia com una proporció del Regne Unit.
Deixar votar el poble català la millor opció per garantir l’estabilitat econòmica

El mitjà nord-americà ha publicat avui l’article “Catalan Separatists Say Debt Investors Can Help Campaign” on dóna per vàlida la tesi que el deute espanyol podria ser la clau per avançar en la celebració de la consulta el 9N. Així Bloomberg secunda les declaracions d’ Oriol Junqueras que ha dit que “El govern espanyol li deu 1 trilió d’euros i algú ha de pagar aquest deute” "No és una bona idea deixar el poble català que voten i que no és bo per als mercats internacionals.” 

L’agència econòmica també ha destacat la falta de passos i de diàleg per part del President Espanyol, Mariano Rajoy, i ha posat en valor el mandat democràtic i del clam popular a favor del dret a decidir. També ha deixat clar que el govern català estaria d’acord en negociar els termes de la consulta, com es va fer amb el referèndum escocès, si l’Executiu espanyol acceptés el dret a decidir del poble català.

NOTÍCIES RELACIONADES

diumenge, 20 de juliol de 2014

L'APARTHEID LINGÜÍSTIC

El català que ara es parla

Cas Garolera.

Ignasi Farinyes Gasalla. Llicenciat en filosofia i polígraf
Contràriament al que es pot deduir del títol d’aquest escrit, no gosaré entrar en la polèmica sobre el model de llengua estàndard que ha provocat l’article de Narcís Garolera, ‘El català que ara es parla’. En l’importantíssim debat que s’ha desplegat, de la plo-ma d’autors com Moreta, Vidal, Serrahima, Ponsatí-Murlà, Ametlla, Gomà, Lavall o Puigtobella s’han defensat arguments ben sòlids en un i altre sentit, i poca cosa hi podria afegir tret d’una innecessària opinió personal. En canvi, sí que m’agradaria aprofitar aquest clima de tensió intel·lectual per introduir una qüestió sociològica que ja apuntava en el meu últim article i que, per mi, és prèvia a la idoneïtat de la llengua: la renúncia a utilitzar-la quan l’entorn lingüístic no és exclusiva-ment català.

Molts catalanoparlants –crec que la majoria– canviem al castellà així que ens trobem amb un interlocutor que no parla català, sense pensar si aquesta altra persona l’entén o no. S’esgrimeixen molts ar-guments a favor d’aquesta conducta –tots inversemblants, si la compa-rem amb la d’una comunitat lingüística normal–, que inclouen sensa-cions d’incomoditat, normes de bona educació, fluïdesa comunicativa o reivindicacions d’un bilingüisme mal entès. Naturalment, són argu-ments a posteriori, per justificar un comportament que, òbviament, és espontani, irreflexiu, automàtic, i que posa en evidència una subordi-nació que ha arrelat profundament, la de la llengua pròpia respecte a la llengua dominant.

I no es tracta d’un fenomen restringit a una àrea geogràfica concre-ta o a un sector social determinat; els catalans girem la llengua a l’Àrea Metropolitana, a Girona o a Sóller, tant si fem de pagesos com d’oficinistes d’una agència d’assegurances o professors universitaris de filologia catalana, i ja siguem nacionalistes radicals, independentistes o unionistes. La desvaloració del català, conscient o no, s’ha estès a tots els àmbits de la societat i provoca tot tipus de situacions, que, de vega-des, poden arribar a ser un pèl surrealistes, com la que es va viure el 14 de maig passat a la biblioteca municipal Jaume Fuster de Barcelona. S’hi celebrava un acte francament important; dins les jornades que commemoren els 35 anys de la col·lecció Metatemas, de l’editorial Tusquets, el sociòleg i assagista Zygmunt Bauman i el matemàtic John Allen Paulos debatien sobre el futur de la societat de la informació. La conferència era en anglès, naturalment, i l’organització va oferir un servei de traducció simultània al castellà. Tant les intervencions prèvi-es com les del col·loqui posterior es van fer en castellà excepte una, la de Jorge Wagensberg, que la va fer en català. Sembla obvi, per tant, que els traductors també tenien la capacitat de traslladar a l’anglès tot allò que es digués en la nostra llengua. Per què, doncs, el mateix mode-rador de l’acte, que no va utilitzar l’anglès i a qui un accent inconfusi-ble delatava com a catalanoparlant, es dirigia als dos conferenciants en castellà? És clar que aquesta mena de complex d’inferioritat lingüístic també afecta les personalitats intel·lectuals de l’acadèmia catalana.

Però no totes les situacions que es deriven d’aquesta actitud lingüís-tica tenen el caràcter “anecdòtic” que acabo de descriure. Des d’una perspectiva sociològica, n’hi ha d’altres de més greus, que cauen de ple en la discriminació. No fa gaire, en una Oficina d’Atenció al Ciutadà d’una població pròxima a Barcelona, una dona negra es va dirigir en català al funcionari que l’havia d’atendre. La competència que mostra-va en el seu ús era prou bona perquè no hi hagués cap dubte que la conversa podia continuar en aquesta llengua, però el funcionari en qüestió, que ja havia fet servir el català amb altres persones, no ho va considerar oportú. Tot i un parell d’intents de la dona negra de mante-nir el català, finalment, va cedir a la intransigència lingüística del seu interlocutor i va canviar al castellà. Paternalisme? Marginació? Sigui quina sigui la raó, és obvi que aquest altre fet és un exemple més d’un problema important dels catalanoparlants, sociològicament més ele-mental que la correcció lingüística, tot i que comparteixen una mateixa causa –l’hegemonia del castellà– i una mateixa conseqüència –la colo-nització lingüística–.

El fenomen és certament preocupant. La majoria dels catalanopar-lants no en som conscients o no el considerem rellevant; al cap i a la fi, pensem, dominar totes dues llengües permet canviar de l’una a l’altra sense esforç. Però aquesta idea és errònia. En general, no dominem el català –només cal sentir les tertúlies espontànies de la ràdio i la televi-sió per adonar-se’n– i, en conseqüència, la renúncia a fer-lo servir no fa altra cosa que afeblir-lo. Però, el que és més greu que això, almenys per a qui subscriu aquestes ratlles, és aquesta mena ’apar-theid lingüístic que practiquem amb qui no parla la nostra llengua i que la brasilera Eliana Oliveira de Freitas ha sabut exposar amb encert al seu llibre Ajudeu-me. Tota una lliçó de coherència que ens hauria de fer, com a mínim, una mica de vergonya.

Font: Núvol 25.05.2014

dimecres, 16 de juliol de 2014

RESPOSTA AL MANIFEST "UNA ESPAÑA FEDERAL EN UNA EUROPA FEDERAL"

Com que el novembre de 2012 ja hi va haver un manifest de caire federalista per part d'alguns agents de la cultura, principalment madrilenya, i com que em fa mandra repetir les coses, penso que us respondré amb la mateixa carta que aleshores vaig respondre. Espero que no us ofengueu per no esmerçar-vos massa temps, però ara estem molt ocupats en aconseguir que el nostre país s'alliberi d'aquest cos mort que ja fa cinc segles que arrosseguem, tres i mig dels quals, a més, amb la més absoluta hostilitat per part de l'oligarquia castellana. Més que res perquè entengueu els arguments dels que pensem que, malgrat reconeixer la vostra bona intenció, heu arribat tard. Concretament més de 500 anys tard, doncs la proposta federal ja era la que ens vam creure en unir les corones catalano-aragonesa i de Castella. De fet aleshores ens vàreu penjar la primera llufa.

Benvolgudes i benvolguts,
D’entrada puc estar d’acord en què “el trencament amb Espanya [i l’inici d’un procés de secessió ] no és la única sortida de futur [...] en un context com l’actual”. Cert, no és l’única però si que n’és una d’elles, i en aquest moment manifestament majoritària i transversal, almenys al Principat de Catalunya. Ho diuen les diferents enquestes i no oblideu que la societat civil catalana s’ha organitzat durant mesos al voltant de l’Assemblea Nacional Catalana, població per població i sense incidència de partits polítics, per posar dos milions de persones al carrer, el passat Onze de setembre per reclamar la independència.
Quant a què “posa en perill la cohesió social i no és el camí per millorar les condicions de vida dels catalans”, caldria precisar que el clam independentista no és la causa que fa perillar la cohesió social, si no una conseqüència del trencament constant de les regles de joc per part dels i les governants espanyols, de manera sistemàtica i sostinguda durant segles. M’explicaré millor: trencar la cohesió social és intentar imposar una llengua impròpia a un territori que té la seva pròpia des de fa segles, fent valer les queixes de cinc famílies incapaces de comprendre una immersió estrictament pedagògica i basada en el parer de professionals, avalada i alabada per la Unió Europea, i copiada per altres territoris de països on es plantegen fenomens similars. I més quan els mateixos arguments no valen per donar satisfacció a les 125.000 famílies que volen escolaritzar filles i fills en valencià. Per cert, la variant de la llengua catalana que es parla al País Valencià, fet aquest, reconegut per experts de tot el món, de la Real Académia de la Lengua, de l’Institut d’Estudis Catalans i per la pròpia acadèmia Valenciana de la Llengua. A aquestes famílies també se’ls imposa que la seva canalla sigui escolaritzada en castellà. També es trenca la cohesió social quan constantment sorgeixen notícies de detencions, insults i fins i tot agressions per part d’agents dels cossos i forces de seguretat i altres funcionaris o funcionàries de l’estat, pel simple fet de fer servir la llengua pròpia, dret que empara la legislació espanyola, la catalana i la Carta Europea de les Llengües.

Estic d’acord amb vosaltres pot haver-hi persones que “proposen la independència com un camí ‘màgic’ per sortir de les dificultats, deslliurant-nos del pes mort que, diuen, representa Espanya”. Cert, alguns ho diuen, i altres no. Però si que som moltes persones, cada cop més, les que estem d’acord que Espanya ens roba, millor dit, ens segueix robant. I no en un sentit estrictament econòmic, que també - amb un simple anàlisi a les balances fiscals, inversions comparades en infraestructures, o incompliments de l’estat és suficient - si no en aspectes més profunds. Cada vegada hi ha més proves que el robatori el varen començar els governants de Castella no contents amb l’espoli i explotació al seu propi poble, cosa que segueixen fent i en això em teniu al vostre costat; si no en el robatori, usurpació i falsificació de la nostra història i la nostra cultura, de la qual s’han apropiat al llarg dels segles, amb la complicitat dels governants i poders econòmics de tots els territoris dels Països Catalans. En això també hi estem d’acord, el problema sempre el crea el poderós.

D’altra banda no és exacte, com afirmeu, que “alguns sectors independentistes han aconseguit estendre la idea que la secessió, que vol dir el trencament de l’Estat, serà un procés sense costos econòmics excessius, sense fractura social, políticament amable, en què tot seran només beneficis”. Probablement algú ho cregui, però la majoria de missatges han estat en la línia contrària. Se’ns està informant constantment de les dificultats legals, jurídiques, d’aliances amb què ens trobarem, s’ha valorat de diverses maneres el cost econòmic d’un hipotètic procés de secessió, en un ventall que va des dels 12.000 milions d’€, fins als 80 o 90.000 milions, els qui contemplen assumir una part del deute de l’estat espanyol. Altra cosa és que decidits a dir-vos “fins una altra”, s’estudiïn, es valorin o es debatin diversos escenaris, uns més optimistes i altres més pessimistes. Tampoc no és exacte que “El sobiranisme creu que el fenomen de la globalització només pot tenir conseqüències positives per a Catalunya i per això ha assumit sense complexes el model econòmic neoliberal”. Si bé és evident que CiU opta per aquest model. Hi ha altres posicionament més a l’esquerra. Des de la socialdemocràcia moderada que sembla inspirar a ERC i el socialisme ecològic d’IC-V, fins a l’esquerra alternativa de les CUP sentim i llegim cada dia, a les xarxes socials, en mitjans de comunicació, fòrums de debat, etc., opinions que qüestionen i que s’oposen precisament a les tesis neoliberals i neocon¸ no només del futur estat, si no d’Espanya, Europa i el món. I en totes les forces polítiques que he esmentat hi trobem persones que transversalment opten per la independència en percentatges més que elevats. Uns més, i altres menys, naturalment.

Celebro llegir en el vostre manifest que “No creiem que pertànyer a Espanya sigui una obligació perpètua, però no compartim tampoc les raons dels qui sostenen la necessitat històrica de la ruptura”. Pel que fa a la primera part de l’enunciat és bo que ho entengueu així, doncs us serà més fàcil comprendre que la “no perpetuïtat”, doncs simplement ha arribat fins a aquí. Quan a la segona part esteu en tot el dret legítim de no compartir opinions, tot i que això no vol dir automàticament que tingueu una raó absoluta. I la meva opinió és que si que erreu, doncs és precisament per sobreviure a les “complexitats, interdependències i sobiranies compartides del segle XXI” que ens cal defensar la nostra personalitat i visió del món directament i amb un estat que sigui pro actiu amb aquest món, sense necessitat de filtres, representacions folklòriques de qui no ens compren, uniformitats postisses, marginacions absurdes i negacions, que algun dia seran enteses com a possibles crims contra la humanitat.

És la supervivència, estúpid!”, per parafrasejar una mica. Afirmeu: “alcem la nostra veu per defensar obertament que el trencament amb Espanya no és la millor opció ni per sortir de la crisi actual ni per articular una alternativa des de l’esquerra a les polítiques d’austeritat europees”. Doncs bé, entre l’independentisme – no és homogeni, naturalment -, hi ha qui creu exactament el contrari precisament i que podríem parafrasejar-ho així: “alcem la nostra veu per defensar obertament que el trencament amb Espanya és una opció per sortir de la crisi actual i per articular una alternativa des de l’esquerra a les polítiques d’austeritat europees”, i encara hi afegiria, “una oportunitat innegable de construir, conjuntament amb els altres pobles del continent – entre ells el vostre-  una altra Europa possible, apartada dels interessos dels estats nació tant implicats amb els poders econòmics i altres de més obscurs; i on tots els pobles i llurs cultures tinguin dret a decidir el seu futur, assolir el ple autogovern,  i ser escoltades directament en un conjunt de nacions solidàries.” 

Com que veig que la cosa s’allarga i no podré respondre el manifest punt per punt més estona, si que vull fer una referència al federalisme que proposeu.
Hi estic totalment d’acord. Ho comparteixo plenament. Al cap i a la fi s’assembla molt al que exposo en el paràgraf anterior. Només que és massa tard. Com podem confiar en una solució federal – ja ho dic, per a mi òptima – amb un estat que no ha respectat ni un dels pactes, acords ni tractats en tota la història que hem compartit, en la majoria de casos per la força de les armes?
Quan es van cedir a França els territoris del Rosselló i el Vallespir com a penyora d’una guerra entre Castella i França, i en què Catalunya no hi participava, contravenint les Constitucions catalanes i del Regne de Mallorques, per exemple.
Quan en la guerra de successió, els nous Borbons victoriosos es comprometeren, segons l’acord de claudicació, a respectar les Constitucions dels territoris conquerits i a no emprendre represàlies, i el primer que varen fer fou imposar-nos els decrets de Nova Planta a l’Aragó i Regne de Valencia (1707), Principat de Catalunya (1714) i Mallorca (1715). Al marge de la prohibició de càrrecs públics, de la llengua, supressió d’institucions, moneda, administracions... i al marge també de les tortures, assassinats i repressions a les quals havien renunciat en l’acord de capitulació.
Quin tracte, acord o pacte ha respectat primer Castella i després Espanya amb els territoris de l’antiga Corona catalana aragonesa (amb el nom imposat de Corona d’Aragó)?
Si encara en l’actualitat l’estat no paga el que deu i té signat. Si fa tot el que pot per retardar el corredor mediterrani davant l’estupor d’Europa. Amb quina confiança podríem establir una relació federal amb un estat que no n’és digne, de la confiança, vull dir.

Probablement la vostra intenció és molt bona i adequada. I segur que compartim moltes més coses que les que ens separen. Però per anar de bracet amb Espanya, el Principat de Catalunya i els Països Catalans en general, el que hauria de canviar profundament és l’actitud d’Espanya. I sincerament, els i les que ens diem independentistes, i els i les que ho som perquè no volem ser nacionalistes, no creiem possible un canvi encara que ens el jurin sobre la tomba de Santa Teresa de Jesús. Simplement hem perdut tota confiança en Espanya i la que ens queda la volem dedicar a la nostra de nació. Potser sí que és possible que Espanya canviï, però aquesta és la vostra tasca. La nostra és decidir el nostre futur.
Adéu, amigues i amics. No us penseu que no ens és dolorós, però ens sobreposarem amb la il·lusió d’emancipar-nos.

Una abraçada fraternal
Quico Romeu

dimarts, 15 de juliol de 2014

Una plataforma ciutadana demana una regió autònoma a Catalunya Nord


La iniciativa és impulsada per Brice Lafontaine, president d'Unitat Catalana · Ja ha rebut el suport d'Oriol Junqueras
Avui s'ha presentat a Perpinyà la plataforma ciutadana impulsada perBrice Lafontaine, president d'Unitat Catalana, per a crear una regió autònoma a Catalunya Nord. Segons que ha explicat, la reforma territorial que prepara el govern francès i que ja és en tràmit parlamentari diluirà Catalunya Nord en una macroregió amb capital a Tolosa de Llenguadoc que deixarà els nord-catalans 'sense poder de decisió'.
'Som molts els qui pensem que ens cal una col·lectivitat territorial pròpia per a tenir una bona gestió econòmica i un reconeixement més clar de la nostra identitat', ha dit Lafontaine. Ja ha rebut el suport de personalitats polítiques i civils.
La reforma territorial impulsada per François Hollande, que preveu de reduir el nombre de regions amb l'objectiu de simplificar l'administració i reduir despeses de l'estat francès, preveu que el departament dels Pirineus Orientals passi a dependre d'una macroregió que tindrà la capital a Tolosa de Llenguadoc. Fins ara Catalunya Nord depenia de Montpeller, a l'actual regió Llenguadoc-Rosselló. A més, la reforma també preveu que el departament dels Pirineus Orientals desaparegui el 2020. Això implicaria que Catalunya Nord es quedés sense representació administrativa.

Arran d'aquesta possibilitat, Brice Lafontaine, regidor a l'Ajuntament de Perpinyà i president d'Unitat Catalana, ha impulsat una plataforma ciutadana amb l'objectiu de crear la regió de Catalunya Nord. Tot i no tenir el suport de la classe política nord-catalana, els promotors volen recollir adhesions de la població per pressionar el govern francès i evitar que Catalunya Nord quedi diluïda en una macroregió. Tothom qui ho vulgui, pot donar-hi suport per mitjà de la web Region.cat.

Lafontaine ha alertat que des de la creació de la regió Llenguadoc-Rosselló el 1982, Catalunya Nord 'no ha parat d'empobrir-se' perquè els centres de decisió, tant polítics com econòmics, s'han desplaçat a Montpeller. Una realitat que ha fet, per exemple, que les relacions transfrontereres amb Catalunya 'hagin quedat reduïdes a la mínima expressió'.

'Estem d'acord amb el govern francès que cal reduir el nombre d'administracions. Per això volem una regió pròpia que implicaria la desaparició de l'actual departament dels Pirineus Orientals', ha justificat Lafontaine. Respecte de la grandària del nou departament, un dels arguments del govern francès per a justificar la reforma, Lafontaine ha assegurat que seria més gran que, per exemple, la regió de Còrsega, que té reconeguda la 'particularitat territorial', una figura jurídica prevista a la constitució francesa i que 'Catalunya Nord hauria de poder tenir'.

A més de la web, Lafontaine apunta que es faran actes per captar adhesions i també recollides de signatures als partits de la USAP i a les manifestacions catalanistes, per exemple: 'Som molts els qui pensem que ens cal una col·lectivitat territorial pròpia per a tenir una bona gestió econòmica i un reconeixement més clar de la nostra identitat.' De moment, la iniciativa ja té el suport d'una àmplia representació de la societat civil nord-catalana, com també de personalitats del Principat, com ara el president d'ERC, Oriol Junqueras, el diputat d'ERC Joan Puigcercós, l'escriptor Víctor Aleixandre i l'economista Elisenda Paluzie.

dilluns, 14 de juliol de 2014

ACAMPADA PER L’ESCOLA PÚBLICA AL PAÍS VALENCIÀ


Els dies 16, 17 i 18 de juliol es realitzarà l’Acampada per l’Escola Pública als jardins de la Conselleria d’Educació de València (Avinguda Campanar, a les esquenes de l'antic hospital La Fe). Cada jornada començarà a les 11:00h del matí. Serà un espai de trobada de tots i totes les persones que defensem l’ensenyament públic, laic, de qualitat i en valència, i tindrà un tarannà pacífic, reivindicatiu i lúdic.
Pels matins i durant les primeres hores de la vesprada hi haurà tallers i actuacions per als xiquets i xiquetes, així com xerrades-debat per als adults. També es convidaran a altres col·lectius en lluita que defensen el dret a l’habitatge, la sanitat, etc. De vesprada-nit, si ens fan fora de Conselleria es traslladarem als Serveis Territorials d’Educació (PROP) al Carrer Gregorio Gea, on ens acompanyaran les actuacions d’artistes valencians i on podrem sopar tots junts a la llum de la lluna de València. Tan prompte tinguem l’horari definitiu dels actes el farem arribar a tothom.
Per , a més de ser un espai on compartir experiències i aprendre els uns dels altres, podrem posar en valor la lluita realitzada per eixa constel·lació d’escoles que han denunciat el desmantellament dels nostres drets culturals i lingüístics, així com la privatització d’un servei públic tan fonamental com és l’educació.
Són un clar exemple d’aquesta lluita el col·legi Ciutat d’Oviedo de Torrevella, la denúncia de les comunitat educatives de Calp, Elx i Torrent vers la construcció dels CIS (Centres d’Iniciativa Social), els tancaments de Martínez Vall i Bonavista d’Ontinyent i el Ciutat de Cremona d’Alaquàs per la supressió d’unitats d’infantil, la reivindicació del dret d’aprendre en valencià de la Plataforma Prou de la Vall d’Albaida i del CEIP Pare Català de Benimaclet, la defensa per l’escola pública de les cinc escoles de la ciutat de Castelló, així les accions de tantes i tantes altres escoles.
Volem que l’Acampada per l’Escola Pública siga també un espai de denúncia: continuarem fent visible el rebuig de la comunitat educativa a la LOMQE, que començarà a aplicar-se el curs que ve en Primària i en FP Bàsica. També volem denunciar les retallades realitzades en les beques de menjador, llibres, transport, les retalades en les plantilles docents, la creació del districte únic i de l’augment de la ràtio a les aules, la rebaremació de docents interins amb una àmplia experiència laboral i la retallada d’unitats en valencià, així com de Cicles Formatius.
Per davant de tot està el dret dels nostres xiquets i xiquetes a poder rebre una educació pública, de qualitat i en la seua llengua. Ells i elles són el nostre futur. Ells i elles són la nostra raó de ser. És per aix que ens hem de comprometre a treballar i defensar una escola pública, que ensenye des del coneixement científic i crític, rebutjant tot tipus de dogma, que defense els nostres drets lingüístics, així com la llibertat de pensament i de consciència i que, des dels valors democràtics, de l’atenció a la diversitat i de la cooperació, ajude a assumir la pluralitat i la diversitat de la societat en què vivim.
Finalment, des de de la Trobada de Plataformes per l’Ensenyament Públic convidem a totes i tots els membres de la comunitat educativa (alumnat, famílies, docents, organitzacions, institucions, col·lectius, sindicats i partits) a participar d’aquesta festa per l’ensenyament públic: l’Acampada per l’Escola Pública.
Perquè l’Escola Pública no es tanca. Sí al valencià. Sí a l’Escola Pública. Vine a l’Acampada!!
facebook: Acampada per l’Escola Pública / twitter: @AcampadaEscolaP / acampadaescolapublica@gmail.com

dissabte, 12 de juliol de 2014

Per què es moren les llengües?


Cap de la secció Homo fabra
D’aquí a uns anys, el 90% de les llengües que actualment es parlen poden arribar a morir-se. Aquestes han estat les afirmacions de la professora de lingüística, Carme Junyent, durant la taula rodona “Llengües en perill d’extinció”, organitzada per Monika Lama, que està preparant un documental sobre aquesta mateixa qüestió. La trobada s’ha celebrat el 26 de juny a les sis de la tarda, a la Facultat de Filologia de la UB.
Taula rodona
Alina Moser, Carme Junyent, Roger Canals (moderador), Saim Dusan i Carmen Pérez participen a la taula rodona "Llengües en perill d'extinció" - Foto: Glòria Tamarit
La taula rodona “Llengües en perill d’extinció” s’emmarca dins del documental de nom homònim coordinat per Mònika Lama. La taula ha estat moderada per Roger Canals, antropòleg i professor a la UB, que ha passat la paraula als quatre ponents que componien la taula: Carme Junyent, doctora en Filologia Romànica, professora de Lingüística de la UB i presidenta del GELA, Carmen Pérez, sociòloga, Saim Dušan Inayatullah, estudiant de Lingüística, i Alina Moser, estudiant de Filologia Catalana i Francesa i Lingüística. Després que Gina Heinz, membre de la producció de “Llengües en Perill d’Extinció”, hagit donat la benvinguda i hagi presentat els ponents, els ha passat la paraula.

Carme Junyent, “Les llengües del món en perill d’extinció”

Carme Junyent ha encetat la taula tot remarcant que les llengües en perill d’extinció són una disciplina poc popular i que és difícil aconseguir unanimitat en aquest camp. Per això, està contenta d’haver pogut compartir aquesta taula amb alguns dels seus alumnes. “D’aquí a uns anys, poden arribar a desaparèixer el 90-95% de les llengües que actualment es parlen. És un balanç seriós”, ha dit.
Quan es parla de llengües en perill d’extinció, s’ha d’evitar caure en la temptació de fer un discurs simple: no es pot ser optimistes ni victimistes, ja que la mort de les llengües no va lligada als estats d’ànims de les persones. Cal ser conscients de la situació per poder fer alguna cosa, buscar les causes, que, segons Carme Junyent, responen a tres fases molt conegudes de la substitució lingüística: la fase ordinària, que és la fase de bilingüització i que pot durar segles; la fase de decadència, en què els pares ensenyen als fills la llengua dominant i, per tant, recuperar la llengua considerada inferior pot ser difícil; l’última fase, en què només queden quatre o cinc parlants que la coneixen, els quals, quan moren, s’emporten la llengua amb ells.
I com és que Junyent pugui apuntar amb tanta fermesa que el 90-95% de les llengües d’aquí a uns anys es trobaran en perill d’extinció? Doncs perquè actualment més d’un 10% de les llengües del món (Austràlia, Canadà, Estats Units i Sibèria) es troben en l’última fase; el 40% no s’estan transmetent (Amèrica del Sud i llengües del Pacífic) i el 40% restant es troben en la fase ordinària (força casos arreu del món). La mort de les llengües no és natural, sinó que els genocidis o la interrupció de la transmissió lingüística poden menar-la cap a la seva fi. Junyent, per tot això, considera que cal treballar per preservar almenys aquelles llengües que es troben en la fase ordinària, perquè, un cop arriben a la fase de decadència, és molt difícil posar-hi remei. Per a Junyent, la causa principal de la desaparició de la diversitat lingüística són les migracions i els prejudicis lingüístics, és a dir, convèncer als parlants que aquella llengua no serveix per res. La seva solució és una bona formació (de la diversitat lingüística) i combatre els prejudicis.
Taula rodona
Carme Junyent, Roger Canals i Saim Dusan - Foto: Glòria Tamarit

Saim Dušan Inayatullah, “Com es moren les llengües, mirades autobiogràfiques”

Saim Dušan va néixer a Austràlia, malgrat que el seu pare i la seva mare són originaris del Pakistan i de Sèrbia, respectivament. El seu país d’origen, Austràlia, va patir un genocidi extrem, entre altres atrocitats, el robatori de fills de les famílies autòctones amb l’excusa d’“occidentalitzar-los”. Del contacte amb les tribus indígenes, tanmateix, els principals nuclis urbans no n’han tingut mai, perquè es troben força allunyats i són, de fet, cultures força desconegudes al país.
Els prejudicis lingüístics es poden trobar arreu del món. En Saim ha viatjat al país originari dels seus pares per aprendre el serbi el panjabí, les llengües respectives de la mare i el pare, i ha topat amb més d’una dificultat. A Sèrbia, per exemple, tot i que va fer alguns cursos sobre la llengua, quan es trobava amb els seus companys de classe, l’anglès acabava convertint-se en la llengua de comunicació intergrupal. Al Pakistan tampoc li ho van posar fàcil, ja que es va trobar amb molts familiars que no entenien què feia estudiant panjabí en lloc d’urdhú o anglès, llengües, en definitiva que fossin “més útils”. Tot això el va portar a pensar que el bilingüisme només s’entén quan una de les llengües és dominant.
Quan va arribar a Catalunya, va decidir aprendre català. La gent s’estranyava que un estranger volgués parlar català. Per a en Saim, per aprendre una llengua cal viure-la i cal fer-la servir sempre, “jo no ho veig com una decisió política, sinó com una decisió personal”.

Alina Moser, “Què podem fer per recuperar les llengües en perill d’extinció?”

Com es poden recuperar algunes de les llengües en perill d’extinció? Per a Alina Moser, és una lluita i desagraïda i amb poc consens, ja que el problema principal és la poca visibilitat de les llengües en perill d’extinció. Per això, ha preparat unes propostes de convivència (i una mica més enllà):
a)      En primer lloc, es poden aprendre (moltes) llengües. Tots en tenim capacitat, les llengües són de tots, però la falta de motivació és un dels obstacles principals: “A molts els sembla un esforç aprendre una llengua”, segons l’Alina.
b)      Una altra solució és intercanviar la llengua amb el veí, el quiosquer és una bona pràctica per adquirir-ne de noves. El problema és que no es pot saber quantes persones parlen una llengua en perill d’extinció i, fins i tot, alguns no en són conscients.
c)      El més sensat és, doncs, ocupar-nos-en. S’ha d’augmentar el grau d’influència i els punts de vista. L’Alina ha proposat descobrir nous camins i fer-los, encara que semblin impossibles:
1. Establir una educació plurilingüe: a diferència, dels tipus d’ensenyaments plurilingües, l’Alina considera que cal ensenyar la diversitat i viure-la. Hi ha prou parlants nadius com per poder-ho fer.
2. Potenciar les escoles i instituts de llengües estrangeres, com l’escola alemanya o la francesa, per obrir la ment al plurilingüisme. Caldria inculcar valors als més petits a favor de la diversitat lingüística fent, per exemple, una assignatura sobre les llengües del món.
3. Evitar l’antimonolingüisme i fer retrocedir les societats monolingües i les llengües dominants i construir una identitat plurilingüe.
4. Aconseguir que totes les llengües valguin per a tot, buscar la garantia lingüística universal.
Enfront d’aquestes propostes, es planteja el dubte sobre quines són les possibilitats reals. És important buscar l’eficiència lingüística i deixar que el parlant pugui tenir la màxima llibertat a l’hora de triar els usos lingüístics.
Taula rodona
Alina Moser, Carme Junyen i Roger Canals - Foto: Glòria Tamarit

Carmen Pérez, “La lluita per la revitalització, el compromís i la militància”

L’aportació de Carmen Pérez a la taula rodona és fruit d’una reflexió sobre la seva experiència: intentar seduir catalanoparlants perquè parlin català. Pérez, que treballa a Òmnium Cultural i és membre de la comissió de catalanoparlants d’adopció de Plataforma per la Llengua, considera que la militància existeix perquè hi ha una situació lingüística que no és bona i que el català es troba en una situació de perill arran de les condicions d’injustícia, desigualtat i negació de drets que pateix la llengua. Per fer front a tot això, cal conscienciar de la situació: “la militància serveix per evitar la mort de les llengües”, ha afirmat la Carmen, que ha posat com a exemple el hawaià, una llengua que durant la dècada dels seixanta només tenia dos-cents parlants i que ara ja en té més de quinze mil.
Una minoria conscienciada, doncs, pot revertir la situació de les llengües que es troben en perill. Fa falta, per tant, el coneixement que hi ha un problema i que és necessari arromangar-se les mànigues per solucionar-lo: la consciència lingüística és, doncs, necessària. La militància sempre es duu a terme des de la societat civil, que pressionen des de baix cap a dalt:
a)      En primer lloc, és important fer visible la mort de les llengües. No sabem quines ni quantes llengües moren.
b)      La majoria de processos de desaparició lingüística és molt lent, de manera que és molt difícil de percebre.
c)      Molta gent no és conscient de la mort de les llengües i per a molts no és important que morin llengües. Tampoc sabem les repercussions socials, econòmiques i culturals que provoca la desaparició lingüística.
d)      A molts països l’activisme lingüístic es redueix tan sols a entitats que treballen en l’àmbit cultural. La major part de les entitats té un poble conscienciat, però no arriba a la resta de públic, que resulta molt complicat de convèncer.
Una altra de les pegues amb què ha topat l’activisme lingüístic és que no es considera transversal, si bé és necessari. Sense voler desacreditar la feina de les entitats que s’hi dediquen, a Pérez li sembla que hi ha molta consciència política però poca feina feta. En aquest sentit, es lamenta que en l’última enquesta EULP13 l’ús del català s’hagi incrementat només un 2%. “No ens podem aplaudir per això”, ha afirmat contundent. Ha acabat la seva exposició reivindicant que cal lluitar contra el determinisme lingüístic. “Una societat conscienciada i militant pot revertir els processos de substitució lingüística”, ha conclòs.

Intervencions del públic

Finalment, el públic ha pogut dir-hi la seva. Roger Canals ha estat el primer a aportar les seves reflexions. Ha volgut destacar que un dels aspectes positius de l’antropologia de la globalització és la revitalització local, essencial per mantenir la diversitat mundial. També ha volgut parlar del capital simbòlic de les llengües en termes de rendibilitat instrumental.
Un dels oients hi ha volgut dir la seva i ha destacat que, des del seu punt de vista, l’únic camí per preservar les llengües és fent-ho en el lloc on s’utilitzen: “no només és necessari l’ús”, ha dit, “sinó també lluitar contra els prejudicis lingüístics, garantint l’ús i fent-lo possible”, seguint el discurs que s’ha anat perfilant al llarg del debat. S’ha mostrat reticent a acceptar la proposta d’una educació plurilingüe de l’Alina, ja que, per a ell, plantejar un ensenyament escolar amb moltes llengües no té interès sinó són les dels teus veïns. L’Alina li ha respòs que la idea del seu plantejament és fer als parlants responsables de l’ús que fem de les llengües, no només de les pròpies, sinó de totes: “saber llengües ens permet saber més de l’existència humana”, ha explicat.

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA