Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dijous, 31 d’octubre de 2013

COMUNICAT DE L'STEI. DIRECTORS EXPEDIENTATS DE MAÓ

L’STEI denuncia l’actuació antidemocràtica i de possible abús de poder dels responsables actuals de la Conselleria d’educació amb els tres directors de Maó

L’STEI Intersindical expressa, en primer terme, el seu suport absolut als tres directors de secundària de Maó que varen ser expedientats INJUSTAMENT per la Conselleria d’Educació a finals del passat mes de juliol.

Per altra banda, l’STEI manifesta la seva màxima indignació i el rebuig més absolut a la notificació que els tres directors han rebut en les darreres hores, en què es modifica la tipificació dels fets imputats. Ens afegim als qualificatius que ha dedicat a la notificació esmentada l’Associació de Directors de Menorca, en qualificar-la d’injusta, arbitrària i desproporcionada.

L’STEI denuncia la voluntat de la Conselleria de fer callar totes aquelles veus que s’oposen a la implantació del TIL, de l’ús continuat que fa de pràctiques que podrien ser catalogades de mafioses per a impedir la lliure opinió del professorat, el seu dret a la llibertat de vot en un òrgan democràtic de l’administració, del seu intent asfixiant de crear un clima de por i de repressió que no tolerarem.  

En el seu afany obsessiu de tirar per terra tots els mecanismes possibles d’expressió de la lliure discrepància, la Conselleria d’Educació passa per damunt, fins i tot, de la normativa que regula les competències dels directors. A l’àmbit autonòmic, en el Decret 120/2002, pel qual s’aprova el reglament orgànic dels instituts d’educació secundària, a l’article 34, al punt t), es diu que una de les competències del director és “Afavorir l’avaluació de tots els projectes i activitats del centre”; en cap cas, manifesta que votar en contra d’un d’aquests projectes es pugui considerar causa d’obertura d’expedient disciplinari.

Com a membres del comitè negociador de la vaga indefinida, l’STEI se sent doblement enganyat per la Conselleria quan s’havien compromès a la mesa a donar la màxima celeritat a la resolució dels expedients, i amb aquesta darrera notificació no fan més que allargar la seva resolució i seguir amb l’estratègia de voler fer por a la comunitat educativa. Lluny d’això cada vegada tenim més clar que la llei ens empara i que la conselleria i el govern per imposar les seves tesis fins i tot actuen al marge de la llei. 

Finalment, l’STEI afirma que estudiarà la possibilitat de denunciar per abús del poder i/o prevaricació les persones que han iniciat de forma irresponsable i arbitrària aquests expedients i l’STEI també exigeix la dimissió immediata dels responsables directes de la Conselleria d’Educació, Guillem Estarelles i Juana M. Camps, que ens han duit endavant aquests expedients polítics i ens han creat aquesta situació injusta, antidemocràtica i insostenible.


Ciutat de Mallorca, 30 d’octubre de 2013 

dimecres, 30 d’octubre de 2013

VERSIÓ 2.2 DEL CATALANITZADOR

Catalanitzador de Softcatalà
Es presenta la versió 2.2 del Catalanitzador de Softcatalà per al Windows i Mac OS X

El Catalanitzador de Softcatalà (http://catalanitzador.softcatala.org) és un programa que posa a l'abast de qualsevol usuari de forma senzilla tenir en català els ordinadors amb el Microsoft Windows o Mac OS X. En executar-lo, el Catalanitzador analitza de forma automàtica els canvis que cal fer i, en un procés guiat, els realitza sense que l'usuari s'hagi de preocupar de res més.
Viure i treballar plenament en català
L'objectiu del Catalanitzador de Softcatalà és simplificar la catalanització de qualsevol sistema Microsoft Windows o Mac OS X; a aquest efecte, hi aplica els canvis de configuració, els paquets de llengua i els correctors ortogràfics necessaris per tal que l'usuari pugui treballar en català.
En sistemes operatius com ara el GNU/Linux, emprar el català és molt senzill: quan l'usuari tria el català com a llengua de treball, automàticament canvia la llengua del sistema, els correctors ortogràfics que s'usen i la llengua de les aplicacions. En canvi, en entorns Microsoft Windows aconseguir el mateix objectiu requereix un gran esforç per part de l'usuari, que inclou: realitzar canvis de configuració, baixar paquets de llengua de diferents webs que són específics per a certes versions de les aplicacions i edicions del sistema operatiu, i la tria d'opcions específiques per a diversos programes. Les traduccions que aplica el Catalanitzador han estat desenvolupades per diferents empreses, com Microsoft, Apple, Adobe, Google o Softcatalà en el cas del Firefox.
Estadístiques del Catalanitzador
Des de la seva publicació el 22 d'abril de 2012, més de 62.000 usuaris han catalanitzat el seu ordinador. Les estadístiques es troben accessibles a: http://catalanitzador.softcatala.org/stats/
Darrere del sistema operatiu i de l'Internet Explorer, en la plataforma Windows, les aplicacions més populars que el Catalanitzador pot catalanitzar són:
  • Adobe Reader: un 80% d'usuaris el tenen instal·lat
  • Microsoft Office: un 74,73% d'usuaris el tenen instal·lat
  • Chrome: un 61,58% d'usuaris el tenen instal·lat
  • Firefox: un 59% d'usuaris el tenen instal·lat
  • Windows Live: un 43,61% d'usuaris el tenen instal·lat
  • Skype: un 21,1% d'usuaris el tenen instal·lat
  • ITunes: un 18,2% d'usuaris el tenen instal·lat
Novetats de la versió 2.2
Novetats de la versió 2.2 per al Windows:
  • Compatibilitat amb el Windows 8.1 de 32 i 64 bits
  • Compatibilitat amb l'Internet Explorer 11
  • Millores en el suport del valencià, incloent-hi el paquet d'idioma valencià per al Microsoft Office 2013
  • Compatibilitat amb el Microsoft Office 2010 i 2013 de 64 bits
  • Millores en la interfície d'usuari i petites errades corregides
La importància de navegar en català
Gràcies al canvi de llengua en els navegadors que realitza el Catalanitzador, els usuaris s'identificaran a partir d'aquell moment com a catalanoparlants quan naveguin per Internet, i aquelles aplicacions web que siguin multilingües i tinguin versió catalana es mostraran en català.
Aquest canvi és molt important, ja que determina el pes real de la llengua catalana a Internet, actualment fortament subestimat. A més, afecta la visibilitat del contingut web en català d'empreses i d'institucions públiques. Els cercadors d'Internet mostren els resultats en funció de dos paràmetres: l'estat on es troba l'ordinador i la llengua de navegació definida al navegador. Si no es té definit el català al navegador, el contingut en català no apareix a les primeres posicions, resta amagat als usuaris, els quals fan servir contingut web en altres llengües (espanyol, anglès, francès...) en comptes de fer-ho en català. Per exemple, aquest és un problema molt real que afecta la Viquipèdia, una de les Wikipèdies més actives, però amb dificultat d'arribar al seu públic objectiu.
Ajudeu-nos a difondre el Catalanitzador de Softcatalà
Us demanem ajuda en la seva difusió:
  • Executeu-lo en tots els vostres ordinadors.
  • Difoneu el programa a les xarxes socials, blogs i webs.
  • Si teniu un blog o web, poseu-hi un bàner del Catalanitzador. Aquí (http://catalanitzador.softcatala.org/baner.html) en trobareu uns quants.
  • Publiciteu l'existència del Catalanitzador entre les vostres amistats, companys de feina i familiars.
  • Ajudeu a instal·lar el Catalanitzador.
  • Reclameu a les institucions públiques (biblioteques, escoles, universitats...) que facin servir programari en català i suggeriu-los l'ús del Catalanitzador.
Institucions i entitats que hi donen suport
El Catalanitzador, desenvolupat per Softcatalà, compta actualment amb el suport de les següents institucions i entitats: Direcció de Política Lingüística del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya (XTEC) del Departament d'Ensenyament, Xarxa Vives d'Universitats dels territoris de parla catalana, Fundació puntCAT, Plataforma per la Llengua, Amical Viquipèdia, VilaWeb, Diari ARA, El9Nou, Acció Cultural del País Valencià, Universitat Pompeu Fabra i WICCAC. Les institucions i entitats col·laboradores s'han compromès a donar difusió i promoure l'ús del Catalanitzador, accions que volem agrair des de Softcatalà.

dissabte, 26 d’octubre de 2013

UNA CONSTITUCIÓ QUE NO ENS PROTEGEIX

pUBLICAT A TORNAVEU:

Maria Antònia Font: “Tenim una constitució que no ens protegeix i un constitucional que no defensa els nostres pocs drets”.

Professora de secundària, militant de l’STEI Intersindical, és una dels portantveus dels comitès de vaga dels sindicats i de l’Assemblea de Docents, entitats que ha liderat el procés de protesta en contra de la implantació del Tractament Integrat de Llengües (Decret TIL) a les Illes Balears. Tot i que a hores d’ara (10 d’octubre de 2013) la vaga ha estat, suspesa temporalment, el conflicte lluny de solucionar-se s’ha agreujat i l’esperit de lluita es manté ben fort. Aprofitant una breu estada a Barcelona, li vàrem fer aquesta entrevista que us oferim a continuació.
Un moment de l'entrevista.



Imatges de la manifestació del 29 de setembre.


Has vingut a Barcelona com a representant dels sindicats i dels comitès de vaga l’Assemblea de Docents.  Porteu 3 setmanes de vaga en contra del TIL. 
Sóc membre del sindicat STEI, que forma part del Comitè de Vaga i també formo part a nivell personal de l’altre Comitè de Vaga, el de l’Assemblea de Docents.
A banda del sindicat STEI, que és el majoritari,  hi ha CCOO, que també va convocar la vaga. La resta de sindicats també hi han donat suport. Tots hi som. Aquesta és una de les claus de l’èxit d’aquesta mobilització. És a dir: pares, tots els sindicats, professors, la nostra universitat...
 
Abans de la imposició del TIL hi hagué altres intents encaminats a diluir el català com a llengua vehicular en l’educació, no?
Hi hagué la proposta de la lliure elecció de llengua. El tret, però, els va sortir per la culata, ja que el primer any el 87% de pares varen triar l’ensenyament en català, i el segon any fou el 90%. I quan no els funciona la lliure elecció de llengua imposen el TIL.
 
Com definiries el TIL?
De fet és el laboratori de la LOMCE i posa en marxa el programa de la Fundació del PP, la FAES, pel que fa a llengües, perquè resulta que ens impedeix fer el 100% de l’ensenyament en català, no ens deixa utilitzar el català com a única llengua vehicular a l’ensenyament amb l’excusa de la modernització d‘introduir l’anglès. El TIL dóna un 33% a cadascuna de les tres llengües, el català, l’espanyol i l’anglès. Tanmateix els alumnes no estan preparats per rebre l’ensenyament d’una àrea no lingüística en anglès.
 
També hi ha dificultats pel que fa a la seva implantació...
El govern vol fer una implantació no progressiva, comencen a tres anys però no la van pujant any a any, sinó que fan una implantació invasiva, és a dir primer, tercer, cinquè de primària i primer d’ESO. Tot per l’any que ve. S’ha de dir que aquest calendari no ha estat mai negociat, ni a cap mesa ni a enlloc, per això nosaltres (STEI i UGT) vàrem presentar un recurs davant del Tribunal Superior de Justícia les Illes Balears, que vàrem guanyar, en el sentit que no es podia implantar un calendari d’aquestes característiques ni tan aviat ni tan de cop, ja que ni els alumnes ni tampoc els professors hi estan preparats, no s’ha negociat, no s’ha dut al Consell Consultiu... Era el 6 de setembre.
 
Quina fou la resposta del govern?
Aquell mateix dia el govern va fer un decret llei nou. Això va rebel·lar molt la gent i va fer que es més gent secundàs la vaga indefinida, que havia estat convocada dia 3 de setembre pels sindicats i dia 5 de setembre per l’Assemblea de Docents. .
 
Quines organitzacions hi estan implicades?
Des d’un primer moment, els sindicats hem exigit que l’Administració reconegués com interlocutor el Comitè de Vaga de l’Assemblea de Docents, tot i que l’administració té alguns dubtes legals sobre la seva constitució. És per això que està aixoplugat sota el paraigua dels sindicats. Nosaltres cercam la unitat d’acció i aquesta és una manera que es vegi que no hi ha escletxes entre l’assemblea i els sindicats, que tots anem plegats sense fissures.
 
A priori, pot semblar bona la incorporació d’una tercera llengua en el currículum educatiu.
Nosaltres hem presentat un projecte per incentivar l’anglès a les aules amb un programa de reforç de professorats i de material. Però el govern  va al 33%/33%/33% sense tenir en compte els temes pedagògics i les possibilitats objectives de la seva implantació. Ni els alumnes estan preparats per rebre-hi els ensenyaments ni els docents hi estan per donar-los-hi. Per altra banda s’ha de dir que els continguts de la matèria quan es fan en anglès són més baixos que la mateixa matèria impartida en català.
 
Pel que sabem no sols es tracta del TIL sinó que s’han barrejat també altres coses.
Darrera del TIL també hi ha la Llei de Símbols, que també ha molestat molt. Si penges per exemple un llaç quadribarrat (símbol de la lluita pel català a les Illes), en un centre et pot caure una multa de 5.000 €, si el director no el treu té una multa de 10.000 €...
També ha molestat molt els expedients disciplinaris (suspensió cautelar de sou i de funció docent) que han obert a tres directors de Menorca que van manifestar la seva impossibilitat per poder aplicar el TIL amb una clara intenció d’escarni. La conselleria exigeix que els directors obeeixin sense opinar. Els diu que han d’obeir les ordres que els dóna un superior jeràrquic. Una clara estratègia per infondre por al col·lectiu docent.
 
Històricament, a les Illes veníeu d’un consens de facto amb temes relacionats amb la llengua i l’educació...
Veníem d’una llei del 1986 de Normalització Lingüística feta en temps del PP. El Decret de Mínims és de l’any 1997, que regula l’ús del català i diu que el 50% dels continguts educatius es faran com a mínim en català. Si es vol el 100% caldrà posar d’acord tota la comunitat educativa. En aquells anys es va fer molta feina i molt bona amb el resultat que la gran majoria d’escoles feien el 100% en català.  Això va ser el resultat del consens.
 
Dins d’aquest procés de conflicte, heu variat les vostres propostes?
Començàrem demanant la derogació del TIL i ara plantegem la seva aplicació voluntària. No se’ns pot dir que no volem negociar. Davant d’aquesta proposta, el govern no es mou, especialment pel que fa referència a infantil i a primària. S’ha de dir que nosaltres no signarem cap acord sense la consulta als treballadors i treballadores docents. Realitzarem altres mesures de pressió. L’STEI ha iniciat una  via judicial internacional al Tribunal Europeu de Drets Humans, amb Drets Humans de Mallorca i l’Assemblea de mestres i professors en català de les Illes Balears.  L’assetjament institucional, malgrat que no té una tipificació en el codi penal, crec que ja li haurien de posar perquè té un comportament típic d’aquest casos: aïllament, persecució de la víctima, negació de la comunicació, fer que s’equivoquin, ofegar... tota l’estratègia del pervers i la víctima.
 
Un dels elements diguem-ne estratègics que han possibilitat l’èxit de participació i durada de la vaga han estat les caixes de resistència.
Funcionen molt bé. Hi ha com a tres caixes de resistència. Una que la gestiona cada centre, una segona l’Assemblea de Docents i l’Obra Cultural Balear els recursos de la qual es dediquen a mantenir l’estructura de l’Assemblea, a pagar  consultes jurídiques i en tercer lloc als vaguistes. I una  tercera caixa que és la nostra i la d’Enllaçats per la Llengua que està destinada únicament als vaguistes.
 
Possiblement, la demostració més palpable de fins a quin punt el conflicte s’ha transformat en un conflicte social hagi estat la manifestació del 29 de setembre.
Va ser la manifestació més multitudinària feta mai fins ara a les Illes. Hi va haver una forta implicació de la societat civil balear. La manifestació l’obrien les colles de xeremies, n’hi havia gairebé 40.  Les claus de l’èxit foren la implicació de docents de l’escola pública i de la privada concertada, de les cooperatives d’ensenyament, de pares i mares, la FAPA, COAPA, de tots els afectats. La Plataforma Crida per una Educació Pública de Qualitat, ja existia feia dos anys. Van ser els que varen posar en marxa la samarreta verda, per exemple, organitzant tancades amb molta participació. La universitat també ha fet costat, les associacions de directors i d’inspectors d’educació...
 
S’ha de destacar el paper mobilitzador que hi hagué a les altres illes...
Si, això és molt important perquè sempre ens centrem a Mallorca. Cal destacar, per exemple, la Coordinadora de Professors Preocupats d’Eivissa, les Assemblees de Menorca, els Docents Associats de Formentera, els Professors pel Sentit Comú de Mallorca, la Plataforma per l’ensenyament públic de Manacor, l’Assemblea de Mestres i Professors en Català a totes les illes...
 
A banda de l’educació, existeixen altres dos fronts en contra del català.
A banda del tema del TIL, que afecta principalment l’educació, el govern de Bauzá ha llevat el requisit del català als funcionaris i ha desmantellat els mitjans de comunicació públics en català: educació, funcionariat i mitjans de comunicació.
 
Joan-Ramon Gordo i Montraveta. 

dijous, 24 d’octubre de 2013

Els nous parlants

Maite Puigdevall. Banyoles en 1972, llicenciada en Filologia Catalana por la Universitat de Girona (1990-1995). professora en la Universitat Oberta de Catalunya

Catalunya constitueix un espai força singular en ter-mes lingüístics dins del context de la Unió Europea i més generalment en el món “occidental”. El català és una llengua que presenta alhora formes de llengua dominant i llengua dominada. Tot i ser una llengua amb prestigi social, no és la única llengua legítima en tots i cadascun dels camps socials amb qui comparteix espai, majoritàriament amb el castellà però cada vegada més amb al-tres llengües, sobretot l’anglès. Aquesta dicotomia es veu reflectida en els actuals debats sobre el futur del català en una hipotètica Catalunya independent. Aquests de-bats es centren en discutir quin tipus d’estatus jurídic haurien de tenir el català i el castellà en un estat propi. Sense negar la importància dels marcs jurídics i legals que permeten portar a terme certes polítiques lingüístiques i d’altres no, a mi m’agradaria posar l’accent sobre la ca-pacitat de la comunitat lingüística catalana d’atreure nous parlants i també de les barreres o factors que ho dificulten, sigui en el marc actu-al on un d’hipotètic perquè crec que aquesta capacitat d’atracció de la llengua catalana és un dels punts claus per a la sostenibilitat d’aquesta comunitat lingüística. Anomenem “nous parlants” aquells que no tenen el català com a llengua inicial. Quan eren petits no la tenien com a llengua familiar i l’han apresa i l’han començat a utilitzar en diferents moments de la se-va trajectòria vital, sigui a partir del seu pas pel sistema educatiu, a partir de cursos per adults, per la seva incorporació al mercat laboral, etc. Aquest fenomen s’ha d’emmarcar en els processos de revitalització que moltes altres llengües, com ara el gal·lès, el basc, el gaèlic, el gallec, l’ucrainià, el bielorús etc., han experimentat des de mitjans- finals del segle passat. Fins llavors, aquest tipus de comunitats lingüístiques perdia parlants i s’anaven reduint mica en mica. A resultes de canvis relacionats amb la globalització, com la descolo-nització, l’europeanització, la descentralització dels estats, o la creació de nous estats, etc… un seguit de moviments de recuperació i revitalit-zació cultural i lingüística han anat emergint. Pel cas català, com en altres, això ha significat que molts parlants que no tenien el català com a llengua inicial s’hagin anat incorporant a la comunitat lingüística ca-talana a resultes també d’una política lingüística explícita que tenia
com a objectiu augmentar el coneixement, els usos i el prestigi d’aquesta llengua entre la població que no la va aprendre en família. A Catalunya ens trobem doncs en una situació sociolingüística on més del 40% de la població que parla català quotidianament no té aquesta llengua com a llengua inicial, o sigui que no són parlants na-dius d’aquesta llengua, però podem considerar que són claus per a la sostenibilitat de la comunitat lingüística catalana. A més, en la majoria dels casos aquests “nous” catalanoparlants no han deixat de ser caste-llanoparlants i el que succeeix és que els seus usos lingüístics són du-als, adaptats a les diferents necessitats i característiques dels camps socials on actuen i als interlocutors amb qui interactuen. Aquests canvis en l’accés a repertoris lingüístics també condicionen la relació entre llengua i identitat. Si fins fa poc el català era un marca-dor etnolingüístic que diferenciava entre els que eren catalanoparlants (nadius) i els que no, les noves pràctiques lingüístiques híbrides dels nous parlants han portat canvis en relació entre llengua i identitat. . Trobem cada vegada més gent que no per utilitzar poc el català, no tenint-la com a llengua principal, o no parlar-la d’una determinada manera, diríem propera a l’estàndard, deixen de sentir-se catalans. Dit en altres paraules, que no consideren necessari parlar català o tenir-la com a llengua principal per ser catalans. És en aquests canvis on hem d’emmarcar per exemple la creació del col·lectiu Súmate, que tot i te-nir la llengua castellana com a llengua principal s’identifiquen amb una identitat catalana contraposada a una determinada identitat espa-nyola, i s’alineen amb una possible independència de Catalunya. . . Aquests canvis suposen nous reptes per a la política lingüística, que haurà de resituar la seva intervenció dins un nou paradigma lingüístic que ja no és de bilingüisme si no de multilingüisme, d’usos híbrids, du-als i simultanis de les llengües i que han de propiciar un context favorable a la legitimització dels nous parlants de català.

dimecres, 23 d’octubre de 2013

Cooficialitat plena és lenta dissolució

Albert Pla Nualart . Barcelona (1959), filòleg.

Una cooficialitat plena castellà-català consolida-ria un marc sociolingüístic gens simètric: el que fa que actualment la llengua comuna dels catalans, al-menys a les zones més poblades, sigui el castellà. Consolidaria, doncs, l’actual terreny de joc comuni-catiu, en què la llengua forta es va imposant per la seva pròpia inèrcia, sense forçar res. Aquesta inèrcia només es pot trencar amb una desin-hibida discriminació positiva del català en tots els àmbits públics, i la fórmula legal menys eufemística i més efectiva per acollir-la és l’oficialitat única.

L’objectiu hauria de ser exercir prou pressió institucional durant prou temps –si té, i només si té, un clar aval democràtic– perquè en un procés lent i gradual el català acabi desbancant el castellà com a llen-gua comuna. Renunciar a aquest objectiu (potser més utòpic que la in-dependència) comporta que, en la pràctica, la minorització del català segueixi avançant: tant pel que fa al retrocés de l’ús com a l’erosió de la seva identitat lingüística.

Saber castellà ha de continuar sent un valor –i més si ja no es percep com a llengua imposada– però tenint clar que la normalitat del català, i de qualsevol llengua, no és compatible amb el fet que el 99,9% dels seus parlants dominin amb un nivell de nadius una altra llengua molt més potent. Cap llengua en cap lloc del món ha sobreviscut a aquest cosmopolitisme suïcida. Però és cert que hauríem de ser molt més cosmopolites –a la sueca o a l’holandesa– i, per això, els catalans del futur haurien de saber molt més anglès (francès, rus, xinès, etc.) i una mica menys de castellà que els de principis del segle XXI.


Renunciar a desbancar el castellà com a llengua comuna suposa condemnar el català a un futur residual. Si el vot majoritari dels cata-lans, sabent que això és així, opta per aquesta via per afavorir la convi-vència caldrà acceptar-ho democràticament, però aquest vot no serà lliure i responsable si els que l’exerceixen no són plenament conscients de les seves conseqüències.

divendres, 18 d’octubre de 2013

Declaració de Palma. Suport a la comunitat educativa balear

Trobada de sindicats de l’ensenyament a Palma en suport a la comunitat educativa balear

Representants dels sindicats STES-intersindical, que agrupa a sindicats de l’ensenyament de distints territoris (Andalusia, Astúries, Illes Canàries, STEC-Cantàbria, Castella-i-Lleó, Castella-La Manxa, Madrid, Galícia, Extremadura, Melilla, Múrcia), i l’STEPV-Intersindical Valenciana, l’USTEC-STEs (Intersindical Alternativa de Catalunya) i STEE-EILAS (Euskal Herria), juntament amb l’STEI-Intersindical (Illes Balears), ens hem reunit a Palma per manifestar el nostre suport a la lluita del professorat i de la comunitat educativa de les Illes Balears i a la feina feta per l’STEI-Intersindical contra la política educativa i lingüística del Govern de les Illes Balears.

Tots nosaltres valorem positivament la vaga indefinida, les concentracions i la manifestació multitudinària més gran de la història de les Illes Balears. Valoram molt positivament la unitat sindical i la de tota la comunitat educativa així com el suport de la ciutadania. Analitzam les claus de l’èxit d’aquesta mobilització per tenir-les en compte a les mobilitzacions que s’han de fer en contra de la LOMQE. Una lluita que fa anys que es manté i que de cada vegada té més suports i genera més solidaritat.

S'ha organitzat una lluita per fer front a aquestes polítiques contràries a la normalització lingüística i a l'educació inclusiva. Amb la imposició del TIL, el Govern de les Illes Balears pretén reduir i arraconar el català com a llengua vehicular i no ha dubtat en enfrontar-se a la majoria social i trencar un consens històric sobre el tractament que el català ha de tenir al sistema educatiu balear.

Hem analitzar la situació generada per la recent aprovació de la LOMQE al Congrés.
A més, l'aprovació del pla d'ajust i l'aplicació avançada d'alguns aspectes arreplegats a la LOMQE estan suposant un clar atac a l'educació pública i als drets del personal que treballa en l'ensenyament a les Illes.

La convocatòria de la Vaga Indefinida i les multitudinàries manifestacions per exigir al president Bauzá que rectifiqui i modifiqui la seva política, posen en evidència l'aïllament social del seu govern.

Davant d'aquesta situació, i de la negativa del Govern de les Illes Balears a obrir un veritable procés de negociació que doni satisfacció a les reivindicacions plantejades pel professorat i la comunitat educativa, volem reiterar el nostre suport actiu a aquesta lluita que considerem també nostra.

Per altra banda, tots nosaltres considerem que l'aprovació de la LOMQE és una clara involució ja que és una llei segregadora, mercantilista i centralista que va en contra del dret universal a l'educació. El govern espanyol no ha buscat el consens amb la comunitat educativa, els sindicats ni els governs autonòmics. Ha fet una llei de partit que només compta amb el seu suport.

STES-intersindical, USTEC-STES, STEE-EILAS, STEPV i STEI-Intersindical considerem que cal articular una resposta dura, contundent i sostinguda en el temps per impedir que aquesta llei, així com altres que ja estan en vigor, com la Llei d’Ensenyament de Catalunya (LEC), s'apliqui als centres docents. Per fer-ho, apostem per organitzar un ample moviment social, des de la base, que agrupi totes les organitzacions i persones que realment s'hi oposen.

Finalment, ens comprometem a treballar conjuntament per una educació pública per totes i tots, laica, democràtica, inclusiva, coeducadora, de qualitat, que garanteixi la presència de les llengües pròpies, que possibiliti la configuració de models educatius propis en les diferents nacions, nacionalitats i regions.


Palma, 17 d'octubre de 2013

dijous, 17 d’octubre de 2013

La ideologia de l’odi

A les Balears, tothom té, poc o molt, un amic o conegut del PP. O en cas contrari, tothom del PP té un amic o conegut d’esquerres o nacionalista. No hi ha més: els pobles són petits, els barris de Palma també, i en general, no hi espai per a tantes realitats paral·leles.  I això no ha estat mai, en general, un problema per conviure i fer feina i passar-ho bé junts: als clubs de futbol, a les associacions de caçadors, de la tercera edat, a les colles de geganters, de xeremiers, a les agrupacions de ball de bot, als casinos de poble, als consells parroquials, a les confraries de setmana santa, als col·lectius de quintos, al cafè, als grups excursionistes, etc. Tots ens coneixem, i tots sabem, amb els amics, quins temes tractar i no tractar per no tenir discusions que puguin rompre la pau, la calma, del nostre petit país, del nostre petit entorn, de la nostra petita societat.

Això ha estat així fins ara. Perquè, més enllà d’una petita minoria extremista i poc o molt renouera -amplificada per un parell de grans fortunes i un pamflet-, mentalment fora, per tant, de la realitat de les Illes, la llengua mai havia estat un problema per viure en pau: com ha de ser, la llengua de ca nostra, la nostra llengua, un problema de convivència? Tenim milers de persones vengudes de fora, que viuen aquí, i que parlen centenars d’altres llengües: i què? Els que no han après català, han estat entusiasmats que els seus fills l’aprenguessin, a l’escola, és clar, que és on s’aprenen les coses. Tots, excepte la minoria renouera, la que dorm i menja a les Illes, però no hi viu, nascuts o no aquí, que se senten orgullosament estrangers, colons, allà on podria ser ca seva.
La pau social, la calma del nostre petit país, s’ha romput. Per sempre? Ja ho veurem, però hi ha ferides que costen de tancar. El que era motiu de pau ara és motiu de guerra, acarnissada i cruel com no l’havíem vista mai. Llistes negres, amenaces, sancions, agressions, policia, propaganda: el govern i el PP s’han bolcat en una lluita contra la bona gent d’aquestes nostres illes, la que veu en l’eduació i la cultura la font de progrés i evolució, amb tots els mitjans i tota la infanteria: militants a sou per rebentar assemblees i debats, per fer llistes de mestres i professors i denunciar-los, per encerclar nins de pares rebels, per agredir joves militants sindicalistes. El PP balear alimenta la llavor de la violència contra la seva pròpia gent, els seus propis ciutadans i els seus propis treballadors, per mirar de vèncer en un conflicte on no pot convèncer. El govern i el PP, sabent-se clarament minoritaris i aïllats socialment, utilitzen la violència i la intimidació que l’ús del poder els confereix per imposar un projecte d’extermini cultural ideat per la minoria extremista que no difereix, essencialment, d’altres experiments supremacistes fracassats, com la imposició de l’afrikaans a les escoles negres de Sud-Àfrica durant l’apartheid o de l’alemany a les escoles de la Polònia ocupada durant la II Guerra Mundial.
El govern no governa: decreta i amenaça. I cova l’ou de la serp per rompre els vincles socials de les nostres comunitats, els nostres pobles i barris, per dividir-nos enfrontar-nos en petits grupets marcats i encerclats: pancatalanistes, rojos, verds, mallorquinistes. Del caos i la por, de la desconfiança i la divisió en creix la llavor de l’extremisme que Bauzá afavoreix. Ell no presideix les Illes: les sotmet als seus desigs i als de l’extrema dreta, minoritària, ridícula, llefiscosa, patètica, estúpida, però influent.
La ideologia de l’odi, del supremacisme té noms i llinatges: José Ramón Bauzá, Joana Maria Camps, Guillem Estarellas, Bartomeu Isern, Martí Sansaloni, Antoni Camps, Óscar Fidalgo, Ana María Aguiló, Jorge Campos, Assunción Pons, Patricia Moreno, Simón Gornés, Rafael Bosch, Antonio Gómez, Mateo Isern, Fernando Gilet, Carlos Delgado, Agustín Buades, José María Rodríguez, Teresa Palmer, Joan Rotger, María Salom, Tito Kovacs, Álvaro Middlemann; són els més coneguts. Però es comencen a delatar també qui són els seus mercenaris a cada poble, a cada barri, a cada racó. I els Simonet, Cifre, Sagreras, Tauler, Mulet, Sintas i altres que ploren i mamen alhora són, si no reaccionen, còmplices silenciosos de la degradació que vivim.
Encara no hi ha hagut cap esclafit de violència, però sí alguns petits brots: cremes de pancartes contra el TIL, amenaces de pares-militants del PP a mestres, i fins i tot, una agressió a un jove del SEPC. Si l’agressió arriba a ser en sentit contrari… Recordem que per una brega de bar entre un borratxo i un músic, en Bauzá en persona va sortir a condemnar els fets. Ara, però, callen i aplaudeixen en la intimitat la violència de baixa intensitat que ells mateixos instiguen. De moment, només en un sentit, però la paciència, com tot a l’univers, té un límit, fins i tot la dels mallorquins, i de cada dia en són manco els que acoten el cap i paren l’altra galta. I quan això passi, què farem, què direm? Ens lamentarem, aleshores, de la pau perduda? Ens agradarà, viure en una societat dividida, sense cohesió social ni xarxa ciutadana, separada i triada en bàndols?
És això el que vol el PP balear, un país dividit, enfrontat, agressiu, terra ferma on sembrar-hi la germinació de l’odi, perquè no s’aturi de créixer: odi cap a nosaltres mateixos, cap als nostres veïnats, cap als mestres, cap a la cultura, el coneixement, la llengua, el territori, el país; cap al negre, cap al moro, cap al xinès, cap a l’homosexual, cap a l’immigrant, cap a la dona independent, cap al desnonat, cap al desvalgut, cap al pobre. L’extermini de la diferència, de la dissidència, del diferent.
Supremacisme, extermini, odi: no podem consentir que arreli. Ara més que mai no tenim por.
Publicat a NOTES I APUNTS, per Andreu Corbera:http://notesdediari.wordpress.com/2013/10/08/la-ideologia-de-lodi/#more-1632

dijous, 10 d’octubre de 2013

LA BATALLA PER LA LLENGUA: AVUI LES ILLES, DEMÀ NOSALTRES



Quim Torra
Publicat en elSingulardigital.cat dijous 26 de setembre del 2009

"Saben molt bé que és a través de la llengua que els catalans som, i que només a través de la llengua els catalans vam arribar a ser un poble normal i civilitzat"

La batalla per la llengua té lloc als baluards de València i les Illes, però tots som a les muralles. No és endebades . La nostra pàtria és la nostra llengua i allà on la llengua és ferida, tots en som les víctimes. Per això questa batalla ens concerneix a tots, cal que hi siguem tots, perquè o la guanyem tots o la perdem tots.
Sabem molt bé les terribles conseqüències de mutilar l’ànima de la nació: la reducció al folklore, a la farsa grotesca del dialectisme bord, a la pèrdua de la identitat que ens fa poble. El provincialisme té la diana posada al bell mig de l’ensenyament del català i l’atac és amb tota la capacitat destructiva d’un Estat mobilitzat en tots els fronts per a assetjar tot allò que li és diferent i aliè a la seva tradició jacobita i ‘messetària’.

Saben molt bé que és a través de la llengua que els catalans som, i que només a través de la llengua els catalans vam arribar a ser un poble normal i civilitzat, tant modern com qualsevol altre, en aquella república de les lletres -deixat enrere l’esclat enlluernador del modernisme i l’ordre ponderat del noucentisme-, de Josep Pla, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra o Just Cabot. O és que alguna altra vegada havíem arribat tan lluny? Gràcies a què? A la llengua.

Havia costat Déu i ajuda arribar fins allà. Després de la desfeta de 1714, res no va quedar dempeus, tampoc la llengua. Va caldre “re-néixer”, adonar-se que parlàvem una llengua apta per a l’estudi i la literatura!. I encara va caldre imaginar-se un idioma nou, dibuixar-lo, sentir-lo, tornar a fer-nos-el nostre, fer-ne milers d’esborranys a llapis, esborrar-los, discutir-los, cedir —sovint—, per acabar dibuixant amb carbonet cada mot, cada frase, lligats per sempre més a una geografia, a una terra i a una llum. Gràcies a Pompeu Fabra s’obria la porta a la modernitat per la via de la normalitat. Estrenàvem una llengua i la seves possibilitats van fer el miracle. Verdaguer n’havia salvat l’ànima; Fabra en salvava el cos. Ja no miraríem mai més a Madrid sinó a París, Londres o Berlín. El món sencer era nostre, perquè nosaltres ja podíem escriure sobre el món sencer. I la porta que vam saber obrir ens va permetre abocar-nos al cosmopolitisme autèntic, el que sap d’on ve,i tocar el futur amb la punta dels dits.

La setmana passada els parlava dels cosmopolites fòssils, hòrrids provincialistes que representen exactament el contrari d’aquella generació. Jo no vull renunciar al cosmopolitisme, ni a la paraula “ciutadà”, però només podrem recuperar-les si la llengua catalana venç la batalla.

A les Illes i a València ens ho juguem tot. Poques vegades com aquests dies els pobles de la nació catalana no ens sentim tan propers, tan íntimament lligats pel mateix objectiu. “La llengua i la història són el botí més preuat a l’hora de sotmetre un poble” va dir Àngel Guimerà. Prou espolis. Prou!

Xevi Xirgo Teixidor

Publicat a

Podríem cometre l'error de pensar que això que Bauzá està fent a les Illes amb el català ens agafa una mica lluny i que per tant no cal que ens hi encaparrem massa. No s'ho pensin. El que està fent el govern balear amb el català també és un atac al moll de l'os de la nostra societat i ens hi hem d'implicar. Un atac d'aquestes característiques a la llengua no ens el podem prendre a la lleugera. Perquè la llengua és l'espina dorsal d'una societat i l'element a partir del qual s'hi vehiculen moltes altres coses, i per això hem de negar-nos a posar en pràctica qualsevol bestiesa que ens proposin en aquest terreny, com ho han fet Mas i Rigau amb tot allò que té a veure amb la sentència del TC sobre l'Estatut i que afecta la immersió lingüística a Catalunya. Ferms. Bauzá és un animal; i el ministre Wert encara ho és més. I en aquesta mena de cursa que estan fent a veure qui ens maltracta més han comès un gran error: han menystingut la capacitat de mobilització no només dels mestres sinó també la dels pares i de tota la societat en general. I nosaltres no podem fer veure que no passa res. A Wert i a Bauzá en realitat no els importa ni l'anglès ni el castellà; el que realment els uneix és la seva ignorància i el menyspreu cap a la nostra cultura i la nostra llengua. I si ara són les Illes el curs vinent serà l'aplicació de la llei Wert a Catalunya. En plena efervescència per tot allò que significa el 2014, Wert no només continua entestat a defensar l'“espanyolització” dels alumnes catalans sinó que ara, a més a més, ho fa aliant-se amb UPyD. Faria bé la comunitat educativa d'aquí de començar a pensar com ens hi posarem. Perquè arribarà.

dimarts, 8 d’octubre de 2013

Declaració sobre la marginació del català

Publicat en el núm. 84 (pàg. 3) de la revista Llengua Nacional (III trimestres del 2013)

Atesa la seva importància, Llengua Nacional s'adhereix a la declaració que reproduïm tot seguit.

Davant les iniciatives que recentment han adoptat el govern espanyol i els governs autonòmics de la Comunitat Valenciana, les Illes Balears i Aragó sobre l’ús, l’ensenyament i la denominació de la llengua catalana, la Junta de Govern de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) denuncia:

1. La planificació i aplicació d’unes mesures legislatives, en particular a les Balears i el País Valencià, que, invocant sovint com a pretext l’aprenentatge de llengües estrangeres, tenen com a objectiu marginar encara més la llengua catalana en tots els àmbits d’ús, particularment en l’educatiu.

2. La inacceptable denominació que aplica a la llengua catalana la Llei de llengües d’Aragó recentment aprovada per les Corts autonòmiques, que recorre al circumloqui “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” (popularitzat a través de l'acrònim LAPAO) per a designar el català de la Franja, tot establint alhora regulacions que en dificulten greument l’ús normal i l’aprenentatge.

3. La constant i creixent obstrucció política a la intercomunicació audiovisual entre tots els territoris de llengua catalana, que no sols lesiona la cohesió lingüística i la normalitat cultural de la comunitat catalanoparlant, sinó que s’oposa als més elementals principis de lliure circulació de la informació, de foment del mercat audiovisual i d’estímul de la intercomunicació entre regions veïnes de la Unió Europea.

4. El setge judicial, legislatiu i administratiu a les polítiques educatives favorables al manteniment o la implantació del català com a llengua vehicular en els sistemes d’ensenyament propis (una eina indispensable per a assegurar l’adquisició suficient de l’idioma propi per part de tots els ciutadans, tal com ja queda garantit per a la llengua oficial de l’estat), dins una estratègia sistemàtica òbviament orientada a preservar una situació heretada de dissimetria i subalternitat per a la llengua catalana. 

5. La manipulació de la qüestió onomàstica i de la variació geogràfica, que persegueix la fragmentació de la consciència lingüística unitària, la degradació de les estructures del sistema lingüístic comú i el foment artificial de barreres innecessàries en la intercomunicació fluida entre els parlants d’un mateix idioma.

6. Les estratègies polítiques destinades a obstaculitzar la visibilització de la llengua catalana, tant al si dels estats on es parla, llevat d'Andorra, com en les institucions de la Unió Europea. A l'estat espanyol, en concret, es troba a faltar l’adopció de mesures que assegurin la reconeixença efectiva de la pluralitat lingüística de l’estat, especialment en els àmbits educatiu, institucional i mediàtic, i la projecció internacional de la llengua catalana i de les seves manifestacions culturals.

Totes aquestes actuacions no sols vulneren els drets lingüístics i civils més bàsics dels ciutadans de llengua catalana, sinó també les recomanacions explícites de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (articles 7, 8 i 10), les quals vetllen per garantir els usos normals d’aquestes llengües i la seva denominació acadèmica. De més a més, les regulacions i disposicions restrictives que denunciem contravenen l’esperit i fins i tot la lletra dels diversos estatuts d’autonomia, que encomanen a les institucions la promoció decidida de la llengua pròpia, i a més s’oposen al precepte de “especial respecte i protecció” de les llengües cooficials, entre les quals la catalana, nítidament expressat a l’article 3 de la Constitució espanyola de 1978.

Així mateix, la Junta de Govern de l’AILLC observa amb preocupació que l’estat francès no hagi signat encara la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries i que no adopti unes mesures suficients per a assegurar el respecte i la protecció de les llengües "regionals" de França, entre les quals la catalana, que l’article 79 de la Constitució francesa proclama com a "patrimoni" de la República.

En conseqüència, l’AILLC demana als responsables polítics corresponents que observin els criteris científics en el tractament de la llengua catalana, assegurin els drets lingüístics consagrats per la normativa internacional (Declaració Universal dels Drets Humans, Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries), interpretin i apliquin favorablement a les diverses llengües de cada estat els principis establerts per la legislació vigent, els millorin, si és el cas, en aquest sentit i posin fi a la discriminació dels seus ciutadans catalanoparlants pel fet d'expressar-se en aquesta llengua i de reivindicar la seva normalitat política i cultural. 



Barcelona, 7 de juny de 2013

dilluns, 7 d’octubre de 2013

TOTS ELS COLORS DEL VERD


Josep-Lluís Carod-Rovira
Em dic Josep-Lluís, aquí i a la Xina. I Carod-Rovira, amb guionets, d’ençà que als 13 anys vaig descobrir B. Rosselló-Pòrcel. Tinc uns quants carnets, dels quals, en aquests moments, gairebé no n’hi ha cap que m’acabi de fer el pes, començant pel DNI, que no me’n fa gens ni mica. Llegeixo, escric, viatjo, col·lecciono, somio i sóc molt ric en amics i en llibres. També faig política, d’ençà que als 12 anys vaig fundar Catalunya Unida i Lliure. M’agrada la sèpia amb patates, l’allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots que fa la Montserrat Coll, el cava/xampany ben fred i el vi del Montsant/Priorat. I moltes coses més, feliçment!














Un hom ja s’ensuma que la cosa anirà bé quan, a mig matí, per Ciutat, s’acosta una dona al grupet ensamarretat de verd i amolla, en to còmplice. “No os preocupeis. Eso será un éxito y por la tarde Palma estará llena de verde!”. Ben prest sóc conscient, primer per Marratxí  i després a Santa Maria, a sa part forana, que no caldrà esperar que arribi s’horabaixa per comprovar-ho. A l’entrada del municipi, a l’escola, tot de pancartes reivindicatives, teles verdes i llaços quatribarrats en decoren la façana, mentre un grupet de persones fan ja el preparatiu d’una paella gegant al pati de l’escola. Un recorregut pel poble m’omple els ulls de verd: a les samarretes de la gent pel carrer, dalt dels cotxes, les venedores del mercat, magnífic, que és un esclat de colors, de gent i de vida, als balcons de les cases, a can Calet tot fent el vermut abans de dinar, a pertot.

Dinar de torrada, moments de gran record i bon ambient, per acabar-nos de posar al dia de com estan les coses i, sense sobretaula possible, enfilem la ruta de Ciutat. Tots els cotxes del voltant també verdegen. S’han omplert dos-cents autocars que, procedents de tot Mallorca, confluiran a la capital. Em comenten que l’empresa, beneficiària del servei de transport escolar en molts indrets de l’illa, no n’ha volgut llogar més, perquè és de la corda dels que manen. Bars clàssics, com el Món o bé el Cristal, davant l’estació dels trens de Sóller, tenen totes les taules ocupades i verdejants. Una hora abans de la sortida oficial de la manifestació, tot és ple de gom a gom i a la plaça d’Espanya  –coses de la vida- s’hi concentren tots els colors del verd, amb  la imaginació popular que es desborda a l’hora de fer paraigües amb aquest color, arracades, capells, mocadors i els motius estètics més insospitats, tan creatius com els textos de les pancartes individuals o col·lectives que s’hi exhibeixen, algunes francament enginyoses i divertides. Això és una festa i el so de les xeremies, dels timbals i dels instruments més insospitats fan un renou alegre sense precedents.  


No paro de saludar gent, amics coneguts i persones anònimes per a mi, que s’acosten en veure’m, contents, amb una alegria que agraeixo perquè és sincera, entre els quals en Miquel Llull, bibliotecari del Golea, de Capdepera.  Parlo amb Ximo Puig, l’exalcalde de Morella i ara líder socialista al País Valencià, que ha vingut per fer costat a aquest moviment que ha superat les millors expectatives. Vam fer un bona feina al Ramon Llull, quan ell es va inventar la Xarxa de Municipis Valencians Ramon Llull, en absència de la Generalitat Valenciana. Optimista de mena, com que hi ha el cap dels socialistes valencians i em consta que també la seva líder balear, Francina Armengol, tracto de saber si hi ha qualcú més del món socialista que permeti tancar el cercle territorial amb una certa coherència, però es veu que no... Sí que hi ha els responsables dels sindicats majoritaris d’ensenyament a les Balears, Catalunya i el País Valencià, a qui saludo i ens fem una foto de record. I em diuen que també hi ha l’irreductible Joan Tardà, de pedra picada. Sense veure’ns, intercanvio whatsapps amb en Toni Albà, que aquests dies triomfa a l’escena mallorquina.


Vist el col·lapse absolut al centre de Ciutat, la policia nacional –ai las- aconsella de començar la caminada per permetre anar esponjant una mica la zona, tot i que encara fan falta uns deu minuts per a l’hora prevista. Durant una estona vaig amb Maria Antònia Font, una de les cares més visibles de la revolta dels mestres, i amb gran sentit de l’humor em diu: “Vine, ja veuràs qui te present!”. Ni més ni menys que els pares d’Antònia Font, el grup musical mallorquí que duu el seu nom i llinatge. Pare i mare amb samarreta verda, entre la multitud, contents i satisfets. En Cil Buele, fill del primer negre que arribà a Mallorca i gran amic, antic conseller de Cultura del Consell de Mallorca, em pregunta per on paro per deixar-ne constància gràfica, però és impossible de precisar-li-ho i de trobar-nos. Tinc la sort d’anar desfilant durant tota la manifestació, al costat de l’historiador Pere Fullana, el qual, amb el rigor i la capacitat d’anàlisi que tothom li reconeix, em facilita un caramull d’informació sobre el perquè del canvi que sembla que s’estigui començant a produir a les Balears. “Veus? -em diu-, aquell d’allà és militant del PP i havia estat director general, però ara ja és aquí”.


Grans aplaudiments en passar per Jaume III i descobrir alguns domassos verds penjats en algun balcó. Per què ha sortit tanta, tantíssima gent, més que mai en la història de les Balears? Per quins motius el president Bauzá mai no se n’havia vist de tan verdes? La veritat és sempre tan rica en matisos com els colors de l’arc de Sant Martí. La vaga dels mestres ha estat el factor detonant que ha fet sortir al carrer un malestar creixent al si de la societat, per motius molt diversos, ara coincidents en una forma d’expressió única, al voltant del color verd. És cert que la gent ha sortit en defensa de la qualitat de l’ensenyament, en suport a la dignitat dels professionals del sector tan maltractats, pel català com a llengua vehicular a l’escola, per aprendre anglès però d’una altra manera, etc. Però aquí s’hi han anat afegint molts altres malestars que afecten la progressiva degradació de la qualitat de vida en l’àmbit material i contra les retallades en el benestar de la gent (sanitat, educació, habitatge, transport, assistència social, etc).


Diria que l’arrogància desafiant, tan típica de cert estil de la política de la dreta madrilenya, que practica Bauzá i el seu govern, ha estat, pel que té de comportament rabiosament poc democràtic, un dels detonants de la revolta popular. El menyspreu amb què es tracta el punt de vista dels altres, l’altivesa de tall totalitari que s’empara en la majoria absoluta com si en Bauzá fos el Rei Sol, saber que una vaga costa diners i no podrà ser sostinguda eternament i, per tant, només els cal esperar que la fatiga i la butxaca buida s’ensenyoreixi dels vaguistes, són elements que, sumats, han estat percebuts per molta gent, inclosos votants del PP, com la gota que ha fet vessar el tassó. El verd ha tingut la capacitat d’aplegar, en un sol color, aquest malestar general d’origen i motivacions diverses, en una protesta única: Prou Bauzá, prou d’aquest PP!


Històricament, el PP balear era una formació on convivien, pel cap baix, dos sectors. Per una banda la dreta autòctona, regionalista, rural, conservadora, confessional i catalanoparlant, que recollia la tradició carlina, i de l’altra tota la teringa funcionarial que es movia per les Illes com per una colònia. Fins ara, sempre havien manat els primers i els altres eren el complement imprescindible, important a Ciutat i en municipis com Calvià. En el darrer congrés del PP, Bauzá es va presentar amb el suport del primer sector, contra l’espanyolista i sanador de cèrvols Delgado, va guanyar-lo, però al final s’hi alià i l’incorporà al govern, per acabar fent la seva política. Ara, l’obstinació fanàtica, obsessiva, radical de Bauzá contra el català ha anat tan lluny que resulta incòmode, irritant i inacceptable per una part no menor de gent del PP, a cadascuna de les illes, fins al punt que l’expresident Cristòfol Soler ha pagat personalment dies de vaga en suport als mestres, alguns alcaldes i regidors fan costat als vaguistes i el malestar s’estén.


Les coses d’aquest món, verdes i madures són”, assegura el refrany popular. Les Balears s’enverdeixen cada dia més, mentre en Bauzá té a les mans la mànega de bomber, però no vol apagar el foc. És ell, amb tota la comunitat educativa en contra, que es nega a cedir ni un sol mil·límetre d’una posició pedagògicament insostenible. Els mestres resisteixen i volen internacionalitzar el conflicte provocat per un president irresponsable. El verd madurarà i haurà de canalitzar, a les urnes, un estat d’ànim. Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera es mereixen un altre president i un altre govern. Tant de bo els partits de tradició democràtica o de cultura democràtica facin un pensament i tinguin la sensatesa d’anar bastint una alternativa molt àmplia, transversal i representativa, capaç d’oferir un horitzó d’esperança i d’il·lusió a la seva gent i d’enviar Bauzá i els seus als bancs de l’oposició, perquè no siguin ells qui escriguin la història de les Illes.. Som molts, a les Balears i a la resta del país, que ho desitgem veure ben aviat

.

divendres, 4 d’octubre de 2013

Suport del Correllengua a la Vaga de Docents de les Illes Balears

Intervenció de Josep Maria Terricabras
Cartell promocional del
CLL 2013 a Avinyó



Aquest cap de setmana molts dels actes de Correllengua que se celebraran arreu tindran un denominador comú, la solidaritat envers la Vaga de Docents de les Balears. Aquest és el cas de Balaguer, que organitzarà un concert benèfic aquest dissabte dia 5, o els de Cardedeu i Igualada que celebraran una Cafeta solidària amb el mateix objectiu. Per la seva banda, Sant Pere de Riudebitlles, organitzarà una subhasta d'obres d'art d'artistes locals per recaptar fons amb la mateixa finalitat, mentre que a Sallent Toni Siquier, membre de l'Assemblea de Docents, realitzarà una xerrada sobre els motius de la mobilització.
Però no seran aquests els únics Correllengües del país. Els propers dies fins a disset poblacions organitzaran activitats, i d'entre elles Sentmenat ho farà per primer cop, amb una triple jornada d'actes, organitzat pel Casal el Renadiu. A Castellar del Vallès, el nucli de la CAL torna a celebrar el Correllengua amb força, encetant-lo el divendres amb la presentació de dues interessants obres sobre la realitat sociolingüística del país. A Piera, un dels Correllengües més veterans del país, tindrà lloc una interessant xerrada del col·lectiu Súmate, castellanoparlants que aposten per la independència, mentre que a Pallejà, els actes seran de caire més festiu i participatiu amb un record per la figura de Martí i Pol.
Tota la informació i detalls dels actes programats arreu del país els teniu a l'agenda.

Plaça Major de Roda de Ter
Cartell del CLL de Berga





PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA