Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 28 de juny de 2013

L'INCENDI PLANIFICAT DELS PAÏSOS CATALANS

Si aquest no és el meu país, Perquè l'ataquen com si ho fos?
Com la terra cremada. Només els falta sembrar-la de sal per intentar l'extermini d'una llengua i d'un poble, doncs per acabar amb una llengua han d'acabar amb els seus i les seves parlants.
Mitjançant jutges fanàtics, polítics corruptes, i borratxos disfressats de falsos lingüistes o del que convingui, la classe dirigent espanyola avança com l'exèrcit alemany sobre Polònia, o com Mladic sobre Srtebrenica i ataca planificada i sistemàticament tots els territoris dels Països Catalans.

EL QUE JO EM PREGUNTO, ÉS PERQUÈ NO RESPONEM COM A PAÏSOS CATALANS!

Declaració de la Junta de Govern de l’AILLC sobre la marginació i discriminació de la comunitat lingüística catalana

Davant les iniciatives que recentment han adoptat el govern espanyol i els governs autonòmics de la Comunitat Valenciana, les Illes Balears i Aragó sobre l’ús, l’ensenyament i la denominació de la llengua catalana, la Junta de Govern de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) denuncia:

1. La planificació i aplicació d’unes mesures legislatives, en particular a les Balears i el País Valencià, que, invocant sovint com a pretext l’aprenentatge de llengües estrangeres, tenen com a objectiu marginar encara més la llengua catalana en tots els àmbits d’ús, particularment en l’educatiu.

2. La inacceptable denominació que aplica a la llengua catalana la Llei de llengües d’Aragó recentment aprovada per les Corts autonòmiques, que recorre al circumloqui “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” (popularitzat a través de l'acrònim LAPAO) per a designar el català de la Franja, tot establint alhora regulacions que en dificulten greument l’ús normal i l’aprenentatge.

3. La constant i creixent obstrucció política a la intercomunicació audiovisual entre tots els territoris de llengua catalana, que no sols lesiona la cohesió lingüística i la normalitat cultural de la comunitat catalanoparlant, sinó que s’oposa als més elementals principis de lliure circulació de la informació, de foment del mercat audiovisual i d’estímul de la intercomunicació entre regions veïnes de la Unió Europea.

4. El setge judicial, legislatiu i administratiu a les polítiques educatives favorables al manteniment o la implantació del català com a llengua vehicular en els sistemes d’ensenyament propis (una eina indispensable per a assegurar l’adquisició suficient de l’idioma propi per part de tots els ciutadans, tal com ja queda garantit per a la llengua oficial de l’estat), dins una estratègia sistemàtica òbviament orientada a preservar una situació heretada de dissimetria i subalternitat per a la llengua catalana. 

5. La manipulació de la qüestió onomàstica i de la variació geogràfica, que persegueix la fragmentació de la consciència lingüística unitària, la degradació de les estructures del sistema lingüístic comú i el foment artificial de barreres innecessàries en la intercomunicació fluida entre els parlants d’un mateix idioma.

6. Les estratègies polítiques destinades a obstaculitzar la visibilització de la llengua catalana, tant al si dels estats on es parla, llevat d'Andorra, com en les institucions de la Unió Europea. A l'estat espanyol, en concret, es troba a faltar l’adopció de mesures que assegurin la reconeixença efectiva de la pluralitat lingüística de l’estat, especialment en els àmbits educatiu, institucional i mediàtic, i la projecció internacional de la llengua catalana i de les seves manifestacions culturals.

Totes aquestes actuacions no sols vulneren els drets lingüístics i civils més bàsics dels ciutadans de llengua catalana, sinó també les recomanacions explícites de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (articles 7, 8 i 10), les quals vetllen per garantir els usos normals d’aquestes llengües i la seva denominació acadèmica. De més a més, les regulacions i disposicions restrictives que denunciem contravenen l’esperit i fins i tot la lletra dels diversos estatuts d’autonomia, que encomanen a les institucions la promoció decidida de la llengua pròpia, i a més s’oposen al precepte de “especial respecte i protecció” de les llengües cooficials, entre les quals la catalana, nítidament expressat a l’article 3 de la Constitució espanyola de 1978.

Així mateix, la Junta de Govern de l’AILLC observa amb preocupació que l’estat francès no hagi signat encara la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries i que no adopti unes mesures suficients per a assegurar el respecte i la protecció de les llengües "regionals" de França, entre les quals la catalana, que l’article 79 de la Constitució francesa proclama com a "patrimoni" de la República.

En conseqüència, l’AILLC demana als responsables polítics corresponents que observin els criteris científics en el tractament de la llengua catalana, assegurin els drets lingüístics consagrats per la normativa internacional (Declaració Universal dels Drets Humans, Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries), interpretin i apliquin favorablement a les diverses llengües de cada estat els principis establerts per la legislació vigent, els millorin, si és el cas, en aquest sentit i posin fi a la discriminació dels seus ciutadans catalanoparlants pel fet d'expressar-se en aquesta llengua i de reivindicar la seva normalitat política i cultural. 


Barcelona, 7 de juny de 2013

Fer el blaver... i fer el ridícul
Vicent Partal

Vilaweb, 19 de juny del 2013
       
El 2 de març del 1999 el Senat espanyol em va convidar a participar en una comissió sobre l'impacte d'internet, que havia estat proposada pel Partit Popular. Hi vaig parlar (ací en teniu la transcripció íntegra) i, com poden imaginar, a part de parlar de temes d'internet també vaig defensar la llengua. Això em va valer, un cop acabada la sessió, una polèmica amb un ancià senador blaver que em va acusar d'imperialista. Quan li vaig respondre dient que jo era de Bétera i que no sabia de què caram em parlava, l'aleshores jove senador Esteban González Pons, per sorpresa meua, em va felicitar i va afirmar que estava fart de les ximpleries del blaverisme.

Per això quan Gonzàlez Pons mateix va començar a fer el blaver en declaracions públiques ho vaig comentar amb una amiga comuna que tenia molta relació amb ell des d'una considerable distància ideològica. Em va dir que ella havia sentit moltes vegades com Pons deia "ara vaig a fer el blaver una estona", abans de dir unes quantes barbaritats en declaracions públiques a una ràdio o un diari, barbaritats que ell sabia, òbviament, que no eren certes.

Quan en política un partit actua així tenim un problema. Quan en un partit els seus dirigents saben que els arguments que estan usant no són reals ni defensables, però els fan servir malgrat això, aleshores estan introduint un virus molt perillós en la societat, el de la irracionalitat. El del menyspreu a la capacitat intel·lectual de la gent. I els que ho fan tenen una gran responsabilitat per això.

L'anècdota ve a tomb de la bajanada de proposició que ahir les Corts Valencianes van acceptar debatre i que afirma, entre altres animalades, que el valencià, el català que parlem a València, és en realitat la llengua ibèrica. Això no s'aguanta per enlloc. No hi ha ni un sol lingüista del planeta, ni de la història, que puga admetre ni remotament una idea semblant. Però el que és perillós i tenebrós, és que la presenta Jorge Bellver, que va i resulta que és llicenciat en Geografia i Història, supose que per la Universitat de València.

Entenguem-nos: el sentit comú hauria de ser un argument suficient per a saber que això que el valencià és ibèric és una proposició simplement absurda. Només cal mirar un text dels ibers per a entendre que això no pot ser mai de la vida valencià. Però és molt pitjor encara que siga un llicenciat en història qui s'atrevisca a dir-ho i defensar-ho. No sé si Bellver va estudiar a la Universitat de València, però si ho va fer precisament en prehistòria la universitat tenia, i supose que té encara, un nivell altíssim. I segur que en les classes a les quals va anar va aprendre de sobres que això que ara defensa per escrit no pot ni remotament acostar-se a la realitat.

I, aleshores, per què ho fa? Doncs pel mateix que Gonzàlez Pons, o tants altres "fan de blavers" sense ser-ho. Ho fan perquè la veritat no els importa. Ni la raó. Ni el mètode —científic o qualsevol altre. Només els interessa manipular la població per a mantenir-se en el poder. I si per a fer-ho han de dir una cosa que és una solemne barbaritat, doncs la diuen i en pau. Embrutant la política i la societat, menyspreant la cultura i la ciència... i també fent el ridícul més espantós. A canvi, només se m'acut que siga per això, del seu sou, del seu escó, de la seua carrera política.
  
Em permetreu tres comentaris marginals:

1. No puc evitar recordar que els ibers, precisament, ocupaven el que avui són els Països Catalans.

2. Hi ha qui pensa que aquest tipus de manifestacions anticientífiques estan justificades perquè són contra el català, en definitiva, i això sembla que siga com un tema menor, més discutible que no altres. No ens enganyem: l'extrema dreta cada vegada pressiona en més fronts i amb més temes contra la ciència perquè la ciència és la barricada de la raó. He dit extrema dreta, sí.

3. Això és el LAPAO valencià, però més ridícul encara i tot...

Joaquim Montclús: “Cal denunciar a nivell internacional la situació del català a La Franja

Tornaveu núm. 81, 1 de juny del 2013

Historiador, escriptor, periodista, crític d’art... Ha escrit a tots els mitjans de comunicació catalans en col·laboracions regulars. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres, d’història, biografies, traduccions, art, literatura...  De tot una mica dins, però sempre dins l’àmbit de les humanitats. Li hem demanat de parlar-hi principalment per tractar el tema de la Franja de Ponent.

Sou un bon coneixedor de la Franja de Ponent.
La Franja són una sèrie de comarques que en el seu moment de la història van formar part del Principat i per una sèrie de motius a poc a poc van ser separades, no només des del punt de vista civil sinó també de l’eclesiàstic. El Matarranya, el Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça són les comarques que estan a l’Aragó i que les coneixem com a Franja de Ponent.
 
En aquests darrers anys ha continuat aquest procés d’annexió.
L’any 1995, mitjançant un edicte de Roma s’incorporen a la diòcesi de Barbastre-Montsó vuitanta tres parròquies que fins aleshores pertanyien a la diòcesi de Lleida. El 1998 s’hi van incorporar les tretze restants. Aquest és l’inici, per exemple, del conflicte amb les obres d’art religioses que es troben al museu de Lleida. És un tema, però, que està blindat per un acord del Parlament català.
 
Quin creieu que és el sentiment dels habitants de la Franja respecte del català?
El sentiment canvia molt al llarg de la història. En els moments clau de la història, la gent s’ha declarat catalana, però. Estem parlant d’un volum d’habitants al voltant d’uns cinquanta mil però amb un gran territori. Aquí cal afegir-hi els que no hi estan censats i els que hi vénen de cap de setmana.
 
En aquestes darreres setmanes estem assistint a una problemàtica lingüística al voler imposar l’Aragó la denominació de “LAPAO” a la llengua que es parla a La Franja en comptes de català.
Això és clarament una ordre de Madrid. De fet, aquesta actitud s’ha donat i es dóna actualment també arreu dels Països Catalans (ho veiem a les Balears i al País Valencià). Volen reduir a la mínima expressió tot el que tingui a veure amb el català. A La Franja tothom sap que es parla català, i “ells” també ho saben!
 
Quin tipus de reacció ha generat?
Cal distingir entre la gent gran que manifesta que “per aquí no hi passo”, que parlen català i ho continuaran fent, i la gent que poc a poc ha anat tenint consciència. El que passa és que aquest afer pot tenir repercussions negatives pel que fa a l’ensenyament.
 
En l’àmbit municipal hi ha hagut reaccions, també.
Sí. Per exemple l’alcalde del Campell, té tot el suport del consistori per tal d’iniciar les accions legals que calgui per defensar el català a la Franja, fins i tot per arribar a les institucions europees. En els propers dies hi haurà institucions de més municipis que aprovaran la moció en defensa del català a la Franja. Passa, però, que la pressió del Partit Popular és molt forta sobre els responsables municipals. Cal tenir en compte que arran de les darreres eleccions municipals, el PP va escombrar a la majoria de municipis de la Franja. Nogensmenys també s’ha de dir que els socialistes quan governaven van fer ben poca cosa en el tema lingüístic. Penseu que a l’Aragó el castellà hi té el pes més gran.
 
Quina creieu que és la sortida a aquest atzucac?
La sortida és internacionalitzar el problema, portar-lo conjuntament amb Catalunya a les institucions europees i dir que el govern espanyol no compleix cap pacte dels que signa -ja que tenen signats una sèrie de pactes internacional sobre les llengües que no apliquen a la realitat de La Franja, per exemple. Penseu que a La Franja es parla català des de fa vuit-cents anys.
 
Com veieu el futur de la llengua?
Depèn del que passi a Catalunya. Si Catalunya aconsegueix anar endavant, la Franja també hi anirà perquè molta gent s’hi sumarà. Actualment comença a passar que partits de disciplina catalanista comencen a treure regidors. Això no havia passat mai.
 
Quina és la situació de la cultura catalana a La Franja?
Hi ha poblacions que fan fins i tot més activitats que algunes d’aquí i tenen més èxit. Benavarri, Fraga i Calaceit... són poblacions força dinàmiques en aquest sentit.
Per altra banda, crec que hi ha una gran quantitat de catalans de tenen casa a la Franja de Ponent i aquesta gent s’hauria de comprometre en el seu futur. No pot ser que hi hagi una pila de càrrecs polítics provinents de la Franja i que s’ho mirin de lluny. No pot ser que un senyor em digui que és independentista i no es recordi de La Franja.
 
Què ens podeu dir sobre l’experiència dels Casals Jaume 1er?
Van fer la seva funció en el seu moment i la seva herència l’ha agafada Convergència Democràtica de la Franja. Tanmateix, s’ha de dir que les coses no les hem de magnificar, ni eren tan importants abans ni ara ho són tan poc, perquè al cap i a la fi, la gent existeix, i si no és als casals doncs s’articula mitjançant altres entitats i iniciatives.
 
Que creieu que podem fer des de l’ENS?
Participar del que està passant allà. No pot ser que Catalunya Ràdio, que tenia uns programes pensats per a tot l’àmbit dels Països Catalans els hagi tret. Ho dic per exemple pensant en el programa Sense fronteres, que era força escoltat per la gent de la Franja. Cal donar notícies constants de La Franja i d’aquesta manera aconseguir que estigui present de manera quotidiana en el context català. L’Associació del Matarranya, el Centre d’Estudis del Baix Cinca… són bon exemples de la realitat associativa de la Franja i bons interlocutors.

Joan-Ramon Gordo i Montraveta


DISSABTE 22 DE JUNY DE 2013

El "TIL", indesitjable i il·legal


El "Tractament integral de Llengües" del govern balear ha estat presentat per aquest com un gran avanç pedagògic per a aconseguir que els infants de les Illes cresquin parlant 3 llengües en condició d'igualtat i siguin perfectament trilingües quan acabin l'escolaritat. Han volgut vendre aquest teòric poliglotisme a la comunitat parental com un gran avantatge que els farà més "competitius" per a sobreviure enmig de la salvatge societat capitalista que valora la gent no per la seva cultura, sinó per la seva capacitat productiva. Els impulsors del TIL, però, saben que aquest és una gran mentida que no produirà mai allò que ells diuen que volen, però que sí que produirà uns efectes devastadors damunt una de les 3 llengües implicades, la catalana. ¿Per què? Perquè aquesta ja d'entrada no està en condicions d'igualtat amb les altres dues, sinó que es troba socialment molt marginada i, per tant, en disminuir el temps que dedicaran a practicar-la els infants perdran oportunitats per a consolidar-la i, a més a més, rebran el missatge subliminal que és una llengua prescindible, purament simbòlica i en realitat inútil: sortint d'escola quasi no té presència enlloc i a escola just sobreviu a un racó... Serà vista més com una nosa que com un avantatge. En canvi, el castellà reforçarà el seu paper dominant, absolut fora de l'escola, i serà considerat pels alumnes com l'única eina vàlida de comunicació interpersonal dins la societat moderna de les illes. I la introducció de l'anglès (de fet no els n'importa cap altra, encara que parlin d'una "tercera llengua"), tot i la confusió inicial que provocarà, servirà per a reforçar en els alumnes la impressió que allò que val avui en dia és la "internacionalització", que les coses de fora són molt més valuoses que les de dins i que val més dedicar  energies a una llengua que representa la modernitat en lloc de dedicar-les a una que representa, segons la visió que se'ls dóna, un passat ja superat.
Si només per aquestes consideracions sociolingüístiques el TIL ja és rebutjable del tot, també ho és perquè és clarament il·legal, i ja no parlam de consideracions, sinó de realitats jurídiques:

a) És contrari a l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears (als paràgrafs subretxats):

Article 4
La llengua pròpia
1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.
2. Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma.
3. Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.

Article 35
Ensenyament de la llengua pròpia
La Comunitat Autònoma té competència exclusiva per a l’ensenyament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, d’acord amb la tradició literària autòctona. Normalitzar-la serà un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma.

b) És contrari a la Llei de Normalització Lingüística (als paràgrafs subretxats):

EXPOSICIÓ DE MOTIUS
La llengua catalana i la llengua castellana són totes dues llengües oficials de la Comunitat Autònoma, amb el mateix rang, si bé de naturalesa diferent: l'oficialitat de la llengua catalana es basa en un estatut de territorialitat, amb el propòsit de mantenir la primacia de cada llengua en el seu territori his-tòric. L'oficialitat del castellà, establerta per la Constitució a tot l'Estat, es basa en un estatut personal, a fi d'emparar els drets lingüístics dels ciutadans, encara que la seva llengua no sigui la pròpia del territori.
D'acord, doncs, amb aquest marc legal la Comunitat Autònoma té el dret i el deure d'acabar amb la situació d'anormalitat sociolingüística i es compromet a regular l'ús de la llengua catalana com a llengua pròpia de les Illes Balears, i del castellà com a llengua oficial de tot l'Estat. És així que haurà de garantir els drets lingüístics i farà possible que tothom conegui les dues llengües, precisament, per poder fer efectius aquells drets.
També cal comprometre tots els ciutadans de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual, en la salvaguarda i extensió de la llengua catalana, dins una situació social en què tots els ciutadans coneguin les dues llengües i assumeixin la defensa i normalització de la catalana, perquè és un component essencial de la identitat nacional dels pobles de les Illes Balears.
La Comunitat Autònoma té, en suma, com a objectius dur a terme les accions pertinents d'ordre institucional per tal que el català, com a vehicle d'expressió, modern, plurifuncional, clar, flexible i autònom, i com a principal símbol de la nostra identitat com a poble, torni a esser l'element cohesionador del geni illenc i ocupi el lloc que li correspon en qualitat de llengua pròpia de les Illes Balears. Per això ha d'esser present en els diversos àmbits d'ús oficial de l'administració, dels mitjans de comunicació de masses, de l'escola i de la vida social en general, amb el corresponent respecte a les modalitats lingüístiques pròpies de la tradició literària autòctona, però sense perjudici de la unitat de la llengua catalana.
Article 20
1.-El Govern ha d'adoptar les disposicions necessàries encaminades a garantir que els escolars de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual en iniciar l'ensenyament, puguin utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final del període d'escolaritat obligatòria.
Article 21
Els plans d'estudis s'han d'adequar als objectius proposats en el present títol.
Article 22
1.- El Govern de la Comunitat Autònoma, a fi de fer efectiu el dret a l'ensenyament en llengua catalana, ha d'establir els mitjans necessaris encaminats a fer realitat l'ús normal d'aquest idioma com a vehicle usual en l'àmbit de l'ensenyament en tots els centres docents.
2.- L'administració ha de prendre les mesures adequades perquè la llengua catalana sigui emprada progressivam ent als centres d'ensenyament, a fi de garantir el seu ús com a vehicle d'expressió normal, tant a les actuacions internes com a les externes i a les actuacions i documents administratius.
3.-L'Administració ha de posar els mitjans necessaris per a garantir que els alumnes no siguin separats en centres diferents per raons de llengua.
Els documents publicats recentment pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i el Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l'Educació de la Universitat de les Illes Balears deixen ben clar que l'únic sistema d'ensenyament que garanteix complir amb aquests articles és de la immersió fins ara possible amb el decret anterior, conegut com a "de mínims".

c) És contrari a la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (als apartats subretxats de l'article 8), signada i ratificada per Espanya:

DECLARACIÓ DEL GOVERN D’ESPANYA

Aprovada pel Congrés dels Diputats el dia 23 de novembre de 2000 i pel Senat el dia 20 de desembre del mateix any, en ambdós casos per unanimitat.
L’Instrument de ratificació de 2 de febrer de 2001 va ser publicat al BOE núm. 222, de 15 de setembre del mateix any, i al BOE suplement núm. 15 en llengua catalana, d’1 d’octubre.
Declaració d’Espanya en relació amb l’article 2, paràgraf 2, i l’article 3, paràgraf 1, de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, feta a Estrasburg el 5 de novembre de 1992.

Espanya declara que, als efectes previstos als esmentats articles, s’entenen per
llengües regionals o minoritàries, les llengües reconegudes com a oficials als estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes del País Basc, Catalunya, Illes Balears, Galícia, Valenciana i Navarra.
Així mateix, Espanya declara, als mateixos efectes, que també s’entenen per llengües regionals o minoritàries les que els estatuts d’autonomia protegeixen i emparen en els territoris on tradicionalment es parlen.
A les llengües esmentades en el paràgraf primer s’aplicaran les disposicions que a continuació s’indiquen de la part III de la Carta:
A l’article 8:
• Paràgraf 1, apartats a.i; b.i; c.i; d.i; e.iii; f.i; g, h, i.
(...)
ARTICLE 8. ENSENYAMENT

1. En matèria d’ensenyament, les parts es comprometen, en el territori en què aquestes llengües són usades, segons la situació de cadascuna d’aquestes llengües i sens perjudici de l’ensenyament de la llengua o de les llengües oficials de l’estat:
a) I. a fer possible una educació preescolar garantida en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o
(...)
b) I. a fer possible un ensenyament primari garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o
(...)
c) I. a fer possible un ensenyament secundari garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o
(...)
d) I. a fer possible un ensenyament tècnic i professional garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o
(...)

Aquest article, ratificat per Espanya al màxim nivell, compromet a fer possible, a tots els nivells preuniversitaris, l'ensenyament en la llengua dita "regional" (la catalana, en el nostre cas, segons aquesta terminologia), i és evident que el TIL impossibilita l'ensenyament en català, des del moment que obliga a fer-lo en tres llengües.

d) Imposa als ensenyants l'ús d'una llengua, l'anglès (o qualsevol altra d'estrangera), que, com a funcionaris, no tenen obligació ni tan sols de saber. Els funcionaris espanyols només tenen obligació de fer la seva feina en la llengua oficial de l'estat o, allà on n'hi ha, en la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma (i a les Balears, fins i tot aquesta ha estat eliminada de la funció pública pel govern ppero!!!). Només aquells que han optat a una plaça per a la qual s'exigia explícitament el coneixement d'una llengua estrangera poden ser obligats a usar-la, però sempre per a la finalitat per a la qual va ser convocada la plaça. Als mestres d'anglès se'ls pot exigir que facin classes d'anglès en anglès, però no se'ls pot exigir que també hi facin les matemàtiques o qualsevol altra matèria que no és la seva; i als altres mestres no se'ls pot exigir que facin cap matèria en una llengua que no tenen per què saber i que no és oficial. S'hi poden negar i legalment no se'ls hi podrà obligar, encara que en sàpiguen. Voluntàriament, poden accedir a fer-les-hi; obligatòriament, no ho han d'acceptar.

e) Imposa als alumnes l'aprenentatge en una llengua estrangera no oficial, cosa que també pot ser rebutjada per les famílies. No es pot rebutjar aprendre una llengua estrangera, com a matèria, però sí que es pot rebutjar l'obligació d'aprendre qualsevol altra matèria en una llengua estrangera, no oficial. Aquest aprentatge pot ser voluntari, però mai forçós.

Els arguments contra el TIL sobren. REBUTJAU-LO, IMPUGNAU-LO, RESISTIU-VOS-HI. ÉS CONTRARI ALS INTERESSOS DE LA NOSTRA SOCIETAT I ÉS IL·LEGAL. L'ÚNIC OBJECTIU DEL TIL ÉS PROVOCAR L'ENFRONTAMENT ENTRE ENSENYANTS I ENTRE FAMÍLIES, PROVOCAR MALESTAR I DESTRUIR 30 ANYS DE FEINA A FAVOR DE LA NOSTRA LLENGUA CATALANA.

dimecres, 26 de juny de 2013

NOVES FORMES DE COLONITZACIÓ.

El Ministerio de Cultura prepara el desembarcament a les biblioteques  catalanes: http://bibliotecarisperlaindependencia.wordpress.com/  
Bibliotecaris per la independència - 12/06/2013

El Ministeri de Cultura oferirà el préstec de llibres electrònics  als usuaris de les biblioteques públiques quan no té competències en  el terreny de les biblioteques. 
*El requisit per a la selecció de les obres és que estiguin en  castellà.
*Amb els diners que el Ministeri de Cultura nega a la Generalitat per a  la compra de llibres munta un servei propi.
La premsa és plena d’exemples de l’esperit neocolonitzador de  l’actual govern del PP.
L ’estratègia de l’Administració General de l’Estat contra  Catalunya és clara: no es tracta només d’ofegar Catalunya  econòmicament (via espoli fiscal) i obligar-la a l’augment del dèficit per mantenir els  serveis mínims, sinó que el ministre Wert va més enllà.
Sense cap  mena de pudor, sense embuts, Wert vol espanyolitzar (castellanitzar,  suposem que vol dir) els nens catalans a l’escola i també  espanyolitzar els lectors, decidint quins llibres electrònics  han de  llegir els usuaris de les biblioteques públiques catalanes. Fent una lectura totalment desproporcionada de l’article 149.1 de la  Constitució, el Ministeri de Cultura ha anunciat la contractació  d’una plataforma de distribució dels llibres electrònics per als  usuaris de les biblioteques públiques espanyoles. Les competències en qüestió de lectura pública, a tota Espanya,  són  dels municipis.
A Catalunya, la Generalitat, les diputacions i  els consells comarcals són els responsables de prestar serveis de  suport (nacionals i regionals) als ajuntaments.
Amb tot, el Ministeri de  Cultura manté la titularitat de les anomenades biblioteques provincials  (tres, a Catalunya) tot i que la gestió (i per tant, la despesa) és  competència del Govern de Catalunya. En conseqüència, les competències de l’Administració General de  l’Estat en matèria de biblioteques són residuals. Es revesteix,  tanmateix, d’un poder que no té, suplanta els legítims i legals  responsables, per endegar un macro projecte de distribució de llibres  electrònics. Convé evidenciar-ho? No és que el Ministeri tingui previst de donar  suport econòmic a les CCAA i  als ajuntaments. No, no es tracta  d’això.
El Ministerio vol ser el titular i el gestor del servei.  N’hi ha per preguntar-se  si, arribats a final d’any,  Wert  enviarà una factura a la Generalitat pels serveis prestats o els  descomptarà de la balança de pagaments tal i com ja ha dit que farà  amb el cost de l’escolarització en col·legis privats d’estudiants  catalans que desitgin l’ensenyament en espanyol. D’acord amb la informació que s’ha fet pública: “Se prevé que  el servicio pueda empezar a funcionar a comienzos del año 2014, con una  dotación básica de más 200.000 ejemplares o licencias de libros  electrónicos, a los que podrán tener acceso todos los ciudadanos con  carnet de biblioteca pública. La inversión por parte de la Secretaría  de Estado de Cultura asciende a un total de 2.064.000,00 euros”.
Cal recordar que, avui per avui,  amb l’argument que la Generalitat  té més dèficit del previst, les biblioteques catalanes no estan  rebent cap ajut econòmic estatal per a la compra de llibres? Cal  recordar que pel que fa al repartiment de les subvencions en matèria de  digitalització -ja n’hem parlat anteriorment- Catalunya,  sistemàticament, en rep les engrunes?  La perversió és absoluta: la partida amb la qual el Ministeri  bastirà aquest servei és precisament la partida que hauria de servir  per signar acords amb les CCAA per tal de comprar llibres per a les  biblioteques públiques.
No només no se signaran aquests convenis sinó  que el Ministeri utilitzarà aquests diners per crear un servei que és  de competència autonòmica (o municipal). I el Ministeri no es conforma amb la contractació de la plataforma. Farà una selecció de llibres amb el criteri que “con carácter  general, todas las obras a ofertar, salvo las que formen parte del Lote  5 “Idiomas”, deberán estar en lengua castellana”. És a dir, el Ministeri de Cultura:  * Incompleix allò que disposa el marc constitucional.
* Atempta contra els principis de la llibertat intel·lectual que  deixa molt clar que les obres de els biblioteques han de respondre als  interessos dels usuaris.
* Atempta contra la legislació catalana quan diu (art. 4.1.b del  Decret 124/1999) que el model de col·lecció és competència municipal.
* Menysté, una vegada més, les llengües de l’estat (oficials o no)  que no són la castellana  Cal gaire imaginació per suposar que els usuaris –en genèric- tenen  interès en disposar de llibres en català,  gallec, asturià o en  euskera? I l’interès no té perquè ser circumscrit als usuaris que  tinguin aquestes llengües com a pròpies tot i que representen,  evidentment, el major gruix. S’ha de dir tot:  no prohibeixen que hi hagi llibres en català o en  les altres llengües.
Hi seran sempre que els pagui la Generalitat (o el  govern autonòmic de cada territori).
En definitiva, com de costum, els  contribuents catalans pagarem el doble amb els nostres impostos:  els  llibres electrònics en català i castellà que es consideri adient de  posar en aquesta plataforma i els llibres (en castellà) que el  Ministeri hagi decidit que cal comprar.
Potser el ministre Wert opina  com l’expresident Suárez que la física no es pot estudiar (ni  llegir) en català. Potser el Ministeri ignora que el 48% de la població espanyola viu en  territoris amb llengua pròpia diferent de la seva.
Què ens hauríem de  sentir dir si les biblioteques catalanes decidissin comprar només obres  en llengua catalana?. No ens consta que la Generalitat o altres governs autonòmics hagin  proposat al Ministeri un projecte d’aquestes característiques.
Sí  que ens consta, que demanen  diners per a la compra de llibres. Només és possible de concloure que aquest projecte pot respondre a  dues lògiques: o bé és una demostració – una més- de la  força  taurina de què es vantava el ministre Wert, o bé, aquesta  contractació respon a pressions comercials.
No serà que  algun grup  gran editorial té interès en monopolitzar la distribució de llibres  electrònics a les biblioteques públiques?. Potser seria més  encertat pensar que no existeix cap disjuntiva i les dues lògiques se  sumen. De fet, aquesta barreja entre força animal i monopoli són les dues  grans estratègies que ja des dels govern Aznar s’ha anat consolidant  en allò s’anomenat, “els negocis de la tribuna del Bernabeu”. Esperem, en tot cas, que les institucions polítiques i bibliotecàries  catalanes denunciïn i impedeixen el desenvolupament d’aquest  projecte.

Denúncia i oposició pel que suposa un nou atac a les  competències de la Generalitat, als principis legals i tècnics  de la  selecció de fons bibliogràfics i, probablement, a les lleis del lliure  mercat en establir una única plataforma de distribució de llibres  electrònics en castellà  per als usuaris de les nostres biblioteques. 

dilluns, 24 de juny de 2013

Del LAPAO al #lipdubalacant, passant pels Ibers

Publicat al Blog AL NORD DEL SAHARA
El passat dissabte juntament amb els i les companyes de l’Associació Diversitat LGTBI Alacant vaig participar en el rodatge d’un lipdub al Barri de la Santa Creu de la ciutat. Un lipdub és segons la Wikipedia un vídeo que combina sincronització labial i doblatge d’audio per a fer un vídeo de música sense talls i suportat en quatre pilar fonamentals: l’humor, espontaneitat, versemblança i participació. Podeu veure alguns exemples ací oací. Es tractava de visualitzar diferents col·lectius i associacions del sud del País Valencià que treballen o donen suport a la tasca per la promoció de la cultura i la llengua valenciana en aquestes comarques.
Aquesta iniciativa sorgeix curiosament en un moment d’important convulsió en les polítiques de normalització lingüística que s’han dut a terme en els darrers trenta anys en totes les comunitats autònomes on el valencià/català és oficial o el seu ús administratiu es troba regulat dins alguna norma. La crisi especialment està servint d’excusa per a quasi tot i la llengua no n’és una exepció.
El Parlament d’Aragó amb els vots del Partit Popular i el Partit Aragonés aprovava en maig la seua nova Llei de Llengües que venia a sustituir l’anterior impulsada sota una arc ideològic diferent per socialistes i Chunta Aragonesista, ja nascuda amb importants mancances però que tot i així suposava un pas molt important per a la pervivència dels idiomes propis d’eixa regió diferents del castellà: l’aragonés i el català/valencià.
A diferència del que ocorre al País Valencià o a Navarra on també hi han zones on predomina l’idioma propi i on no, però en canvi aquest sí gaudeix d’oficilitat segons els seus respectius Estatuts (en el cas valencià a totes les comarques, en el navarrés enaquelles bascparlants), Aragó no va oficilitzar a la seua Llei Orgànica, malgrat reconéixer les llengues i modalitat lingüístiques com “les manifestacions més destacades del Patrimoni històric i cultural aragonés”, cap de l’elles (llevat del castellà que ho és de facto constitucionalment) supeditant al desenvolupament d’una Llei la seua regulació.
Amb els companys de Diversitat LGTBI moments abans de començar el rodatge del lipdub
Amb els companys de Diversitat LGTBI moments abans de començar el rodatge del lipdub
S’estima que el català/valencià té vora cinquanta mil parlants a Aragóconcentrats a la Franja limítrof amb Catalunya i l’aragonés al voltant de la meitat arreplegats a la província d’Osca. Amb la comparativa feta per la Plataforma per la Llenguarespecte a 1) L’anterior Llei. 2) La nova. 3) La seua proposta de minims i 4) La comparativa amb l’estatus de l’occità-aranés en la Vall d’Aran, observem com la feble legislació que almenys garantia que l’ús del català es seguira amb criteris que garantiren la unitat de la llengua i el bilingüisme obligatori en part de les accions de l’Administració Pública desaparéixen per a donar pas a la constitució d’un nou ens anomenat “Acadèmia Aragonesa de la Llengua” que ve a omplir el lloc deixat per l’anterior “Acadèmia Aragonesa del Català”. Un nou organisme, ara que el Govern espanyol parla tant de suprimir duplicitats que té com a únic objecte el de crear un conflicte lingüístic, allà on mai no el va haver.
I és que la dreta aragonesa sembla tindre com a referent la valenciana. Dècades de secessionisme lingüístic promogut des de la política i no mai des del món científic, ni literari, ni cultural, van tindre amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el seu punt i final almenys des d’eixa vessant lèxica i ortogràfica. Però en les hores més baixes del Partit Popular des que governen la Generalitat i de la mà d’un President que ni tan sòls sap parlar en valencià, el seu Grup Parlamentari majoratirari en Les Corts ha presentat una iniciativa per tal d’instar a la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua a modificar la seua entrada de valencià per tal d’esborrar qualsevol rastre que la identifique amb el català de Catalunya. El que fins el moment ja era només una qüestió de noms, dir-li valencià o català, però sabent que totes dues afeccions es referien a un mateix idioma parlat en dos territoris diferents i diferenciats ha acabat amb una rocambolesca argumentació en la Proposició No de Llei del PPCV que parla del valencià com una llengua preromànica, com el basc, però en aquesta ocasió heretada dels ibers.
Barri de Santa Creu en una de les pauses del la gravació.
Barri de Santa Creu en una de les pauses del la gravació.
Però aquesta entrada l’havia encetada des d’una visió positiva. Eixe lipdub per tal de mostrar a través d’Internet que al sud hi ha qui baralla pel valencià. Com a formiguetes, algunes vegades organitzats i altres de manera individual hi ha qui dedica bona part del seu temps a eixa guerra entre societat civil i Govern, com David contra Goliat, a fer el possible per a que els drets lingüístics siguen respectats per l’Administració. Al rodatge va acudir molts col·lectius i gent compromesa, menció especial vull fer al Tempir i els seus esforços per pal·liar eixa onada castellanitzadora que la nova corporació municipal està duent a terme a Elx de manera obsesiva, fins al punt de practicar una inversió brutal en temps de crisi per a canviar contenidors de la brossa en bon estat només perquè estaven retolats en valencià per un altres que ho estigueren en castellà, intolerància en estat pur. Per suposat a Escola Valenciana i la seua campanya constant de promoció de les línies en llengua pròpia i de les dificultats que hi posa laConselleria d’Educació per a que tots i totes les xiquetes matriculades puguen estudiar en la llengua elegida al contrari del mantra habitual de que l’únic problema amb els idiomes oficials a Espanya està a Catalunya amb els nens i nenes que volen estudiar en espanyol. També per suposat enrecordar la gent que fa teatre en valencià, que practica la pilota valenciana, als que han recuperar les danses alacantines i als qui han tret del calaix quantitat de tradicions i celebracions oblidades i les han tornat a posar en funcionament.
L’any 2011, des el perfil de Facebook “Sí al valencià” vaig promoure centenars de queixes per vulneració de la Llei d’Ús per part de diferents Administracions públiques tal i com reflexa  l’Informe del Síndic de Greuges del País Valencià, eixe any l’àrea “ús del valencià” fou la que més denuncies va enregistrar només per darrere de les no classificades, gràcies a la involucració dels i les seguidores. Tot i així l’Informe citat no considerà que existisca un conflicte lingüístic ni una clara negligència i passivitat per part dels governs municipals i autonòmic en allò referent al compliment de la legislació en matèria de cooficialitat lingüística, és a dir, el propi Síndic va desmentir les seues dades. Amb tot, està vist que a dia de hui només des de la societat civil es pot forçar un canvi en la política lingüística a tots els territoris de parla valenciana i evitar, a més, que des de l’Estat hi hagen ingerències en els sistemes educatius d’immersió. Vindran temps millors, però la crisi i el desmuntatge del Sistema del Benestar i les prioritats socials del moment no poden ser excusa per a deixar de banda el nostre principal tret identitari, la nostra llengua.

divendres, 21 de juny de 2013

ELS CIMS I ELS FOCS ENLLAÇATS

balutxo | IDENTITAT I LLENGUA | dijous, 20 de juny de 2013 | 12:16h

La cosa va – com solem dir a Mallorca – de bon de veres i a les totes! Malgrat la intensa creuada dels colonitzadors, els sermons dels missioners de la derrota i els cants apocalíptics dels unionistes (i que cadascú s'ho agafi com millor li plagui), el nostre poble és viu! Aquest diumenge és la revetlla de Sant Joan i, mai com fins ara, no s'havien vist tantes i tant bones iniciatives per commemorar una festa que, al marge de les institucions, ha quallat i es consolida. Fa molts i molts d'anys que la societat civil ha convertit el solstici d'estiu en la festa popular d'agermanament nacional. La cosa no ve d'ara, però avui és una bella avinentesa que convida a fruir-ne i a enllepolir-nos-hi. 
*     *     *

AGERMANATS, ENFILATS I IL·LUMINATS!

(ENLLAÇATS PER UNA DIADA NACIONAL)


La darreria del mes de novembre de 1905, més de tres-cents oficials de l'exèrcit espanyol assaltaren i destruïren les instal·lacions del setmanari Cu-cut! I la redacció de La Veu de Catalunya. L'endemesa va ser reblada per la Justícia espanyola (intel·ligència militar?, cercle quadrat?) que, a més de tancar les dues publicacions, va enllestir la Llei de Jurisdiccions, un xec en blanc a l'exèrcit per limitar i prohibir l'ús de la senyera i de qualsevol símbol o manifestació nacional. Com sol passar davant dels abusos dels colonitzadors, la ciutadania va reaccionar. 


Un coronel de l'exèrcit, Francesc Macià, condemnà l'actuació dels militars i, des d'aquell dia, lluità incansablement a favor de la independència. El mes de juny posterior a l'actuació salvatge dels militars, aprofitant l'avial tradició catalana dels focs de Sant Joan, des de Capellades es va fer una crida que convidava pujar als cims i encendre focs d'agermanament. La iniciativa va expandir-se i hi ha notícia de focs a diverses muntanyes (el Castell de la Pobla de Claramunt, Sant Jeroni a la serra de Montserrat, Mont Cabrer, Pedra Castell...). L'octubre d'aquell 1906 se celebrà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb el conegut discurs inaugural d'Antoni Maria Alcover que reclamà “donar, a tots els homes de les terres on es parla el nostre idioma, l'honorable dictat de catalans, i que per a tothom siguin tinguts com a tals”. 


El sentiment de germanor agafava força contra els intents d'anorrear-nos la llengua, la cultura i la identitat nacional. L'èxit relatiu de l'encesa de focs als cims la nit del 23 de juny de 1906, animà la gent a repetir l'experiència. L'any 1907 els punts il·luminats es multiplicaren, amb la rellevant incorporació de la Catalunya Nord, des del cim de Puig Barbet, a tocar la pica del Canigó, i de Mallorca.


Els dies 23 i 24 de juny de l'any 1907, l'associació Manyoc Regionalista, per iniciativa de l'advocat i escriptor costumista Joan Rosselló de Son Forteza, va organitzar dalt del cim del Castell d'Alaró, en el cor de l'illa, una encesa de fogueres (les fogateres) per enllaçar Mallorca amb Montserrat i el Canigó. Aquella Flama de la Llengua enfilada a les muntanyes catalanes, il·luminà una de les nits més curtes de l'any per enllaçar-nos. Simbòlicament ni que fos, establia el pont d'unitat nacional. Joan Alcover, en el poema L'Espurna, glossà l'acte:



Els focs de Sant Joan la nit perfumen; 
mes de tots els amors, sols un n'alena. 
Salten de mont en mont llengües de flama 
dient el pacte espiritual que ens lliga. (...)


Sobre l'immens entrunyellat de serres 
la nit batega de clarors purpúries; 
i dels devots d'aquesta escolania 
que en tots els cims de Catalunya vetlen, 
n'hi ha que miren en silenci, pàl·lids 
d'una emoció fondíssima, la fosca 
a on la filla de la mar s'amaga. (...)


Mallorca veu el Montserrat
i si de nit no se colombra,
ulls de claror donem a l'ombra,
posem-hi focs de germandat.


L'any següent, el juny de 1908, es varen encendre focs al Puig Major, el cim més alt de l'illa, i es repetí la convocatòria de l'any abans d'Alaró, ara amb més participació. (1) Des d'aleshores, les fogueres de germanor ee celebraren, amb alguna irregularitat i intermitència, tant al Castell d'Alaró com a altres cims de la resta de la nació catalana, amb el parèntesi forçat (a excepció del Canigó) del gairebé mig segle de dictadures de Primo de Rivera i deFranco. A Mallorca, i de nou al Castell d'Alaró, la iniciativa no es va recobrar fins només fa cinc anys. Feliçment, enguany s'ha expandit a altres punts de l'illa i, mai com fins ara, arreu de les terres catalanes. (2) Per aquest Sant Joan, a més de la d'Alaró, s'han convocat pujades al Puig de Sant Salvador de Felanitx, al de Bonany a Petra, a la Talaia d'Alcúdia, a l'Ofre a Sóller... També es pujarà a la Talaia de Sant Josep a Eivissa i, pel que fa al continent, ja són més de cinquanta les convocatòries en curs que, sota l'eslòganSom Cims, conviden la gent a enfilar-se des del Canigó cap al sud, passant pel Pirineu, els Encantats, el Cogul, Núria, el Montseny, la Pedraforca, Montjuïc i tants d'altres cims fins al Benicadell a la Vall d'Albaida, la Serra de Callosa a la Vega del Segura, el Cavall Bernat entre la Ribera Alta i la Baixa, el Montcabrer o el Montgó a la Marina Alta. Una encesa per il·luminar la nit a tota la nació que ens recorda els darrers versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel:


Tota la meva vida es lliga a tu 
com en la nit les flames a la fosca.


Una altra encomiable iniciativa, paral·lela però no excloent de la dels cims, aporta l'eslògan: Per Sant Joan, la flama del Canigó i un llaç al balcó. (3) Fa anys que la flama, procedent del Canigó, present a la tomba de Pompeu Fabraa Prada del Conflent i guardada al Castellet de Perpinyà, és passejada en els Correllengües arreu del territori. Aquesta acció ens convida a revalidar periòdicament la defensa de la nostra identitat catalana, a refermar-nos col·lectivament a salvar els mots i a agafar el relleu en la lluita per la llengua per tal de fer-ne llegat a les futures generacions. 
Els focs mantenen l'ànima encesa i l'esperit ardent. Hem de mantenir el caliu de les il·lusions col·lectives. No hem de refredar la caminada cap a les nostres fites, cada vegada més properes. Enllaçats, enfilats, il·luminats i agermanats. Som i serem! Volem ser, perquè tenim dret a ser! 

Hi ha un factor afegit tant o més important: els pobles es reconeixen amb els símbols. La nació catalana, però, pateix les conseqüències de l'esquarterament que ens han empeltat a la força. Això vol dir que ens volen separats i, si és possible, enfrontats. Cada territori un himne; cadascú la seva bandera; tants de bocins esquarterats, tantes de diades! Així, el gener, diada a Menorca, l'agost a Eivissa, el setembre al Principat, l'octubre a València, el desembre a Mallorca... Si ens volem refer de tanta de divisió imposada, si volem recobrar la nació en plenitud i sense restriccions, és important cercar i trobar punts d'encontre. El solstici d'estiu, festa a molts d'indrets del territori, ens brinda una excel·lent oportunitat. Mai com enguany havíem tingut un moment tan bo per aprofitar-la. Mai no s'havien vist tants de clams per a la mobilització. Els cims i el foc són una metàfora per enllaçar les persones i per il·luminar el territori. No li podem girar l'esquena a aquesta exemplar embranzida popular que convida a entrunyellar-nos. A finals de mes, dia 29 de juny, Concert per la Llibertat al Camp Nou. (4) Abans, però, aquest cap de setmana ja hem de treure els llaços. Els hem de fer més visibles que mai i a tot arreu. Que ens vegin! Que ens reconeguin! Que ens respectin!


Enllacem-nos! Enfilem-nos! Il·luminem-nos! Agermanem-nos!





NOTES

(1) vg. arxiu Programa amb la convocatòria d'Alaró de 1908


Arxius: Programa - Cartell de la convocatòria de 1908 per pujar al Castell d'Alaró

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA