Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 30 de juny de 2014

La nova diglòssia

Publicat en el número 85 de la revista Llengua Nacional (pàg. 8)

  
Jaume Corbera


1. Probablement el terme de la sociolingüística més usat, més conegut, en català ha estat el de diglòssia, introduït a casa nostra a finals de la dècada de 1960. En la primera formulació del concepte, el lingüista nord-americà Charles A. Ferguson l'aplicava a situacions com les relacions entre àrab popular i àrab literari: l'àrab popular és l'eina de comunicació oral normal en l'àmbit col·loquial a totes les comunitats àrabs (un àrab popular que és diferent d'un espai a un altre) i l'àrab literari és l'eina de comunicació, oral i escrita, normal en l'àmbit de relacions formals: la pregària, l'escola, l'ús institucional, la literatura, la ciència... (un àrab literari molt poc diferenciat espacialment); és a dir, els parlants àrabs usen dues modalitats lingüístiques distintes segons la situació social de comunicació en què es troben: modalitat dita B(aixa) en situacions d'informalitat i modalitat dita A(lta) en situacions de formalitat. Un funcionament semblant al de, per exemple, els suïssos germànics, que tenen el propi dialecte com a modalitat B i l'alemany estàndard com a modalitat A. El concepte fergusonià de diglòssia va ser posteriorment reformulat per altres (socio)lingüistes, i a casa nostra ens arribà amb un contingut un poc diferent: per a nosaltres la modalitat B era la llengua catalana i la modalitat A era la llengua castellana. Bé, dic que ens arribà diferent per aquesta consideració de «llengües diferents» que tothom accepta per al català i el castellà i que, en canvi, no sol ser acceptada per a l'àrab literari i l'àrab popular o el suís-alemany i l'alemany estàndard; no hi entraré, ara, en aquesta discussió, però hi podríem dedicar moltes de pàgines, a raonar si els parlars àrabs o el suís-alemany són llengües més o menys diferents respecte de l'àrab literari o l'alemany que el català respecte del castellà. En qualsevol cas, l'acceptació que la nostra era una situació sociolingüística de diglòssia va ser general en la dècada dels anys setanta del segle passat: els catalanoparlants usàvem normalment el català en les nostres relacions orals familiars i amicals, mentre que llegíem, escrivíem i ens relacionàvem en castellà amb les institucions (tot això amb matisos, ara no importants); en altres paraules, socialment el castellà era una llengua més important que el català. Dins els anys vuitanta la diglòssia (una característica de la qual és l'estabilitat) es va anar convertint en conflicte: una gran part de la nostra societat no acceptava més que el català fos sempre modalitat B i el volia convertir en modalitat A, i per a això havia d'eliminar la modalitat A vigent... I encara hi som, en aquesta etapa: sense haver descartat ja del tot la diglòssia respecte del castellà (en tenim exemples contínuament, sobretot fora de Catalunya), la lluita principal ara és ocupar del tot el seu espai i convertir la societat catalana en una societat de funcionament intern monolingüe, com l'anglesa, la portuguesa, la danesa... Ara bé, al mateix temps, apareix una nova diglòssia, menys marcada, si voleu, però igualment condicionant, com si els catalans no poguéssim existir sense haver de recórrer a una altra llengua com a globus d'aire indispensable per a la nostra respiració: hom vol donar a l'anglès qualcuns dels papers que fins ara jugava el castellà. Fixau-vos-hi: ens omplen el cap de prejudicis sobre la necessitat de saber anglès (no serem res si no sabem anglès, no podrem anar enlloc si no sabem anglès...), ens volen substituir el castellà per l'anglès a escola («Catalunya aplicarà la immersió “en anglès” d'aquí a 5 anys», Ara-Balears, 17 de juliol del 2013, p. 12), ens entaferren pàgines en anglès dins un diari i revistes suposadament en català...  Encara no hem aconseguit la normalització del català i ja li oposam un nou competidor! Jo no discutiré mai la necessitat de saber parlar diverses llengües, i com més millor, i accept que saber anglès és útil (i necessari només en qualque àmbit), però d'aquí a consentir que se'ns presenti l'anglès com a indispensable, menyspreant totes les altres llengües, se li faci un lloc dins els nostres mitjans de comunicació en català i el vulguin imposar com a llengua d'immersió escolar, hi ha una enormitat. Fa massa anys que lluitam per l'escola en català per a oblidar ara la nostra meta i convertir l'escola, una altra vegada, en bilingüe forçada! L'escola catalana ha de ser en català, i s'hi han d'ensenyar, amb els mitjans més adequats i efectius, dues o tres llengües forànies, a gust dels pares (castellà / anglès / francès / rus / alemany...), però sense desfigurar-ne l'essència catalana. Imaginau que el diari Ara o la revista Presència decidissin incorporar aviat dues o tres pàgines en castellà: hi hauria una reacció feroç contra aquestes publicacions! Però si les pàgines són en anglès, ningú no diu res, tothom ho troba bé... O que els responsables d'ensenyament haguessin anunciat que d'aquí a cinc anys es faria immersió en castellà a les escoles de Catalunya... Un escàndol! (excepte per al PP i C's, que ho celebrarien). Qui s'ha begut l'enteniment? ¿Com podem des de les Balears lluitar contra el PP perquè ens vol destruir la immersió en català a base de castellà i anglès si al mateix temps el partit governant a la Catalunya estricta, suposadament catalanista, anuncia una mesura semblant? ¿Resultarà ara que els dolents, els retrògrads, som els qui volem l'escola íntegrament en català? ¿Catalunya vol la independència per a tenir l'escola diglòssica (és ben clar que l'anglès hi seria la llengua A)? ¿No n'estau farts, de bilingüisme mal entès?
2. Una de les característiques més evidents de les societats que tenen com a llengua en plenitud d'usos una llengua que funciona com a llengua A a unes altres societats (les quals, per tant, tenen una llengua B), és el seu menyspreu majoritari no solament per aqueixes llengües B sinó també per les altres llengües en general. L'interès que tenen els espanyols (= castellanoparlants) per aprendre català, basc, gallec o asturià (per a ells l'aragonès ni tan sols existeix) és comparable al dels pingüins per fer vacances al Carib[1][1], i és naturalment semblant al que tenen els francesos (= francesos del nord) per aprendre occità, bretó, neerlandès, català, cors o qualsevol altra parla autòctona dins la República. És lògic: si parlant la llengua A poden anar sense problemes pertot dins el territori que controlen, ¿per què han d'aprendre cap llengua B, que no és necessària per a res? Aquesta actitud d'autosuficència els duu, a més a més, a mantenir una actitud negativa respecte a qualsevol altra llengua, i per això (amb qualque excepció) als estats on hi ha una política més despectiva respecte a les llengües internes sotmeses hi ha també un gran percentatge de persones adultes incapaces d'expressar-se en una altra llengua considerada estrangera: Espanya (46,8%)[2][2], Grècia (43,4%), França (41,2%) (Comunicat de premsa d'Eurostat 137/2009, 24 de setembre del 2009). Una dada important per a conèixer l'interès d'un estat a fer els seus ciutadans poliglots és com plantegen l'ensenyament de llengües estrangeres dins el sistema educatiu. Doncs bé, segons les dades del Primer Estudi Europeu sobre les Competències Lingüístiques[3][3] i l'Estudi Europeu sobre les Competències Lingüístiques: la capacitat lingüística a Anglaterra[4][4], a tots els estats de la Unió Europea, excepte a Anglaterra (però la dada val per a tot el Regne Unit; vegeu-ho en aquest escrit: Languages in UK schools: where we are vs where we need to be[5][5]), s'ensenya almenys una llengua estrangera des dels primers anys de l'educació primària, i es manté aquest ensenyament fins al final de l'educació secundària (en el nostre cas, el batxillerat). Què passa a Anglaterra, i a tot el Regne Unit? Doncs que només s'ensenya una llengua estrangera (majoritàriament francès) els darrers tres anys de l'ensenyança obligatòria, quan els alumnes tenen entre onze i catorze anys! I pus! En el tercer grau d'ensenyament (14-18 anys), la llengua estrangera (1 o 2) havia estat obligatòria fins al 2004, però és voluntària en l'actualitat. La conseqüència lògica ha estat la disminució d'alumnes que l'aprenen: dels 295.970 que, a Anglaterra, en el 2004 s'examinaren de francès per a obtenir el Certificat General d'Educació Secundària, s'ha passat a 141.472 el 2011; dels 118.014 d'alemany s'ha passat a 58.382; i només han crescut una miqueta insignificant els estudiants de castellà: de 59.588 a 60.773 (dades de l'Estudi Europeu..., taula 2.3, p. 24). Vist des d'una altra perspectiva: el 51% d'alumnes de secundària del Regne Unit no estudia cap llengua estrangera (Comunicat de premsa d'Eurostat 137/2009...). A més a més, interrogats els alumnes[6][6] si els agrada o no estudiar la llengua 1, el 53% responen que no (Estudi Europeu..., figura 7.6, p. 83); només són superats, en aquest disgust, pel 59% de flamencs belgues, a qui no agrada aprendre francès (i ja sabem la poca estimació entre la comunitat flamenca i la valona de Bèlgica). Però encara hi ha una altra dada significativa, els pobres resultats pràctics per als alumnes anglesos en l'aprenentatge del francès: 
Pupil proficiency in French was poor in England compared with Spain and both Belgian communities. Across skills, England had more pupils who failed to achieve the first basic user level (A1) and fewer who were independent users (level B1 and B2). Pupils in England performed similarly to those in Portugal in French reading, listening and writing (Estudi europeu..., p. 55; per a veure els resultats portuguesos vegeu el Primer estudi europeu..., p. 44).
Què reflecteixen totes aquestes dades? És molt clar: el Regne Unit té com a llengua comuna la llengua A de tot Europa, la llengua que tots els altres europeus consideren com a més important, i per això mateix el Regne Unit no té necessitat d'aprendre cap altra llengua; els seus ciutadans actuen en bona part (no al 100%, naturalment) com els espanyols a Espanya o els francesos a França: ¿per què han d'aprendre una llengua B si amb la llengua A, que és la seva, poden anar pertot i la gent encara els fa reverències? Per a ells és inimaginable plantejar-se l'ensenyament bilingüe (excepte al País de Gal·les, on s'aprèn també gal·lès), i l'ensenyament d'una llengua estrangera és quasi testimonial, més per a dissimular el seu menyspreu que per a dotar-se d'una capacitat poliglota que, a nosaltres, els nostres dirigents ens volen fer passar per imprescindible (no per raons culturals, és clar, sinó purament materials); perquè no en necessiten cap altra, de llengua. Tenen la diglòssia a favor seu ben assumida, i contemplen gojosos com tots els altres europeus també la hi tenen.
3. Mirau aquesta notícia:
Ben Lenher (Oxford, 1978) va arribar a Barcelona fa sis anys, però no parla ni català ni castellà. Al Centre de Regulació Genòmica, on treballa, l'idioma comú és l'anglès, i ell s'hi passa bona part del dia intentant entendre les claus del genoma. Demà rep el premi nacional de recerca al talent jove (Presència, núm. 2142, del 15 al 21 de març del 2013, p. 36).
No dubt que Mr. Lenher és un savi, n'estic ben segur, vaja! ¿I un savi que fa sis anys que viu a Barcelona pot continuar ignorant, no ja el català, sinó fins i tot el castellà? Si els immigrants africans i asiàtics sense estudis que hi arriben al cap de pocs mesos de ser-hi ja hi mig parlen, en català i castellà! Entenc que aquest senyor es passa moltes d'hores dins el Centre de Regulació Genòmica, on només es parla anglès, però també deu tenir qualque estona de vida privada, deu anar a comprar de tant en tant, deu anar a un cafè o un restaurant, es deu relacionar amb els veïns de casa seva... I no ha après català ni castellà! Deu anar pertot parlant en anglès i tothom li deu fer reverències, tothom deu parlar-li en anglès (més o menys), i ell ben content perquè no s'ha d'esforçar a aprendre la llengua local... És clar que segurament la gent el tracta així perquè no té aspecte físic de paquistanès o indi, ni és negre... La seva aparença anglosaxona hi fa molt, a ser considerat qualcú important... És evident que si no sap cap de les dues llengües oficials a Catalunya (una molt més oficial que l'altra, per cert) no és per manca d'aptitud intel·lectual per a aprendre-les, és simplement perquè té ben assumit que no en té necessitat, que així ja li va bé.
A part, però, del detall de la (presumpta) disposició personal d'aquest investigador, hi ha en aquesta notícia un altre fet significatiu: aquesta recerca científica a Barcelona es fa en anglès, no en català. Em direu que això no té res d'estrany, que és així pràcticament a tot el món i que és així per la necessitat que tenen tots els científics de comunicar-se. Bé, doncs jo us ho replicaré: és així perquè els científics anglòfons, que són la majoria relativa i, sobretot, d'estats molt rics i influents (amb els Estats Units i el Regne Unit a davant de tot) ho han imposat, i els altres s'hi han plegat. Aquests científics ignoren (menyspreen?) deliberadament qualsevol aportació que no sigui escrita en anglès, en una actitud que ja ve d'anys enrere: dins la dècada de 1930 científics alemanys assenyalaren que hi havia una relació important de causalitat entre el fet de fumar i el càncer de pulmó, però com que el seu descobriment va ser publicat en alemany (la potència vençuda de la I Guerra Mundial), el món científic anglòfon el va ignorar i no tengué transcendència, fins que dins la dècada de 1960 un conjunt de científics nord-americans i britànics «redescobriren» aquesta relació, cosa que provocà les noves polítiques de salut pública encaminades a reduir el consum de tabac[7][7]. Al Brasil es publiquen anualment uns 50.000 articles científics, dels quals el 60% són en portuguès, però només uns 18.000 són indexats per la Web of Science de Thomson, una de les bases de dades més importants del món, i d'aquests just el 2,7% són en portuguès[8][8]... La discriminació lingüística és evident, i per tal de contrarestar-la fins on fos possible, almenys parcialment, diverses organitzacions americanes de promoció de la salut i de la investigació científica en medicina, amb el suport principal de l'estat brasiler de São Paulo, instituïren l’any 1997 una base de dades llatinoamericana de publicacions científiques relacionades amb la recerca sobre salut (SciELO[9][9]) gràcies a la qual la investigació en aquest camp feta en castellà i portuguès (n'hi ha una part minoritària en anglès) és projectada internacionalment. Perquè la cultura catalana sigui normal en tots els sentits cal que hi hagi també una recerca científica en català i que sigui donada a conèixer internacionalment; renunciar-hi, amb l'excusa que si no es fa en anglès no és coneguda a fora, és autocondemnar-nos a ser sempre un país subsidiari; ¿per a què volem una oficina de terminologia (el TERMCAT[10][10]) que actualitzi tota la nostra terminologia científica si després aquesta no s'ha d'usar mai? Volem una llengua coixa en l'àmbit científic? Es pot fer i publicar recerca en català, fer-ne resums (o versions senceres, en qualque cas) en anglès (és cert que no es pot ignorar, el pes de l'anglès) i donar-la a conèixer amb un recurs semblant al SciELO, que pot ser el RACÓ[11][11] que ja existeix o un de nou, si ha de ser millor. En lloc d'anar en aquesta direcció, però, ens volen fer anar en la contrària ja des de l'ensenyament primari: tots els qui vàrem patir l'escola franquista som conscients que vàrem aprendre tot el vocabulari especialitzat de les diferents disciplines (història, geografia, ciències naturals, matemàtiques, filosofia, gramàtica...) en castellà, i que és molta encara la gent d'aquestes generacions que en haver-se de referir a un concepte que va aprendre a escola s'hi refereix amb el terme castellà que li ensenyaren (o que només sap la taula de multiplicar en castellà!). Amb l'assoliment de l'escola en català havíem aconseguit la normalitat en totes aquestes disciplines i els nostres fills han après el vocabulari especialitzat en català, com hauríem volgut nosaltres; doncs ara volen (PP i CiU) tornar enrere i que els estudiants aprenguin la terminologia novament en castellà o en anglès! Com podrem mai tenir investigació científica en català si des de ben petits els negam als nostres fills que aprenguin el vocabulari essencial català de les disciplines que estudien?[12][12] El TIL[13][13] a les Balears o el projecte de la Generalitat de Catalunya de fer immersió escolar en anglès impedirà el desenvolupament futur de la ciència en català. Que el PP tengui aquest objectiu és lògic, però que sigui també l'objectiu de CiU em sorprèn. La nova diglòssia és l'excusa perfecta per a contribuir a la pròpia (auto)anihilació. Ben penós, tot plegat.


[1][1]Vegeu, per exemple, aquest article: http://www.vilaweb.cat/noticia/4112511/20130506/vuit-paisos-superen-espanya-nombre-destudiants-universitaris-catala.html (23-8-2013).
[2][2]Sé de cert que el percentatge entre els estrictes castellanoparlants és molt més alt, perquè és en la comunitat catalanoparlant on hi ha hagut sempre més interès per aprendre llengües estrangeres, encara que només fos pel gran pes econòmic del turisme.
[3][3]http://ec.europa.eu/languages/eslc/docs/en/final-report-escl_en.pdf (23-8-2013).
[6][6]No queda clar en l'Estudi si són només els alumnes d'11 a 14 anys, que tenen 1 llengua obligatòria, o si hi entren també els de 14 a 18 anys, per als quals és optativa; però tal com s'explica, i pels resultats, crec que només són els primers.
[7][7]Vegeu-ho en aquest article, p. 3: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC1796769/(23-8-2013).
[8][8]Ídem, p. 6.
[10][10]http://www.termcat.cat/ (23-8-2013).
[12][12]Ja comentava aquest fet, amb espant, el contertulià de Migjorn Josep Molés, que conta haver sentit una neboda seva que fa Ciències Socials en anglès parlar del «Castilian plateau» per a referir-se a l'altiplà ibèric (la meseta castellana) (missatge a Migjorn de 25-7-2013).


dijous, 26 de juny de 2014

Llengua, dialecte, modalitat

Publicat en El Periscopi dissabte 21 de juny del 2014


 Miquel Àngel Lladó Ribas


Sembla ser que el Govern autonòmic està decidit a impulsar l'ús de l'article salat als mitjans de comunicació públics que utilitzen el català en les seves informacions, especialment al més emblemàtic de tots ells i potser el que té una major quota d'audiència: IB3, el consorci que agrupa la ràdio i la televisió públiques de les Illes Balears. La raó principal adduïda per l'Executiu és que la varietat lingüística usada a IB3 ha de ser un reflex fidel de la realitat social. Tot i aquesta primera intenció, que aparentment s'adiu amb el sentit comú, hom no pot deixar de tenir la sospita que el propòsit real és allunyar-se del català (la cursiva és intencionada), en el sentit de diferenciar-se com més millor de la llengua que es parla al Principat de Catalunya i que va ser introduïda a les Balears arran de la conquesta catalana de l'any 1229, liderada per les tropes de Jaume I i els seus fidels vassalls. 

Que consti que no pretenc, ni prop fer-hi, fer una lliçó d'història, ni tan sols de sociolingüística. La meva intenció no és altre que aportar una mica de llum a allò que constitueixen els usos lingüístics comunament acceptats pels habitants d'aquestes illes, d'una banda, i tractar de fer veure, com afirmen la majoria de filòlegs i estudiosos de la llengua, que ambdues modalitats, el català estàndard i les seves varietats dialectals a les Balears (o modalitats, com diuen ara), poden conviure perfectament sense destorbs ni interferències, de l'altra. Així ho afirma Francesc de Borja Moll a la seva Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears (Editorial Moll), un text la primera edició del qual –no és una dada menor- data de 1968. Varen ser molts –un servidor, per exemple- els que vàrem iniciar l'aprenentatge de la nostra llengua amb aquest manual que pretenia (no era una tasca fàcil, ateses les diferències que havien tengut al seu moment Mn. Antoni Maria Alcover i Pompeu Fabra) donar una visió global del corpus de la llengua i, alhora, mostrar les particularitats que, sense violentar aquest corpus, caracteritzaven les nostres variants dialectals. Així ho explicava el propi Moll als Preliminars del volum que comentam: La llengua literària no s'ha de formar necessàriament pel predomini complet d'un dialecte damunt els altres, sinó per la generosa cooperació de tots. Cada dialecte té les seves bones qualitats, que cal aprofitar per enriquir la llengua general; i cadascun té també els seus defectes, els excessos de diferenciació, que cal sacrificar davant les formes tradicionals que representen el punt de convergència de totes les variants dialectals.

Més clar aigua. Em consta que don Francesc ha tengut i té detractors en l'àmbit de la Filologia, però ningú no li pot negar la seva voluntat de treballar de valent per la nostra llengua i, el que potser era més difícil, d'assolir un equilibri entre les formes centrals (identificades amb el català estàndard o normatiu) i les perifèriques, que no per aquest fet i com va defensar amb sòlids arguments eren menys autèntiques o genuïnes. Però molt me tem que no és aquest el propòsit del nostre actual Govern en matèria lingüística. O si ho és ho diu molt baix, gairebé amb la boca petita i en petit comitè. I això no és bo per a la cultura, a part que confon la gent. Pel que fa a l'ús de l'article salat a IB3, crec que resulta inqüestionable que estam parlant d'un àmbit formal, on hauria de prevaler la modalitat estàndard sobre els dialectalismes (el sacrifici convergent de què parla Moll), com succeeix amb totes les llengües de prestigi arreu del món culte i civilitzat. 

En fer aquesta afirmació no descobresc res de nou, Déu me n'alliber. És l'opinió dels més prestigiosos filòlegs que han estudiat les llengües romàniques, fins i tot la de l'Acadèmia Espanyola de la Llengua quan, segons Moll, declarava: “... la lengua castellana no ha prevalecido totalmente sobre las de los otros pueblos que habitan la Península Ibérica, puesto que (...) los vascongados y los pueblos que hablan el catalán o alguna de sus variedades (Cataluña, Valencia y las Islas Baleares), conservan su propio lenguaje y lo cultivan literariamente”. I així defineix el Diccionario de la Real Academia Española l'entrada ‘mallorquín', en la seva accepció lingüística: Variedad de la lengua catalana que se habla en la isla de Mallorca.

Tan mal de fer és assumir el que diuen les institucions de prestigi relacionades amb la llengua? Quin sentit tenen, doncs, determinades interpretacions sobre aquest quòrum comunament acceptat? Es legítim –i sobretot científic- sacrificar el tot per la part? Suggeresc a ses Senyories que llegeixin el volum de Moll, si no ho han fet. I que ho facin amb la ment oberta, sense prejudicis ni premisses prèvies. Hi trobaran baules, seny, generositat a balquena: just el que ens fa falta per recuperar el consens extraviat en tan sensible i delicada matèria.

LA LLENGUA D'UN POBLE ESCLAU

FONT:
https://www.youtube.com/watch?v=NJvSrSjjUHo

dimarts, 24 de juny de 2014

SOMNI D'UNA NIT D'ESTIU A LA MALVAROSA


Ahir a la nit, tuitejant una mica abans d'anar a dormir, vaig topar-me  amb aquesta fotografia preciosa i plena de la màgia de la revetlla de Sant Joan. N'era l'autor , i la platja és la Malvarosa, a València, al País Valencià. A la vegada escoltava el Jaleo de Ciutadella en el meu blog. I de cop i volta aparegué la primera quarteta de  i de seguida es competà el joc, ja que ens hi sumarem  i jo mateix. Juntes, signifiquen un diàleg, un anhel i una satisfacció de retrobament. Va ser un moment màgic, digne de la màgia de la nit. Un somni d'una nit d'estiu, el qual, tal i com diu la tradició, la màgia de les fogueres convertirà en realitat.
Visca la independència dels Països Catalans!

diumenge, 22 de juny de 2014

BALEARS: Digués-nos com governes i et direm qui ets!




Etiquetes
M. Antònia FontSTEI
Es prepara un nou curs conflictiu i caòtic gràcies a l’acció del govern Bauzá del partit popular (PP). La traïció als seus, la falta de diàleg, la desconsideració cap als processos democràtics i legalment establerts, l’autoritarisme, la prepotència, l’exclusió dels discrepants i un comportament pervers i de perfil assetjador, dominen l’acció de govern del president Bauzá, la qual cosa fa que la ciutadania el percebi com un governant injust i se’l miri amb desconfiança.

L’ordre TIL serà impugnada de forma conjunta per sindicats, entitats, assemblees, plataformes i organitzacions  que formam part de la comunitat educativa. Hi veim molts d’aspectes que, des del nostre punt de vista, vulneren la legislació vigent.

Des de l’STEI pensam que s’ha de demanar la suspensió cautelar de l’Ordre TIL. La llei orgànica d’educació, vigent en el moment de la publicació del decret TIL l’abril de 2013, no donava cobertura legal al Decret. La LOMCE, aprovada el desembre de 2013, a una de les disposicions finals dóna cobertura al fet que l’Administració pugui implantar projectes per fer assignatures no lingüístiques en anglès. No diu, però, que hagin de ser obligatoris a tots els centres, ni que s’hagin d’implantar a deu cursos en dos anys. Aquesta no seria una fórmula d’implantació progressiva, sinó que seria una implantació invasiva. I a més a més el calendari d’aplicació d’aquestes noves mesures que preveu la LOMCE per al curs vinent, el 2014-2015, marca que només es poden implantar a 1r, 3r i 5è i per tant no donaria cobertura legal per fer aprenentatges d’assignatures no lingüístiques en anglès a 2n, 4t i 6è de primària, ni tampoc a 1r i 2n d’ESO.

La comunitat educativa vol promocionar el coneixement de l’anglès però el govern ens ha fet perdre ja dos anys, fent-nos fer vuit i nous i cartes que no lliguen. Perquè el TIL imposat d’aquesta manera no aconsegueix en cap moment promoure l’aprenentatge de l’anglès.

Estam cansats de veure com el govern que presideix José R. Bauzá, ens fa perdre el temps amb normatives ideològiques, imposades i no consensuades, que no tenen encaix pedagògic, que creen caos i són inaplicables als centres, que perjudiquen el sistema educatiu, l’estabilitat i l’harmonia que els centres necessiten per ajudar a créixer com a persones els infants i joves de les illes.  I no estam cansats de lluitar per aconseguir diàleg i consens per assolir un veritable ensenyament de qualitat inclusiu, sense retallades i en català. 

M. Antònia Font
Política educativa i normalització lingüística de l’STEI

dissabte, 21 de juny de 2014

EL TANCAMENT DE LÍNIES EN CATALÀ AL PAÍS VALENCIÀ.

Ontinyent perd quatre unitats escolars i set places de professorat
Totes les supressions són d'ensenyament públic
No hi ha marxa arrere. La Conselleria d'Educació manté la supressió de les dues unitats d'Infantil a les escoles Bonavista i Martínez Valls, i la de Primària del col·legi Rafael Juan Vidal d'Ontinyent. No només això, perquè ara se n'afegirà una altra d'Infantil de l'escola Vicent Gironés.
Aquesta és la informació que el Secretari d'Educació de la Generalitat, Rafael Carbonell, va traslladar als representants municipals de la capital de la Vall d'Albaida, que s'hi van reunir dimecres passat acompanyats per pares d'alumnes de centres afectats. El batle Jorge Rodríguez i el regidor d'Educació Pepe Pla van poder trobar-se amb Rafael Carbonell, després de cites suspeses i ajornades.

Segons el regidor, la postura intransigent de l'administració 'basada únicament en números abstractes' no és en cap cas una actuació favorable a la millora de l'educació, sinó un reflex de la política 'nefasta' del PP. Pla remarca que amb aquestes supressions, a més de la pèrdua de qualitat i de places escolars en valencià, es perdran set places de professorat.

Els representants de l'Ajuntament van traslladar també a Carbonell la reivindicació d'una Escola Oficial d'Idiomes pròpia per a la capital de la Vall d'Albaida, i li van presentar els suports amb què compta aquesta iniciativa des del propi consistori, el sector empresarial, i les més de 4.800 signatures que s'han recollit a favor d'aquest servei formatiu. Mentre aquesta escola es puga arribar a posar en marxa, s'ha sol·licitat que s'amplien els grups i professorat en alemany i francés pel nombre elevat de peticions de matrícula.

Una altra de les qüestions tractades en la reunió fou la de l'estat de les infraestructures escolars i de la xarxa elèctrica en els centres. En aquest darrer cas, Rafael Carbonell es va comprometre a actura-hi aquest estiu perquè a l'hora de començar el curs que ve estiga en condicions idònies.

divendres, 20 de juny de 2014

COM VAN ESCLAFAR UN PAÍS

Xavi SarriàNo havien tingut oportunitat de saber per què els valencians eren com eren. Tampoc, és clar, per què parlaven com parlaven. Senzillament ningú els ho havia ensenyat.Encara hi ha qui es pensa que la guerra de Successió --i les seues conseqüències-- només va afectar de la Sénia en amunt.Tres-cents set anys després, un nou Felipe pren el poder. Tanmateix, ara tenim consciència. I memòria. Fem que el pes de la història caiga sobre la seua corona.
Ahir vaig tornar a escoltar 'Quan el mal ve d'Almansa', d'Al Tall. Un disc publicat l'any 1979 i que encara avui resulta imprescindible. 'No s'ensenya a les escoles com van esclafar un país, perquè d'aquella sembrada continuen collint fruits', cantaven els mestres. I mentre la cançó avançava vaig recordar el meu iaio Pepe d'Alberic, nascut l'any vint del segle passat, que m'explicava que ells no havien tingut oportunitat de saber per què els valencians eren com eren. Tampoc, és clar, per què parlaven com parlaven. Senzillament ningú els ho havia ensenyat. També em contava que de xicotets anomenaven Xàtiva la 'socarrà', però no en sabien els motius. I això que el seu poble era a quatre bicicletades de la capital de la Costera. De fet, durant molts anys, el meu iaio i tantíssims altres van creure que Xàtiva era coneguda amb aquest malnom per la senzilla raó que, com se sap, hi fa molta calor.
L'anècdota ens serveix per a entendre fins a quin punt havia reeixit la desmemòria. Fa tres generacions, la consciència de què érem i de què parlàvem només era a l'abast dels cercles de valencianistes que maldaven per estendre-la. Però quan la faena d'aquells incansables començava a donar fruit, la guerra de 1936-39 ho arrasà tot. A Catalunya, en canvi, la consciència lingüística i cultural havia pogut arrelar entre bona part de les capes populars abans de la victòria del general Franco. Açò va fer possible de superar amb més garanties la repressió i l'exili posterior. Així i tot, els quaranta anys de dictadura i escola franquista van fer forat. I no parlem de les campanyes de propaganda d'un estat que, com s'ha vist aquests dies, continua utilitzant tots els mitjans a l'abast per difondre el relat històric que han construït els vencedors. Potser per això encara hi ha qui es pensa que la guerra de Successió --i les seues conseqüències-- només va afectar de la Sénia en amunt.
Per tots aquests motius continuen essent necessaris llibres i cançons que ens acosten la nostra història, accions com les que dugué a terme ahir Xàtiva Renaix, que la mantenen viva, o mapes il·lustratius com aquest, que expliciten la brutalitat i l'extensió de la repressió filipista. Xaló, Verger, Benissa, Ondara, Pedreguer, Alcanalí, Dénia, Manuel, Quart de Poblet, Vila-real, Vilaformosa del Riu, Montserrat, Suera, Vilapana, Calaceit, Mont-roig de Tastavins, Sentmenat, Moià, Esparreguera, la Pobla de Claramunt, Monistrol de Montserrat, Castellterçol, Vilassar de Dalt, Teià, Viladrau, Arbúcies, Balsareny, Peramola, Sant Hipòlit de Voltregà, Prats de Lluçanès, Torelló, Sant Feliu Sasserra, Oristà, Sallent, Caldes de Montbui, Sant Quintí de Mediona, Manresa i Terrassa. Totes aquestes viles i ciutats del nostre país foren incendiades per Felip V abans d'imposar el nefast decret de Nova Planta. També Xàtiva, és clar, precisament el 19 de juny de 1707. Tres-cents set anys després, un nou Felipe pren el poder. Tanmateix, ara tenim consciència. I memòria. Fem que el pes de la història caiga sobre la seua corona.

dilluns, 16 de juny de 2014

LA GUERRA CONTRA LA LLENGUA

Publicat en EL PUNT AVUI dijous 5 de juny del 2014

Entrevista a Fèlix Martí, president de Linguapax Internacional


Fèlix Martí
“Espanya fa com els imperis a les colònies: imposar la llengua dels vencedors”
“Els tribunals fan el joc a l'extrema dreta. En són còmplices”


Com hem de valorar la Lomqe des de Catalunya?
Aquesta llei s'emmarca dintre d'una ofensiva espanyola contra la personalitat i la identitat de Catalunya. És una declaració de guerra portada al camp de la cultura. L'Espanya imperialista fa com han fet sempre els imperis que han volgut colonitzar un territori: imposar la llengua dels vencedors. Els drets dels conqueridors per sobre dels drets dels pobles conquerits.

Es torna a èpoques passades.
El govern espanyol va contra la normalització lingüística, un model consensuat després de la dictadura, modèlic i que s'ha revelat integrador. Sembla mentida que puguin fer una llei com aquesta, políticament antidemocràtica i científicament inacceptable. Volen trencar l'harmonia i un model de societat on tots els nens saben català i castellà perfectament.

I què s'hi pot fer?
Tot el que es faci és poc davant el poder que té l'Estat, però no ens podem sotmetre a criteris equivocats.

Els tribunals han donat la raó a una quota del 25% de castellà.
El que ha fet el TSJC és un disbarat com una casa. Els criteris lingüístics els han d'establir els educadors i, en darrera instància, l'administració catalana, tal com s'havia pactat durant la Transició. És increïble que es vulgui imposar una llei amb l'oposició d'educadors i de tota una societat. Els tribunals estan fent el joc a l'extrema dreta. En són còmplices i acabaran “trencant la pau”.

Es pot aturar?
S'ha d'aturar perquè és antidemocràtica. No l'hem d'aplicar perquè la consciència està per sobre de les lleis.
___________________________________________________________

Publicat en EL PUNT AVUI divendres 6 de juny del 2014


La denúncia, tramitada pels serveis jurídics d'ACPV, va ser inadmesa en un principi i es va haver recórrer a l'Audiència d'Alacant
El tribunal sentencia que ha produït una efectiva lesió en el seu dret a l'ús de la llengua valenciana i a la prestació del servei mèdic
La causa està en fase d'instrucció
L'entitat insta el govern valencià a garantir l'ús de la llengua pròpia


Un metge i una zeladora del centre de salut de Crevillent estan sent investigats pel jutjat d'instrucció d'Elx, acusats d'haver negat l'assistència mèdica a un pacient perquè “s'expressava en valencià i no l'entenien”. L'Audiència d'Alacant va ordenar al jutjat d'instrucció d'Elx admetre i investigar la denúncia per delicte formulada per un veí de Crevillent contra el metge i la zeladora de guàrdia que el dia 6 de gener de 2013 van denegar-li l'assistència mèdica per l'únic motiu de parlar valencià.

Segons un comunicat d'Acció Cultural del País Valencià, el pacient, amb símptomes de grip i febre alta, es va dirigir al seu centre de salut i va ser rebut per un vigilant de seguretat, el qual va introduir les seues dades al sistema i el va fer passar a la sala de consulta del metge de guàrdia. Una vegada davant del facultatiu i quan va començar a explicar-li el que li passava, el metge li va dir que no l'entenia, que per què no parlava castellà. Aleshores, el pacient va preguntar si hi havia cap altre facultatiu que el poguera entendre i el metge li va dir que no, que només estava ell i que no entenia el valencià, donant per finalitzada la consulta.

Burles

L'usuari aleshores demanà un full de reclamacions i el metge li va dir “vinga amb mi” i el va acompanyar a recepció on va demanar a la zeladora un full de queixes per al denunciant “perquè parlava valencià”. El full li va ser entregat per la zeladora mentre li deia: “Quina gràcia que vol que l'atenguen en valencià”... i tant la zeladora com el metge se'n van anar de seguida i es va quedar el pacient a soles i desatés en la recepció de l'ambulatori fins que en vista que ningú no li prestava el més mínim servei o atenció, se'n va anar.

Diligències

El jutjat d'Elx va rebre la denúncia i va acordar no admetre-la a tràmit. La inadmissió es va recórrer en apel·lació a l'Audiència d'Alacant i aquesta ha estimat que, en efecte, “sí que hi concorre l'element objectiu, que és la negativa a prestar al denunciant assistència mèdica pel fet d'utilitzar la llengua valenciana al dirigir-se al doctor denunciat, raó per la qual ha existit una discriminació lingüística no acceptable pel que disposa l'Estatut d'Autonomia i la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià conforme s'ha exposat, en una ciutat com Crevillent, on segons l'article 35 de l'esmentada llei és territori de predomini valencianoparlant, que ha produït una efectiva lesió en el seu dret a l'ús de la llengua valenciana i a la prestació del servei mèdic, per la qual cosa, en conseqüència, s'imposa que s'admeta a tràmit la denúncia i es practiquen les diligències sol·licitades pel denunciant i les que es consideren pertinents amb llibertat de criteri”.

La declaració com a imputats per delicte de discriminació del metge i de la zeladora va tindre lloc el passat 23 de maig i tot i negar parcialment els fets, sí que van reconéixer demanar al pacient que parlara castellà, al·legant no entendre el valencià i no practicar-li cap examen o exploració mèdica.

La instrucció de la causa continua i queden diligències d'investigació per practicar abans de concloure la investigació i passar a la fase de juí oral. El pacient discriminat està exercint l'acusació particular assistit per l'advocada d'Acció Cultural del País Valencià, Mercè Teodoro.

ACPV insta el president Fabra i el govern valencià a garantir el dret de tots els valencians a usar la seua llengua sense patir discriminacions, i més encara tractant-se de qüestions referides a la salut. Perquè, tal com aquest cas torna a posar en evidència, eixe dret no està garantit en absolut.

En aquest sentit, Acció Cultural, que té una llarga trajectòria de treball en favor dels drets lingüístics dels valencians, anima els valencians i valencianes que puguen ser víctimes de casos de discriminació lingüística a reclamar respecte als seus drets i, si és el cas, presentar la corresponent denúncia. “El servei jurídic de la nostra entitat és l'instrument al servei de la protecció dels drets lingüístics, i està obert a consultes per part de qualsevol ciutadà”, explica l'entitat en un comunicat.

diumenge, 15 de juny de 2014

EL GOVERN BAUZÁ UN EXEMPLE D'ESTIL MAFIÓS

L’STEI PRENDRÀ MESURES LEGALS CONTRA ELS INSPECTORS QUE COACCIONIN I AMENACIN LES DIRECTIVES I ELS DOCENTS DELS CENTRES

Els claustres dels centres educatius voten aquests dies els projectes TIL. Hem tengut constància que hi ha alguns inspectors d’educació que  visiten els centres i donen instruccions verbals del tot irregulars a les directives, que, segons el nostre punt de vista, suposen una coacció i una restricció d’un dret fonamental com és la llibertat d’expressió i pretenen influir en la intenció del vot dels funcionaris que actuen en un òrgan col·legiat, la qual cosa podria ser considerada  un possible delicte.
De moment desconeixem si aquests inspectors que actuen, presumptament, al marge de la llei ho fan per iniciativa pròpia o a instàncies d’algun superior jeràrquic, la qual cosa es podria aclarir davant un jutge.
Aquestes males pràctiques consisteixen a pressionar els directors perquè aprovin el projecte TIL amb indicacions incorrectes com prohibir la votació secreta als claustres i exigir que a les actes hi consti amb nom i llinatges, qui ha votat que sí i qui a votat que no. Sembla que la conselleria vulgui fer llistes negres. Aquest fet vulnera la llei i serà denunciat per l’STEI.
Així mateix, també tenim constància que els directors s’han vist amenaçats amb la possible obertura d’expedients si no atenen les indicacions il·legals dels inspectors.
El cúmul dels despropòsits es completa amb la difusió per part de la conselleria d’Educació d’un informe jurídic incomplet sobre el desenvolupament de les deliberacions i les votacions dels projectes TIL. El document que la conselleria d’educació fa arribar als centres només inclou conclusions d’un hipotètic informe jurídic, i no sabem si són totes les conclusions. Així mateix, amaga deliberadament la resta de l’informe.
L’estratègia de presumptes coaccions i amenaces també inclou telefonades.
Aquests atacs als principis bàsics de l’estat democràtic i de dret en el qual vivim actualment no es poden tolerar de cap manera i l’STEI prendrà totes les mesures legals al seu abast per acabar immediatament amb aquestes conductes que consideram il·legals.

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA